Madò Barrumbau,
que esteis de contenta!
Amb sa llet calenta
vós en xerrumbau.

-Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo men’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Abans de trencar el dia, abans de sortie el sol,
li han enramades ses portes i les finestres de flors.
No l’han feta, a l’enramada, cap pagés ni cap mossons;
qui l’ha feta és Don Francisco el fii de l’Emperador.
Qui l’ha feta, a l’enremada, se’n va a baix del balcó
i tocant una guiterra li canta auqeica cançó:
-Rosa fresca, rosa bella, ramell de bona olor;
si sabesses, vida mia, lo mal que és el mal d’amor,
pensaríeu que jo n’era vòstron primer amador,
i que sempre sereu, sempre, l’estimada del meu cor.
Si pogués rallar, senyora, esta nit rallar amb vós!
-Si aquest gust teniu, gran jove, anit és s’ocasió,
que el marit és a la caça per les places d’Aragó.
-Si el marit és a la caça, mal lo cacen a ell els llops,
i les àguiles li mengen els seus cans i els falcons.
A lo bo de la cacera, mal li surten malfactors
i li peguen punyalades fins a travessar-li el cor.-
Quan deia eixes paraules, toca a la porta el senyor.
-Davalla a obrir, estimada, al marit i servidor.-
-Baixau sense por, senyora, anau a obrir al traidor;
jo m’amagaré pel porxo o botaré pel balcó.
-¿Què tens, què tens, muller mia, que has mudades les colors?
¿Tens algun amic en casa i me véns amb fals amor?
¿N’has feta pau amb el moro i has feta traïció?
¿Has tastat el vi que dóna, als qui en beuen, tremolor?
-No he fet pau amb el moro ni us vaig amb traïció,
sinó que he perdut les claus que tanquen el dormidor.
-No tremolis per les claus, no tremolis per això;
si les claus eren de plata, ja les te faré fer d’or.
¿De qui és aqueixa capa que voga en el penjador?
-Vostra, vostra, que el meu pare l’ha enviada avui per vós.
-Dóna gràcies a ton pare, digues que estim el favor;
mes a mi no em falten capes de tan bones o millors.
¿De qui és aquella espasa que veig en aquell racó?
-Vostra, vostra, que el meu pare també l’envia per vós.
-Jo conec aqueixa espasa; tu em vas amb traïció:
l’espasa és de Don Francisco, es fii de l’emperador.-
Sentint això, Don Francisco se va amollar p’es balcó.
Arrufa els peus i s’ajonoia i veja la teva mort.
Aquí teniu vostra fia: m’ha ferta traïció.
Ha volgut que vós venguésseu per matar-la davant vós.
-Cavaller, no la deshonri; honrada l’ha nostro senyor.
.Aixeca’t, idò, senyora; per aquest pic te perdon;
però, si un altre hi tornes, no hi haurà remissió.

Oh ramell de colomades,
que tu em vares enviar!
Dins es foc el vaig tirar.
Ja n’hi vaig dar, de potades!