Tresor de la Memòria (Sineu 2017)

Hola.

Me podeu dir es vostre nom, per favor?

Toni Niell Fuster.

I quin any vàreu néixer?

Vaig néixer dia 25 de març de l'any 1943.

I heu viscut tota sa vida a Sineu?

Pràcticament, he viscut tota sa vida a Sineu, llevat que devers es tretze anys vàrem viure dos anys a Palma, però llavors retornàrem i he fet sa vida restant a Sineu sempre.

I de què vàreu fer feina?

Vaig fer feina d'un parell de coses, però de totes formes venc des camp. Venc a dir, tota sa meva niñez va ser es campesinos tenien terres i en s'hivern vivíem en es poble, però llavors es temps de recollir s'anyada, segar i batre, que dèiem, pues anaves a fora vila i vivíem en es camp, pràcticament, fins devers Tots Sants i llavors en aquell temps s'aplegaven ses figues, se feien es porcs grassos i, quan havien venut es porcs grassos, llavors tornàvem a pujar a viure a Sineu, en es poble. D'aquesta manera, más o menos.

Sí, i mos podríeu dir qualque paraula que dèieu i ara ja no se diuen tant o...

Sí, bueno, les puc dir, perquè les duc un poc anotades aquí, perquè de vegades les recordes quan te venen, però de vegades quan... Aquí, per exemple, aquesta és una dita, o una paraula.

"A la raseta". Un tassó, per exemple, quan està ple d'aigua, o quan deim "l'heu de posar a la raseta", vol dir que està a punt de vessar, a la raseta. Aquí sa por és es temor, que vull dir.

Sa "quartera" és una mesura agrícola. De quan batien, i sa quartera és un sac, que era de blat o d'ordi. Se feia, i cinc barcelles feien sa quartera, i cinc almuds feien sa barcella. Era una mesura agrícola, i hi havia sa norma que, per exemple, tots, lo que és es cereals, sa civada, es blat, s'ordi, se feien a la raseta. En canvi, ses faves, i pèsols i ciurons, no sé si heu sentit, hi ha una dita que diu: "Ses faves se fan a caramull", i sa barcella, que era aquesta mesura, ses faves i es ciurons i bueno, pràcticament, es pèsols també, se feien a caramull. I diuen, i cinc barcelles fan sa quartera, i 5 almuds fan sa barcella, i això són ses mesures des camp. Això mesuraven quan havies batut amb ses bèsties damunt s'era, llavonses no hi havia cosechadores, però sí, ho record en això. Encara ho he viscut un poc.

I qualque dita, en teniu qualcuna que diguéreu...

Bueno, sí, aquí en duc una altra que és "pellucar". "Pellucar" se deia de vegades a aquells puestos que hi havia els ametllers, espolsaven ses ametlles, principalment en es puestos des senyors. I llavors quan havien passat es talls de ses dones i els homes que espolsaven ses ametlles, podies anar tu amb un garrot a pellucar si veies cap ametlla per terra i era per tu. I llavonses s'aplegava tot. En aquell temps se procuraven i s'aprofitaven tots els recursos, i "pellucar" és aquesta paraula que se refereix a ses ametlles. O pellucar figues, també se diu, però normalment més se deia quan eren a ses ametlles. I aquí "aidar", que vol dir "ajudar". "Aidar" és una paraula també que ve des camp. I després aquí, es rastell. Quan llauraven amb s'arada duien un rastell, que és un trosset de ferro com un triangle perquè ses pales de s'arada, sa terra no s'aferràs, i si s'aferrava que tenies un poc d'humit, amb so rastell li rastrejaves i tornava a partir, te llaurava més bé. Es rastell...

No sé si també, ses padrines, un manegot. Que és una paraula també, que és una, és com una mànega que té dues ansetes que hi passaven es dos dits i se protegien sa mà per segar faves, o per fer feina, o perquè es sol simplement no els pegàs tant se protegien i eren una mànega amb sa tapadora aquesta que li deien es manegot. Això ses padrines, i totes ses dones de fora vila, pues, más o menos, sempre duien es manegots. Era important. Es manegot.

Llavors també aquí, jo mon pare i l'amo Miquel al cel siguin ja tots dos, però només teníem una bístia, i per llaurar fèiem perlloga. Aquesta paraula "perlloga" era que se deixaven ses bísties una amb s'altra perquè ses arades ja eren, s'arada amb rodes principalment, i havien de... millor que estirassen dues mules, i sa perlloga era una teva i una des veïnat, llauraven ses seves terres i llavors viceversa i fèiem perlloga de ses bèsties. Más o menos això també s'usava pes camp.

Bé, lluny vol dir enfora, lluny és una paraula moderna quasi quasi, que la vivim. "N'hi ha prou" també és una paraula que se diu, "n'hi ha prou" vol dir que basta, suficient. Aquesta altra també, que és una molt antiga: "Has de llevar branques des feix". Llevar branques des feix vol dir que, per exemple, si tu has de fer una feina concreta i sigui sa que sigui o per mesurar o per fer feixos de llenya, pràcticament, perquè no siguin tan feixucs o que sa tasca no sigui tant, diuen "hem de llevar branques de feix", hem d'alleugerar això, amb una paraula. Aquí també n'hi ha una, a "onsevulla" vol dir a qualsevol lloc. Aquestes són paraules... I qualque dita jo no sé si dic lo mateix o no, però aquesta tothom la sap supòs que...

Qui barata es cap se grata.

Ploure dins mar, que vol dir que pràcticament quan plou a dins la mar pues no tens benefici de res. I tu quan fas una feina te diuen: "Lo que has fet és igual com ploure dins mar", que no té profit, no té benefici.

Aquí, el qui ha de donar llum, dona fum. Que aquella persona que ha de donar un poc de bon exemple, per exemple, pues sigui lo contrari, o no se posa en es nivell que mereix.

Aquest se refereix a una persona... Aquest és es mal d'oscar. "Mal d'oscar" vol dir aquell que és un poc caparrut, una persona un poc caparruda que tu maldament li xerris no el convences, se'n va amb ses seves. Es mal d'oscar, això també és una paraula que ve de sa nostra...

Sabates girades de peu. Se n'ha duit ses sabates girades de peu diguent que, per exemple, aquella persona se'n va volguent enganar o per una barrina, bueno una barrina és un trato. Per una cosa o s'altra, per anar a enganar i se'n va enganat, o tu esperaves i li has donat a entendre. Girades de peu.

Qui dies passa, anys empeny. De vegades, quan és una cosa que hem de fer i la deixam, la deixam ajornar i qui dies passa anys empeny, com que dir, "en estar espenyat ja l'arreglarem, ja ho veurem".

Un altre que també és s'estima més cercar que no trobar. Una persona que vol dir això, que ell vol desmenussar moltes coses però s'estima més donar voltes a sa feina, que no trobar sa feina i aprofitar-la, aquesta també.

Mal d'altri rialles són. Aquesta també és un poc popular aquest. Es mal d'altri de vegades mos fa gràcia i li diuen mal d'altri rialles són. També és una paraula un poc des camp.

Ja li vendrà sa seva, és una paraula que també vol dir que prest o tard, si has fet una cosa un poquet injusta, o si has fet qualque barrina i l'has enganat, pues diu "ja li vendrà sa seva", deim sa gent vella, es padrins. S'usava molt aquesta paraula "bé, no passeu pensa, ja li vendrà sa seva".

Bueno, jo no sé si n'hi ha més, en duc qualcuna més escrita però...

Catorze no fan dotzena, també. Que, per exemple, una cosa que ret poc, perquè una dotzena són dotze, i si una cosa te ret poc, te diuen "ui, això, catorze no fan dotzena" com que dir, hem de posar més material aquí, no ha arribat a s'altura que diguéssim.

Va anar per llana i va romandre tos. Això també és una paraula un poquet que, per exemple, tu, per fer un negoci o fer un trato, penses enganar aquella persona, me'n vaig, jo l'enganaré per aquí, i en vers de ser així, s'enganat ets tu, i aquí va anar per llenya i va romandre tos.

Això són dites, dites des camp que més o menos avui no... I n'hi ha qualcuna més, però no...

No és tot or lo que lluu, o lo que brilla.

Jo també ara no, no me'n venen moltes més, però más o menos això és lo que...

Està molt bé.

És lo que tenc.

D'acord, i ara ja per acabar, me podríeu contar sa història des rellotge?

Ah bueno, sí. Hombre, no és una historieta, però és un fet que per jo va ser... En fin. No que... tenia ganes de rellotge perquè jo tendria a lo millor ja devers dotze o tretze anys. I demanava es rellotge a ma mare cada any. I, quan venien es porcs, eren más o menos, feien una entrada, perquè llavors no hi havia entrades, no cobràvem es mesos, i engreixaven porcs, porcs grassos. I en haver acabat es temps de ses figues, i diu: "Bé idò, si l'any qui ve podem vendre es porcs". I vaig esperar quasi tres anys perquè me compressin es rellotge. I me va comprar es rellotge, i quan hi pens encara me fa... Me fa... Dins es meu sentiment. I aquell rellotge va ser per jo un regalo molt bo. Sempre me n'he recordat, perquè moltes vegades ses coses, quan no mos costen, i ara pràcticament tenen quatre o cinc anys, per no dir sis o set, i ja en tenen mitja dotzena de rellotges. En canvi, jo esperava... I quan el vaig poder aconseguir, però ja tenia devers 13 anys, va ser molt bo per jo! I perdona perquè ara... Sempre he tengut un gran sentiment!

Moltes gràcies!

A voltros!