Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com mentres està colgada, a la porta sent:- Obriu!
-¿Quién es que em toca a la puerta, que no me deja dormir?
-Señora, soy Don Francisco que la vengo a devertir.
-Ahora bajan mis criadas i te vendran a obrir.
-Yo no quiero tus criadas, queno más te quiero a ti.
Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentre obrí la porta, li apaga el candelí.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! no ho solia fer-ho així.
-Calla, que n’he mort un homo; no sé si és el teu marit.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! Aquest pic n’haurem sortit.-
-Jo ara estava pensant: ets infants, ¿de qui seran?
-Seran de jo i Don Francisco del petit fins al més gran.
L’agafa per la mà blanca i la se’n mena al jardí.
Li va dir: -Sebastiana, aprepara’t a morir!
-No me matis, espòs meu; tres paraules deixa’m dir:
“Dones, viudes i casades, no vos ’xequeu a obrir,
perquè jo m’hi he aixecada, i me costarà morir”.-
Sa primera punyalada, li va pegar en el cap.
Li va dir: -Sebastiana, d’aquesta no en faces cas.-
Sa segona punyalada, li va pegar a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
La tercera punylada, li va pegar en el cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta volia jo.