A la Font d’Alquilà hi ha una guilandaina.
S’aixeca en bon matí per compondre bugada.
Mentres la componia, tres cavallers passaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
Va començar el major: -Oh, quina guilandaina!-
I respon el segon: -¿No deu esser casada?-
Va respondre el petit: -Deixau estar la dama.
Si el seu marit ho sent, seria castigada.-
La Reina en el balcó, la feta se mirava.
Com arriba el seu marit, mala sogra l’hi contava.
I, com ella arriba a dalt, en voleu de bastonades!
Llavò la deixen fer, mig morta o mig baldada.
Se colga al cap d’un poc, trista i desconsolada.
I la sogra, el matí, a cridar-la pujava:
-Vaja, Catalineta, a passar la bugada.
-Guaitau darrere el llit, veureu la sang qui raja.
-Diguès, Catalineta, quins metges vols tu, ara.
-Els metges que jo vui, el llit i la mortaia.
-Digués, Catalineta, quins vestits vols tu ara.
-Els vestits que jo vui de la Verge del Carme.

Sa mare no vol que ball
perquè no la hi cansin massa,
i la treuen a sa plaça
com una ruca venal.

Un Comte i una Comtessa venien de Roma encí (sic)
pregando a Dios, rogando por un hijo que venia.
Tengueren, enmig de mar, de moros una envestida;
el comte va quedar mort i la Comtessa cautiva
i ne feren un present a la Reina del Morisme.
-Reina mora, Reina mora, mira qué linda cativa.
-Menau-la-vos-ne, bons moros, d’allà on la m’heu traída,
perque, si el meu Rei la veia, d’ella s’enamoraria;
ella seria la Reina i jo esclava seva seria.-
Respongué una criada de les set que ella tenia:
-La deix fer, Senyora Reina; la deix fer, Senyora mia;
serà bona per rentar los panyos a la marina,
i així anirà pendent la color blanca i garrida.-
Com més p’es sol ella anava, més blanca color tenia.
I per la gràcia de Déu, les dugueren fill i filla;
i les males llevadores, per tenir mésalegria,
donen el fill a la Reina i a la Comtessa la filla.
-Aigo, aigo, cristiana, per batiar a mi hija,
que, si fos a mia terra, una gran festa faria:
sa casa plena de murta, la gent contenta aniria,
los cavalleros de Múrcia encaminades farien.
-Ara diràs, cristiana, de quines parts ets eixida.
-De Múrcia, Senyora Reina, de Múrcia, Senyora mia.
-Ara em diràs, cristiana, tus padres qué se decían.
-Mi padre se diu don Carlos mi madre doña Maria.
-Si és ver que lo que ara em dius, germana ets pròpia mia!.-
I se daren un abraç, departr-se no podien.
El bon Rei en quadra estava i el ruido sentia.
-¿Qué t’ha enutjada l’esclava? I jo la castigaria.
-No m’ha enutjada l’esclava, antes m’ha dat alegria.
Si és ver lo que ella diu, germana és pròpia mia.-
D’alegria que tengué, el Rei dematí partia.
Se’n va anar a fer una caçada de catius i de catives.
El bon Rei, com va arribar, trobà la porta tancada,
i no hi troba sa muller ni ets infants ni sa cunyada,
El Rei va escriure una carta que li enviï ets infants;
i ella n’hi va escriure una altra, que ja els ha fets cristians.
El Rei va escriure una carta que li enviï es major;
i ella n’hi va escriure una altra, que serveix Nostro Senyor.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es mitjà;
i ella n’i va escriure una altra, que ja l’ha fet cristià.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es petit;
i ella n’hi va escriure una latra, que serveix mon Jesucrist.
El Rei va escriure una carta, que li enviï sa nineta;
i ella n’hi va escriure una altra, que l’han feta minyoneta.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es doblers;
i ella n’hi va escriure una altra, que en voldria tenir més.