Demà, tenc intencions
d’anar-me’n a confessar
i desig de combregar,
si ve dispost del Senyor.
Aquesta comunió
voldria que em profitàs
i que el meu cor inflamàs
i el deixàs sense temor.
A lo endemàdematí
d’es llit me vaig aixecar.
Tot d’una me vaig senyar:
-Senyor, siau sempre amb mi,
que em tenc d’anar a confessar.-
Com dins l’església entrí,
un Pare vaig encontrar,
i li vaig dir bonament
si em volia confessar.
-Sí, fieta, si Déu ho vol,
que som ministre de Déu
i estic en el manar teu
per servir-te de consol.-
Com vaig esser a sa porteta,
qui em començava a senyar,
ell me va dir: -Joveneta,
en voler, pots començar.
Si penedida tu véns
i amb mi t’has de confessar,
prepara els deu manaments
que Déu t’ha dats a guardar.
Los deu manaments que sé
i Déu m’ha dats a guardar,
tots los he anat rompent,
causa d’un pastor amar.
A lo primer, li diré
que n’he estada malcriada,
prque no he volgut creure
a mon pare i a mumare.
A lo segon, li diré
que no rés amb devoció,
perquè pos atenció
pensant per on el veuré.
A lo tercer he desitjada
més de quatre pics la mort.
Jo no tendría conhort
si em veia d’ell departada.
A lo quart, jo he robat
a tothom lo que he pogut,
i ho duia a sa veïnada
del meu pastoret volgut.
Per quint, Pare confessor
(que el Bon Jesús li ajud!),
en les seves joventuts,
¿vostè va conèixer amor?
-Deixa anar mes joventuts,
que jo ja no hi vull pensar;
d’ençà que los hàbits duc,
s’amor vaig renunciar!
-Pare, ja estic ocnfessada;
me don l’absolució,
amb bona devoció,
que trob que la m’he guanyada.
-Garrida, vés en bona hora,
i no hi torns altra vegada,
que jo som aquell pastor
de qui estàs enamorada.
-Ara saps secretament
de lo que m’he confessada;
tu coneis lo meu intent;
la mort ja me té citada.-
La jove se va morir,
de dolor va reventar.
Alerta podeu estar
que no vos ne prenga així!