Estic en el llibre aquell que ha fet en Tomàs Mut, estic a les primeres pàgines.
Idò, vos ha entrevistat tothom!
No tothom, no, he participat a catorze llibres, de les figueres, dos d'en Damià Duran de Manacor, un d'en Toni Tugores, un d'en Felip Munar, un d'en Sebastia Sansó Barceló.
En Sebastià Sansó ve a presentar un llibre dijous, ho sabeu? Dijous a les vuit en el centre cívic.
Sí, però jo tenc mal anar-hi, si m'hi volies dur.
Si voleu vos puc venir a cercar.
La història de Manacor, si l'ha escrita bé serà important aquest llibre. Ha de ser que hagi fet llobades. Si l'ha escrita bé serà important, perquè Manacor té història, no molt guapa.
No sempre guapa.
No, ni de molt.
I abans m'heu dit que es vostre padrí ja se va instal·lar aquí a Son Macià, de garriguer, que era encara possessió.
Bé, que voleu que comencem?
Jo ja estic a punt.
Idò envant.
Idò mirau anem a fer una cosa, anem a començar pel principi, jo sempre deman lo mateix, que és que me digueu el vostre nom complet i quan vàreu néixer i a on.
Sebastià Llinàs Barceló. Vaig néixer a sa Moleta de Son Macià. L'any 35. El dia 3 de setembre.
I a què se dedicava, el vostre pare i la vostra mare?
Agricultura i un poc de feina, perquè l'agricultura, no teníem gaire terreny, i havíem d'afegir. Ma mare afegia cosint i mon pare cavant grava. A Son Llodrà Vell.
I com era aquesta feina de cavar grava?
A la mala! amb un picó i tira! Si mateix, de vegades, si fèiem una esplanada i que dèiem de llevar la terra damunt, fèiem un parell de forats de dinamita. Però llavors picó i porgar i tira.
Devia ser feixuga la feina.
Sí, si mateix.
I m'explicàveu que va ser el vostre padrí...
Sí. Però jo començaré per l'origen.
Venga, idò.
Noltros, el meu origen és venir del Baix Empordà de Barcelona, d'un poble que se diu Llinars. I han llevat la erra i som Llinàs. I mos vàrem instal·lar a Puigpunyent, que el rei Jaume I ho va partir en quatre o cinc o sis possessions allà. I vàrem viure allà com a esclaus de sis a set-cents anys. Sempre allà. Llavors un senyor d'aquells va comprar Son Serra de Marina i se n'hi va manar el meu padrí de garriguer. I estant a Son Serra de Marina hi havia els carreters, perquè va venir un any o dos, un any sobretot, de fam, de pa, a Mallorca. Ho havíeu sentit dir això?
Això quin any va ser?
No ho puc dir, això. Això no ho puc dir. Perquè, però vaja, noltros arribàrem aquí, el meu repadrí va arribar aquí, el 1864, i això era per aquí. Havia arribat un barco carregat de blat ja, quan va partir el padrí. Perquè el senyor tenia blat per vendre, ell tenia... I en arribar la barcada aquesta li va tirar la moral a terra. Ho va destrossar. I diuen que d'aquí a set, vuit, nou dies se va morir. Se va morir aquest home. Pentura s'havia d'haver mort abans, però vaja, fins aquí va aguantar. I mort. El senyor va haver de partir el padrí, el repadrí. Perquè llavors el senyor jove posava la plantilla en els seus antojos. No se guardava aquell respecte de son pare ni... I el meu repadrí va haver d'agafar els tapins i va venir a Son Macià. I això era l'any 1864.
Que Son Macià era una possessió, llavors.
Una possessió. Res pus. Perquè n'hi havia altres possessions, però com Son Macià tot el poble era de Son Macià. Pentura si mateix hi ha una casa o dues dins sa Valll, aquí, perquè la partió de sa Vall està molt a prop. I va arribar aquí amb cinc al·lots. En Lluc... Ah! Una altra anècdota important va ser que anant d'excursió per Puigpunyent, em vaig topar amb el capellà de Puigpunyent que va ser Francesc Llinàs. I ja vàrem estar embolicats. I vaig demanar primer si sabia si a la seva família hi havia hagut Llucs. I em va dir que no. Idò no serem de la mateixa. Perquè noltros sempre teníem el nom de Lluc a primera fila. I aquell homenet li va quedar això a la memòria i es va posar a investigar i mirar arxius d'Ajuntament i d'església i tot això. I un dia me telefona. I diu: "Sebastià, no som de la mateixa família. Voltros sou dels primers que arribàreu aquí. I jo la meva família hi va anar d'Esporles. Però ja feia 500 anys". I això va ser una informació per jo bastant agradable. I llavors, el repadrí d'allà, mort el senyor, va partir i vengué a Son Macià amb cinc al·lots: Lluc, Pere Joan... El padrí nomia Pere Joan Llinàs Pasqual. I la repadrina, el padrí i la repadrina Catalina Comes Cladera. I el seu fill major era Lluc. El segon, Pere Joan. I el tercer, Sebastià, que va ser el meu padrí. I llavors tenien na Bel Maria i na Catalina. Dues filles. Na Catalina i en Lluc no se casaren mai. I en Pere Joan, com que manaren en Lluc cap a la guerra de Cuba a l'Havana, no sé... I en Pere Joan, quan va veure que cridaven el segon, va prendre cap a Bones Aires. I a Bones Aires és, no va tornar. I en Sebastià l'any 1909 el varen fer garriguer oficial d'aquí, que tenc el paper que està escrit a mà que ho feren garriguer d'aquí de Son Macià. Supòs que ja guardava sense aquest paper, perquè si mateix el repadrí sent contar que va viure molt, que no hi veia ni sentia i feia de garriguer.
Que no hi veia ni sentia i encara guardava.
Sí, sí, sí.
Ja me direu.
Idò, sí. S'ha dit molt això. Mon pare, que era un al·lot, me deia que quasi no se'n recordava del padrí. El que sabia aquest home vell, quan arribava les deia: "Al·lots, què és que ha de menester el padrí?". I era un bastó de llenya encès per encendre la pipa. Això, quasi són les notícies que tenc jo del meu repadrí. I res, i d'aquesta manera, llavors mon pare va tenir, el meu padrí va tenir deu al·lots. Se'n moriren tres de Llucs. Un de la naixó más o menos, un de quatre mesos i un ja tenia devers 12 anys. Se varen quedar sense Llucs, justament. I el germà major de mon pare va servir en Lluc per la seva vida, per la mort.
I el vostre pare com es deia?
Sebastià Llinàs Sureda. El padrí, Sebastià Llinàs Comes. I mon pare, Sebastià Llinàs Sureda.
És a dir, anau de Llucs i Sebastians.
Sí. I n'hi ha, en queden encara.
I me dèieu que el vostre pare era pagès.
Sí, pagès. I sí, llàstima se morís quan jo era tan jove. Perquè mon pare tenia bon cap i tenia bons amics. Sí.
Quan se va morir?
Jo havia de complir 13 anys. Dia 3 de setembre i ell se va morir dia 8 de juny abans.
I com va ser?
Una operació de renyó i ell havia tengut molts d'atacs d'arenes i ho varen tractar d'operar-lo d'un renyó i no ho va superar. Tenia 52 anys.
I quants de germans éreu?
Noltros tres. Mon pare tres. Jo era el major i vos dic que tenia no tenies els tretze anys. L'altre en tenia deu i l'altre sis.
Vàreu néixer l'any 1935. És a dir, la guerra no en deu tenir record?
Res de res. Lo que he cercat, investigat molt sobre aquests casos. Perquè jo justament som un poc de l'altra part.
De l'altra part què és? Dels bons o dels dolents?
Dels nostres governs d'aquí i tot. Sí. Som així. I què hem de fer?
I heu investigat sobre la història de la guerra civil aquí a Son Macià? De lo que va passar durant la guerra civil per aquí, per Son Macià?
Aquí, sí, va passar, va passar. Vàrem participar bé. En vàrem assassinar dos, tres i un se va baldar fugint. Se va baldar, se va tirar del camió anant cap a Son Coletes i jo el vaig anar a visitar una bona partida de vegades, quan jo era gran. Ja no... li deien en Jaume Gallet.
M'han contat la història d'aquest home que se va tirar del camió quan el duen a fusellar.
I se va... hasta sé d'ell que se va desfer de ses esposas. I va dir a s'altre: "No diguis res". I va aprofitar per tirar-se. Això ho sé d'ell, perquè érem ben amics. Idò sí.
De la guerra no en deveu tenir record, però de la postguerra?
La postguerra, sí, de bons de veres, sí, sí. Quasi massa.
Mem, contau-me que vos en recordau d'aquells anys, perquè devíeu ser petit.
No, jo... Tot d'una vaig demanar a ma mare perquè en varen matar un que li deien Tomeu de Son Macià, que estava aquí. I què havia fet? Què havia fet en Tomeu de Son Macià? Perquè era un company de mon pare i... "llegia molt el diari". I res, i llavors també sé que en Jaume Morret, aquest, que havíeu d'anar a veure, el dia que el venien a cercar, espolsava ametlles damunt d'un ametller. Li van dir, "au, has de venir amb noltros". "Però què he fet, jo?" Debaixava i el se'n van endur. Era el batle de barrio. Tenia aquesta mica de... Perquè no era com en Jaume, son pare, era més capacitat, perquè com més capacitats eren, tenc ànsia que més perillós tenguessin la vida. Perquè en aquell temps. Me pens això.
I vos ja li vàreu demanar a sa vostra mare què havia passat.
A veure què havia fet, per matar-lo. I em va contestar que llegia molt el diari. Almenys que allò que faig jo cada dia, llegir el diari, és una feina que pareix per jo ara, hi ha hagut temps que no, però ara sí. Perquè jo feina n'he fet molteta. N'he feta molteta. He sabut si mateix per conèixer s'illa, pels turons i comellars i reguerons i voreres, quasi, quasi no tenc enveja ningú. I dius, com has fet tanta feina? Jo vos ho diré. Jo els dissabtes anava a vendre a la plaça de Manacor. Hi vaig anar més de 40 anys. A vendre verdures i pollastres i ous i tot el que teníem. I llavors a Felanitx els diumenges, més de 34 o 35. I jo vaig dir fent feina els dissabtes, els diumenges, un dilluns cada 15 dies no ha de ser per jo. I em vaig aganyar a un estol que se deia l'estol de l'auba i vaig ser constant en això. I jo no me'n parla de cap caminoll per la muntanya que jo d'aquí els puc dir on estan.
I vàreu trescar per Mallorca?
Sí, Mallorca, Eivissa, Formentera i Cabrera. I he estat a Sardenya, al Pirineu Català, perquè jo cada dos anys sortíem una setmana amb aquest grup. He estat per València, he estat pel Pirineu Català, he estat per Extremadura, he estat per Andalusia. Ara justament me vaig topar amb un home que em va dir que era de Salamanca. I jo, en el llibre està allà, que vaig estudiar a Salamanca. Allò és una enciclopèdia universal, Herder, que la tenc de quan tenia 23 o 24 anys. Ara no serveix, però...
De fet, vos volia demanar vàreu anar a escola? Vareu anar a escola?
Poquet. I me queix del mestre.
I on vàreu anar a escola?
Aquí a Son Macià.
I vos queixau del mestre per...?
Perquè jo tenia un defecte, que era demanar coses adesiara. I això ell, ja et deia que havia de fer però demanar coses no entrava a la llista. M'ho va fer darrere de tots, me va fer posar en es darrer puesto. Però llavors, va venir un mestre que no era mestre, un tal Fermín, Fermín Matías Gómez Alonso, que feia escola. I ma mare va tenir la bondat d'enviar-m'hi. Havien de pagar i això em va compondre molt. Compondre de comptes, gramàtica res de res, perquè ni ell crec que en sabés. Però vaja, de comptes em va posar bé i un poc d'escriure. Sempre me recordarà que es primer dia que hi vaig anar m'envia un billetet, em posa un bitlletet cap a jo i que deia: "Dime, Sebastián, ¿a qué quieres que te enseñe?". I jo li vaig contestar, dic, "escribir, cuentas y educación", li vaig contestar un parell de preguntes així. El que volia dir...
Quines eren les preguntes que li feia al mestre anterior? Quines eren les preguntes que li feia el mestre anterior que molestaven?
Una vegada, una, que me'n recorda molt bé, era si em volia ensenyar de plantegar una carta. I me va dir, "mireu al manuscrit". No, no, no.
No anaven a ensenyar idò.
No. Era una cosa que el molestava. Però no jo m'he arribat a sentir satisfet, perquè tenia cinc, que n'hi ha un de mort ja, cinc a devora ell que els cuidava a tope. A la seva manera, els cuidava a tope. I jo me vaig posar devora la finestra de la botiga de baix. S'enfront de tot amb dos més curtets, per cert. Joan Maniu i en Joan Gorrió. Aquest els coneix.
I estàveu contents perquè m'explicàveu que en tenia cinc que els cuidava molt.
Ah, sí, això. Sí. I aquests cinc, n'hi ha un de mort, que és en Pedro Guerrerany. En Joan Vorell és viu, en Toni Banús, també. En Jaume, dos. En Jaume de sa Calç també és mort. En Guillem de Son Gall és viu. No. En Guillem Goldet. Ah, sí. I... Però, dels cinc, dels cinc aquests, no sé que hi hagi anat cap llibreter a demanar-los cap cosa. Sí, per jo encara és una satisfacció. I jo he participat, he participat que hi ha les meves dades i tira a catorze llibres.
Idò, n'heu après de coses fora de l'escola?
Ho he intentat. He intentat aprendre-ho.
Quant d'anys hi vàreu anar a l'escola?
Un parell de mesos en aquest mestre i en aquest és igual si no hi hagués anat. En el mestre que hi havia posat pel govern, és igual si no hi hagués anat. I potser hi vaig anar tres o quatre mesos a mig dia, mig dia. Tres o quatre mesos. No...
I a quina edat vos vàreu posar a fer feina?
A sis anys. A sis anys, perquè llavors hi havia al·lots petits a ca nostra, i jo em record que a sis anys donava blat darrere l'arada de mon pare. Feina vaig començar prest.
Quines feines fèieu de petit?
A fora vila. A fora vila. Tot el que es representava a fora vila.
De tot?
Sí. Menys animals no en teníem el temps de mon pare. I llavors jo vaig tenir, quan me vaig haver casat, quan vaig tornar gran, vaig tenir més de seixanta anys ovelles. Les ovelles eren els animals que m'agradaven i vaig tenir més de seixanta anys ovelles.
I els pasturàveu?
Vaig tancar totes les finques, totes les nostres, les vaig tancar en requilla i només havia de fer canviar-les, perquè...
Passar d'un costat a l'altre. Idò, me podríeu explicar un poc quan vos vàreu posar a fer feina per vos mateix, quant d'anys teníeu? Perquè, bé, supòs que quan el vostre pare se va morir deguéreu haver d'agafar la responsabilitat.
No, la va agafar ma mare. Ma mare, perquè quan vaig començar a agafar-la de bon de veritat va ser quan me vaig casar, perquè jo vaig anar una bona temporada a traginar contrabando, a traginar cafè, que això don sa culpa, no sé si ho és, de les cames tan fotudes era de dur sacs de cafè de 60 quilos.
I quan vàreu començar a fer a fer contrabando? Quina edat teníeu?
19 anys. No era acabat de fer encara, perquè un al·lot de 19 anys en aquell temps no era acabat de fer. Però a jo no em varen haver d'ajudar mai.
I com és que hi vàreu començar? Com vàreu entrar en contacte amb la quadrilla?
Això és ben normal. Jo vaig moure una al·lota de la vorera de mar i me varen dir que t'agradaria això i venga, sí, i ja vaig estar liat. No hi ha, érem un grup, perquè sempre érem els mateixos, sempre érem els mateixos, aquell grup ens veiem allà mateix i cap a la vorera de mar i no hi ha ningú pus viu, només som jo. Era dels més joves, no ser si n'hi havia un altre que estava llogat a Sant Josep de sa Talaia, que era del Port de Manacor i fa devers dos anys que va morir. Però no n'hi ha altres més que jo.
I com funcionava això d'es contrabando? Quantes vegades al mes hi anàveu? Quantes vegades al mes hi anàveu?
Això hi havia setmanes que havíem d'anar 3 vegades i llavors si importa 15 dies, perquè me varen demanar en Tomàs Mut aquest si sabia qualque cançó del contrabando i jo no en vaig saber cap i jo el que puc mirar si te'n compondré un parell i vaig dir idò envant i estan en el llibre:
Vaig ser contrabandista
d'aquells que ho fan a jornal
i si ses cames em fan mal
és de no fer es pardal
per no fer curta sa llista.
Quan sa barcassa arribava
de Tànger sempre s'ha dit
encara que fos de nit
cap a sa cala s'ha dit
perquè allò que mos portava
quan sa claror arribava
havia de quedar escondit.
Tothom del prop de la mar
en això hi participava
un perquè ho traginava,
un altre perquè ho guardava
i aquell que no s'aguantava
servia per vigilar.
Estan en el llibre.
Podríeu explicar un poc com era després que hi anàveu? De quina hora vos hi posàveu?
Això venia la barca grossa per altamar o vaja per dins i llavors venia una barca li dèiem el bot, era com una llampuguera, un bot si mateix i llavors duia el tub d'escape voltat a dins l'aigua i, si partia cap a aquella part d'allà, noltros érem del cap d'aquí i aquests vespres havíem de començar més tard i acabar més tard que en veure l'alba havíem de desfilar cap a casa nostra tot d'una. A l'alba ja estava, perquè els patrons ja se cuidaven d'amagar-ho o en veure l'alba estava acabat el jornal. I si ens havíem posat més prest... Ah, també hi havia una cosa si ens hi posàvem més prest el dúiem dins els sestadors de Sant Josep Vell i si ens hi posàvem més tard hi havia un secret dins un sementer gran que hi ha que se diu na Cama Rotja i el deixàvem en el secret aquest. Vaig riure molt tot sol i no ho pareix que que un dia, perquè això de Sant Josep Vell se l'han repartit cinc i això no ho havia dit, no ho vaig dir en el llibre, no ho vaig dir, si trobes que ho has de borrar en això també. Vaig riure perquè vaig veure un lletreret que deia Cas Pastor i puntava cap als sestadors i el pastor no hi va jeure mai als sestadors, no n'hi va haver cap mai que hi estàs, però per aconseguir edificar varen fer aquest cuento de posar Cas Pastor perquè Cas Garriguer era d'un, Cas Senyor els altres, Cas Pagès l'altre i un grup d'ametllerar i boval els altres i va faltar un, eren cinc i volien cinc cases i varen aprofitar de fer Ca es Pastor.
S'ho varen inventar això.
Sí.
Com ho sabíeu que havíeu de... com vos avisaven quan hi havia un vespre de feina?
Ara t'ho mostraré l'anunci... [...]
Idò això era, venia un, perquè no hi havia telèfon ni de molt. "A nit hi ha festa".
Ah, vos venien... sou vós que li vàreu dir això del títol del llibre?
No, jo crec que els altres perquè això ho sabia tothom venien molts allò de dir "a nit hi ha festa" i ja sabíem, perquè jo de damunt d'aquest turó d'aquí de la Muleta, a Cala Sequer no me'n vaig anar ni amb bicicleta mai, sempre a peu i tornar com se suposa. Les sabia bé les dreceres.
I quants de viatges fèieu cada vespre?
Un de feixuc i un de lleuger, estic content que m'ho demanis. El sac de cafè eren 60 quilos i dues teles i 60 quilos en sa nit per puestos no gaire pla no se poden fer molt enfora. I fèiem una tirada i mos ho descarregàvem i llavors anàvem a cercar dues caixes de Chester que eren mil paquets 500 dins cada capsa de cartó i dúiem un vencí, una cordeta, i ho fermàvem i un aquí damunt i l'altre cap damunt es cap, mos n'haguéssim anat a ciutat amb això i era per descansar i tornaven carregar. Mos carregaven els 60 quilos, dos homes que sempre els he alabats de molt de coneixement. Són morts tots dos i al cel sia i aquests dos homes mos ho posaven damunt i tornaven a fer una altra tirada i a cercar el lleuger i això era el jornal. Si mos tocava la barca tard, només el duien fins a Camarotja dins un sementer gran que hi ha davant Sant Josep.
Quants de quilòmetres hi pot haver?
No, els sestadors hi pot haver 3 i un poc i de baix dos. No, perquè aquests viatges no se poden fer gaire llargs. 60 quilos damunt les espatlles...
Hi devia haver costa i pedres.
I mal camí. Una vegada mos va fer un ruixat de brusca, un ruixat d'aigua de bons de veres i acaramullàrem allò a devora una paret, davall un garrover, dins els bosquets i vaàrem tapar el que poguérem i el ruixat passa i mos ho tornam a carregar i per amunt s'ha dit. I com vàrem ser dins Camarotja hi havia només, hi havia les ginyes del carro i de la bístia, les potades de la bístia i provàvem d'anar per les voreres i llenegàvem i lo millor era prendre per dins l'aigua i tira per amunt. Aquest de Sant Josep deia: "Cagondeu, que tiraré el sac i fugiré de l'illa". Me n'he recordat sempre aquesta expressió.
I quan fèieu la tirada llarga, però, quants quilòmetres hi havia?
Devers tres quilòmetres.
És a dir, si era sa llarga, si era en es sementer m'heu dit dos o tres.
A dins es sementer aquest dos i un poc i a s'altre pentura tres i un poc també, per aquí consider.
I sempre anàveu en es mateix punt a recollir?
Sí, sempre. Jo sempre vaig anar, ho va posar en Tomàs Mut, que tenia dos puestos un per posar aquest peu i s'altre sempre vaig ser es primer que agafava es sac de dos en dos, un allà i un aquí, es sac l'agafàvem entre dos i sempre era es primer que tocava es sac i jo per fer-lo amunt. Tenia aquest puesto que m'agradaria si tenia casió que me fessin un retrat, perquè sempre vaig estar allà mateix, no vaig baratar mai de puesto. Un peu aquí i un aquí que tenia per agafar i es sac per amunt.
I m'heu dit que fèieu un viatge feixuc i un de lleuger, però eren els úncis dos viatge que fèieu al vespre o en fèieu més?
No, no en fèiem pus. I guanyàvem, mos donaven 25 duros cada vespre i dues pastilles de tabac Jorge Russo, el Águila Imperial, Flor de Habana, dels qui ho tenien més avinent, però el jornal sempre va ser 25 duros i dues pastilles de contrabando.
I quants d'anys vàreu fer contrabando?
No, una temporada, perquè llavonses no hi hauria dos individuos d'aquí de Son Macià que anaren a banyar-se a Cala Sequer i varen veure potades i se varen posar a mirar per darrere mates, per davant Sant Josep Nou, i l'amo estava a dins es sestador vigilant, guardant sa càrrega, que noltros no érem noltros que ho dúiem a dins es sestador, era una altra pandilla que hi havia entre Can Roig i Son Josep Nou, Can Roig i Can Clar i va veure aixo i dic que miraven per allà darrere i es diumenge que, per cert, jo vaig anar a festetjar, diu les me va retratar igual si les hagués pintats, era una cosa, un així i un amb es capel, i mostatxos i mos ho va explicar ses dues, era en Lluís Puig i en Llorenç Negre, són morts fa estona. I me diu: "Que són segurs aquests dos?" No, vaig dir que no, perquè ho sentia així, perquè sabia que en Llorenç Negre, que eren dos cosins això, sabia que s'havia aixecat a la nit si sentia renou de camió per veure el camió que hagués de partir amb la mola cap a dins el fangar. I eren dos individuos de poca categoria.
I vàreu decidir deixar de fer aquests viatges.
I això va... també era una època que anava acabant. Hi havia molts de camions i hi havia molta de maquinària ja i anàvem acabant i això va ser quasi el darrer. Jo després només vaig saber d'una altra vegada que havien descarregat en sa nit en es port de Felanitx es temps que feien els foguerons el dissabte de Sant Antoni. I els camions se'n ho varen dur tot, això és la darrera vegada que jo he sabut, perquè llavors es va fer en avió i es va fer de totes maneres de contraban.
I es dematins, es vespres que ho traginàveu, l'endemà matí?
L'endemà matí descansava. Això sí, jo feia feina per noltros i descansava.
Perquè hi havia molta gent que l'endemà matí...
Hi havia de tornar, però és que el missatge del senyor de Son Josep era un, però jo sempre vaig descansar.
I sa vostra mare ho sabia que traginàveu?
Jo els doblers que guanyava allà els entregava a ma mare. Les pastilles, perquè les pastilles aquestes a dins s'Espinagar i a Son Josep i això anaven a deu pessetes cada una i a Manacor a dotze i venia un espardenyer en Botet, no sé si n'has sentit parlar, a fer espardenyes de lona i sola i de sola de goma de cotxe i no sé com vaig saber que cercava contrabando i me vaig posar que en tenia un senallonet de pastilles ho duia a ca seva a Manacor, perquè no en vaig treure cap de venal a cap veïnat mai, això era de per davall i les me pagaven onze i mitja, perquè dos reals eren dos reals i jo quasi quasi me bastava per sa meva... això de ses pastilles.
Anàveu fent i donàveu els doblers que treieu...
A canostra, no en vaig guardar cap mai per jo.
Quina edat teníeu quan vàreu començar a anar a vendre a Manacor i a Felanitx?
Vaig començar prest, perquè el primer només feia xítxero tendre i me'n record que una vegada vaig anar a Felanitx a vendre'n i justament era el dijous i no ho sabia i la plaça va estar tancada, perquè a Felanitx el dijus la plaça està tancada, a Manacor el divendres i vaig haver de deixar el gènere i mos ne tornàvem jo i ma mare, era amb ma mare i l'endemà agaf les balances penjades a la bicicleta i cap a vendre xítxeros a Felanitx i vaig fer una doblerada. Me n'anava amb seixant i pico de duros cap a ca nostra i me pensava que me'n duia una doblerada, perquè justament aquest any hi vaig topar son pare d'en Tià Covadall a la plaça també i vàrem dir i com les hem de posar de preu, això és una cosa que és senxilla, però és vera. I vaig dir jo, havia pensat a 18 reals, hem de provar a duro, és més bo de fer el compte. i vàrem posar a duro i vàrem vendre els xítxeros tots dos aviat, era el Dijous Sant i devien haver de fer panades les dones i me pensava anar-me'n carregat de doblers amb devers seixanta i un parell de duros.
I quina edat teníeu quan va pensar això dels xítxeros?
Jo pentura tenia setze o desset anys, perquè llavors mos ajuntàvem amb el tio Tomeu que ell també en feien i dúiem a Manacor llavors un germà de la dona de tio Jaume se va oferir si li volia fer, ell vendria a cercar-los, i en vaig fer anys de xitxero tendre de bons i de veres.
I a part dels xítxeros que més veníeu en els mercats?
Però llavonses després vaig partir a anar amb ma mare a sa plaça, però això pentura jo tenia ja vint anys. Simateix tenc molta d'història.
I com fèieu el viatge? Perquè m'han dit que primer partíeu en bicicleta o a peu, devíeu anar amb bicicleta al mercat a vendre?
No, teníem un carretonet i una mula, un carretonet amb balustres que deien i mon pare havia comprat, l'havia fet fer a un felanitxer i teníem aquest carretonet i per un parell de sacs de xítxeros anàvem amb el carretonet.
I vos volia demanar com era Son Macià quan éreu petit? Perquè Son Macià ara fa cent anys, era un poble ben jove quan vós éreu petit.
Son Macià volia també dir-te una cosa, perquè Son Macià estava subordinat al senyor del Fangar, perquè el senyor del Fangar, no n'hi hauria d'haver com ell, però hi va ser, perquè jo puc contar que molt aviat me posaren dies de feixina, com a cap de casa, saps què és això de feixina? Idò era que s'ajuntament en es cap de casa les imposava altres dies de carro i bístia o sis dies d'home a fer feian als camins, baix d'un caminer i això, i jo molt aviat hi vaig ser aquí i me va tocar dos anys a dins es Fangar, només fèiem feina quasi fins a les caes, aquell tram per arribar a Felanitz no el cuidàvem gaire. I res i llavors me vaig veure de gran que en aquest camí que havia arreglat baiz de l'ajuntament, la guàrdia civil m'hi agafava i e jutjaren dues vegades per passar per aquest camí a jo. Menos mal que els jutges, els dos jutges que me jutjaren varen tenir coneixement perquè no me demanaren ni cap cèntim, ni cap hora d'arresto ni varen dir que no passàs, perquè el senyor els s'havia fet seus i era l'amo. aquí hi va haver la brutor més grossa que jo he conegut a Son Macià, la brutor més grossa que jo he coneguda amb molta avantatge. N'hi va haver un dels jutges que me va dir si tenia altre camí per anar a les finques, perquè jo justament aquesta és al Fangar i hi ha aquí perquè...
És a dir, que l'amo del Fangar s'havia fet seu el camí.
Els camins. I hi havia el camí d'anar a Felanitx, d'aquí a Felanitx, que és immemorial, perquè fins i tot se va emplear aquest camí per la pesta. Els felanitxers repoblaren Son Servera l'any de la pesta i ja era aquest camí i llavors es d'aquí de Son Macià cap a Felanitx. I a jo un jutge me va demanar si tenia altre camí i jo dic sí, però podia morir-me de fam, anant i venint per un puetso que hi ha dos quilòmetres, n'hi hauria de fer dotze amb el carro que seria per anar i tornar a ca meva i morir-me de fan pel camí. I no em va dir tampoc que no hi passàs per aquí. I hi va haver llavonses la brutor més gran. Llavors això va durar quaranta anys, més de quaranta anys i no hi va haver cap ajuntament mai a Manacor, cap ajuntament mai, perquè jo estava davant un grup perquè venguessin excursionistes de per Pollença, de per Palma, d'aquests que anaven per les muntanyes, en aquest camí va venir la televisió, me feren tallar el foc a jo per fer contrari al senyor i no hi va haver en tots aquests quaranta i pico d'anys cap ajuntament que intentàs resoldre això, que sols intentàs, perquè si hagués dit, hem de mirar si ho arreglam, menos mal que llavors, però fa set o vuit anys o deu, un home baldat, duia cadira amb rodes, mos va fer un camí, vàrem anar al governador en aquell temps, quatre o cinc, don Plácido Álvarez-Buylla y López-Villamil, el governador en aquell temps. I li vàrem explicar, va tenir la maqueta de Mallorca a damunt la taula i jo vaig tenir bo en dir-li: "Veu, de no poder passar per aquest coll d'en Vallbona, hi ha una frontera d'onze o dotze quilòmetres que és de Son Figuera fins a la plana, per efectes de la naturalesa". I dic i està poblat a una part i a l'altre i el governador va dir "jo enviaré demanar a aquest senyor". Això és solemne, però és vera, enviaré a demanar aquest sneyor i després vos tornaré enviar a demanar a voltros. I ho va fer, i quan hi tornàrem mos va dir, he enviat a demanar aquest senyor, he anat a veure-ho, m'ha costat dotze mil pessetes, aposta va haver de llogar un avió per, m'ha costat, això mos ho va dir tan cert com m'he de morir. I aquest senyor vos darà un camí. I el senyor mos va donar un camí, ho va pagarm, això l'únic, la màquina que férem el camí la va pagar ell, noltros no cobràrem ni de molt, però. I llavors es cap de tres a cinc anys hi va tornar a haver els lletreros de dalt a baix, prohibit el pas camí particular, és serio això, perquè l'ajuntament quan ho va haver donat el camí era molt bo de fer que se notàs, perquè si el mos donen és nostre, idò això va passar i no sentirem res més vera mai. Això tenia ganes de dir-vos-ho, perquè és una cosa solemne, perquè simateix jo vaig anar a davant o darrere, però sempre amb el pilot, sense fer cap mica de desastre mai. Altanto aquí i vos dic que vengueren aquests de Palma i Pollença per fer huelga i aquest dia passàrem, simateix tenien un poc de...
I abans m'heu dit que teníeu, que havíeu de fer carro i mula...
No, sis dies d'home.
Sis d'home què era? Sis dies d'home al mes o a l'any? Que són sis dies de feina per l'ajuntament.
Sí
I què era sis dies a l'any o al mes?
A l'any. Cada any en venir un temps t'avisaven que hi havia i aquí a dins me'n record que els companys varen ser un parell que ja no n'hi ha cap de viu: Joan Ferrandell, en Tià de l'Os i el Cosco Marxo. Amb aquests mos vàrem topar un parell de vegades fent la feixina a dins el camí del Fangar. I llavors per passar per aquest camí que jo havia fet a la feixina, i tenia la fulla que m'havien donada de que havia complit els dies que me tocaven.
I si era carro i mula eren tres dies?
Tres dies, sí.
M'han dit que heu estat caçador d'ocells molts d'anys.
Sí, he estat un bon criminal per això.
Ja ha preescrit, no vos jutjaran. Contrabandista... estic parlant amb un Al Capone, Al Capone de Son Macià.
Me feren una entrevista a la Cent per Cent que la tenc aquí sobre la caça, perquè jo m'he vist amb un horabaixa, perquè el dia és curt, perquè m'he vist de les lloves llevar 223 estornells amb un horabaixa. L'endemà vaig enginyar el germà i vàrem tenir les lloves, perquè quan han passat els estornells o quan havien passat, perquè avui ja no hi ha ni estornells ni tords, quasi quasi. Aquí n'ha vengut un i l'he tractat molt bé, perquè més alerta que per mi una llova no hi haurà estat ningú, perquè la pararia pels gorrions i no la par per no agafar el tort. I l'endemà va venir el germà i hi va haver, perquè jo em parava si l'any era bo un milenar de pedra i va venir el germà i hi va haver 93 o 94 estornells més, 64 tords, una perdiu i més de cent de petits.
Com en vàreu aprendre a posar lloves?
Mon pare er aun bon mestre per això, jo ho dic a la revista aquesta. Me demanaven a quina edat vaig començar, más o menos, en els tres anys, perquè mon pare parava llovetes petites perquè no me pillassen, de pedra, en paraven de grossetes, perquè allà on hi havia un tirany de perdius, jo sempre en parava dues o tres, que una perdiu hi quedàs.
Perquè com funcionen les lloves aquestes, com són? Les lloves de pedra.
Agafàvem i està ben explicat a la Cent per Cent. Agafàvem una pedra plana o més grossa o més petita, però una pedra presenteta i en posàvem una davant que tengués caire viu que llavors dues o tres als costats i en aquesta li dèiem el tribal i en aquestes altres les parabandes i llavors quatre bastons, un de dret així i llavors el trempador, li dpeiem aquets que anava al caire, que el caire no... perquè si no té caire, però amb caire és molt bo de tibar i cagon dena si vols que anem a parar una, n'hi ha una de composta aquí. I res.
I quantes en paràveu, però?
Si l'any era bo, perquè els anys no han estat mai iguals, si l'any era bo que hi hagués menjar i humitat, que plogués oportunament, perquè el tord necessita humitat. El tord si no hi ha humitat no li va bé i menjar també. I m'atracava a les mil.
I com decidíeu on posar-les. On les posàveu?
Per arran de les mates, sempre triava el puesto allà on sortia el sol que hi pegàs, era el puesto hàbils, si hi havia mates i menjar per agafar tords. Tot d'una que s'aixecaven cercaven a un puesto que el sol hi pegàs. No, el puesto les coneixia bastant bé. A tres anys vaig començar amb mon pare, perquè me va ensenyar a cercar esclata-sangs al mateix temps que me va ensenyar a parar una llova. I me'n record que una vegada me va dur damunt aquell turó d'aquí i me diu "molla allà", mon pare se posa a cercar i troba un esclata-sang. Me diu "uep, vine aquí" que n'hi ha un. Au, toca cercar, toca haver-hi el seu company, perquè molts de pics surten dos o tres esclata-sangs i ell és segur que ho havia vist feia estona, però ja m'ho feia mirar per veure si trobaria l'altre esclata-sang. Vaig començar molt jove.
Deguéreu veure com tota mena d'ocells de cada vegada n'hi havia menos.
Sí, ho dic, que he conegut una gran quantitat d'ocells i he conegut un no-res.
Perquè hi havia ocells que véssiu abans que ja no els veis?
Moltíssims. Hi havia una quantitat tan grossa que era espantosa, perquè jo agafava durbecs, agafava trencapinyons, això fa estona que no n'he vist cap ni de molt. Hi havia uns esbarts de sòl·leres que passaven que deien que anaven a pasturar a dins l'alfals i passaven i posaven colls i agafàvem aquestes sòl·leres, eren ocells grossets, no són com un tord, dèiem sòl·leres grosses. Fa molts d'anys que no n'he vista cap. Llavors, bé, sòl·leres boscanes, verderols, pinsans, terreroles, cucallales, això ja no hi ha res. Les darreres vaig veure una cucallada fa cinc o sis anys pernlo d'en patró aquí damunt, però ara ja no.
I quan va deixar de posar lloves, perquè ho varen prohibir fa anys?
Ho vaig dir a la revista que pentura ho havien d'haver prohibit abans, no en vaig parar pus.
Creis que és degut a la caça que varen mancabar tant els ocells?
Jo pens si poden ser les insecticides, però no ho sé, pens, perquè les sòl·leres aquestes que passaven, aquells esbarts cada dia horabaixa que deien que anaven a jeure a la muntanya de Son Amoixa que fa molts d'anys que ja no en passa cap, anaven a pasturar a dins els alfalsars, a dins el terreny i se varen posar a tirar estucat de garrova enverinat per matar el bitxo i les sòl·leres aquí desapareixeren, que no n'hi ha cap ni una d'aquestes, molts d'anys que no n'he vista cap. I era a base d'insecticida allò. I pentura les altres coses també ha estat pel mateix, però això jo ho he viscut, perque`jo anava per Can Remus a Son forteza d'en Remus i també en tiraren d'estucat de garrova enverinat per matar el botxo de l'alfals.
Abans m'heu dit que heu trescat per tota Mallorca amb aquest estol, el vàreu fundar vós?
No, aquest estol se va fundar i un dels fundadors va ser un capellà de Sant Joan en Pep Estelrich, que és mort, va ser un gran excursionista, un gran director me'j recorda, jo vaig anar molts de pics amb ell, perquè ell era un bon director i e'n record que ser per dins Pollença per les muntanyes de Pollença se posava boira i hem de tornar enrere. La boira era le seu contrari. El seu contrari perquè li lleva l'orientació, se posa per damunt de les muntanyes i perd l'orientació i, quan se posava boira, deia "hem de tornar, vendrem un altre dia".
I sempre vos ha agradat?
Sí, molt, això m'ha agradat sempre, la naturalesa m'ha agradat molt.
[...]
Com me vaig despedir del grup, perquè no puc seguir i em vaig despedir i ho vaig fer amb aquest parell de cançons:
M'agrada veure l'alba
perquè el dia ha de venir
i jo com a bon mallorquí
em toca haver d'agrair
haver estat de l'Estol Vidalba.
N'hem conegut de turons,
comellars i torrenteres
i de la mar moltes voreres,
molts d'encletxos i racons
moltes cales i calons
que són joies vertaderes.
D'història ja en tenc bastanta
perquè m'agrada recordar
i el setembre que vendrà
si no me n'he hagut d'anar
ja compliré els vuitanta.
Els que mos han precedit
que són a veure Sant Pere,
varen ser gent vertadera
això queda ben escrit
i que descansin amb delit
aquella pau vertadera.
A part d'excurisonista, heu estat glosador.
En el llibre "Passa per passa" que va fer en Sebastià Sureda, que ha estat un dels macianers pentura més sans. Va morir jove, molt jove, perquè la malaltia pentura, voler fer feina així li va ajudar a fer via, una malaltia que d'herència era, però... i sí jo aquest home crec que el destacaria com a... ah! En aquest llibre que va fer ell, vaig amb gloses vaig glosar la neu del 56 cada dia que va fer tots els fenòmens que va fer el temps, estan en cançons en aquest llibre. n'hi ha una, la darrera diu:
56 de puntades
n'hi ha en aquesta lliçó
i a tots vos deman perdó
per les que he equivocades
i si me seguiu les petjades
sabreu qui ha estat l'autor.
Perquè llavors no podies escriure, això era el 56.
No podies escriure?
En Franco que no li demanassis permís per publicar qualque cosa.
I des de quan feis gloses?
Això molt aviat, de molt jove ja vaig fer... i tenia un company aquí que també en sabia fer qualcuna i vàrem començar per les matances a fer... una vegada anàrem un grup de famílies a sopar al puig de Maria de Pollença i només hi havia monges allà. I vàrem moure la xaranga de gloses i... Les monges no se'n anaren fins que noltros vàrem haver acabat. No tocaren silenci per elles, les va agradar tant allò.
Vos volia demanar i, a part de gloses, heu estat cantador?
No, cantador, no. La glosa la feia amb tonada de glosa, però cantador, no. Simateix hi ha que crec que està al dosquet aquest d'en Felip Munar, una cançó cantada amb la tonada del batre que diu:
L'amo vell de Son Estaca
té dos mulots somarins
i les pastura pes camins
i són el dimoni per batre.
N'hi ha una, aquesta hi està en el disquet aquest de jocs de matances que va fer en Felip Munar, o que férem, n'hi ha una que amb la tonada de la ximbomba que diu:
Me'n vaig anar a passejar
i vaig passar per Son Figuera
i vaig veure una polseguera
que hi havia dins es pla.
No podia saber què era
i llavonses ho vaig finar
que ensenyaven a llaurar
dos moixos de cul enrere.
I ballador, ho heu estat?
Sí, ballador de pagès, d'aferrat també un poc.
Lo que vos deixaven.
Era ballador de pagès de primera.
Com vos divertíeu quan éreu jove? Quan éreu petit i quan éreu jove, com vos divertíeu per aquí?
Les matances eren del principal i llavors de més gran també m'ha agradat molt fer comèdia a jo, fer comèdia d'això de teatre m'ha agradat molt, n'he fetes moltes. també eprquè vàrem tenir un capellà aquí que va ser un tal Font de Petra i va aconseguir introduir, perquè abans només havien de ser mascles o femelles, i aquest capellà va introduir les femelles a la comèdia, va ser un avenç això, perquè això estava... sí, la primera que férem per paga tenia una germana i ho va fer venir bé amb la seva germana i vàrem fer l'Amo de Son Magraner. N'has sentit parlar d'aquesta comèdia? És una gran obra, jo la trobava pintoresca a tope, perquè jo feia el paper de missatge i m'havia de... la filla de la casa se va enamorar de jo i per declarar-me saps que ho era de trist. Me'n record que m'havia posat unes espardenyes primes, unes espardenyes de goma prima i me voltava l'espardenya al peu perquè no me sortia res, però era com a còmic perquè...
Mem, l'anècdota aquesta que vos demanava en Nofre.
Jo no sé si tenc la veu a propòsit, però ho puc intentar, l'he d'anar a contar als al·lotets de l'escola, hi he estat altres vegades i m'han tornat a convidar. Això ho vaig captar d'un homonet vell de Vilafranca que devia ser com jo ja i era a unes matances a Son Josep Vell, era un germà de l'amo, i va contar això de que havia sortit damunt el diari un pregó que deia que qui volia anar a matar un... però aquest home feia així [...] Quan era jove això m'esqueia més, perquè la dona i els al·lotets...
Agafau això i anem a defora i me mostrau la llova.
Garriguer
Pagès/esa | Caçador d'ocells amb lloves | Contrabandista
Son Macià
Son Macià
I si mateix, vaja, eh? Duré un parell de bastons, perquè no sé si a l'allau n'hi haurà cap.
I durant quant d'anys vàreu caçar amb llova?
Molts, fins que ho varen prohibir.
I devia ser molt típic? Ho devia fer tothom, un temps?
Sí, quasi tothom, quasi tothom. No pareix vera... Tota aqueixa vorera, tota aqueixa serra, hi havia un llover aquí, un altre aquí, un devora l'altre. I hi havia aqueixa ocellada.
És a dir, tothom entre... Sí, sí, sí. Devia ser la manera de menjar un pot de carneta.
També, també, també, sí, sí.
Perquè què fèieu quan en treieu tantes?
La venia.
Veníeu els torts?
Els torts i els petits, tot. Mai, mai me varen quedar ocells sense ventre. Sempre vaig... Home, si n'hi havia un d'un poc esclafat o això, ja no el treia. Però no em va quedar res mai sense ventre.
I vos devíeu quedar alguna cosa per vos? Devíeu tastar qualque tort, vos?
Només els qui no eren venuts. Un eriçó l'hagués espipallat o una rata... Sobraven per vendre, per menjar.
És a dir, el que vos sobrava, vos ho menjàveu. El que no podíeu vendre.
Sí, sí, sí, sí, sí. Au idò, ara veuràs, fem gallines aquí i polls i això per menjar per la família i noltros. Au, veniu. Cagondena, ara hi tenc. Bé, ho veureu d'aquí voltros.
Sí, cap problema.
Cagondena. No, ja me sap greu no ho pogueu veure bé.
No, però...
Espera, espera, espera. Ges, la pedra, jo vendré. Veis, que el tibau ha de ser un que tengui caire. Ja te vendré aquí. Aquí n'hi ha una de composta. Posa-ho a l'enterra, posa-ho a l'enterra, jo. Au. Ara se posava el menjar allà dins... i l'ocell aquí.
Quin enginy. Cavil·làveu, eh?
I això a la nit i tot les parava. No, no, no. No vos penseu que... En la nit la fosca les parava i tot.
Sense veure-hi.
Sense veure-hi. Però ja heu vist que no m'he travat gens, eh?
No, no, no, no. Se coneix que n'heu fet unes quantes. Jo estaria una estona més.
La deixau parada?
Sí, no hi anirà ningú. Sense menjar no hi anirà ningú. Bé, saps què? Tibau-la que no hi anàs el puta rupit.
I d'aquestes en feieu 1.000?
1.000. Un mil·lenar, sí.
I els trobàveu, després?
I sense passar gens de pena. Això feia... No crec que en deixàs cap mai.
Jo no sé on he deixat el cotxe. Clar, quan això cau, atrapa... Agafa, deixa... Deixa el tort engalavernat, no? Supòs.
Sí, sí, sí. El tort, paràvem aquestes pedres, que no fossin molt feixugues.
Perquè no li faci malbé, eh? El devíeu trobar viu, encara.
No, no, no, no. Perquè quan està estret, mor aviat. Sí. Sí. Quan està tret, el que trobàvem viu, molt de pits, eren els estornells, perquè tenen més alba que aquí. Sí. Vaig, als estornels, un dia, vaig trobar 3 lloves que en tenien 9. 3 cada una.
D'estornells?
Sí.
Ja me direu.
Això, també... I me'n recorda que n'hi havia una que era petitona, lo que covia molt bé i, i vaig dir, si haguessiu donat el sus, hauríeu partit, però no els vam saber donar.
I, clar, devien quedar xafats, i no vos hi anava qualque alimanya, després? Qualque salvatgina?
A la revista Cent per Cent, us ho dic, que un llover, que no ho sabés eliminar les rates, els mostels i els eriçons, no era llover.
I com ho feieu?
Amb altres llovers.
És a dir, primer preparàveu llovers per als mostels...
I si justament n'hi havia una que no s'hagués pogut dur tot, que en deixassen mig, aquell mig el parava amb una de grossa... i posava dos brots de mata així, i l'endemà tenia el mostel.
Cagondena, idò no és raro, que no quedi res.
Per què? No, però els mostels, els mostels i els eriçons, crec que no fan gens de falta, ni les rates.
Rates en sobren.
Sí.
Idò, molt bé, ara ja sé com parar una llova.
Ho heu vist que no m'he travat gens amb el parar-la.
Gens ni mica. No heu dubtat gens.
Hasta m'he adonat que un bastó era massa llarg, i l'he escapçat abans de... Però això és una cosa que te ve tant, és a dir, el dia que ho has fet tant, te ve tant bé a tu.
I això ho fèieu cada dia en temporada, quan era temporada de...
Sí, per Tots Sants mos hi solíem posar. I fins que tancaven la caça. Tancaves la caça, te la llevàvem. Però llavors solien tancar a mitjan febrer. Dia 15 de febrer, per aquí. Ara ja tanquen antes.
I quan no hi havia llentiscle, com ho fèieu?
Tot, tot té el seu... Omplia botelles i les enterrava, botelles de llentiscle, i les enterrava. I llavors les treia i empleava la llentiscle.
Éreu un especialista.
I un havia d'aprendre el que li tocava. Vaig anar molts de pics a cercar-ne a Cala Murada de llentiscle, perquè allà, com que els jardins regaven i les mates anaven ben bones, hi vaig anar a cercar-ne molts de pics.
Perquè només hi posen llentiscle o hi posaven...?
Llentiscle, res pus, perquè per posar-hi un cuc o això, bé, si paraves una llova per agafar un rupit, damunt d'una fulla de rapa, amb un cuquet, això. Però a les de la garriga, llentiscle. Llentiscle, i no massa. Perquè n'hi havia que possaven una grapada i no, un poc de llentiscle. I si s'acabava aquella, torna-m'hi posar. Jo cada un dia, si un dia no, les repassava totes. Perquè en haver llevat les rates, i en haver fet net de rates no la se mengen tanta la llentiscle.
I cercàveu les parts altes dels turonets, no? Allà on pegava el sol de bon dematí.
Sí, això era una cosa... Si era un puesto hàbil, si no era un puesto que fos pins i no hi hagués... Però al tort li agradava, en aixecar-se anar a un puesto net, perquè millor si la garriga era neta i hi poguessen pasturar. Només hi havia una cosa dolenta per a les lloves, que era un marge, una filera de mates així. Només hi havia un dia, aquell dia que estàs al recer, però no tenia altre dia bo un marge. Mates clares... I... sí. Això a la Cent per Cent.
Ho explicau?
Hi és tot.
I qui ho va fer l'entrevista a la Cent per Cent?
Na Maria Bel Servera.
[...]