Tresor de la Memòria (Sineu 2017)

Perdona, m'has dit?

Què te diuen?

Ah! Bones tardes, me diuen Pere Fullana.

I quants d'anys tens?

Pues jo estic encantadíssim d'estar en aquest moment reunit amb gent tan agradable com voltros.

I una pregunta que tenc, com era s'escola quan tu eres petit. Com estava estructurada i si la fèieu en castellà, català, com eren els professors...

Bueno, antes de començar a contestar aquesta pregunta teva te diré una cosa. De sa manera que m'estàs demanant ses coses, és per això que actualment estic... Jo tendria a favor una llei a favor de sa gent jove, perquè sou directes. M'agrada perquè no anau amb rodeos, sinó pamba! Pamba! Pamba! És a dir, ara sin más ni menos t'interesses de com era sa meva escola, tu saps lo que representa això, sin más ni menos, representa una pregunta de fa 55, 57 anys. Tenc 67. T'imagines tu, sin más ni menos, buf! Un retorn a aquell temps? Però vaja, sí me'n record, perquè va ser una època que me va agradar molt, com a supòs que vos agradarà a voltros, que és s'època de s'escola. Que en es moment... Positivament, encara que en moments a vegades siguin greus, i entre paraules nostres mallorquines, mos emprenyen molt, anar a escola, exàmens, professors, hòsties de treballs, arribarà un moment que direu: "Joder, bendito temps que vaig passar jo a s'escola, amb sos meus professors, amb sos meus companys".

I, per exemple, com ja havíem xerrat abans, quina cosa recordes més de quan eres jove, que vares fer més especial, així...

Bueno, quan anava a escola, lo que més record era que... Es nins eren nins. És a dir, tu en aquest moment deus tenir quinze o setze anys, i no sé quin temps tens per ser nin, però jo t'assegur una cosa que jo amb setze anys era un nin. Nin, nin, lo que te vull dir, és un nin de vuit anys. És a dir, que jo només volia arribar a ca meva... Bueno, setze anys... Era un nin que anava a fer feina, diguéssim ja, no? Però continuava siguent un nin, només volia acabar sa jornada laboral per anar a jugar. A jugar a cèrcol, a jugar a tejo, a jugar a futbol, i ja no te dic jo quan anava a escola, que tenia, diguéssim per no anar tan aviat amb aquest tema, que jo tenia deu, onze anys, era collir, arribar a ca meva, collir un bocí de pa, si n'hi havia, i anar-me'n a trescar per damunt ses roques, perquè jo vaig néixer en es Molinar, devora de la mar, i per jo era l'univers.

I recordes qualque dita, refrany, de quan eres petit? De ta mare, que anaves a sa cuina i la senties dir qualque refrany, cançons, qualque tipus de cosa...

Bueno, per exemple me'n record que quan ma mare m'arreglava... Ma mare sempre tenia una especial atenció, ja que érem molt humils, però sobretot que anés ben pentinat. Me feia sa clenxa i tal, me preparava que m'anava a escola i, quan sortia de ca meva, que m'anava a peu, com és natural, no com ara que gent que viu a 500 metros han de collir quatre cotxes per acompanyar nin a escola. No, me n'anava a peu des de la Ciudad Jardín en es Portitxol. És a dir, que hi havia dos kilòmetres i tenia que caminar per devora la mar amb un hivern terrible. Bueno, però ma mare lo primer que me deia era: "No hagas enfadar al profesor", o "al maestro", No! "Al maestro", me deia. I després, si me posava algo, me deia: "Cómetelo todo", me deia.

I trobes que ha canviat molt es temps d'abans a ara, s'adolescència abans jugaven i això i ara estan més amb sos mòbils i...

I jo crec que voltros teniu sa resposta més que jo. Brutal, brutal. I te diré. Som una de ses persones, i no sé si deu ser, aquella pel·lícula d' "El último mohicano", no? L'únic que tenc és un mòbil perquè visc a fora vila i per estar en contacte amb sa meva dona, que és lo que formam avui sa meva família, no? Sa meva dona i jo, perquè es meus fills ja són grans i tothom ha partit. Però no he volgut mai encendre un ordenador, quan me diuen de tablet, és com es xiste aquell, no? Que l'emplearia per fer picadillo, i totes aquestes tecnologies te diré, mira sa darrera. Ahir vàrem tenir que posar un satélite a sa televisió nostra, perquè no sé, ha de menester un satélite, no sé per què, i va venir es tècnic i me diu: "Ara està en es deu per cent, això s'ha de posar en es cent per cent". Quan vaig veure es cent per cent, dic: "I después què faig?" i me diu: "No, l'apagues o vas cercant es canals", dic "ja vendràs demà tu i me'ls col·locaràs". Vaig apagar sa tele, quan va estar en es cent per cent i me'n vaig anar. És a dir, sa tecnologia és brutal, supòs que és meravellosa, perquè veig a tota sa gent enganxadíssima, però vaja, es canvi de sa vida és molt grossa. Supòs que per bé, també, per voltros.

I com era s'horari escolar?

S'horari escolar era brutal, jo no sé, i això... Això també ho he viscut amb sos meus fills, i després ja se varen canviar. Jo me n'anava a escola de nou a dotze, te diré, perquè a sa vida hi ha hagut bastants moviments a sa meva vida, sobretot amb estabilitat de vivienda. Jo hi va haver una època que tenia devers deu o onze anys i viva en es Camp Rodó, a ses vivendes de Corea que diuen ara. Idò vivia allà. Anava a escola a sa Feixina, en es Jaume I. Aquí on volen tirar es monument aquest. Anava a les nou des dematí arribava allà, me n'anava per sa Riera, anava a escola, sortia a les dotze, me n'anava a ca meva, dinava, a la una, una i quart acabava de dinar, i ja... Bueno, claro, entre que arribava a ca meva eren la una menos quart, dinava i me'n tornava a anar a sa Feixina.

I berenàveu entre les nou i les dotze. No teníeu hora de berenar?

Sí! Claro! Teníem un recreo de mitja hora, però que se perdia sa meitat de temps cantant ses cançons reglamentàries, eh? Perquè no te creguis tu que no t'ensenyaven a cantar, eh? Sí, així era.

I trobes que, bé, sa teva vida de quan eres petit a a ara, s'ha vist influïda per... Ha canviat molt o... O segueix com se feia sa vida abans?

Bueno, jo supòs... Ara jo sí que vull entendre... No està bé valorar lo que un ha fet, si estava millor lo que se feia antes perquè era sa teva vida. Jo sempre he dit que era es moment, venc a dir, a jo me va tocar viure un moment que era radicalment diferent en es vostre i no és que sigui ni millor ni pitjor, era es nostre temps. Ningú pot... Jo ja t'he dit antes de començar que respect molt sa joventut. Sempre ho he fet. No és per tirar-me ara, no sé, un qualificatiu que a lo millor no som més adequat per dir-me-lo, però trob que sa gent jove sempre ha cercat sa manera de sortir-ne a sa seva manera, que és lo que toca, i això demostra que qui fa això té personalitat, lo que no podeu fer mai i ho dic de veres, sigueu qui sou, no miris a en Pep, es teu amic que ha triomfat de futbol ara, una meravella, estar content de ser es seu amic, però no el copiïs, no podràs ser com ell mai. Tu seràs sempre en Toni, i tu seràs en Maties. Algo més?

No. Idò ja està...