Entrant dins el poble, sent un combregar.
¿Deu esser Cecília que deu combregar?
Me trec es capell i el duc en sa mà.
A ca Na Cecília jo l’he vist entrar.
-Per anit, senyora, que me deix passar,
que és a l’amor mia que han de combregar.-
Entrant dins la cambra: -Cecília, ¿com va?
-Malament, Riera, malament me va.-
Jo me gir, darrere, me pos a plorar.
-No ploris, Riera, que no pots plorar,
si no, a mi mateixa me faràs plorar.
Tenc una germana, t’hi podràs casar.
-No vui cap germana ni tampoc germà.
És amb tu, Cecília, que m’he de casar,
que les flors del dia fas enamorar.
-Vet aquí, Riera, lo que em vares dar:
anell d’or i racades i també el collar
-Jo no vui racades ni tampoc collar;
és amb tu, Cecília, que m’he de casar.
-Fé venir un confés, que em vui confessar.-
I a la mateixa hora, ella va expiar.
A la seva tomba la varen portar;
la posen en terra; jo la vaig besar.
La tapen de terra; hi posen mitjans,
dic: -Adéu, Cecília, ja no em puc casar.
Aquesta corona la’t vui regalar
i damunt la tomba la’t venc a portar.

Es pas d’es dos guerrers.
Tots dos estan gelosos
qui no poren més.
En venir la fi,
ninguns s’hi casaran.
La jove nom Damiana.
És cert que la coneixeu
i vista moltes vegades.
Ella dóna unes uiades
de gat xemení.
Si fa penar un fadrí,
no me n’espant.
Tots dos s’atropellen tant
per esser-hi primer!
I el qui arriba darrer
passa fortuna.
Ell diu: -Ja festejaré
quan s’altre se’n serà anat.-
El jove, quan ha buidat,
a sa finestra se’n va.
Comença a tirar
maquets i maquets,
i la jove fent orbets
par que no ho senta.
E jove impertinent
mai se cansa de tirar.
Ella diu: -Mai se’n ’nirà;
convé que hi vaia!-
I surt fent una riaia:
-Bon vespre, estimat garrit!
Molt tard ets vengut anit,
que hi trobes guerrer.
Ell és arribat
primer...-
Si la jove volia,
no n’hi hauria...
Que és de mal, tenir guerrer
amb sa seva enamorada!
I, si ella n’és trempada,
m’hi fa vista de mostel.
Ell tot carregat de pèl,
embalsamat,
diu: -Sa jove, si us agrad,
esposem-mós!
-Oh, estimat, què heu dit vós?
Ja m’heu ginyada!
Assistau la diada
i fugirem.-
Aquest trob jo burro ferm,
cap alt, baix de la finestra,
d’es dematí fins es vespre.
Ara vos he dat l’exemple;
forçat serà
haver-vos-ho d’explicar,
qu eja sou a’s cap d’allà
i no dic més.
N’hem esqueixat es papers
i me spa greu.
Diré que, per compte meu,
vós ja sou morta,
i ho dic per darrera volta:
-Mal bé es facen ses amors
que teníem jo i vós!-
Vós voleu guanyar l’infren
amb aquestes coses.
I per si no en teniu noves,
sabreu com és.
¿No us havia dit, ningú
que aquests homos solen dur
armes vedades?
I ses primeres vegades
que tiren d’elles,
no deixeu tocar gonelles
a ningun mascle,
o si no tendreu sa tasca
de fer es paper
i acalar ets uis p’es carrer,
en esser-hí.
Això és parlar en mallorquí
i no en foraster.

Don Juan i don Ramon venien de la caçada.
Don Juan va caure mort, don Ramon ferit estava,
don Floriroreto,
don Ramon ferit estava.
Sa mare el veia venir dins el prat qui verdejava.
Veu com cui vaumes i flors per curar les seves nafres,
don Floriroreto,
per curar les seves nafres.
-¿Què és això, mon fill Ramon? Teniu la color mudada.
-Ai, mare, sainat me som i la sainia han errada.
-Mala pesta, mal barber, si la sainia us ha errada!
-Mumare, no flastomeu; no me’n tornarà dar d’altra.
-Pujareu, mon fill Ramon, pujareu dalt la cambra alta;
trobareu vostra muller que anit li han duit una infanta.
-No m’alegrarà muller ni tampoc petita infanta,
perque no la veuré gran ni la veuré ballar en dansa.
Enc que fos estat hereu, no el veuria anar en batalla;
perque jo i el meu cavall portam vint-i-nou llançades.
Mon cavall ne porta nou, damunt mi totes les altres.
Mon cavall morirà anit, jo demà a la matinada.
Mon cavall l’enterrareu al lloc millor de l’establa.
I llavò m’enterrareu a mi al vall (sic) de Santa Clara
I a mi me posareu una espasa desembeinada.
I tothom qui passarà dirà: -Pobra de sa mare!
Els dos fillets que tenia se són morts a la caçada!