Això era un pollastre
anomenat Martí.
Feia enfadar sa mare,
no la volia Obeid.
-Clic-clic, fii meu, no hi vagis!
Cloc-cloc, fii meu, vine aquí!
-Cloc –cloc, jo vui anar-hí!
Clic-clic en el molí,
que l’era n’està plena
d’aquell blat tan fi.
-Clic-clic, fii meu, no hi vagis!
Cloc-cloc, fii meu, vine aquí!-
La molinereta arriba,
furiosa com un gri.
Li tira un cop de pedra
que es cap li migpartí.
-Cloc-cloc, fii meu, ja t’ho deia!
Clic-clic, fii meu, vine aquí!-
El fregeixen amb tomàtiga
p’ets al•lots del molí.
I ets al•lots el se mengen
amb un bon tassó de vi.
-Cloc-cloc, fii meu, jo t’ho deia!
Clic-clic, fii meu, vine aquí!

Més informació
Classificació

Satíriques

Poble

Inca

Rima

Assonant

Altres cançons relacionades

Al•lota, si véns, anem,
que sa guiterra em comanda;
jo la’m mir per cada banda
i la trob garrida ferm.

Ja s’ha perduda la carta, la carta del navegar.
Nou mesos i anant per l’aigo, sense la terra trobar.
-Mariners, juguem al cent, la sort ane qui caurà.-
I la sort anà tan mala quen an el Capità tocà.
-¿Qual de voltros, mariners, a l’arbre voldrà pujar?
Dos-cents duros guanyaria i un barco per navegar.
Una fieta que tenc amb ell es podrà casar.-
Va respondre el més petit : -Som jo el que hi vui pujar.
Quan va ser a mitjan abre, mariner es posà a plorar.
-¿De què plores, mariner? ¿de què plores tan prets ja?
-Si la vista no m’engana, terra no veig blanquejar.-
Quan va esser a dalt de l’arbre, mariner es posà a cantar.
-¿De què cantes, mariner? ¿de què cantes tan prest, ja?
-Si la vista no m’engana, terra ja veig blanquejar.
També veig una torreta amb dos coloms blancs volar;
també veig una senyora amb un rosari en sa mà.
Posem-mos així com ella i Deú mos assistirà.-
Diguent aquestes paraules, mariner caigué a la mar.
El dimoni temptador, totd’una el va anar a temptar.
A la vista de tothom, un peix el se va menjar.
S’ànima entegà a Déu i el cos a la mar salada
i es cor que sosl li quedà a la Verge Soberana.

En Galicia hay una niña que Catalina se llama.
Su padre es un perro moro, su madre una renegada.
Todos los días de fiesta su padre la castigaba
porque no quería hacer lo que su madre mandaba.
Le mandó hacer una rueda de cuchillos y navajas.
La rueda ya estaba hecha, Catalina arrodillada,
entre lágrimas y llantos al Dios del cielo rogaba.
Bajó un ángel del cielo, bajó para consolarla;
bajó un ángel del cielo con la corona y la palma.
-Sube, sube, Catalina, que el rey del cielo te llama.
-¿Qué quiere el Rey del cielo que con tal prisa me llama?
-Te quería preguntar la vida cómo la pasas.
-La vida la paso muy bien, pero la espero muy mala.-
Cuando sube Catalina, con su corona y su palma,
le comparece el demonio, el demonio que es malvado.
Mientras sube Catalina, marinero cae al agua.
-¿Qué me das, marinerito, si yo te saco del agua?
-Yo te daré mi navío y mi oro y mi plata.
-Yo no quiero tu navío, ni tu oro ni tu plata.
-Pues ¿qué quieres, Catalina, pues que quieres que yo haga?
-Lo que quiero, cuando mueras, que a mi me entregues el alma.
-El alma se entrega a Dios y mi cuerpo a las aguas
y lo demás que me sobra a la Virgen soberana.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca