En Toni Daviu i Mestre va néixer a Son Ferriol, un poble al costat de Palma, l'any 1954, però el 2008 va traslladar-se a viure a Porreres amb la seva dona. Ha tingut molts d'oficis com, per exemple, agent de viatges, picapedrer, camioner, sindicalista i, actualment, foraviler. També, entre divorci i divorci, ens conta que es aficionat a la pesca. En Toni ens canta moltes cançons populars i gloses i, fins i tot, ens narra un relat que ha escrit ell mateix amb paraules antigues relacionades amb el món de la construcció. També ens explica alguna endevinalla i ens descobreix les creences del cultiu relacionades amb el sembrar i la lluna. A més, també ens recorda com eren les matances i a què jugava quan era petit com, per exemple, amb les capses de misto o a bolles. Finalment, ens explica la festa de dia 19 de juliol, quan anaven quasi tots els mallorquins a cala Pi a menjar paella, una festa que va desaparèixer amb la mort de Franco.
Hola, bon dia!
Qui sou vós, què nomeu?
Jo, me diuen Toni Daviu i Mestre, i de viu i mestre que som, i no vaig anar a escola, he de fer feina per viure.
Quan heu nascut?
Vaig néixer a Palma, a un poblet que li diuen Son Ferriol, ara quasi quasi no arriba a poble.
Me podríeu dir sa vostra edat?
64 ben fets.
I quin any vàreu néixer?
El 54.
Quina relació teniu ara amb Porreres? Per què viviu a Porreres?
Sa meva dona és d'aquestes que no se vincla, ni se trenca, ni se romp, ni se romprà, és de Porreres.
I sempre havíeu viscut a Palma? Fa poc que heu vengut cap aquí?
Sí. Fa deu anys que vàrem venir cap aquí, quan va començar sa crisis aquesta, bé, no en parlem, perquè això fa mal, posa de mal humor això de sa crisis.
Quins són els vostres treballs habituals, professions i lo que soleu fer?
N'he tengut molts. He tengut molts d'oficis, però ara últimament he acabat a no res. Faig de foraviler. Ara, si te puc contar un poc sa història, te diré que vaig començar a fer feina a Viatges Barceló amb 14 anys, hi vaig fer feina fins en es 18. Des 18 me'n vaig anar a fer feina a una empresa de construcció, com a soci. Llavors, hi vaig fer feina 6 anys, en es 6 anys vaig fugir, vaig comprar un camión, vaig fer de camioner, vaig muntar un sindicat de transports. Vaig ser 12 anys secretari general d'un sindicat de transports. Quan me vaig haver cansat, me vaig aturar. I llavors me vaig dedicar a fer de picapedrer i una altra vegada amb una empresa de construcció fins que va arribar sa crisis.
I també antes me vàreu dir que sa pesca.
Bueno, entre divorci i divorci, per dir-ho de qualque manera, sa primera vegada que em vaig divorciar, vaig acabar pescant tres anys amb un llaüt de pesca. Sí, m'ha tocat, m'ha tocat. I ara foraviler. Escolta, som s'home més feliç del món, perquè tenc de tot, no em fa falta de res, hasta puces. Hi ha de tot.
Començarem amb lo de ses cançons i gloses i tot això...
Trobes? Me n'has de cantar qualcuna tu?
Jo? En sé, però cantar...
Diu:
Cavallet quan eres jove,
Cavallet quan eres jove,
que anaves de pentinat,
(sa simbomba fa rup, rup, rup)
i que de vell has tornat,
i que de vell has tornat,
que no dus pèl per sa coa.
Sant Antoni és un bon sant
i qui té un dobler les dona.
(rup, rup, rup... m'heu de fer sa simbomba, no m'ajudau gens)
I perquè guard s'animal
tant si és de pèl com de ploma.
Deixarem anar ses cançons, perquè això acaba. Acaba amb sos pulmons, dic. Però ara vos diré un dit que, quan estèiem davant s'escalfapanxes a dins sa casa des padrinets, un dia jo era al·lot petit, devia tenir 8 o 9 anyets, i va contar una història i a jo em va fer molta gràcia i me va quedar gravada. I la vos volia contar, si vos pareix bé. Se diu s'albó.
Diu:
Jo sabia un albó,
que de gros no ho era massa,
i en tenia una rabassa
com es Castell d'Alaró.
Cent homes se'n resolgueren
amb un any de tallar-lo
i els bons mestres conegueren
que començava a fer menció.
Un poquet abans de caure,
una branca se n'esqueixà
i d'ella se'n varen fer,
cent barcos qui van per mar
i un pont per un torrent.
I des bocí més dolent,
cent sitges que ne cremaren
i mentre el capolaven
sortien estellicons.
Trenta-cinc mil carretons
a Palma que el traginaren.
I els barcos que l'embarcaren
tots se n'anaren a fons.
I els mariners que deien:
"Maleïts siguin els albons!"
Què vos ha paregut aquesta?
Molt bé.
Idò pensau que a aquell temps no hi havia ni mòbils per gravar, ni res, ni micros, perquè això encara no existia, ho havien d'agafar de cap a això. Ara així ja la teniu gravada i la podeu mostrar a qualcú i així a lo millor l'aprendran. Idò jo quan me varen parlar de ses vostres idees, vaig començar a escriure paraules i paraules i paraules, i llavors a dibuixar cada una d'aquestes paraules què era, i lo que significava, però, quan en vaig tenir devers quatre-centes, vaig dir "jo els embullaré a aquesta gent i, a més, no tendrem temps de dir-ne ni sa mitad". I sabeu què vaig fer? Vaig fer un escrit damunt unes coses, vaig dir, així hi haurà quatre paraules antigues i a lo millor sabran de què van.
Idò mos ho pot llegir.
I aquest escrit deia lo següent. Ho hauré de llegir, perquè, veus, així com antes tenia molt bona memòria, ara sa memòria m'ha fuit un poc. A posta ara vaig a memòria. Diu:
M'han encomanat una feina. Som en Toni Daviu Mestre amb carnet d'identitat 42946506 lletra D i ara que me lleu, miraré si la sé fer. M'han donat unes eines i ara les anomenaré. M'han dit que he de fer unes escombres i aixecar una paret. Sabeu què són unes escombres? Unes escombres és fer una síquia fins en es fort i, llavors, s'aixeca una paret a dedins. Seguirem i veureu lo que fa. Si vos dic unes escombres i no vos dic què són, pues no sabeu què són unes escombres. I aixecar una paret i deixar un portal i, per això, hi agafaré una aixada per picar. Sabeu què és una aixada? És com un aixol, però més gros. Serveix per tallar una arrel i serveix per llevar terra. És una eina a suaixí de grossa amb un bon mànec i té cop. M'han deixat una aixada per picar, un càvec per treure sa terra i una senalla. Quan estava picant, he trobat unes pedres i he provat amb un picó. Un picó, sabeu què és? A darrere és quadrat i té un bon cop, com si fos un martell, i acaba en punta i té un mànec llarg, perquè tengui força per rompre ses pedres.
I no ha anat bé, perquè ses pedres eren molt fortes. I he agafat una escoda, sabeu què és una escoda? Una escoda és com un tubo de ferro massís amb punta que acaba com si fos una escarpra i és lo que antigament tallaven ses peces de marès a ses canteres. Això ja era una eina tan antiga, que ve dels egiptes. No sé si heu anat qualque vegada a sa vorera de la mar i heu vist canteres, que ni sol haver qualcuna. Veureu que hi ha com unes retxes, más o menos, de quatre dits d'amplada, idò aquests talls se feien amb una escoda. Fa más o menos un metro seixanta d'altura, perquè en aquell temps sa gent era un poc més baixa. Ara hauria de fer 1'80, 2 metros. I no ha bastat i ho he provat amb un parpal, sabeu què és un parpal? Un parpal que és una altra eina que és un altre tubo massís que té un tros más o menos de dos pams a davant que és molt gruixat, té una gruixa a suaixí, de más o menos de quatre dits de gruixa, a una part és completament pla i s'altra fa panxa. Hi va haver un grec, no me'n record des seu nom perquè no vaig tenir es gust de conèixer-lo, però que va dir que si li donaven una palanca mouria el món. Una palanca és un parpal. I amb so parpal sí que m'ha anat bé, he tret ses pedres, fins que els he tretes.
Llavors, he fet formigó i he omplit s'escombra, empleant una polidora per deixar-ho bé. Una polidora és una eina petiteta que emplees a sa dreta, és que són de dretes i s'esquerrà és que són d'esquerres, però vaja, com que jo som de dretes, empleen sa dreta, per deixar-ho bé. I una vegada s'ha eixugat, he començat a aixecar sa paret de marès empleant una llinyola, sabeu què és una llinyola? Una llinyola és un fil molt llarg que s'agafa amb un clau a una part i s'estira, ben estirat, i se posa a s'altra. I llavors hi vas atracant ses peces de marès en aquest fil i sempre fas sa paret ben recta. I aposta se diu una "ginyola", perquè ginya, sa mateixa paraula ho diu. I tascons, sabeu què són tascons? Es tascons són uns trossets de fusta que fan una cunya. Fan punta i van eixamplant. Si això fos es marès, tombant sa peça de marès cap enfora de sa llinyola, posam un tascó aquí i un aquí. I llavors la posam dreta, aferrada a sa llinyola, i n'hi posam una enmig a s'altra part, perquè se pugui encaixar i llavors beurà de ciment i aigua amb pasta, tot això que hem enguixat queda ben ple es marès i queda fort.
I es nivell? Supòs que es nivell sí que sabeu què és. Es nivell és una paraula que ara té molt d'ús. Deixant es llum des portal. Es llum des portal sabeu què és. Es buit des portal. I per fer-ho més o manco bé empleant una plomada. Una plomada és com si fos un regle llarg amb una retxa enmig i a baix té un foradet. A dalt hi té un clau, baixa un fil i a dins es foradet hi té un plom. Quan tu poses es plom, és a dir, que aquest regle el poses ben recte, es plom està enmig i això aposta és per fer ses parets a plom, se diu plomada. Per fer ses escaires, he empleat un regles i es dintell, empleant s'esquerrana i sa polidora, per aguantar aquests regles, també he posat un gato. Un gato és una eina que té un remànec amb una rosca i agafa per una part i a s'altra part té sa rosca i agafa aquí desà. Entonses, agafes a una part i a s'altra estrenys i t'aguanta es regle. I unes falques, ses falques sabeu què són? Ses falques són unes gruixes que se posa perquè quedi bé a plom es regle. Llavors he agafat es bastiments, que supòs que sabeu què són. No va de vestits això. Es bastiments són es marcos, és allà on aguantam es portal. I he clavat unes gafes, ses gafes sabeu què són, lo que va clavat en es bastiments i fort, queda fort quan enguixam a dins sa paret.
I he hagut d'agafar sa maceta per poder clavar aquestes gafes. Perquè, clar, ja tenia sa paret feta i llavors he hagut de fer un forat per clavar aquestes gafes i he agafat sa maceta i s'escarpra. S'escarpra sabeu què és? S'escarpra és com un puntero que té a davant és molt fi i és de ferro i más o menos són així de llargues i pegues amb sa maceta i fas es forat. Però he tengut mala sort, perquè, quan pegava, m'ha escapat a damunt un dit i m'he fet una mostela. I he amollat una flastomia, no he dit quina. I una vegada ha estat llest, l'amo ha arribat i m'ha dit que ha quedat molt bé.
Vos n'he dites un parell de paraules rares o no. I vos he donat una explicació. Què trobau què hem de fer? Digau.
Sí, que mos vares contar una glosa de... "Vós que sou un home entès"
Te'n puc contar dues.
"Vós qui sou un home entès..." Això eren dos, perquè s'ha de contar sa història. Un era pescador i s'altre li agradava molt es peix, però no anava de la mar. I aquest que li agradava molt es peix sempre li deia a es pescador: "M'hauries de donar peix, perquè a jo m'agrada es peix". I aquell pescador li va dir:
"Vós qui sou un home entès amb sa qüestió des glosar, però no en so destriar a veure mem qui durà es peix. I si voleu menjar peix, es cul vos haureu de banyar". És a dir, que haurà d'anar a la mar a pescar-lo.
I s'altra era també más o menos parescuda, però va d'una altra cosa. Diu:
Vós qui sou un home entès
amb sa qüestió des glosar,
mem si em sabreu destriar,
el Bon Jesús quan va néixer,
a on el varen batiar.
I s'altre li va contestar i li va dir, diu:
Mestre, jo vos diré
que ho miraré dins sa història sagrada
i sa pròxima vegada que vos veuré
ja vos contestaré perquè l'hauré mirada.
Això són gloses. Són dits.
Bé, me vares dir ses cançons de na Catalina de plaça, ses típiques.
Bueno, sí, claro, na Catalineta, i Caragols qui en vol comprar. Que també l'hem de cantar?
Si te fa ganes, sí.
Diu:
Na Catalina de plaça (nyeu, nyeu)
aquella que ven es pa (nyeu, nyeu)
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.
Va sortir amb camiseta,
tan sols no duia corsé,
i de tan guapa que anava
pareixia un carboner.
Tit, tiruririt, tiruririt, quac, quac, quac
Tit, tiruririt, tiruririt, quac, quac, quac
Tit, tiruririt, tiruririt, quac, quac, quac
Quac, quac, quac, quac, quac, quac.
I en Joan quan va arribar
amb aquelles sabatotes
encalçava ses al·lotes
per darrere es campanar.
Quac, quac, quac.
Ho deixarem anar així. Acabarem s'oxígeno.
Jo sempre havia dit: "pareixia un bebé".
Però antigament se deia "pareixia un carboner", perquè com que na Catalina de plaça no se rentava mai se cara i aposta li varen fer aquesta cançó, o no ho sabíeu? No era de ses més netes.
Lo de sa madona llarga i prima.
Una dona llarga i prima
prima com un bacallà
se passeja per sa plaça,
caragols qui en vol comprar...
caragols qui en vol comprar...
caragols qui en vol comprar...
No en sé pus.
I me sabríeu dir qualque endevinalla o dita...
No, perquè això són coses que han de tenir molta de memòria, i jo vaig a memòria per... i si no me'n record de ses rondalles. Però te puc dir, per exemple, coses, jo que sé, aquella de ses dues albergínies.
Dues senyoretes que ballen dins un plat, cotilleta verda i vestit morat.
Què són? Dues albergínies, però vaja, no me'n record d'aquestes coses. No he pres interès i tampoc no he vengut preparat, perquè m'havíeu dit que havíem de venir a berenar, no que havia de venir aquí a examinar-me. Vamos. Perillós.
I com vas fer feina a foravila, hi ha unes creences sobre quan han de cultivar i conrear tot...
Sí, hi ha llibres sobre això també. Bueno, se sembra tot lo que creix per avall se sembra en lluna plena i tot lo que creix per amunt se sembra en lluna nova. És a dir, si tu vols sembrar una carabassera, l'has de sembrar en lluna nova i un meló també, perquè creix per amunt. Una mongeta creix per amunt, però, si sembram una patata, creix per avall i, si sembram un all, creix per avall, és a dir, que, quan creix per avall, l'hem de sembrar en lluna plena i, quan creix per amunt, en lluna nova.
I també me vares contar com surt sa llenya, que també com l'havies de tallar...
Sí, hi ha s'esmotxar els arbres, que quan dormen, que és lluna vella, és quan s'han de tallar els brots, perquè, quan tiren per tornar a créixer amb sa lluna nova, és quan broten. Però si els tallen quan broten, què és lo que passa, que sa savia segueix circulant perquè ja circula perquè brota i la tira i perilla que se mori sa branca, i alerta s'arbre.
Després vàrem xerrar de matances, que me vàreu contar moltes coses de ses matances...
Bueno, però això ja tenia, en aquell moment, n'Apol·lònia en es costat i n'Apol·lònia era sa que xerrava de ses matances, no era jo. Perquè... jo lo únic que vaig dir és que hi havia dues maneres de desxuiar es porcs. Una per davant i una per darrere. Per davant, se penja es porc, l'obris per sa panxa i li treus lo que són ses butzes. Sa primera feina que fas, perquè, quan has tret ses butzes, els dones a ses dones perquè facin net. Avui en dia, com que hi ha igualtat, ja hi ha homes i dones que fan net ses butzes, perquè un temps els feien net ses dones amb un pitxeret li posaven aigua amb un poquet de vinagre i feien tots els budells nets, els tallaven i els cosien. Però avui hi ha homes que també ho fan, perquè hi ha igualtat, tot ha canviat un poc. I s'altra, era quan desxullàvem es porc per damunt s'esquena. El posaven de panxa damunt una banqueta, l'obrien per damunt sa columna vertebral des porc i amb una destral li anaven tallant sa columna i l'obries i lo primer que treies eren es lloms. I quan ja havies tret es lloms, llavors anaves per avall i així anaves fent i treguent peça per peça.
Me vàreu dir que tu eres s'amic de Palma que se n'entenia d'això...
Un poc...
...que els teus amics no molt....
No, els meus amics no se n'entenien molt, però t'he de dir una cosa. Que si ho hagués de fer avui jo tot sol, no sé si me'n recordaria de totes ses peces, perquè jo un temps sabia es nom des ganivets, per a què servia cada un, és que era de pelar era de pelar, i és que era de desxullar, era de desxullar. I avui en dia ja no me'n record, jo, dels noms dels ganivets i els tenc tots, però no me facis dir els noms perquè no m'enrecord. Això és més delicat que lo que pareix desxullar un porc i arreglar-lo. No els pots esgarrar, perquè sinó llavors sa sobrassada no hi ha qui se la mengi.
Quina era sa feina que fèieu voltros a ses matances?
Els homes? Jo? Menjar sobrassada. Primer de tot, què fèiem es dematí, mos aixecàvem a les 5 des dematí, fèiem foc, posàvem es calderons en marxa, perquè tinguéssim aigua calenta. Agafàvem es porc, el posàvem damunt sa banqueta, el matàvem, li fèiem sa sang, i, una vegada li havíem fet sa sang, el començàvem a pelar amb so ganivet pelador i, llavors, amb una pedra li donàvem aigua calenta i venga, venga, venga, per si havia quedat cap pèl. Amb un soplete li donàvem un poc de foc per dins ses orelles per llevar-li es pèls que li havien quedat, quatre pèls que li havien quedat de per dins ses orelles, perquè maldament li posis aigua calenta i l'escaldis, se'n va molt de pèl, però li en queda i li has de fer ses orelles netes també. I no empleam palillos, lo que se fa ben net tot això. I, de ses meves feines, pues era, una d'elles, era desxullar es porc, lo que era sa carn que anava en es botifarrons, que era sa que tenia sang que anava a es botifarrons, una per fer saïm vermell i s'altra pes botifarrons. I lo que era sa carn magra era per sa sobrassada. Un poc de xulla també perquè ha de ser un poc grassa sa sobrassada, no n'hi posaven molta. I llavors la trempàvem a sa sobrassada amb ses espècies. Hi posàvem es pebre bord, hi posàvem sa sal i mesclàvem sa sobrassada dins un ribell. I venga, pim i pam i pim i pam, quan estava cansat, en venia un altre i venga, pim i pam. Fins que venia sa padrina i feia així amb so dit i la provava. "Això pareix que està a punt. Espera't un poc no la toquis més". Agafava una cullerada i se n'anava i posava una pelleta amb un poc d'oli calentet i tup posava aquella cullerada de sobrassada allà dedins i se fregia. Quan l'havia frita, la provava..."Està beníssim o afegi-li un poc de sal", però a vegades, segons com la trobava, però si la trobava bé ja te deia "Està beníssim, ja podeu omplir", mos deia. I ala venga, ja mos tens començant a omplir camaiots i omplir botifarrons. I un que els omplia i s'altre els fermava. I llavors cap a dins es calderó a bollir, i quan havien bollit, els agafàvem i ben penjats. I ses sobrassades, pues lo mateix. Bé, ses sobrassades no els bullíem. Ses sobrassades no se bullen. Els botifarrons i els camaiots. I sa sobrassada pues, una vegada, sa darrera feina que fèiem era penjar-la. Això també ho solien fer els homes, perquè havien de pujar amb ses escales i eren alts. Esteien a dalt, ses cases eren altes un temps, com això. Has de pujar una escala alta. En es sostres hi havia unes barres amb unes tatxes i ja esteien preparades cada any i allà els penjàvem, i llavors en s'estiu els baixàvem a dins es celler, perquè en s'estiu fa molta calor allà dalt en es sostre. Els baixàvem a baix a dins es celler i se guardaven tot s'estiu.
Un bastó penjat noltros teníem i després has de desfer es nuu de ses sobrassades, les has de posar i tornar a fer un nuu. És una feinada.
És una feinada. Val més tenir una post amb una tatxeteta i penjar-la. Primer, un temps, hi havia així, hi havia aquests bastons que dius tu, però duu una feinada això, perquè cada vegada has de treure... has de desmuntar tot per treure una sobrassada d'enmig, no vegis. I ara se sol fer d'aquesta altra manera. També heu de pensar que si heu de matar qualque porc, heu d'avisar a s'ajuntament, heu de pagar ses tases i vos han d'enviar es mariscal, eh. No ho sabíeu? Es mariscal és es que ve i prova un bocinet de fetge, un bocinet de lleu i se'n ho duu per analitzar. Diu que és per analitzar. Supòs que l'analitza, però també si en fa un poc de frit, el se menja.
Es fetge no agrada a tothom... Es fetge no sol agradar...
Es mariscal, sabeu què és? És es veterinari. Idò aquest home és qui ha de venir a donar es visto bo, perquè pugueu obrar es porc, sinó no...
Noltros com que... els compren, els compram en es porcs a un altre home...
Comprau es porcs a un altre home, però per matar-lo ha de venir es mariscal i heu de pagar una tasa a s'ajuntament. Idò heu de pensar, perquè vos vendrà una bona multa. A parte de que està prohibit. Perquè es porc podria estar malalt. Vos pot tornar sa sobrassada blanca, per exemple, si es porc està malalt. No ho heu sentit dir mai que hi ha hagut sobrassades que han tornat blanques?
Bé, jo, que hagués passat a ca nostra no, però que ha passat, sí.
Sol passar qualque vegada de tant en tant, n'hi ha qualcun que està constipat.
I anècdotes de quan éreu jove, en teniu qualcuna? O jocs que jugàveu pes carrer quan éreu petit amb sos amics...
Sí, i moltes! Voltros sabeu que són capses de misto? I els coneixeu d'aquestes grosses o petites? Ses capsetes de misto suaixí, i hi ha avui ses grosses que són més grossetes. Jo, es meu temps, quan era jovenet, hi havia capses de misto, i aquestes capses de misto eren petitetes, eren suaixí i duien cera a dedins, a parte des misto, eren fetes com amb un poc de cera. I agafàvem aquestes capses de misto perquè a damunt duien un dibuix. Totes. Una duia una flor, s'altra duia una cadira, s'altra duia un ull, s'altra duia una làmpara. Totes esteien decorades. I els agafàvem i els retallàvem. I aquestes capses de misto, els empleàvem per jugar. N'hi havia que jugaven a bolles, noltros jugàvem amb ses capses de misto. Mos posàvem a damunt s'acera i tiràvem, igual que ses nines jugaven amb ses papallones, noltros tiràvem ses capses de misto en terra i es qui havia de guanyar era és que, tirant sa capsa de misto, pegava damunt s'altre. Sa que pegàs, s'enduia dues, i si pegava damunt dues se'n enduia tres, sa seva i dues que havia pegat. I si pegava damunt cinc, damunt cinc. D'aquesta manera. Jugàvem a tirar així ses capses de misto en terra de s'acera, i s'altre, un contra s'altre. I així, bueno, en dúiem paquets de capses de misto. Qualque vegada no mos cabien dins sa cartera. Igual quan jugàvem a bolles. A bolles també era lo mateix, fèiem un rotlo amb sa bolla i tiràvem sa bolla a una retxa a veure mem qui sortia primer. I posàvem, si eren cinc jugadors, cinc bolles a dins es rotlo i miràvem a veure mem qui sortia primer. Es primer que més a prop havia pegat de sa retxa, era es qui primer sortia. I la tiraves en es vitrac, que li dèiem, que era sa bolla. I amb aquest vitrac havíem de treure sa bolla de dins es rotlo. I d'aquesta manera anaves tirant tu, si els treies totes cinc d'una tirada, totes eren teves, però si fallaves es primer pic, es que venia darrere o es primer que tragués sa darrera bolla que quedava, llavors podia treure es teu vitrac també. I te quedaves sense bolla i sense vitrac.
I llavors jugàvem a piola, això també deveu saber què és. Amb ses cames obertes. I, si ets un poc pillo, quan pegues es bot pegues amb aquesta part d'aquí pegues en es cul de sa que està parada, eh? Fas, pam! Això era.
I cançons, n'hi havia qualcuna que posàveu mentre jugàveu a qualque joc, cantàveu... Què cantàveu? Perquè no se podia posar res...
No me'n record, bueno, sí sa veritat sí que me'n record però, en aquell temps, es xerrar es mallorquí quasi quasi esteia prohibit i no se solia cantar moltes cançons en mallorquí, se'n cantaven en foraster. I, clar, si hem de cantar en foraster no té gràcia, perquè aquest programa és en mallorquí, no mos interessa. Cantar "matarile, rile, rile" no importa cantar-ho. Però no me'n record en mallorquí, sa veritat.
N'hi deu haver, però.
Vaja, supòs que sí, però, es que esteia prohibit, això era una cosa... no s'usava quan jo anava a escola.
A ses festes ara han canviat ses tradicions, trobau? A ses festes que anàveu, o Pasqua, se segueixen fent panades i tot això.
Vaja, ara dia 28 encara he d'anar a cercar sa sogra per fer-ne, de panades. Vaja, si hem de fer panades. Bueno, ses tradicions, ses festes, per dir-ho de qualque manera, hi havia ses festes de sant Antoni, que era quan començaven s'any que fèiem torrades enmig des carrer. Llavors, venia sant Sebastià, dia 20 de gener, que també era es patró de Palma i per es meu poble, per allà on jo havia nascut, a Palma, fèiem torrades i fèiem ses festes de sant Sebastià. Llavors, hi havia el 18 de juliol, que mon pare també era camioner, i havia posat uns bancs, unes banquetes, dins sa carrosseria, per dur-mos-ne sa gent des poble a fer una dinada, tothom feia paelles a sa cala de cala Pi. I allà hi anava no vull dir tota sa gent de Mallorca, però casi casi. Tots es qui podien anar i tenien medis per anar-hi, el 18 de juliol feien sa festa a cala Pi. I això s'ha perdut. Quan se va morir en Franco, varen llevar sa festa des 18 de juliol, i ja no anam a cala Pi, per exemple.
Això seria com en es pobles que pugen a un puig, tota sa gent a peu, idò ho feien amb camión...
Ho fèiem amb camions, amb cotxe, tots es qui tenia cotxe, omplia es cotxe a tope i camions tots es qui cabien a dins sa carrosseria. Tots es qui teníem camions a lo millor dúiem 25 o 30 persones a dins sa carrosseria.
I es camión era lo que deim ara es bus?
No, camions, en aquell temps no hi havia bussos.
Però a vegades sa meva padrina quan me conta coses diu "es camions"...
Sí. Llavors varen posar es camions o sa camiona que li dèiem, però això va venir después. Això va venir molt después. Però venc a dir que tu m'has demanat de festes i, claro, si jo té d'anomenar ses festes de Pasqua o festes de Nadal, pues jo supòs que els coneixeu tots, però aquesta de cala Pi, de 18 de juliol, supòs que no la devíeu conèixer. Idò era molt important...
Idò moltes gràcies per contar-nos totes aquestes coses.
Jo trob que ha estat molt bé això. Casi, casi no m'heu interromput, és dir, que aquí he estat jo xerrant, xerrant, però hi ha hagut un fallo, no hem berenat.
Ara, ara.
Ara, veurem mem, que m'heu promès un berenar i no haurà arribat un tassó de vi, ja ho veureu.
Moltes gràcies per tot.
Camioner | Agent de viatges | Picapedrer | Sindicalista
Palma de Mallorca
Porreres