Hei ’via un galant senyor
que rondava es seu castell.
Suallà, no gaire lluny d’ell,
hi habitava un llaurador.
Només tenia una fia
blaca, rossa, la més bella,
i el senyor, perdut per ella,
s’abrasava nit i dia.
Perque, en tots aquells contorns,
no hi havia cap fadrina
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
Cada volta que la veia,
son amor li ponderava.
I, si li diu que l’adora,
si devers ella s’acosta,
li diu: -Mira, salerosa!-
I ella li torna resposta:
-Vostè es comte i jo pastora.
-Jo, pastor per tu em faré;
de riquesa n’estic fart!
-Senyor Comte, ja heu fet tard,
i el meu cor altri ja el té!-
Es Comte, fora de si,
se’n davalla en es torrent
i, com no veu passar gent,
va sortir enmig d’es camí.
Molt de lluny li va aparèixer
un jove que se’n venia.
Era el jove que volia
sa rancor dar-li a conèixer.
Li diu: -Mira, tu me fas nosa!
me mates o te mat!
Un d’es dos d’aquest combat
posarem davall sa llosa!-
Li pegà quatre sabrades
i sa vida li llevà.
-Així mai podràs tornar
a ca sa teva estimada!-
An es mort el du corrents
a enterrar a dins sa pleta.
Es Comte, fora de si,
s’entrega a ca sa pastora
qui es seu estimat enyora
i no sap què passa aquí.
Dins es cuarto la se’n du,
mira si els ha vist ningú;
sa porta, darrere, tanca.
La pobra pastora crida:
-Estimat meu ajudè’m!-
En terra cau esmortida;
de tot quant passa no es tem.
Se n’entra el Comte i la mira,
i un manto de dol li tira
i a sa cara un glop de sang.
Com se’n tem que ve sa nit,
en es torrent se’n davalla,
i allà es renta i calla
i se’n torna a lo seu llit.
Com se’n tem que l’auba pren,
ell n’obr una retxillera,
i, dins es mirai espera,
i sa taca encara es veu.
I, per espai de set anys,
cada volta que es rentava,
es mirai li presentava
a sa cara un glop de sang.
Yo te daré mi amor,
Y además mi riqueza,
y de mi grandeza,
tu seràs señor.

Curreta la festejava,
però l’he deixada anar
perque a un ball que va anar
duia roba manllevada.

-Mon pare, ¿que no ho sabeu, lo que mumare deixà,
que, en tenir los doce años, marit m’havíeu de dar?
Jo ja en tenc dotze i un dia; vos començau a estorbar!
-Tota l’Espanya he trescada: marit per tu no n’hi ha,
en no esser el Comte de Raixa. No sé si t’agradarà.
-Enviau-lo a demanar; convidau-lo per un dia,
i, com estareu en taula, parlau-li de l’amor mia.-
Mentres deia estes paraules, el veuen que ja venia.
-Bon dia tenga, mon Rei! –Bon dia i bona hora sia.
¿No havies promès, lo Comte, casar-te amb la meva fia?
-Si un dia ho vaig prometre, ara fer-ho no podria.
Senyor Rei, jo som casat, tenc infants i muller viva.
-Mata la muller; jo de millor te’n daria.
Si no fas lo que te dic, tots dos moriu en un dia.-
Ja se’n va cap a ca-seva; tot quant troba l’entristia.
La Comtessa el veu venir i a camí ja li sortia.
-Desgraciada n’ets, Infanta, desgraciadeta mia!
-No em tenc per desgraciada si et tenc en ma companyia.
-No serà per gaire temps; no serà cap altre dia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida;
que, si no la te llevara, me llevaria la mia.
-Tanca’m dins quatre parets; noves de mi no sabrien.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa¸no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Si em menes a ca els meus pares, ningú se n’enteraria.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa; no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida,
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Vine, taia’m els cabeis; de criat te serviria.
Cuidaria els meus infants i lo demés que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa; no pot esser, esposa mia,
perque el Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida,
i, si no la te llevava, me llevaria la mia.
-Vamos, anem a sopar així com els altres dies;
no treguis molta molta vianda; només un platet de figues.-
Es platet que ella menjava, de plorar al raset s’omplia,
i la cadira on seia de sospirs se corrompia.
-Anem i digues un Credo i llavò una Avemaria,
que la dona que entrarà només hi dúriga un dia.
Com mentre estava espasa alta, qui ja matar-la volia
un àngel del cel davalla i li retura sa mà.
-Se detenga, Senyor Comte, se detenga de part mia!
El Rei n’és mort en sa nit, sa fia a punta de dia.
El Rei ja crema a l’infern, al purgatori sa fia.-
Se donaren un abraç com Sant Josep i Maria
i visqueren en el món i en el cel en companyia.