De sa mort de sa somera
acomodats n’estaran:
ha deixat a Mestre Pere
es floc de sa cabeiera,
i an es qui l’enterr, es bram
per caçar tords de reclam
en venir sa primavera.

Es salero que tu tens,
el pots posar en mercancia:
si el me daves, no el voldria
a treue paia p’es fems.

Les onze eren tocades
com d’es corter va sortir,
i a la una va morir
de quatre ganivetades.
Fortes eren les cinglades
que Na Llora li pegà.
En es carrer del Roser Vei,
allà lo va anar a matar.
Darrere una cantonada,
tot solet el va cridar:
la primera punyalada
es cor li va travessar,
i an es seu cosí, sa mà,
per fer-la més acertada.
En Rabasseta va dir:
-Ja ho seré desgraciat,
que n’hauré d’estar tancat
dins sa presó de Ciutat,
fins a l’hora del morir!
-Miquel Beguí, aixequè’t
que n’és ton pare que et crida,
i ta mare està esmortida
i no pot venir a veure’t.
que molts de moros en passen ...
Poria esser m’enssenyassen
algun tant el seu parlar.
-Bon dia, lo meu Senyor.
-Lo mateix, gran amic meu.
-Per l’amor santa de Déu,
¿me podríeu fer un favor?
-Si és cosa que pugui fer,
no tens més que suplicar.
-¿Sabeu En Pere Belmar
en quin lloc deu habitar,
un qui té son pare a Alger?
-Aqueix jo som, es primer
qui notíci’ vos puc dar.
-¿I com s’hauria de fer
per anar-lo a rescatar?
-Lo primer heu de pensar
que hi importa gran diner.
Quatre-centes dobles d’or
demanen per sou rescat.
-Oh, pobre desventurat,
com esntristiu lo meu cor!
-Passaré jo en persona
an es lloc a on sou vós.
Morir o rescatar-vós,
lo meu pare, gust me dóna!