Tresor de la Memòria (Esporles 2019)

Rosa Maria Cendra Llucià, jo vaig néixer a la Garriga, província de Barcelona.

Mira, jo sé una cançó que cantava ma mare, quan era jo petita, que se deia:

Ara toques les campanes,
arri Joan,
que la novia
t'està esperant
i a la clenxa ben partida
amb un clavell vermell al trau,
un gec per tota la vida
que de negre sembla blau.
Me'n vaig a la rectoria,
arri Joan, que les campanes
estan tocant.

Hi ha una llegenda que me va agradar molt que és un gegant que duia una senalla plena de terra i fent unes passes molt grosses va tropessar i va caure i va trabucar sa senalla i diuen que així va sortir es puig de Randa. I que hi ha un puesto que li diuen sa potada des gegant.

Jo me va xocar molt una senyora major que me va dir que havia dit a un "bossot" i jo li vaig dir que no havia sentit mai aquesta paraula de

"bossot" i vol dir "imbècil", "tonto", que ara ja no s'emplea.

Són unes sabates que els duien sa gent des camp, sobretot es al·lots que a vegades guardaven es porcs i ara tornen a estar de moda, ben fermadetes i són molt rústiques i aquí a Esporles hi havia un home que en feia de porqueres. S'estraperlo pues... hi va haver una època que faltava tabac i hi havia gent que anava de contrabando i amb barques pues transportaven aquest tabac i se pagava molt més barato es tabac d'estraperlo.

Setze jutges i un penjat, si es penjat se despenja, se menja es fetge des jutge que l'ha penjat.

Bueno, hi havia una època que, quan se morien sa família, ton pare o ta mare, te posaves de dol i anaves dos o tres anys tota vestida de negre, hasta ses calces, tot. I hi havia aquí a Esporles encara se fan ses beneïdes, hi ha molta de gent que té cavalls o someres i passen i se fa sa beneïda. Molts de canets també i moixets i es nins passen molt de gust d'anar amb es seu animalet a dins una senalleta i fan carrosses també aquí a

Esporles.

Hi ha es Corpus Cristi. Pues pel Corpus ses nines que fan sa primera comunió i es nins van vestits i surten de l'ofici i passen pels carrers, sa gent tira murta en terra i trepitgen aquesta murta i es capellà se custòdia i ses nines totes passejant pes poble.

Ah, cagar el tió, bueno, això és català, de Catalunya. Quan eres petit, pues te feien creure, t'agafaven un tronc i tu un parell de dies antes li donaves menjar que era lletuga, ses sobres peladures de patata i llavors es dia de Nadal, col·locaven devora es foc, el tapaven amb un pedaç i ton pare i ta mare te deien: "Ves a resar un parenostre en es teu quarto" i mentrestant posaven xocolatines, torró, davall aquella tela i tu cantaves una cançó "caga tió". I, quan havies acabat, destapaves i te trobaves sa sorpresa, però aquí a Mallorca això no és costum, això és una costum catalana, fer cagar el tió, que encara ho fan. Sa primera televisió que vaig tenir jo era en blanc i negre i tu veies pes cine que a Nord-Amèrica tenien aquestes televisions en color i només desitjaves tenir una televisió en color. Jo sa primera va ser quan me vaig casar, mos compraren sa tele en color, però era molt cara i, clar, pues, te feia com a peresa comprar-te sa televisió en color, però va ser es boom tenir aquí tenir televisió en color. Hi ha s'ofici de matalasser, que venia un senyor, te feia... bueno, tu feies neta sa llana, sa tela i aquest senyor venia i te picava sa llana, l'alçava i l'esponjava més ben dit i, llavonses, tu, com que havies fet sa tela neta, tornaves ficar sa llana dins es matalàs, aquella tela el te cosia, i es primers dies es matalàs pues era altíssim, pareixies una princesa no, un trono, i això pues crec que ara encara n'hi ha qualcun, però hi ha molta de gent que ja no sap lo que és això de fer de matalasser. I un altre ofici que permí tampoc ja no és conegut és es de curtidor o pellaire, d'arreglar pells, a sa Calatrava hi havia dues fàbriques, però, clar, es residus d'arreglar ses pells, adoberies, se deien, pues feien molta mala olor i això pues s'ajuntament va fer sortir de sa Calatrava es calatravins i en es Molinar varen venir bastants d'anys fàbriques de curtits, però també hi havia aquest problema de ses males olors. S'havia d'emplear sa pell, quan la posaven amb aigua per llevar-li tota sa carnassa que tenia, feia molt mala olor això. Llavors, li havien de posar salfumant per llevar es pèl, llavors s'adobava o havia de ser pell que a dins era girada, que diuen s'ante o la feien de s'altre manera que era quan llevaven es pèl i aquestes adoberies pues ara ja no... A Inca també n'hi havia, però tot això ha desaparegut. No fa molts d'anys, però.

Pues es lleters anaven a ses finques a comprar sa llet i llavors ho repartien, els deien es lleteret aquí a Esporles i repartien sa llet, venia amb una mesura, que devia ser es litro i llavors més litros, lo que volguessis i cada dia repartien sa llet. A mi m'agradava molt jugar en es carrer i mos reuníem i, per exemple, agafàvem una corda i a mi lo que m'agradava molt era fer juli, que era botar molt ràpid. I después també hi havia un joc que se deia "planto", que t'encalçaven i, quan te collien, te posaven a sa paret, havies d'estar amb es braços en creu i te n'anaven posant així en creu. Llavors, també hi havia es joc de figuritas, que eren unes estampetes petitones de colorins, molt mones, brillants, d'angelets, de flors i cada nina posava una figurita i amb sa mà havies de pegar-li un cop i ses que se giraven eren teves i, si no se'n giraven cap, eren de sa companyera. I després també ses cinc pedretes. O sigui, que havies de dur o sa teva germana o un acompanyant i, si te deixaven anar tota sola, que a jo ja me varen deixar anar tota sola, a les nou des vespre ja havia de ser a ca nostra. I pensa tu que a lo millor es cine acabava a les nou i mitja i te perdies mitja pel·lícula. O sigui, que amb això eren molt estrictes i sé que tenia companyeres que ni tota sola la deixaven sortir. Havies d'arribar molt prest.