#Foc

Foc de ma enyorança encès
que crema i no fa flamada,
d’una amor que tenc posada
que encara negú en sap res.

Foc de ma enyorança encès
que crema i no fa flamada,
d’una amor que tenc callada,
i encara ningú en sap res.

Amb guiterra i guiterró
vaig anar a ca Na Florida
i la vaig trobar adormida
amb so cap dins es fogó.

Com més fort me bufaràs,
més me faràs enfadar;
i alerta si et puc pillar!
Llavò sí que espolsaràs!
El foc

Bitllori qui treu foc
per encendre es xigarrot;
bitllori que treu foc
per encendre es llum.
Pedra foguera, esca i lluquet.

A una casa hi ha tres fiis:
es major se va embarcar
i no el varen veure pus;
es segon se va menjar
les coses que li donaven,
i es més petit sempre jeia
i mai del món se movia.
Un fogó encès a la casa; el fill major és el fum; el segon, el foc; el petit, la cendra.

Jo tenc bauba sa mà esquerra
i sa dreta que bo hi fa.
Jo me’n niria a escaufar
dins sa cuina de Son Serra.

S’aire mos dóna aliment;
sa terra i es foc, llecor;
s’aigo mos dóna verdor
que regala el món existent.
I el gran sol resplandent
mos dóna llum i claror
i el Divino Redemptor
força i coneixement.

Tu te devies pensar
que sense tu no viuria,
i al cap de vint-i-un dia
sa poca amor que et tenia
dins es foc la vaig tirar.

Oh ramell de colomades,
que tu em vares enviar!
Dins es foc el vaig tirar.
Ja n’hi vaig dar, de potades!

Per dar-me tristor i pena
dius que no tornaràs pus;
me’n pren com el Bon Jesús,
que dins es foc no se crema.

Es bé que jo et vui no és tant
com s’amor que t’he posada:
voldria veure’t cremada,
sa cenra tan escampada
com sa claredat d’un llamp!

Cantant vos diré ma pena,
ja que parlant no em dau lloc.
Ingrata, apagau el foc
que dintre lo meu cor crema.

Un vaixell enmig de mar
posa ses veles que té.
Dona que el vol mariner,
mereixeria cremar.

Un dia devora es foc
em dares s’aumud per seure,
i ara m’acabes d’ajeure
amb so rebosillo groc.

Un fadrí, per estar bé,
no les ha de mermular.
Com un altre li dirà:
-Sa teva al•lota ja va
sense cap ni sentener-,
ha de dir: -Deixau-la fer,
perquè, qui foc ha mester,
amb so dit el va a cercar.

Una fadrineta llesta
no descolga tant de foc;
que, si repiquen a un lloc,
a un altre fan sa festa.

Sa vostra gent, vida mia,
s’és cremada sense foc:
jo trob que hem caminat poc
per voler fer tanta via!

Sa mare d’ella em va dir:
-¿Vols que te’n vagi a cercar ?
Foc de llenya no n’hi ha,
emperò de l’amor, sí.

Qui s’aixeca dematí,
fa via anant a poc poc.
Ara ja hem encès es foc…
¿Comprens tu lo que vui dir?

Les estrelles ja no tenen
remei per donar claror;
los raios de mon amor
aigo de la mar encenen.

Jo festejava a les fosques,
sense llum ni foc colgat :
s’estimat an es costat,
per testimoni ses mosques.

En sa primera vegada
que jo amb tu vaig conversar,
el meu cor ja va quedar
tota una part socarrada,
i s’altra qui fa flamada
que crema i cremarà.

Foc de ma enyorança encès
que crema i no fa flamada,
d’una amor que tenc callada,
que encara ningú en sap res.