Per un fadrí, el festejar
n’és un art de gelosia.
S’altre vespre hi vaig anar;
quan p’es portal vaig entrar,
que vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir: -Ave Maria!-,
la jove em va demanar
si era ver o rallar,
que la volia deixar.
Jo li vaig dir que sí, calar,
i se posà a llagrimar
com si fos tengut allà
son pare per soterrar;
Jo, mateix n’hi emprenia.
Jo, en les meves mans, tenia
un guinavet que em costà
vint-i-cinc sous al pagar;
per favor me demanà,
si l’hi volia aficar
i la sang derramaria,
i la seva pell daria
a un llop, per roegar,
i los ossos a un ca,
i la carn a un milà,
i pus d’ella es parlaria.
Jo li vaig dir: -Vida mia,
¿no veus que, per mi, seria
una gran descortesia
que jo t’hagués de matar?
Oh, Jesús, Filla d eMaria:
no em voldríeu perdonar!
Si m’anava a confessar,
ni amb frare ni amb capellà,
ningun confés m’absoldria.
En no esser el Fill de Maria,
no em voldria perdonar.
Ja poreu considerar
la jove si bé em volia!

Som un tai de vermadors
i som de Binissalem,
i sempre duim es cistell
ben ple de rém amorós

No et retgiris, companyó:
per mi hi pots anar en de dia,
i es guerrers de fora vila
pegaran sa xecalina
més alta que es puig Major.