Jo veig En Vermei qui ve
p’es portell de Na Cerdana,
vermei com una magrana
coïda de magraner.
¿On m’has duita, Salvador,
a morir dins s’Estorell?
Me’m pendrà com el vedell
qui p’es seus peus du sa pell
a ca s’assaonador.
Diràs a sa majorala
de can Xalet d’Aumadrà
que En Miquel Magrana està
com un colom ferit d’ala.