A aplegar busques, Mateu,
que ara ve sa primavera;
tu seràs colomí meu
i jo colomina teva.

Es dia que se va ajeure,
es metge hi va anar es matí.
El va polsar i va dir:
-M’engana si tu ho pots treure!-
Aquí respongué sa mare:
-Que muira, si Déu ho vol!-
I se va vestir de dol
i no l’ha deixat encara.
Ella va anar a sa veinada
a demanar de consei:
-Com veig que no té remei,
m’és precís ’ver-hi d’anar.-
A dins sa casa va entrar,
i hi havia molta gent;
no lo hi deixaren mirar.
La jove se va quedar
molt trista i desconsolada.
Ella no està aconhortada,
encara hi volgué tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada!-
Com per la casa va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà a lo continent
què era lo seu menjar.
Li digueren “un congret”.
Déu ho sap, això és secret
sa pena que ella passava.
Dins l’estudi se’n va entrar,
qui diu: -Compare, ¿que jeu?-
I ell, com a servent de Déu,
resposta li va tornar.
I li va dir: -Comareta,
de tot me trob arrendit.-
Ell plorava disn es llit
i ella, sudavant, dreta.
No sé si ho feia per dol:
amb so doblec d’es llençol
sa cara se va tapar.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-No, però em causau un clau
que em travessa lo meu cor.
Heu de tenir en memòri’
de lo que hem tractat jo i vós.
-Comparet meu, adiós!
-Da’m de la teva memòri’
paraula, i me n’aniré
i, si puc, t’estojaré
una cadira a la glòri’.-
Per dar an es seu cor conhort,
an es metge se’n va anar:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Res no li puc ordenar:
d’aquí a’s vespre serà mort!
Com va sentir ses campanes
tocar per un combregar,
va dir: -Es compare serà,
cotonet de mes entranyes!
A dins es vas del Roser,
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també.
Jo voldria en vida i mort
porer estar sempre plegats.
I així les ne prengués
als qui estan enamorats!

Mu mare sempre em demana
si vui esser capellà.
Jo li dic: -Sí fa, sí fa!
però amb una capellana.