Jo voldria que bufàs
fins que sa terra fos plana,
Sant Pere i Sant Galiana
tots dos es caps los tomàs
i dins el cel no hi quedàs
fonament ni paret plana
i es sant que està de setmana
sa bufeta s’esclatàs.

El pobre pare cansat,
quan torna de trebaiar,
no troba cuit es sopar
ni cap plat hi ha escurat.
L’homo se queda enganat
i se cansa d’esperar
que ella torn de passejar
amb sa fia i s’estinat.
Sa dona, cara tristeta,
li diu: -¿Que estàs enfadat?
I li fa es sopar aviat:
-Trobes que m’he estorbadeta?-
I li toca sa galteta,
i ja el me té aconhortat.
Com ell estarà colgat,
tornaran a fer volteta.
S’homo queda dins es llit,
rebut, prova de dormir,
i sa dona pren camí
amb sa fia, aquella nit,
cerca qui cerca, amb delit,
per porer-se devertir,
foraster o mallorquí,
un genre gran o petit.
Es dissabte, en arribar,
troba sa dona arrufada,
i li diu: -¿No estàs trempada?
I ella li para sa mà:
-Da’m es doblers per pagar
sa setmana que hem passada,
que jo estic tota enfadada
d’es gasto que aquí s’hi fa!-
S’homo queda dents estretes
i arriba fastidiat
de sa feina, tot suat;
li dóna devuit pessetes
que, per flocs i banderetes,
sa dona li té gastat.
No basta quant ha guanyat
per pagra es flocs i ses vetes!
I diu el pobre enganat:
-Per estimar ses faldetes!

-Tu qui saps de lletra fina
i ets estudiant nou:
¿no em voldries dir es sol
dins es mes de juriol
quantes de llegos camina?
-¿Saps què em va dir En Juan Mas
un dia que les comptà?
Que tantes n’hi va trobar
com gotes d’aigo hi ha a mar.
I, si d’ell no vols fiar,
ves-hi i les contaràs.