Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant,
per sebre que la guerreja un altre jove galant.
Déu faci sia mentida una desgràcia tan gran.
Qualsevol homo que es casa
i sa dona el corregeix,
un bon cabreste mereix
per acabar d’esser ase.
Porta que s’engalaverna
deu esser mala d’obrir.
Si es parents rallen de mi,
què ha de fer sa gent externa!