A la vorera de mar hi ha una donzella
que brodava un mocador, cosa més bella!
Quan va esser en es brot major, ja no té seda.
Se gira cap a la mar, veu una vela,
veu venir un mariner que la nau mena.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-Digau-me com la voleu: ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que m’és més bella.
-¿Pujaríeu dalt la nau, gentil donzella?
Si anam a l’arenal, triareu d’ella.-
Mentres ella la triava, la nau fa vela.
Com va esser a s’arenal, s’adormí ella;
com va esser allà d’allà, ja se despertà.
Ella mira ençà i enllà, n’és lluny de la terra.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que los aires de la mar me mouen guerra.
De tres germanes que som, yo soy doncella,
una és sa dona del Rei, s’altra és princesa;
jo qui som la més hermosa, som marinera.
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, som marinera
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, duc estamenya.
Una du sabates d’or, s’altra de seda,
i jo, com a marinera, duc espardenyes.
Elles viuen dins palaus que fan enveja.
-No tengueu enveja d’elles, vós sereu Reina,
vestideta d’or i argent, coral i perles.
Per vós he trescat el món des del meu reine,
i ara que ja us he trobat, vos tendré sempre.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Raptes i forçadors
Inca
Assonant
76
IV
Si s’estimat ho sabia,
sa intenció que jo duc!
Vaig prometre d’anar a Lluc
si prest me feia novia.
El Rei tenia tres fies, totes tres com una plata.
El Rei s’enamora d’una: -Na Catalina és sa guapa!
Sa mare, quan ho va sebre, la tanca dins una sala
i, per menjar, li donava tonyina i carn salada,
i, per beure, li donava aigo de la mar salada,
Ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana,
i va veure els seus germans qui amb botelles d’or jugaven.
-Oh, germà, lo bon germà, ¿voleu pujar un càntir d’aigo?
-No la beberás, maldita, no la beberás maldada, (sic)
no haguesses volguda esser de tu padre enamorada.-
Ela tornà enfonyar es cap, llàgrimes de sang plorava.
Un Sant Cristo que hi havia i amb ell s’hi aconsolava.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Va veure la seva mare qui amb guyeta d’or brodava.
-Mumare, la mia mare, si em pujàveu un càntir d’aigo,
prest la glòria guanyaríeu! ¿Voleu pujar un càntir d’aigo?
-No la beberás, maldita, (sic) no la beberás, maldada, (sic)
no haguesses volguda esser de tu padre enamorada!
Ella torna enfonyar es cap, llàgrimes de sang plorava.
Un Sant Cristo que hi havia i amb ell s’hi aconsolava.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
I va veure lo seu pare que amb un llibre d’or llegia.
-Oh, mon pare, el meu bon pare, si em pujàsseu un càntir d’aigo,
prest la glòria guanyaríeu, que la boca s’eixuga i la vida s’acaba!
-Correu, criats i criades, duis aigo a la meva fia!
El primer qui pujarà an es replà de s’escala.
Un tocador de guiterra
a sa casa sempre ve;
ell diuen que no té terra:
a lo menos ballaré!