Un homo, com seu, reposa;
i si jeu, reposa més.
Aquell qui no té doblers,
a onsevuia fa nosa.

El Rei tenia tres fies, totes tres com or i plata.
El Rei s’enamorà d’una: -Na Margalida és qui em mata!-
Com sa mare se’n temé, la tancà dins una cambra,
i, pel seu menjar, tenia tonyina i carn salada
i li donaven per beure aigo de la mar salada.
Passa un dia, en passen dos, passa tota la setmana,
i, de set que ella tenia, a la finestra guaitava.
I veu les seves germanes qui amb guyeta d’or broidaven.
-Germanes, bones germanes, ¿voleu-me dur un càntir d’aigo,
que la boca s’hi encén i la vida s’hi acaba?
-No la beuràs, maleïda, no la beuràs tu, malvada;
no haguesses volgut esser de ton pare enamorada.-
I ella torna enfonyar el cap, llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia, en passen dos, passa tota la setmana,
i ella, de set que tenia, a la finestra guaitava.
Va veure los seus germans qui amb pilota d’or jugaven.
-Germans, los meus bons germans, ¿voleu-me dur un càntir d’aigo,
que la boca s’hi encén i la vida s’hi acaba?
-No la beuràs, maleïda, no la beuràs tu, malvada;
no haguesses volgut esser de ton pare enamorada.-
Ella torna enfonyar el cap, llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia, en passen dos, passa tota la setmana,
i, de set que ella tenia, a la finestra guaitava.
La seva mare va veure qui amb fiola d’or filava.
-Ma mare, ma bona mare, ¿voleu-me dur un càntir d’aigo
que la boca s’hi encén i la vida s’hi acaba?
-No la beuràs, maleïda, no la beuràs tu, malvada;
no haguesses volguda esser de ton pare enamorada.-
Passa un dia, en passen dos, passa tota la setmana,
i ella, de set que tenia, a la finestra guaitava.
I va veure el seu bon pare qui amb senyors comtes anava.
-Mon pare, lo meu bon pare, ¿voleu-me dur un càntir d’aigo
que la boca s’hi encén i la vida s’hi acaba?
-Correu, comtes! correu, patges! Aigo a ma fia estimada!
El primer qui serà dalt ma corona haurà guanyada,
i qui darrer arribarà té la mort assegurada!-
Corren els comtes i els patges a dur aigo a la Infanta.
Quan arriben al replà, la veren qui badaiava.
Los àngels li feien llum, la Verge la coronava.
Son pare va esser salvat i sa mare condemnada.
Sa fia se’n puja al cel dels àngels acompanyada.

Com es tren va arribar a Artà
amb sa màquina enflocada,
daren molta d’ensaimada
i un puro per a fumar.
Que visca Don Rafel Blanes
de dins la vila d’Artà!