Un dia em vaig devertir
en mirar el cel.
Se vestí color de gel
i sortiren ses estrelles
i també ses meravelles
amb un gran nas.
No em pensava que tenguessen
tan bona pinyota.
Com aquella muntanyota
de Calicant.
Vaig posar un peu enrere
i un envant,
i el me vaig mirar bé,
i va esser un seguer
qui deu homos hi guardaven beies.
Se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por de qualque bereiol
que no else picàs.
Arrufaren es nas
per ses voreres.
N’aplegaren set calderes
de brescam net, fora brut.
No hem de parlar d’es cerut
ni tampoc de s’aigo amb mel.
Va sortir Mestre Rafel
amb sos reganyols de fust.

Jo voldria tenir un quadro
del vostre cos retratat.
Jo us enyor, mon bé estimat,
i vós no hi teniu cuidado.

En cadena m’heu posada;
en cadena, bona amor!
¿A qual és es mal major?
¿Morir, o estar enamorada?