Diumenge a vespre, garrida,
la despedida us vaig dar.
El dilluns, ja vaig estar
sense un puntet d’alegria.
El dimarts, no vaig menjar,
ni talent que no tenia.
El dimecres, de plorar,
la siqui real venia.
El dijous vaig arribar
que la gent no em coneixia:
tots quants d’ossos damunt tenia
los me porien comptar.
El divendres, me’n prenia
com el qui està a la cadira
i l’han d’ascabussejar.
El dissabte, vaig campar
així com millor podia,
i vaig pregar tot lo dia
a Jesús, Fill de Maria,
que me vengués a ajudar.
Si poria comanar,
jo voldria, vida mia,
tenguésseu tanta alegria
com tristor me vàreu dar.

Com a Lluc vàreu anar,
jo estava malalt dins Seuva;
tot d’una que vos vaig veure,
mon mal ja remedià.

Dos punxentos,
dos lluentos,
quatre tripotrapos
i un arruixador de mosques.
Un bou.