Afica sa fauç endins
i agafaràs bon manat,
i estreny bé es safalcat
i no t’escaparan brins.

-¿Això que és s’estudiant
de Son Pere Carabassa,
que de lletra no en sap massa
i que perd s’eima jugant?
-Si jo perd s’eima jugant,
vós la perdeu p’es cellers!
De lletra no en sé de més,
però ne sé lo bastant.
-Mirau-lo, aquest polissó,
que de poca senyoria!
Sols no mena cortesia
a son pare, que és major!
-Jo no vos men cortesia
perque no la mereixeu.
Un altre pic no anireu
quantra qui us defensaria!

-Jo tenc uns modos de viure,
que, si t’ho dic, no ho creuràs.
Si me deixes sa clau baix,
saps jo que te faré riure!
-Sa clau baix no et puc deixar,
perque mon pare no hi ès.
Lo que que puc fer millor és:
deixar-te es portal empès,
i si vols entrar, entraràs.
-P’es corral no hi puc entrar,
que hi teniu es galliner,
perque es gall esqueinarà
i ses gallines també.
-Encara que es gall esquein
i ses gallines també,
vine, devers mitjanit;
festejarem ben petit,
i mon pare ja dorm ferm!-
En punt de la mitjanit,
l jove se representa
i, ella com a dona llesta,
li va sortir a camí.
I, l’endemà dematí,
se muntà a carretó.
Pensa en Déu Nostro Senyor,
què amb tal jove, m’ha passat!
Com el jove ho hagué lograt
de la jove malanada,
se va demostrar picat
i féu altra enamorada;
lo que és estat siga estat!
La jove es troba danyada,
i se’n va anar a ca’s Rector:
-Això i això, bon senyor;
creurà que amb un polissó
m’ha seguida tal passada.
Que l’envii a demanar
i que li faci un sermó.
-¿Saps què has de dir a tal jove?
Que demà venga a tal hora,
i veuré si dius ver o no,
o si ralles tota sola.-
El sendemà es representa
el jove a ca’s Rector:
-¿En què el puc servir, senyor?
-T’he fet venir per dir-t’ho;
puja damunt m’aposento.
Ahir a la tarda pujà
una jove; em va parèixer,
que, si és ver lo que em contà,
supòs que la deus conèixer.
No és tan poc el seu merèixer
que no t’hi puguis casar.
-No senyor, això no és ver,
lo que ella li ha contat.
Jo m’era passat p’es cap
d’apuntar-me per soldat
i, si la trob, matar-lè.
-Fiet, no faces un tal,
que Déu no et perdonarà.
Que la vages a templar,
ja t’ho pories pensar,
que ella fos sa teva esposa.
Amb ella t’has de casar
i pagaràs tot es mal.
No provs de matar ningú;
llavors te’n penediràs;
que ses menaces que fas
no te servesquen per tu.
Ara ja has fet es mal;
no te n’ets de decantar.
Això passa a cada qual:
qui ha passat per un hostal,
si menja, l’ha de pagar,
o si no, endeutat se’n va
fins que s’és posat cabal.
-Estic a la davantera
per ballar segons es so.
Emperò , a comptes d’això,
tant hauria pecat jo
com vostè, que sols no hi era.
-No ets d’esser tan importú;
treu-te d’es cap sa quimera:
com tu saps que jo no hi era,
hi devies esser tu!
-Si no te recorda a on era,
jo t’ho faré de present:
Érem a dins es torrent,
devora sa cimentera.
Falsetes me prometeres
per porer-me fer dir sí.
Oh, faldetes més amargues
foren aquelles per mi!-
Un dia la va trobar
a devora sa foganya
i li va donar un puntal:
-Pega’m quatre punyalades!
-Aquesta ja és sa primera;
no és estada gaire bona.
Sa segona ho serà més.
Sa tercera sí que sí!
A sa Creu d’es Fossaret,
ell la volia matar.
La jove va dir: -Damià,
¿hi ets per no dar-me pa,
a mi i an es minyonet?-
Li pega una altra espasada
i la va ferir an es cor.
Li va dir: -Sebastiana,
amb aquesta vaig de bo!