-Senyora, ¿què tè?, ¿què tè?,
¿què té de nou son marit
que a tal hora de la nit,
vostè vaja pel carrer?
-Senyor, jo me n’he anada
a una casa de joc
i m’hi som torbada un poc
i mos criats m’han deixada.
-Senyora, ¿vol venir amb mi
a casa i la cobriré
i sopar que li daré
i un bon llit per dormir?
-Si vostè no em destapàs
i secreta me tengués,
que mon marit no ho sabés,
poria eesre que hi anàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
ells ja estaran colgats,
les portes de los veinats
totes ja estaran tancades.
No ho sabran persones nades
vós i jo de què hem tractat.-
Quan varen essre allà,
a casa del cavaller,
molt prompte ja li tragué
coques ba mbes per sopar.
-Senyor, jo ja he sopat.
-Senyora, i jo també.
-Idò, que veja on té
es llit tan ben reguardat.
-Aquí dins hi ha un llit
a on jeia mon esposa;
si m’ofereix una cosa,
la hi deixaré jeure anit.-
Mentres ella es descalçava
per anar-se’n a colgar,
ella li va demanar
si sabia amb qui tractava.
Respongué lo cavaller
que suallà present estava,
que se pensava tractar
amb una persona de bé.
-Si jo fos dona de bé,
no faria lo que faç;
així sabràs que les has,
camarada, amb Llucifer.
Comanè’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas,
tenguent present que les has,
camarada, amb el dimoni.-
A l’instant aparegueren
dimonis amb gros quefer,
a an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.

A Algaida ses algaidines
quan elze falta un jornal,
les tanquen dins es corral
i esqueinen com a gallines.

La vida de les galeres n’és molt mala de passar;
fa set anys que estic amb ella i set que n’hi he d’estar.
Ma’n vaig anar a ca’l rei; llecènci li vaig demanar,
i ella me fé de resposta que me’n volia donar,
només que en una hora i mitja la mar havia de passar.
I jo, de content que estava, en mitja la vaig passar.
Me’n vaig anar a ca’l blonco, allà a la porta a tocar:
-Obriu la porta, mon onclo, a la porta me veurà.
-No deu esser don Lluís, perque de galeres va.
-¿No em sabríeu donar noves, la mia mare què fa?
-La teva mare, Lluís, n’està cega de plorar.-
Vola, vola an el qui toca, vola, vola an el qui va;
ha set anys que vaig amb ella i set que n’hi he d’anar.
-Obriu la porta, mumare, a la porta me veurà.
-No deu esser En Lluís, perque de galeres va.
-¿No em sabria donar noves, l’enamorada què fa?
-L’enamorada, Lluís, és promesa de casar.
-Donau-me la meva roba que jo em solia posar;
també la meva guiterra que jo solia sonar.
Donau-me la mia espasa que em solia defensar;
me’n niré cantant cantant, veure si em coneixerà.
-Desperta’t, oh rica Infanta; no és hora de dormir ja;
sentiràs ton bé que canta, la sirena de la mar.
-No és la sirena, mumare, no la sap així cantar;
ell és un marineret que per mi pensant està.
-¿No ho sabies dir, ma filla, i l’haguera fet matar?
-Si l’heu de matar a ell, amb mi poreu començar.-
Matà un i matà s’altre, a tots dos los va matar.
Un l’enterrà dins l’esglèsia i l’altre baix de l’altar.
A un sortí una olivera i a s’altre un olivar.
A un sortí una paloma, i a s’altre un palomar.
Tots los que viuen d’amors aquí vendran a parar.