Aire

... es camionet i me'n anava i collia es capell ple de cireres i me'n duia a ca nostra a menjar i me'n devia dur un quilo de cireres o això. Què va passar? Que varen dir: "Ara es cirerers de Porreres se moren. Ha pegat s'escarabat a s'arrel". Sabeu quin escarabat va ser que va pegar a s'arrel? Que a Porreres hi havia una empresa que se deien es Boterins un temps, que era una ferreria molt important, i varen construir, varen fer una arada que anava a un metro de fondo. Se varen posar a llaurar per aquí i per allà, voltros imaginau-vos un metro de fondo ses arrels que havien d'espanyar en es arbres. Se varen morir quasi tots es cirerers de Porreres, quasi tots, i varen dir "ha pegat s'escarabat", però jo crec que s'escarabat era aquella arada que llaurava en aquella fondària i d'una part els espanyava i de s'altra part els espanyava i aquells arbres varen acabar que se varen morir.

Tornant un poc a sa vostra família, com recordau en els vostres pares? Com eren?

Jo es meu pares els record pues que era una cosa, jo no he de dir es meu, perquè molts de pares són iguals, que els poden agrair en es pares... lo que avui es fills fins que tenen fills, no saben què és un pare, només saben què és un pare perquè si ha de mester un duro li donen, si pot, i això. Però, es pares de sa manera que tracten es fills, pues jo en es meus els record, jo que te tenc a dir, és una cosa que no se pot dir, que no se pot dir lo que fa es pare pes fill, perquè ho han de tocar amb ses mans a això. Jo vaig tenir uns pares pues ma mare i mon pare, que de vegades deien "no, sa mare li fa tot lo que vol", no, mon pare també em feia tot lo que volia i molts de pics es dissabtes que me veia que jo me rentava i me'n anava a passejar un poc: "Què has de menester cap dobleret?", mon pare. I me donava un duro o me donava dues o tres pessetes per jo poder anar a comprar un gelat, això mon pare, i de més gran llavonses més. De ses Salines vaig festejar en es Llombards i hi anava amb sa bicicleteta a festejar. Mon pare tot d'una que va poder, que va veure que jo podia, me va comprar una moteta, per jo poder anar a festejar, que no hagués d'anar amb sa bicicleta. I jo, lo que vos tenc que dir és que jo, per jo, un pare és lo més gran de sa família. Que n'hi ha que no, no, perquè també hi ha fills, hi ha fills que de vegades se desbaraten i es pares no els tenen es carinyo que toca, perquè aquell fill li ha sortit un poc, que s'ha desbaratat un poc. Però es que té un fill normal i corrent amb una paraula. Jo he dit han de tenir fills, han de tenir fills per saber lo que fan els pares pes fills, perquè después, después quan tu en tens, fas lo que toca fer amb so fill i penses: mon pare devia fer això també per jo, quasi segur que va fer això. Perquè que jo estigui en el món és perquè mon pare mos varen tractar bé. Que hi ha persones que no tenen fills i els tracten igual, claro que sí, només faltaria això. Però jo només ho venc a dir per lo que de vegades fan es pares que diuen "no, i aquest ha estat molt dolent amb so fill, aquell ha tengut es fill igual que tenir un ca", perquè avui s'usa dur unes coses que no és com un temps també. Avui amb lo que hi ha que mengen i fumen i això hi ha bastantes famílies que van molt malament amb sos fills i és perquè es fills no han tractat son pare així com toca, perquè jo mon pare i ma mare els vaig respectar tota sa vida, perquè s'ho mereixien que els respectasses.

Vàreu anar a escola simateix?

Jo vos diré vaig anar a escola fins a dotze anys, perquè jo a dotze anys, a tretze, ja anava a sa Vall a plegar macs a darrere es carros, que llauraven amb unes arades grosses també a sa Vall, treien ses pedres i hi anaven carros, perquè camions n'hi havia pocs encara i jo anava a plegar macs a darrera es carros i, com que tenia tretze anys, encara no podia pujar sa senalla a es carro. I l'amo que manava es carro, es pareller que se deia, m'agafava sa senalla i la me buidava a dins es carro. De tretze anys ja curr jo, després vaig anar a es jardí de sa Vall, a fer de jardiner, vaig fer un parell d'anys, llavors vaig anar a segar darrera ses batedores, ses cosetxadores i amb una paraula. Això ha estat es començament de sa meva vida, fa estona, molta d'estona que aquest motor meu dona voltes.

Sa Vall hi devia haver moltíssima gent de per aquí a prop que hi feia feina.

Sa Vall donava feina quasi, quasi poden dir a un quart de gent de ses Salines, perquè qui más qui menos llavonses tenia un hort a ses Salines. Hi havia molts d'horts, molts, a ses Salines i tenien dues vaquetes o en tenien tres i sí, vivien de lo que arreplegaven a s'hort. I tenien un porc i tenien un xot i sí, vivien d'això, però sa Vall va donar feina a molta de gent, a molta, molta, molta. Molta de gent que va fer feina a sa Vall va fer sa seva caseta. I n'hi havia molts d'aquells que jo vos dic que tenien es seu hortet i vivien perquè feien hortalissa, però no podien fer cap casa nova i a sa Vall hi havia altres coses a sa Vall que també els va ajudar.

Per aquesta zona també hi havia molt de contrabando.

Això també els va ajudar molt, molt, a aquesta gent que feien feina a sa Vall, perquè de dia feien feina a es camp i es vespre feien feina a lo de més. Què feien? Lo que feien a sa Vall ho feien a tot Mallorca, no era sa Vall tot sol, m'enteneu? Però a sa gent que ells tenien llogada allà els tractaven bé i els ajudaven en tot lo que podien, eh, a sa Vall. Que es mandamás de sa Vall varen ser o no varen deixar de ser... no ho sé. Jo no ho sé lo que varen ser, ni m'interessa.

Supòs que no els tractàveu directament molt sovint?

A ells? A sa Vall? Sí. En els amos, els amos venien a veure-mos fer feina allà, sí, cada dia. Hi havia un home que li deien Biel, l'amo en Biel, aquell home molts de dies, molts de dies, passava per sa gent que feia feina.

I els senyors, però, els vèieu?

Es senyors no tant, perquè no eren per aquí molt. Es senyors eren més per Madrid i eren més per fora... En s'estiu, sí, en s'estiu sí que eren per aquí i els vèiem, però no, es senyors no tant, es senyors d'anar a conversar amb tu, no. Si havies de menester una cosa o s'altra, ho deies a l'amo i l'amo ho deia en es senyor i t'ajudaven en lo que podien. Però no, tenir un contacte amb so senyor no. Amb l'amo sí, l'amo en Biel que serà... i com que después ses coses varen anar evolucionant i hi havia molta gent llavonses que va deixar anar s'hort i no tenia feina i... I a sa Vall ja se varen posar llavonses a ser un poquet més estrictes amb sa gent. En ves de guanyar lo que tocava guanyar, com lo que fan molts d'empresaris, anaven a escatimar, que se diu, tot lo que podien i si volies en menjaves i si no en volies, te'n anaves a un altre puesto, però vaja va durar una època que sa Vall va dar pa a molta de gent, molta.

Devia ser de ses possessions més grans de per aquí a prop, sinó sa més gran?

Sí, crec que n'hi ha una pes port de Felanitx que és més gran que sa Vall, no sé què se diu, però me pens que n'hi ha una que és un poquet més gran, però finques com sa de sa Vall no n'hi ha d'altra.

I quan vàreu començar a fer feina amb el vostre pare?

Quan vaig començar? Jo ja devia tenir setze o disset anys, perquè me'n record que jo tenia moltes ganes de menar es camión i antes de fer-me es carnet ja menava es camión, perquè llavors no hi havia lo que hi ha ara. Hi havia una parella de guàrdies civils que controlava, però se coneixien, perquè estaven a sa Colònia, se coneixien i no passava... Ara jo, si havíem d'anar a Campos o Santanyí, no, però per aquí jo ja menava es camión, tenia una idea rabiosa de menar es camión, jo. Un camionet, ja vos dic, com de suaquí a suaquí, petit, molt petit, un Fordet petit i jo feia feina amb mon pare. I después amb so meu germà, tots dos, però después amb so meu germà més de tard ja no mos vàrem acabar d'entendre i jo vaig comprar una barca i me vaig posar a pescar i ell va seguir amb sos camions i som germans i som amics com tota sa vida, però amb so camión no vàrem poder fer feina plegats. Hi havia com allò que dius dos galls a dins un galliner i tothom volia mandar i no... Jo vaig dir: "s'única manera per no enfrentar-mos és, me'n aniré, que a jo la mar també m'agradava molt, perquè cada setmana si podia tenia un tio meu que anava a Cabrera a pescar amb sa canyeta oblades, se'n duia gent, pes jornal, per guanyar es jornal i jo si podia cada setmana anava també a pescar. M'estirava, me va estirar, lo primer que vaig fer, vaig dir, a on he d'anar ara? Compraré una barca.

Perquè, de petits i de joves, anàveu a nedar sovint o anàveu directament a pescar?

Sí, fotre, sí, de petit ja me'n record que de petit ma mare me feia anar, quan havíem dinat, a fer horeta que se diu, a jeure una estoneta, perquè no me'n anàs per aquí i per allà i jo sortia per sa finestra i me'n anava amb sos meus companyeros sense fer gens de renou a nedar a sa Colònia. Duia molta d'idea jo de nedar, molta. Ara, llavonses de més gran ja, si no és que hi caigués, me va fugir sa nedera. Me va fugir sa nedera un dia que érem, perquè jo vaig pescar molts d'anys a es Fort d'en Moreu, ho heu sentit anomenar, Fort d'en Moreu. Molt famós, molt popular, és un fort que comença davant Felanitx i acaba davant Cabrera. Sa part davant [...] que se diu, acaba allà. Tota sa vida vàrem pescar allà, però després ses barques d'arrastr varen posar una corona a darrere de tot allà on va es peix, perquè antes era de nilón o de plàstic, de lo que fos, però fi; i es dofins, quan es peix estava allà dins, es dofins se'n anaven i l'espanyaven. Varen posar una corona molt gruixada d'uns fils com això i per damunt es Fort d'en Moreu és una cosa que se diuen còdols que hi ha, uns macocs com es dos punys que a un mac li pegues amb una maça i s'esclafen, n'hi ha que són forts, però n'hi ha que s'esclafen, però per quan treus sa xarxa ja la fas neta, vas pegant i lleves allò i tornes calar i pescàvem noltros amb deu xarxes, però llavors se posaren aqueixes barques amb aqueixa corona tan forta i també varen intentar pujar per damunt es fort i, quan se barques de bou hi varen anar, es peix, es pàguera principalment, que amb so palangre agafàvem moltes pàgueres, se va acabar. Ara hi pesquen encara en es Fort d'en Moreu, però jo llavors amb deu xarxes agafàvem vint quilos de llagosta i ara, amb cinquanta xarxes, agafen dos quilos de llagosta si fas molt bo. Ara està explotat, sobreexplotat es Fort d'en Moreu.

I me contàveu que vàreu deixar de nedar, no m'heu explicat per què.

Però jo deixar de nedar, no és que deixàs, quan jo vaig comprar sa barca, perquè jo llavors es diumenges, antes de comprar sa barca, anàvem amb sa dona i amb sos.... anàvem a la mar, si podíem anar a la mar, arribar a la mar ja pareixia allò arribar en el cel, però llavors amb so armar sa barca me va fugir sa pesquera i me va fugir sa pesquera perquè un dia vàrem anar a calar palangres, quan vàrem haver calat, mos vàrem posar a berenar jo i un companyero i va venir una tintorera, feia voltes a sa barca, la mar era com això, i a suaixí berenant vàrem veure una coseta blanca que venia, va ser un sac de plàstic, un plàstic que venia, va passar per devora sa barca, sa tintorera ja no voltava, però a suaixí vàrem sentir xup-xup-xup-xup, sa tintorera només li vàrem veure sa coa. Se'n va dur es sac de plàstic per avall, no és que hi hagués res en es sac de plàstic, però el se'n va dur. I d'aquell dia, quan havíem acabat de llevar ses xarxes en es Fort d'en Moreu, jo em tirava a la mar per fer-me net, perquè hi ha molt de fang a dins aqueixa pedra i miquetes. Arran de sa barca i me tirava a la mar i me tornava a sortir. Però des dia d'aquell peix se'n va dur es sac de plàstic ja m'hi vaig tirar pus mai a la mar, pus, no, sa tintorera n'he vistes molt de pics anant a Cabrera, només li veus s'alaró i neden molt poc a poc a suaixí, però no n'he sentit jo que se'n hagi menjat cap mai de persona, sa tintorera, però no ho vaig voler saber pus mai, no vaig nedar pus.

No volíeu ser es primer que...

Fora de sa costa, perquè això és un peix que va només a molta d'aigua va, però sa tintorera és des peixos ja que diuen que pot fer mal, però ses persones jo no sé mai ningú que hagi fet mal a ningú sa tintorera.

Vos volia demanar, com era ses Salines abans? Perquè no devia tenir res a veure amb lo que és ara.

Ses Salines era un poblet molt pobret, perquè ja vos dic, hi havia aquest senyor que ma mare anava a comprar-li es pa, que se deia Can Bunico, que això era es senyor des poble, hi havia un altra senyor que era en Rafel Llinàs, es Sitjars que els diuen. Que encara existeixen aquestes possessions, en es Rafal Sitjar encara hi ha ovelles, però vaques crec que ja no n'hi ha, me pens que ja no n'hi ha, només hi ha una guarda d'ovelles, me pens eh, no voldria anar malament, però antes hi havia tota aqueixa genteta que jo vos cont que tenia es seu hortet, perquè de ses Salines cap a Campos tot eren horts, de ses Salines cap a sa Colònia tot eren horts. Qui más qui menos podia fer un hortet, se vivia dins aquell hortet, però del demés no hi havia una empresa que ara aquí dona feina en aquesta gent, no, només en es camp, ja sa finca era més petita i tenien, per ventura, deu o dotze persones a fer feina, però a sa Vall hi devia haver seixanta o setanta persones que hi feien feina, perquè tenien de tot: tenien vaques, tenien porcs, tenien ovelles, tenien gallines, hi havia dues o tres persones que se cuidaven des galliners i aquesta gent guanyava es seu jornalet, però venia just, no se podien fer gaire trajes, un temps... Perquè no és com ara que ara hi ha unes grans vaqueries, llavors se varen posar més vaqueries més grosses, però llavors se va posar sa maquinària i un temps segaven es menjar amb una falç i el se'n duien damunt es coll cap a donar menjar sa vaca. Quan va venir un poc s'evolució des boom aqueix, un tractor, una munyidora per munyir, una màquina per entrar es menjar. I tot eren màquines i tot eren gastos. Què varen fer llavonses també? Que es pagès va acabar molts a no res, perquè se varen desbaratar que un temps ho feien tot a mans i a braços i llavors va venir sa maquinària i se varen haver d'endeutar i llavors no podien arribar en es cap des mes. I per mor d'això a ses Salines era un poblet molt pobret, però tothom subsistia com a tots es pobles de Mallorca. Uns vivien d'una manera, els altres de s'altra.

I sa Colònia sí que devia ser molt diferent a com és ara.

Però molt, sa Colònia llavors si hi havia cinc-centes persones, ara a sa Colònia n'hi ha dos mil entre moros i cristians i peruans, ara sa Colònia és un poble que hi deu haver... hi ha més gent que ses Salines a sa Colònia ara.

Llavors devien ser quatre casetes.

Quatre casetes, moltes planta baixa, només a baix, diguem, sols no tenien allà dalt, no tenien un pis sols. Molta gent vivia de la mar a sa Colònia. Molta, molta, molta. Jo crec que hi havia posa-li nou o deu horts a sa Colònia, voltant voltant de sa Colònia, que vivien des camp, però tota s'altra gent de la mar.

I on ho venien tot es peix que agafaven?

Agafaven sa bicicleta i un cove darrera sa bicicleta i se'n anaven fins a Campos pes horts, perquè cada part de sa carretera de Campos, diguem, i de cap en es Cap Blanc, cada part hi ha horts també. A Campos tothom, tothom, també tenia es seu hort. I sa gent de sa Colònia se'n anaven i se'n anaven per sa Marina de Llucmajor, hasta Cas Busso, fins a Cas Busso, voltros sabeu a on és cas Busso, un restaurant que hi ha... pues fins a Cas Busso amb sa bicicleta anaven aquesta gent de sa Colònia. Agafaven es peix a darrere un cove que duien a darrere i una sarrieta per davant i sa bicicleteta i tira a vendre es peix.

I vós també vos devíeu moure en bicicleta fins tenir sa moto.

No, jo, quan me vaig posar a pescar, ja tenia cotxe.

Sí, però me referesc quan éreu jove també devíeu anar amb bicicleta per tot.

Sempre, sempre, sempre, sempre en bicicleta, no vos dic jo que anava a festejar amb sa bicicleta, fins que mon pare me va comprar una moteta, me va parèixer comprar-me ara, què te tenc a dir, com si fos un avión, perquè tenia una moto que va ser de ses primeres motos. Ja n'hi havia de motos, no sé si m'enteneu, no vaig ser es primer, jo, pentura era és que feia trenta, però és qui podia tenir una moteta, Bon Jesús! Llavonses, un Cadillac era jo, un tot terreno.

I com vàreu conèixer sa vostra dona?

Pues la vaig conèixer... feien un temps, quan mataven es porc, feien ball, quan havien sopat, feien ball i se divertien d'aqueixa manera es jovent i d'aquí anàvem en es Llombards i anàvem a Campos, quan sabíem que hi havia un ball. Molts de pics en sortir des ball, llavors fulles de moro, sabeu què són? Es joves agafaven una senalla cada un de trossos de fulles de moro i, quan mos n'anàvem de cap a ses Salines amb sa bicicleta, fulles de moro, perquè no hi tornàssem. D'aquesta manera. Hi havia molta de competència llavonses amb això.

Éreu ballador?

Sí, m'agradava molt, a sa meva dona també.

I cantàveu també?

No, cantava a l'església només, a l'església vaig ser cantador de l'església.

I ella era des Llombards, vos vàreu conèixer...?

Ella era des Llombards, tenia bastanta família des clero, perquè tenia un tio capellà a Roma, que no fa gaire temps que se va morir. Hi va estar tota sa vida, se'n va anar a disset anys, a Roma, i va estar fins ara fa dos anys que se va morir. Tota sa vida va estar a Roma i va voler que l'enterrassen allà, ja tenia dit que l'havien d'enterrar a Roma. I tenia una tia monja també i anava molt a missa i molt a... sí, perquè tenia sa família que... però jo, també hi anava, perquè hi havia d'anar amb ella i sa família llavors, però de quan es capellans se varen desbaratar, ja vaig dir fora anar pus a missa, perquè en es Llombards se varen desbaratar fort. N'hi va haver dos. N'hi havia un que feia de capellà i es vespres anava a festejar a Santanyí i n'hi havia un altre que encara crec que deu ser viu, don Toni Pol, que també donava conferències aquest home, elles allà i també se va desbaratar, perquè també se va casar. Aquells dos tos dos se varen casar, aquells capellans que jo vos dic. I me'n recordaré tota sa vida que sa meva dona d'aqueix, d'en Toni Pol aqueix, un dia a una reunió que feien els va dir —mira ara que retrec—, els va dir: "Els homes han de fer olor de boc", sabeu què és un boc? Hi ha sa cabra i es cabrit i es cabrit li diuen un boc. Idò això va tenir manya de dir-los a sa reunió: "Els homes han de fer olor de boc". També se va desbaratar ben desbaratat. Tots dos s'han casats i infants que tenen o tenien, jo no sé, en Toni Pol crec que és viu encara, en Mascaró no ho sé. Ses joventuts aqueixes, anàvem en es bar, i a damunt hi havia un tocadiscos d'allò i es diumenges horabaixa hi havia ball allà dalt. I allò noltros era... S'usaven verbenes també, cada poble feien ses seves verbenes, anàvem a ses verbenes de Felanitx, que eren molt populars un temps, encara se fan a Felanitx ses verbenes, però llavors, quan venia ses verbenes de Felanitx. I això varen ser ses nostres joventuts.

I quan de temps vàreu festejar amb sa vostra dona abans de casar-vos?

Amb sa meva dona vaig festejar quatre anys. Vaig casar a 22 anys.

Vos volia demanar, quan vos vàreu posar a pescar, anàveu sovint... me vàreu contar que anàveu molt a Cabrera a pescar.

També pescava per aquí, com se suposa, però vaja, Cabrera era es meu fort.

I a s'illa mateixa hi teníeu relació amb sa gent que vivia a Cabrera?

Molt bones, molt bones, molt, lo que passava una cosa, que jo a Cabrera de tot d'una hi anava lo poc que podia, perquè a Cabrera hi havia sa màxima autoritat era un tinent que hi havia des soldats. Llavors hi havia sis guàrdies civils, un cabo primera també, però en es port, quan arribava, molts de pics es tinent venia a veure si li podies vendre un poquet de peix i per haver de cobrar a es tinent, no eren tots iguals, però n'hi havia i per haver de cobrar no cobraves. I aquell quilo o dos de peix que li donaves pues te feien falta, perquè quan vàrem començar no era com ara darrerament que jo pescava amb aquells ormejos grossos. Darrerament una xarxeta i un palangre i ja és que fèiem feina, perquè ara hi ha més treure ses xarxes a la mala, amb sa mà, a setanta metros d'aigua que calàvem per sa llagosta, ho havíem de treure amb sa mà i arribava que ses mans quasi te feien sang quan hi havia un dia que hi hagués corrent o venia molt carregada sa xarxa o això; i darrerament això ja no era perquè vàrem armar una maquinilla llavonses i mos posàvem a treure amb sa maquinilla, però en es port te venc a dir, que si jo podia un vespre dormir a dins una cova no me'n anava a dormir en es port, perquè hi havia aquests compromisos i venia també es civils un dia venien i te demanaven un peix i per cobrar-los i estàvem encorreguts de cobrar-los, perquè un dia llavonses podies fer una cosa o s'altre i ja te llamaven s'atenció i d'aquesta manera és que habitaven en es port coneixien tothom, perquè mos coneixíem tots amb es civils, però jo hi anava lo poc que podia fins después que en s'estiu hi vàrem anar a estar tot un estiu amb sa meva dona que brodava amb aqueixa màquina, era brodadora de màquina i va dur sa maquineta a Cabrera i feia feina a Cabrera, perquè li comanaven un llençol o una tovallola que li brodàs i ella feia aquesta feineta.

Noltros fa poc vàrem entrevistar en es fill d'uns des pagesos que hi va haver...

D'en Joan, son pare nomia Joan, se va morir deu fer tres anys que en Joan se degué morí i ara hi ha un fill seu a sa cantina.

No, aquest és un home de per Felanitx que té es restaurant aquest de caragols

Ui! això fa molta estona però que estaven. Quan aquests hi estaven, jo encara no hi anava. Mira, però ho vaig sentir dir d'aqueixa gent, perquè hi vàrem anar a menjar caragols un dia i mos va contar tot...

I des darrer pagès, es seu fill encara està a sa cantina de...?

Sí, però ara no se fa res allà. Allà se conraven, se sembraven devers vuitanta quarterades a Cabrera, sembraven i en Joan, son pare d'aquest al·lot, sembraven, perquè hi havia una guarda d'ovelles, a Cabrera, i después venien es xots, com ho feien no ho sé, no sé si devia dar un tant a s'Estat o no sé, això no sé com ho feien, no ho sé ni me va interessar mai, però hi havia una bona guarda d'animals. Un temps també duien porcs a damunt s'illa des Conills. Se vivien allà damunt aquells porcellets sense dur-los res. Sense dur res, res, res, ells vivien d'una herbeta i d'una ceba que hi havia cebes i marines i d'això.

I de qui eren es porcs?

Des pagès. Deien que quan hi havia es meu conco que jo anava a pescar amb ell, de vegades per mal temps no havíem pogut tornar de cap a sa Colònia, perquè ses barques eren petites i romanien a un puesto que se diu es corrals i que sentien es porcellets que grunyien, perquè hi ha dues coves allà, que ses rates se menjaven ses orelles des porcells. Pareixia una orquestra tota sa nit. I nyic i nyac, I nyic i nyac i veies es porcellets que sortien amb sa sang es dematins, estava ple de rates i encara crec que n'hi ha moltes de rates a Cabrera. Varen posar vereno per ses rates, perquè era un desastre lo que hi havia. Per ses rates i per matar gavines també, perquè hi havia una gavinada que feia por.

Són com rates ses gavines?

Ses gavines ben igual, mengen de tot. Sa gavina menja una figa i menja un conill i menja una perdiu petita i mengen de tot. Mengen llebres, que a sa Vall diuen que ses llebres estan quasi per extingir-se que quasi no hi ha una llebre degut a que ses gavines quan són petitetes ses llebres, com que les fan enmig, les fan a damunt sa terra ses llebres, no fan un forat com es conill, sa gavina la se menja. Sa gavina avui per aquí no és com sa milana, perquè sa milana encara és més carnissera que sa gavina, però sa gavina fa molt de mal. Molt. Ara, aqueixes milanes que han amollades també sa Conselleria, bono, això hi ha un poble a prop d'aquí que se diu Cas Concos, que tothom tenia sa seva guardeta de gallines, cases de foravila així, no hi ha ningú que en tengui cap, degut a ses milanes, les s'han menjades totes. Jo tenc un veïnat meu aquí que me n'ha duites cinc, de gallines. mortes de sa milana i se'n menja mitja. Quan la troben, se n'han menjada mitja, o ses cuixes o es pits, perquè pega a sa carn. Aquí se n'han menjades més de vint. Sí, fotre. Tapada, no. Si està tapada, sa gavina no. D'aqueixes que van a lloure. Ara a s'entrada devora aquell parar vermell, suaquí sempre hi ha una guarda de galls i gallines. Igual d'aquí. Aquí ara hi ha vuit galls que van a lloure a assuquines, només hi ha tres gallines, ses gallines se les han menjades ses milanes. Avui dematí, avui dematí que és fresc, quan jo venia de comprar es pa, avui dematí una anava vint metros a l'aire només, just a s'entrada a suallà. Aquest animal veu una gallina per dins i només se tira, l'agafa, i tenen un peu com sa meva mà, aqueixes milanotes. Això arribarà a acabar amb sa caça, ja ho veureu, eh. Ara sa conselleria ha amollat aquells animals i només preguen per aquells animals i arribarà això a acabar amb sa caça, sinó ja en tornarem parlar.

Vos volia demanar: recordau quan va ser es moment que hi va començar a haver-hi tantes excursions a Cabrera? Perquè no devia ser així abans. No hi devia haver tants de visitants, hi devíeu anar sa gent d'aquí.

Bueno, Cabrera llavonses era un paradís, Cabrera, perquè hi anava sa gent que volia, a Cabrera. Saltaven a damunt Cabrera, pescaven amb una canyeta que no feien gens de mal. Feien puu aquí a sa Vall hi havia un estany molt gros, i s'hi feia molt de puu i gamba. Sa gent anava amb un gambaner allà a fer puu i se'n anaven a pescar a Cabrera i agafaven molt de peix, m'enteneu, perquè a Cabrera sempre, sempre, hi ha hagut molt de peix, però después, quan es avions varen esquitxar per ses erugues, això ja fa bastant molts d'anys, eh, no sé es anys que deu fer, varen matar tot es puu i s'herba que hi havia dins aqueix estany el varen matar i ja no se n'ha fet pus, però llavors va venir això des parc i, quan va venir això des parc, jo me'n record que un any hi va haver molts d'esclata-sangs a Cabrera, molts, molts, moltíssims, però, perquè davallaves i omplies sa sarrieta amb un redolet com això ses sarrietes. Cap a sa barca. I jo me'n record que quan vaig arribar a ses Salines, vaig dur una esclata-sangada, duia es cotxe ple. I s'agència de ses Salines que anava cada dia a Palma me va dir: "Què ens els vols vendre jo els me'n duré a vendre a Palma?". I jo que sé, fillet, "du-les-te'n". Me donaràs lo que voldràs. Els se'n duu a Palma i a sa plaça en es mercat de l'Olivar varen posar "setas de Cabrera" i es militars de Palma se'n varen dar compte i des d'aquells esclata-sangs que varen dur a vendre, varen prohibir a sa gent de saltar a damunt Cabrera. Ara per saltar damunt Cabrera has de demanar un permís per saltar, te deixen saltar, crec que te deixen saltar, però has de demanar permís, si te topen es civils o si te topen es forestals aquells que hi ha allà i no tens permís, no sé què deu passar.

És a dir, que no poden saltar damunt Cabrera per culpa vostra.

Per culpa des esclata-sangs, pentura era culpa meva. Dels esclata-sangs de Cabrera d'aquella gent que ho va posar, haguessin pogut posar "setas" i ja està, o de Cabrera o de... no importava posar de Cabrera, però es militar se va dar compte i no va voler que es professional, professional, perquè hi saltaven molt a fer llenya, llenya seca, i dúiem un fogó a dins sa barca per s'hivern quan anàvem per allà, fèiem foc a dins sa barca per escalfar-mos. No vàrem poder saltar pus a Cabrera. Se va acabar es permís.

I després tenc per mi que també feis de garriguer.

No, garriguer lo que és garriguer no, no, perquè jo som molt amic d'un home que ve a caçar-hi aquí i també es seu fill té una barca. Hem estat molt, molt, sempre molt amics, perquè ara no és com un temps, un temps que ja t'he dit jo que sa gent botava i agafava animals, en sa nit i de dia. Ara ningú. Me va dir: "Tomeu, passeja't per dins sa finca, agafa lo que vulguis, i almenos veuran que hi ha qualque persona que fa voltes per aquí dins". I jo cerc un esclata-sang i cerc un espàrrec i cerc un caragol, cerc tot lo que vull, i me duc molt bé amb ses senyores també, molt bé, me duc. Elles m'ho varen dir, diu: "Tu, has d'estar aquí amb noltros", dic, "No, jo ara, no tenc que estar enlloc ara, de quan me vaig jubilar, jo puc venir per aquí, vos puc ajudar, si voleu un dia". Que tenia una plantació jo de cica i ens el vaig donar i els vaig sembrar i mos duim molt bé amb ses senyores, però vaja, això és una cosa que no puc fer. Vaig per dins sa finca, veuen si ve ningú, veu aquella persona, en s'estiu hi ha una gentada que ve de sa platja des Màrmols aquí i jo qualque dia que estic a sa caseta, perquè tenen cans aqueixa gent, a sa caseta, vaig a arreglar-los, hi ha gallines, i si hi ha aquella gent, si jo me top aquella gent "Companyeros, però i voltros ara anau per dins una finca i no heu demanat permís", "No, però anam en es Màrmols", dic, "Sí, però sa senyora va posar rejilla aquí i voltros l'heu espenyada, a aqueixa rejilla i per què espenyau sa rejilla? Voltros quan ve qualcú a ca vostra ha de demanar permís per entrar i voltros aquí veniu i pareix que tot això és vostre".

Que és que Cala Màrmols està dins sa propietat?

Bueno, Cala Màrmols té es linde de costes que allà hi pot anar qui vol, a la mar. En barca hi pot anar qui vol també a la mar, la mar no és seva, però té un camí que va a una caseta que hi ha es cans i hi ha gallines aquí, i aquest camí va dret a sa platja des Màrmols i clar això ara ho miren per internet i platja i llavors venen amb so teléfono, duen es teléfono tot ben gravat: "No, camino, playa", dic, sí, "Aquí hi ha un camino, però aquí hi ha una propietat que és privada, sa Vall hi ha propietat que és privada també. I si demanau permís i vos deixen passar, a lo millor hi podeu anar, però voltros heu de demanar permís, perquè voltros ara aquí veniu i... I sa temporada que és de caçar a lo millor vendrà un caçador a caçar aquí amb una escopeta i tirarà un tro i voltros passareu i, això és un poc delicat passar per aquí". "Sí, sí, ho comprenem, ho comprenem". Però vaja, sa gent que se'n va pes camí, que no se'n va per dins sa finca, que hi vagin, jo a molts les ho he dit, molts: "Procurau no sortir molt des camí que si hi ha gent que caça que no hi hagués una desgràcia un dia".

I abans m'heu comentat que amb sa vostra dona hi vàreu estar un temps... un parell de mesos visquent a Cabrera, com va ser això?

Un parell no, tot s'estiu. Va ser que es nin era petit i li agradava molt la mar també, va aprendre a nedar allà en es moll de Cabrera amb una coseta que posàvem pes braços i el vaig amollar a s'escala allà i grapades i grapades i va aprendre de nedar, ja no va tenir por pus de la mar i jo com que era sempre per allà i què feia? Pescava, cada dos dies tenia una gelera allà grossa, cada dos dies, quan era hora de dur es peix a sa Llotja aquí, agafava es peix, el duia a sa Colònia, agafava gel i me'n tornava de cap allà, m'entens. I pescava i vàrem estar tot s'estiu allà perquè en s'estiu és una cosa molt guapa, Cabrera, molts de iates, molts de... no com ara, que ara si no demanes permís hi ha ses seves boies i t'has d'anar a fermar en aquella boia. Llavors no, llavors venien en es moll i armaven cada martingala a sa cantina, que m'entens allò, disfrutaven d'anar a Cabrera, però ara no. Podien anar a sa platja, podien anar per allà on jo tenia es ormejos a l'olla, que se diu l'olla, [...] tot allò estava ple de barques i anaven i feien s'arròs, duien una olla i feien s'arròs a sa vorera de la mar i menjaven i s'horabaixa tornaven de cap a ses Salines o de cap a sa Colònia, vull dir. I estava molt bé Cabrera, es port de Cabrera, però ara no, ara massa gent, ara hi ha forestals, ara hi ha civils, ara han arreglat ses cases, llavors hi havia un refugi, se deia es refugi de pescadors i allà hi havia una foganya grossa i sa gent allà feia dinar i menjaven amb una taula que hi havia. Ara no sé com està perquè fa estona que no hi he estat, però llavors era, Cabrera era un paradís. Es qui podia arribar a Cabrera, perquè ara te'n vas amb una llanxa i fas més via a anar-hi que no fèiem un temps, però has d'anar rup-tup a dins es moll i ja no surts des moll. N'hi ha qualcuna, de llanxa, que dona sa volta, o podien de tot d'una donar sa volta a Cabrera, sense davallar de dins sa barca i veies Cabrera que és molt guapo, Cabrera, però des de que has de pegar en es port i sempre estar en es port. Hi ha una platja, devora Cas Pagès a s'enfront, i en aquella platja, lo que és una platja que no hi ha molta d'arena, més maculí que arena, hi havia. I crec que poden anar a prendre un banyo en aquella platja allà, però en s'estiu se moren de calor dins aquell port de Cabrera. Pareix un forn, és una cosa horrorosa sa calor que fa dins es port de Cabrera i antes no, antes te'n anaves a dins un racó, hi havia una ombra, hi havia una cova i davallaves i hi havia un racó, i feies dinar i disfrutaves d'anar a Cabrera, però ara... S'havia posat un poc malament sa cosa, havies de demanar permís i te donen permís a lo millor per quinze o vint dies has d'esperar per poder anar a Cabrera. Llavonses, disfrutaves d'estar a Cabrera i és qui hi pescaven com jo, que sempre pescava per Cabrera, pues, me va anar molt bé a jo, molt, però es pescadors, ho torn repetir: si fan feina, guanyen doblers, perquè es peix va car ara, no és com un temps, han de fer feina, però. Es meu fill amb jo li agradava molt de venir a pescar, lo que no li va agradar és aixecar-se a les tres i a les quatre des dematí per partir cap a pescar. Això no hi havia manera i per mor d'això no va ser pescador, perquè jo vaig comprar ormeig de tota casta, tenia de tota casta d'ormeig ja per si ell volia pescar, però ja vos dic, ses dematinades, això no li agradava.

Això vos anava a comentar, que és una feina dura, ha de ser guapo però...

Molt dura, però té es pescador que és dura i és molestosa perquè per agafar es peix ha de ser ses albes, molta casta de peix, o es dematí o s'horabaixa, m'entens, i amb sa nit farol, un farol de calamars tota sa nit allà, i és molestós. Però llavors tens que ningú te fa es comptes, te'n vas a jeure o te'n vas a passejar o te'n vas allà on vols, lo que s'hora des pescar, has de tornar ser a puesto. No pots dir: no jo ara avui me'n aniré a pescar i demà llavors me'n aniré... no, si tens ormejos calats, cada dia has d'anar a veure'ls i molts de pics, molts de pics, hi ha molt de mal temps. Jo a Cabrera empleava cinquanta minuts per anar a sa primera illa, de port a port, de port a Cabrera, però a vegades estar tres hores de Cabrera per venir cap a sa Colònia, tres hores. Amb un cop de mar és com aqueixa casa, perquè tot d'una vaig armar una barqueta de set metros, llavors en vaig fer una de nou metros i amb aqueixa jo ja me pareixa anar amb el Ciutat de Palma, amb un transatlàntic. Però quan es nord, es nord és es vent més dolent per noltros, venia aquí. Quan trobava aquells nordassos, la vaig córrer una partida de vegades. Tres hores i tres i mitja just de na Foradada a es cap Salines que hi ha mitja horeta. És dur, molt dur, però ara, avui, si fan feina, guanyen doblers, però també hi ha una cosa, ara a sa Colònia enguany amb es vent de ponent que ha fet tot s'hivern, tot s'hivern, tot s'hivern, es seguro ha pujat molt, es seguros, perquè tot ha pujat i es seguros han pujat molt també, molt, molt, molt, molt, i cada mes es seguro has de pagar, igual des seguro d'una gent que fa feina a la terra, has de pagar aquell seguro. I si no guanyes, en s'hivern no sobra res, lo que també passa ara és que hi ha gent que té ja, que se fa mariner, m'entens, i ja du força d'enrere, però sa gent que tota sa vida ha viscut de la mar, s'hi fa perquè un temps es port més dolent de tot, de tot, era es port de Sóller. Jo vaig ser es patró major dotze anys de sa Colònia i venien cada setmana o cada quinze dies o cada mes fèiem una junta totes ses confraries a Palma i es patró major de Sóller sempre se queixava molt, molt, molt, molt, i amb raó perquè deia voltros de Palma feis just sa meitat més de jornals que noltros a Sóller, perquè a Palma quasi sempre poden sortir ses barques a Palma, té sa badia fins a es cap de Cala Figuera, tot aquest racó d'aquí fins a es cap Blanc, però Sóller era es puesto més dolent de tot, de tot, de tot, en s'hivern, que ho passaven més malament. Andratx ja tenia un poquet de redol, però es port de Sóller jo me'n record que aquell patró se queixava molt, molt, molt.

Que cada vegada que feia un poc de mal temps se quedaven sense poder sortir.

Claro, i això que jo vos dic, que han de pagar es seguro i han de menjar i, es seguro ha pujat molt, val molt ara es seguro. Cobren molt també, eh, perquè sa gent d'en terra ara cobra 500 euros o 600 euros, cobra, i sa gent de la mar es que cobra poc cobra 900 euros, es que cobren poc, n'hi ha que cobren més, motoristes i... segons lo que han cotitzat. Que llavonses hi havia un poquet, hi havia un marge que si eres molt jove, quan t'enrolaves eres molt jove, hi havia dues castes de seguro, fins a una edat podies pagar un seguro més baixet i després, quan venien uns anys que faltaven deu o quinze anys, havies de pagar es seguro un poquet més alt, però se viu viu, ara una família ara nou cents euros pot más o menos pot viure, si no has d'anar a lloguer, si has d'anar a lloguer ja no trobes res, però vaja, avui se pot viure.

I com se diu sa possessió aquesta?

Es Rafal des Porcs.

I té moltes quarterades?

2.200. Sa Vall són 4.400.

El doble.

Sí, bueno, lo que era perquè ara també s'ha partit, es dos germans. Ara es germà, en Carlos, va fer, se varen partir i en Carlos està aquí, a sa part des cap Salines i va fer un... no com sa Vall, no com sa finca vella de sa Vall, sa Vall és més gran, però aquí ha fet un palasio diuen també, quatre quarterades de jardí, allà no tant, allà és més poc, però aquí quatre quarterades de jardí.

I es senyors d'aquí des Rafal són mallorquins?

Només hi ha senyores, són catalanes, descendeixen de Barcelona. Ara aquí quasi sempre n'hi ha una, una fadrina, quasi sempre que està aquí, però sa germana major està a Barcelona i sa petita, sa petita se va morir s'home, té dos fills i sa petita va i ve, no sé de què va, sa petita. Sa segona, que és sa fadrina, està bastant aquí, aquesta està bastant aquí. I no hi ha res ara aquí, no hi ha cap animal ni un. Res. Un temps hi havia moltes de vaques, hi havia molts de porcs, hi havia moltes d'ovelles, hi havia bous, ara no hi ha res, res, res, res, es Rafal arribarà que no podran caminar per dins sa marina, arribarà que no hi podran caminar, perquè es animals fan molt de bé, perquè van un darrere s'altre i fan aquells camins, i arribarà que no hi haurà ni caça ni res, arribarà a es Rafal. Sa Vall encara tenen moltes d'ovelles, però també han llevat ses vaques, però, d'ovelles en tenen moltes i s'ovella va molt bé dins sa pleta, perquè, si hi ha poc menjar, menja un poquet d'ullastre o... m'entens, espipella i fa aquells camins per dins es Rafal, per dins sa finca.

I vos volia demanar, també a Cabrera a mi m'han contat que també s'hi estojava molt de contrabando per allà. No sé si n'heu sentit a parlar.

Sí, molt.

Què en sabeu? Ja se pot contar això.

Ara se pot contar, sí, perquè jo un dia vaig veure un reportatge d'un home que jo el conec de lo que feien per Cala Figuera, per s'Amarador, per allà, però vaja aquell home ho va contar tot i es secret i aquí n'hi havia un, i el veia, un forat, i amagaven.

A mi m'han contat que sa costa de Cabrera està plena de secrets, n'hi ha molts.

No, a Cabrera no n'hi ha molts, molts, molts. No. A Cabrera hi ha secrets, però no hi ha molts de puestos de secrets a Cabrera no n'hi ha molts. Allà on n'hi ha molts, molts, és des cap Salines cap a Artà diguem, fins a Cala Rajada, tota aqueixa costa d'aquí, aquí n'hi ha molts, molts però.

Bé, supòs que aquells anys molta gent va tirar endavant gràcies en això.

Hombre, aquesta gent, aquí, es contrabando es qui feien molts de cèntims era, diguem, es mandamás, perquè hi havia, havia, havia, sa gent que comprava diguem es contrabando, que aqueixa gent feina doblers, molts, però també perquè enganaven ses persones. Jo hi vaig anar un porquet també a descarregar amb sa barca i jo hauria guanyat dos millons de pessetes, però mos deien: "Si lo que vos hem de donar ho voleu posar damunt es gènero, cada dia tendreu més". Quan trobaven que era hora de pegar-nos una clatellada, feien agafar cinquanta bultos, una minoria, venien es civils i agafaven allò i llavors, aquells que manaven mos deien: "Ara, mos ha anat malament, mos ho han pres tot, no ha quedat res". I venga, un altre pic començar de bell nou. I sa vegada que va fer dues que mos agafaven vaig dir: "Eh, és que ja no vull venir pus" i ho vaig deixar anar, perquè amb dos pics jo no vaig cobrar res, vaig fer feina dos anys i no vaig cobrar res i era una feina molt, molt dolenta aqueixa. Si hi havia mal temps, sa barca pegava amb so nas per ses penyes, perquè allò era sa fosca, sempre feies feina amb sa fosca i era una feina molt delicada, molt, molt, molt, molt, havies d'anar molt alerta.

I què feieu, anàveu a cercar-ho amb vaixell?

Es barco venia arran de sa vorera.

I només féieu viatges des barco a sa penya...

Des barco a terra, des barco a sa penya. Allà hi havia una guarda d'homes, en terra, i pujaven; un se donava un a s'altre.

Perquè a més no triaven llocs fàcils moltes vegades per descarregar.

No, quasi sempre en es mateixos puestos, però de vegades hi havia mal temps per davallar i es barco com que venia de Grècia, quan sortia, s'aturava a Barcelona i descarregava sa meitat pes pobles de Barcelona i llavors venia de cap aquí. I aquí s'aturava a Cala Rajada i s'aturava a Porto Cristo i anava deixant i es darrer puesto Eivissa, se n'anava fins a Eivissa, i aquí venia fins a sa vorera.

I teniu idea de lo que dúieu a descarregar? Solia ser cafè o tabac de pota...

No, noltros, jo ja només vaig descarregar tabac, perquè antes, antes, que hi anava es meu germà hi va anar també a descarregar per sa Colònia, amb so camión, llavors ho traginava; però, darrerament jo ja només era tabac i es bultos pesaven vint quilos i antes hi havia sacs de pastilles, feien llavors es cigarro amb una pastilla que feien vuitanta quilos. Cafè també.

Estaven forts, perquè pujar ses penyes...

Sí, pujar ses penyes i de ses penyes es homes aquells que feien feina a sa vorera i ho havien de dur en es Llombards i ho duien a ses Salines. De sa vorera de la mar, s'havien de posar un sac que feia setanta o vuitanta quilos damunt es coll i en sa nit sense veure-hi, lo que sabien bé es camí per on havien d'anar, però no era fàcil això. Sa Vall varen fer aqueix, tothom va fer sa seva caseta, perquè llavors lo que guanyaven en sa nit, feien dues vegades més de feina en sa nit que no feien de dia en es camp, perquè també sa Vall descarregaven a sa vorera i llavors ho duien per dins sa Vall que estava ple de secrets també un temps, per tot, estava brodat de clots, se deien secrets i l'enterraven allà llavors amb sos cotxes, es vespre, cap a Palma.

Heu dit que vos varen agafar dues vegades, devia estar compinxada sa Guàrdia Civil, perquè si vos varen agafar i no vos varen fer res, només vos requisaven es gènero.

No, a jo no me varen agafar, jo no he dit que m'agafassen. Varen agafar es gènero, es gènero agafaven, això ja estaven compinxats amb sos civils. Tal vespre vendreu allà i agafareu, però jo des pics que jo vaig descarregar no varen venir mai es civils, més que un pic va venir s'arrendetari a sa barca i va agafar es meu companyero, jo me vaig salvar perquè ell va prendre cap a Santanyí i jo vaig prendre cap a sa Colònia, i justament varen dur sa mala sort d'anar-se'n darrere aquell i jo vaig poder arribar a sa Colònia. Vaig descarregar a damunt una illa que hi ha, lo que duia i me'n vaig anar a es port. I just quan vàrem haver fermat sa barca, sa Guàrdia Civil va venir, però ja noltros estàvem allà que no mos varen veure. Però només hi ha aquest pic que agafassen una barca aquí, ara de tot lo de més jo no vaig veure res mai. Mos deien "Mos han agafat vint bultos", però molts de pics no era vera, era per prendre-mos lo que noltros teníem allà, que havíem posat, perquè guanyaven molts de doblers llavors. A jo me donaven 100.000 pessetes cada vespre que feia feina, per fer feina. Tota sa nit, fèiem feina tota sa nit, però guanyaven molts de doblers, molts, i els homes també, jo no sé què és que els donaven, també guanyaven doblers perquè era una feina molt, molt delicada. Jo un parell de pics vaig espanyar es peus de roda de sa barca pegant un cop així a sa paret, a sa penya. He treballat de tota sa manera, així com podíem, mos guanyàvem sa vida així com podíem. Sense fer mal, no com ara, perquè ara amb això de sa droga això és criminal, això. Això é scriminal. Llavors fumaven també no era gaire bo es cigarro, però no feien es mal que fa ara sa droga llavonses, es contrabando.

Bé i molta gent se treia amb un vespre es jornal de tot un mes.

Sí, no vos dic jo què me donaven a sa barca. Amb un mes, no hi havia cap mes que guanyéssim 100.000 pessetes noltros, per feina que féssim. Se guanyava molts de doblers, però ses Salines en varen matar tres d'homes i això degut en això, les trobaven morts es dematí, les trobaven molts. Jo en aqueix home que mos va robar aquells doblers, perquè això era robar-nos es doblers llavonses, sa segona vegada quan va venir, li vaig dir —ara ja és mort— li vaig dir: "Veus per què han trobat aquests homes morts a sa vorera de sa carretera? Ho veus o no ho veus per què és? Perquè ara això que mos heu fet a noltros, això qualcú no ho pot aguantar i t'hauria pegat una troncada amb això", però callaves perquè era una cosa que no podies fer en aquell temps, i callaves, però... I a Palma, a Palma campaners en varen trobar dos a devora es Bahia Palace, a la mar, a la mar morts es vespre. Sí, se mataven com qui matar conills un temps. Quan se feien una putada. Es grossos, perquè aquests que varen trobar morts eren grossos tots, eren capos, no és que fos un treballador, no, bandes, N'hi havia un d'aqueixa brigada aquesta de ses Salines, n'hi havia un que deia a sa Guàrdia Civil, perquè te dic, es barco s'aturava a es port de Felanitx, s'aturava a Cala Figuera i s'aturava..., que va dir tal vespre allà descarregaran. Ells mateixos s'acuaven, m'entens, per ells tenir bo amb sa Guàrdia Civil. Feia agafar aquell, que era un companyero seu, feia agafar aquell perquè feien feina aquell vespre a es port de Felanitx perquè per aquí no havien pogut fer feina i se feien agafar d'aquesta manera. Això un dia va venir es meu fill, me va dir: "Ara fan un reportatge, mon pare, per sa tele", diu, "Me va agradar molt", diu, "Tal dia l'has de posar que tal dia el fan". I jo no l'hi havia dit mai a ell, jo no importa veure cap reportatge, jo ho vaig veure de prop a això. Això que se varen agafar i... Es dia que va venir barco, aquí, en es Màrmols era, en es Màrmols, aquí. Vaig veure una cosa negra, no duia llum, vaig dir a sa barca —que carregàvem un a cada part des barco—, vaig dir "Jo veig, allà veig una frescura que allò no duu llum i no m'agrada gens, Miquel", nomia Miquel aqueix al·lot. I a poc a poc se va... perquè venia aviat, sense llum. Dic: "Miquel això serà s'arrendetari, mos n'hem d'anar". I dúiem una destral tots a dins sa barca i pegam toc a sa corda i prenim, i ell va dur sa mala sort que va prendre cap allà i el varen agafar, i jo vaig prendre cap allà deçà i me vaig salvar. Llavors, li varen foradar sa barca aquí en es Màrmols, li varen fer un forat perquè no se l'enduguessen. Li varen fer un forat i li varen tirar en es fons.

Com va ser això?

Varen agafar sa barca que se'n va anar cap allà, una barca com sa meva, un llaüt, i l'agafaren i ells se'n devien haver d'anar a un altre puesto, o devien haver de venir darrere jo, no ho sé, això no ho sé, s'arrendetari, sa patrullera. I varen fer un forat a es pla de sa barca a baix, li varen llevar una post i sa barca se'n va anar a fons, però varada a s'arena, en es Màrmols. I sa barca va quedar plena d'aigua allà i no la varen tocar fins.... i aquell home se va defensar que llavors va anar a i va dir: "M'han robat sa barca" i com que no havien agafat ningú, ells, quan varen veure que els havien d'agafar se varen tirar a la mar i varen pujar per s'acantilat que és alt aquí en es Màrmols. Varen pujar i només varen agafar sa barca tota sola.

I no els hi va passar res.

No va passar res, perquè no varen agafar sa gent. Ell va dir que li havien pres sa barca. Va anar a es contramestre, perquè llavors eren molt amics amb es contramestre, li digué dir: "Ha passat això, que m'han robat sa barca". I es contramestre va posar que li havien robat sa barca. I ja està.

Hi devia haver bastants de pescadors de per aquí que feien viatges.

No, això havia de ser unes feines de gent jove, de gent que no tengués por, de gent que, sí, gent que ho necessitava, però ara una persona vella així no podia anar a fer aquestes feines.

Però quants d'anys teníeu vós quan...?

Jo ja en devia tenir 45 o 46. 45 anys devia tenir quan jo feia això.

No, devia ser una feina ben compromesa, de vespre.

Es vespre era lo que era mal de fer. Si hi havia bon temps, diguem ara aquí es Màrmols, si es vent era de ponent, allò era un xalà, guanyar un jornal d'aquells, però qualque vespre tota sa nit, hi havia d'haver dos homes en terra i dos en sa barca amb un palo. Quan sa barca hi anava, punyir i descarregar, i era una feina que, si era bon temps, era bona de fer, perquè només agafaves i tup en terra, i tup en terra, però, si hi havia mal temps, era una feina molt dura, molt dura, molt dura, perquè molts de pics se va estrevenir una barca de Santanyí, estava molt alerta, torna cap a Santanyí no volem fer feina i jo quedava i feien feina.

Quants de vespres hi anàveu a es mes, per curiositat?

Hi havia vegades dos, dos, dos pics cada mes venia, es barco aqueix, venia de Grècia.

I sempre vàreu fer feina per sa mateixa brigada?

Sí, dos anys jo vaig fer feina dos anys, però en es dos anys, quan vaig veure que quan hi havia un copet bo, ni mai mos varen dir "Mira ara passarem comptes, hi ha hagut aquella ganància"... Mai, mai, només quan trobaven que era hora que ja tenien ells prou doblers, "Mos han agafat això i no ha quedat res, s'ho han duit tot". Perquè no ho agafaven a sa vorera, això deien que ho havien agafat "Mos n'han agafat cinquanta, mos n'han agafat", amb això no varen guanyar res.

I una pregunta, ja per acabar, quants d'anys fa que viviu en aquesta casa?

22. Sí, aquest trosset el vaig comprar, vaig manllevar es doblers, tot lo que he fet, tot lo poc que he fet, perquè no han de dir tot, tot lo que he fet sempre ho he fet sense tenir cap cèntim ni un, en es banc, sempre. Vaig comprar primer, quan me vaig casar, vaig anar a un pis de lloguer, llavors vaig comprar un solar a ses Salines, llavors vaig fer sa caseta, sempre a es banc a pagar interessos, sempre tota sa vida, tota sa vida, tota sa vida, i llavonses vaig comprar sa barca i llavors vaig comprar aquest trosset, aquí, que són set quarterades. D'aquest trosset en vaig pagar dos millons de pessetes. I vull dir jo lo poc que he fet, no tenia un cèntim, perquè jo era pobre més no poder, una persona pobra, però he fet feina, he fet feina, i si sa gent ara encara, ara, si sa gent fa feina, pot comprar lo que sigui, pot comprar un cotxe, pots comprar lo que vulgues. Si tu tens una feina, però has de tenir una feina, si tu tens una feina, perquè ara feina per tu, no hi ha gaire feines que tu te puguis dedicar a guanyar-te sa vida a dins ca teva, hi ha gent que sí, que té poder i ha tengut una miqueta d'empresa, o un picapedrer, però un bracer que només té es seus braços... Si ara vol fer feina i tens a on anar a fer feina, tu pots comprar una coseta d'aqueixes, pots comprar un solar, pots comprar dues quarteradetes terra que a dins dues quarteradetes s'hi pot fer una casa, i això ho pots comprar, però has de tenir feina i n'has de voler fer. Si ho fan així... Però ara lo que passa és que hi ha molta de gent, molta, que no en vol fer de feina, els han mal avesats i són es governs que els han mal avesats, perquè ara va sortir un reportatge d'Andalusia que feien feina..., me pens que era sis mesos que feien de feina i ja els posaven en es paro. Agafaven mil persones i els donaven feina. Llavonses des cap de mig any, aquelles persones les posaven en es paro, n'agafaven mil més, tot això per tenir vots, per guanyar eleccions feien això. Això va sortir es batle d'un poble d'Andalusia, es batle deia això que posaven aquella gent en es paro, quan l'havien tengut una temporada, n'agafaven mil més, però ara n'hi ha que en es paro hi volen estar, però a fer feina no. Ara, molta de gent, molta, n'hi ha que en volen fer de feina, n'hi ha que no en tenen perquè no en troben, però n'hi ha que si en volguessen fer, en trobarien encara, de feina. Però molta de gen, molta, s'estima més anar a fer huelga i no fer feina, aposta hi ha un desastre que jo no ho veuré, però no sé com pot acabar això. Això no pot acabar bé.

I una darrera pregunta: aquesta afició pels cans, que en teniu tants. Això d'on vos ve?

De sa meva afició? No, sa meva afició ve de lo que jo t'he contat que no mos vàrem entendre amb es meu germà, si mos haguéssim entesos, hagués estat una cosa, una família que s'hagués entesa, encara, encara a lo millor hagués menat camions tota sa vida jo, perquè ara es seu fill té s'empresa de camions, té quatre camions, té una empresa de constructor, fa cases, fa xalets. M'entens? I es meu fill ha anat d'hotels i no va voler pescar, si hagués volgut pescar, podia pescar.

I lo des cans, que teniu molts de cans.

Aquests canets són canets raters per agafar un conill, però ara ja no hi vaig. Mat un conill amb s'escopeta, però amb sos canets..., i és una llàstima perquè ara els hauré de donar i encara cada dia en fan de petits, ara n'hi ha una que en té tres de petits, n'hi ha una altra d'embarassada, perquè tenc masclets i no els san i aquests masclets boten sa rejilla i se'n van a festejar i... Sí, sí, sí, sí. Jo no els volia a aquells petits, ara, però per baix de sa rejilla varen gratar igual que un conill, varen fer un túnel i varen passar allà on hi ha ses cusses. Dues d'embarassades i ara en aquest temps no havíem de tenir canets petits perquè... però no tenc res pus jo ara aquí més que aquests animalets i es vespre... Veus això, això es es puesto d'aquella des bestiar, sa grossa, es temps que sop aquí, aquí deçà els altres dos petits i quan és hora de jo anar-me a dormir, els trec i els duc dins es cotxe i dins es cotxe jeuen tota sa nit dins es cotxe i els altres a dins aquest corralet, perquè ja no hi caben, ja no hi caben per tot.