Dau beure i de mi fiau,
que jo som lo pagador.
Me’n pren com lo passador
qui tots los du a piló,
i a’s darrer cop ell hi cau.

Segam a Sa Civadana
veïnat de Son Cotó.
Enravanau bé es braó,
que sé cert que no sou vana..

El pobre pare cansat,
quan torna de trebaiar,
no troba cuit es sopar
ni cap plat hi ha escurat.
L’homo se queda enganat
i se cansa d’esperar
que ella torn de passejar
amb sa fia i s’estinat.
Sa dona, cara tristeta,
li diu: -¿Que estàs enfadat?
I li fa es sopar aviat:
-Trobes que m’he estorbadeta?-
I li toca sa galteta,
i ja el me té aconhortat.
Com ell estarà colgat,
tornaran a fer volteta.
S’homo queda dins es llit,
rebut, prova de dormir,
i sa dona pren camí
amb sa fia, aquella nit,
cerca qui cerca, amb delit,
per porer-se devertir,
foraster o mallorquí,
un genre gran o petit.
Es dissabte, en arribar,
troba sa dona arrufada,
i li diu: -¿No estàs trempada?
I ella li para sa mà:
-Da’m es doblers per pagar
sa setmana que hem passada,
que jo estic tota enfadada
d’es gasto que aquí s’hi fa!-
S’homo queda dents estretes
i arriba fastidiat
de sa feina, tot suat;
li dóna devuit pessetes
que, per flocs i banderetes,
sa dona li té gastat.
No basta quant ha guanyat
per pagra es flocs i ses vetes!
I diu el pobre enganat:
-Per estimar ses faldetes!