Al mirador del castell, Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel, no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar i veu traspuntar la lluna.
Les veles veu arribar d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí i veu molta gent qui puja.
Veu venir un cavaller qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or i també les ferradures.
Un gran acompanyament el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu, el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller, si veniu de part de França,
haureu vist el meu senyor, que Déu guardi de desgràcia.
-L’he vist i l’he conegut i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir, moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat: el Rei li dóna una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén! Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper, com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré, com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve, seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent, el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós, no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit a l’hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós, si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir i les poncelles badar-se.
-Senyora, idò, ja poreu, que davant el teniu ara.-
Se daren tan fort abraç, que d’alegria, ploraven.
Se giren ençà i enllà; els rosers aponcellaven.

Es nostros escaraders
són escarabats bombatxos:
una llebre amb sos mostatxos
pens que en tomaria més.

Adiós, estel del dia,
consol de lo meu penar!
¿Saps lo que me resultà
es “sí” que em vares donar?
Una llarga malaltia!
Més de dotze hores del dia
lo meu cor va sospirar,
fins que Déu me va enviar
un àngel que m’avisà:
-Fie’t, ja te’n pots tornar,
que ella no s’aixecarà,
que sabés t’hagués de dar
més de dos mil anys de vida.-
Lo meu cor, prenda garrida,
macilent s’en ’guè d’anar,
com la lluna qui n’està
dins una eclipse rendida.
Si m’hi veig, per algun dia,
de tu porer comandar,
jo la m’he de fer espassar,
sa malíci’ que tenia!