Quan te’n vas a confessar,
¿que no dius an es confés
“Senyor Vicari, jo engreix
de veure un fadrí penar”?

Al•lota, ¿tu que no vols
llavor de cabra serrada?
¿O tu no n’ets afectada,
de posar-te protocols?

L’any coranta, mai no torns
a dins Mallorca a reina,
que mos varen escurar
de ses sales ets urons.
L’any coronta-sis, ingrat,
l’any cinquanta n’és dels mals;
passaren comptes iguals
i el ploure va estar privat.
El pobre desgraciat,
ja pot estar preparat
per tornar rebre un encalç.
A lo punt que el març vengué,
que entraven ses faves tendres,
n’hi havia, de llanternes!
i no eren de paper!
Eren de dijunis fer:
tots es dies queien bé,
tant dissabtes com divendres.
L’any coronta-sis va entrar
una trista primavera;
no varen pelar cap era,
es rics no feren garbera
ni parlaren de segar
ni tampoc de formatear,
perque es bestiar mort era.
Ja ho dirà el qui serà viu
lo que patiren els pobres,
que vivien de garroves
per porer arribar a s’estiu.
Pa de xeia no menjaven
sacerdots ni cavallers;
an es malalts i no més,
per orde d’es metge, en daven.
Los minyons eren de plànyer
de tanta fam com patien,
i ses maretes vivien
de biscuit de la muntanya.
Gener, febrer, març, abril,
molt poc trebai se corria,
i el pobre qui no tenia
es jornal de cada dia,
estava molt intranquil.
Enguany, no és any de roïssos,
perque tot ho trobam bo:
de majors barbes que jo
van p’es camp cercant coliseos.
Es Rector parteix garroves
sense tenir garrovers,
i d’es blat ha fet doblers
per donar menjar an es pobres.
A Mancor, s’any de sa fam,
s’aplegaven a quadrilles,
i quan no trobaven figues,
pegaven an es brancam.
A Mancor, s’any de sa fam,
saps que jugaven de brut!
Ell bullien es brancam
i se beien es suc!
A devers Sant Salvador,
ja corrien en es cós:
els pobres arrendadors
anaven an es senyors:
-Enguany no puc pagar-ló.
-L’any qui ve estaràs més mal,
qui em deuràs dues anyades,
i fins que els hauràs pagades
no estaràs a lo cabal.