Ses meves guerreres són
de pols d’enmig d’es camí,
que s’oratge en passar-hí,
ja no saben per on són.

Cantau, cantau, ramellet!
Cantau, que sou l’espaseta!
Quant sent aquesta veueta
que teniu, amoroseta,
m’agafa mal de coret.

Jesús, Josep i Maria,
Jesucrist, mon Redemptor,
vullau-me donar valor,
per explicar mon dolor
que vaig patint nit i dia.
De Son Tei has de partir
com una àguila volant.
No t’atures un instant,
que la mort me ve citant,
que com som viva m’admir.
De Son Tei te partiràs
amb un vertader dolor.
Aniràs a Son Baró
i diràs a mon amor
que és gran la pena que pas.
Passa molt prest es camí,
fé via com un falcó,
i ves-te’n a Son Baró,
perque si tardes, l’amor
ja m’haurà vençuda a mi.
Carta, en arribar allà,
no respongues malament.
Alaba primerament
el Santíssim Sagrament,
que és lo més convenient
que pot dir el cristià.
El camí no planyeria
si jo fos son estimada.
I si fos ben arribada,
de Son Tei en partiria:
molt prompte hi caminaria
perque estic enamorada.
Fins que em dónes ses amors
aniré passant fadiga.
Si ales d’àngel tenia,
no hi hauria cap de dia
que no conversàs amb vós.
Em redoblau el pesar,
Esteve, com vos tardau.
Ses lletres que m’enviau
són serres que em travessau
lo meu cor de par en par.
Esteve, aquí rebràs
en lletres, la pena mia,
perque jo em trob, nit i dia,
que d’amor no sé què em faç.
Que dir-te que som casada,
no poràs tal cosa oir,
perque antes sentiràs dir
que som morta i sepultada.
Aquí us envii sa resposta
del paper que heu enviat.
Si estàveu enamorat,
ja seríeu arribat
a veure’m, que poc vos costa.
Qui la carta llegirà,
Esteve, i hi troba errada,
ja respondràs, prenda amada,
perque el qui l’ha dictada
no té tranc en lo parlar.
Aiximateix lo escrivà
escriu molt poca vegada.