Es sostre de Can Serralta
anit ha desbarrancat
i n’ha ferit s’estimat
i du es senyal a sa galta.

-Vénc a dir-te, vida mia,
que mon pare m’ha casat
amb una que no volia
i n’estic molt disgustat.-
El dia que em vaig casar,
prest me’n vaig anar a dormir.
Sa meva dona em va dir,
si estava per a vetlar.
I, com va venir a colgar,
jo vaig pegar bor d’es llit:
-Per anit, massa he dormit;
jo me’n vaig a festejar!-
Va dir: -Juan, ¿a on vas?
Vine aquí em ma companyia:
jo te tenc de dar alegria,
en el món, tant com viuràs.
-Tu no em pots donar alegria,
mai d’aquest món me n’has dada!
Aniré a ca s’estimada;
jo, per ella em mataria!-
Tothom em dava el bon prou
i jo deia: -No és així!
D’aquí a demà dematí,
d’ella voldria dur dol!-
Jo no sé si és Déu qui ho vol
o l’àngel qui em va oir:
a l’endemà dematí,
va esser abans d’es sol sortir,
d’ella vaig ’ver de dur dol.
Quan sortia per sa porta,
un amic meu vaig trobar:
-Es capell t’has d’abaixar,
que sa teva dona és morta.-
Vaig possar es capell en terra;
no el poria abaixar més;
si jo tenia doblers,
compraria una guiterra
per fer ballar Na Miquela
per davall es tarongers.
Com la duien a enterrar,
a dins es vas del Roser,
jo vaig dir: -Tapau-la bé,
que mai més pugui tornar!

Qui té barco i port segur,
se’n pot anar allà on vol.
Des que s’al·lota no em vol,
m’he posat mocador a’s coll,
i mai n’hi solia dur.