Aire

[...]

Idò, jo ses entrevistes sempre faig ses primeres preguntes per començar. Sa primera és si me pots dir es teu nom, sa teva data de naixement i on vares néixer.

Ho puc fer tot d'una, faré una tonada als reis d'Orient, perquè és un punt molt interessant. La meva dona i Aioni, la dona de Rafel Estaràs, varen estar assegudes darrer de tot i li varen veure l'entrada del rei Melcior i tot això. I jo parlant, parlant i una dona davant elles va dir: "Però això es pot entendre molt bé, però té un accent, no sé què és, però té un accent que sona com el Papa actual". El papa Wojtyła, elpolonès, i va encertar aquesta dona, perquè jo vaig néixer —i aquí anam al tema—, vaig néixer a Swinemünde, que és un poble d'un port i poble de platja i tot això, com Pollença diguem, al nord d'Alemanya al mar Bàltic que aleshores va ser part d'Alemanya i avui en dia és Polònia. Això vol dir que aquesta dona mallorquina va encertar molt, molt bé. Jo he nascut allà als anys 40, el començament de la Segona Guerra Mundial, per recordar als joves. Jo he viscut amb aquesta dada, ara faré quasi 78 anys, però al meu aniversari, cinquè aniversari, la família es va refugiar al west d'Alemanya, perquè els russos havien preocupat aquest territori d'Alemanya oriental.

I a què se dedicaven es teus pares?

Ma mare va ser assistenta, que es seu pare va ser metge a Dresden i després naturalment mare jove durant la guerra. Amb tres nins de tres, dos i un any. I el papà va ser enginyer i va tenir sort, perquè la seva feina sempre reparacions, instal·lacions, va ser molt sol·licitat i no havia de passar molt de temps en uniforme. També va posar una calefacció central a l'estació, avui es pot dir espacial de Wernher von Braun, pel desenvolupament dels coets, va ser just a la mateixa illa, va ser a Peenemünde. Swinemünde va ser a Swine i l'altra va ser Peene, que va ser un parc natural que varen convertir en estació de proves per coets, just davant casa van fallar tants de coets, al començament va ser terrible.

Això era en es temps de sa Segona Guerra Mundial.

Sí, sí, sí. No, Wernher von Braun després la història és un altra, però varen refugiar al west d'Alemanya occidental, on vaig canviar d'escola a escola, de casa a casa, vuit, nou vegades. I la darrera vegada, a l'edat de vuit anys, vaig emigrar a Sud-àfrica amb la meva família.

Va ser quan va acabar sa guerra.

Sí, tot acabat, fa anys ja, però es pares no varen trobar la feina que volien i hi havia possibilitats a Sud-àfrica. I allí vaig acabar s'escola, per això, també he après l'anglès i l'africà, la llengua flamenca, com es diu. I a la universitat quatre anys d'estudis a Johannesburg i quatre anys després m'han donat una altra [...] beca per dos anys i tot com a emigrant me varen mimar molt, però també he contribuït molt, en molts de sentits, i també durant els estudis de Belles Arts he treballat molt contra la política del país, la política de l'apartheid. I ja amb 23, 24 anys vaig fer portades de revistes contra el règim racista. I això en endavant vaig tenir un fill i una filla i això dona un canvi amb l'actitud. He seguit amb la feina protesta, polèmica i tot això, però arriba un punt amb 35 anys, quan ja no hi puc sostenir més aquest perill, perquè investigacions i amenaces i escraches i tot això a la casa i no es pot imaginar, però va ser perillós, cada dia més, també la seguretat me va entrevistar i tot això, però això és passat i vaig tenir sort. Va venir un ballarí hongarès a Sud-àfrica i i per circumstàncies familiars se va hospedar amb nosaltres i amb la segona visita, la tercera visita, va dir: "Tu has de venir a Valldemossa". No. "Has de venir Mallorca", "Nils, tu has de venir a Mallorca i és lo més bell del món", però tant de turisme, tanta massificació, tot ocupat, tots els hotels, tots els llits ocupats, potser... "no, no", va dir, "hi ha un petit poble a la muntanya amb un monestir i no hi ha hotels, hi ha turistes però venen durant es dia, la nit tranquil·let i m'he oblidat del nom", va dir ell i surt de la seva butxaca, surt un talonari i va mirar el talonari i allí està "Valldemossa". "Tu viuràs a Valldemossa tota la teva vida, te promet" i, mira, quaranta-dos anys després encara estic aquí assegut a la mateixa taula, a la mateixa casa, amb el bon amic ballarí mort, però així són les coses de la vida.

Te volia fer unes quantes preguntes sobre sa teva infantesa, bueno, vares viure uns quants anys sa Segona Guerra Mundial, en tens record d'aquest temps? Perquè devia ser dur per sa població alemanya.

Dificilíssim per a tots, no pots imaginar la crisi i després la guerra, varen ser anys molt difícils, aquí també...

I supòs que varen ser difícils, no només per qüestions econòmiques, sinó també pes canvi de règim... Ha de ser dur per un país passar una cosa com va passar Alemanya: sa derrota, de sobte, Hitler que havia estat es líder des país durant tants anys... És a dir, ha de ser una crisi d'identitat molt forta per sa població.

Al començament jo he sentit una inseguretat tremenda, per haver estat mogut d'una família a una altra, d'una institució i mai he tingut més que un o dos anys amb un grup d'amics, sempre persones noves. I lo que havia fet, com contrapartida, com una benedicció també és aquest gran talent que m'ha donat bon Déu, és agafar el pinzell o el llapis i dibuixar i pintar i ho he fet de molt jove i amb èxit també. I això per a mi va ser com una estaca de balanceig damunt sa corda fluixa. I, sí, van ser èxits de escolar ja, amb competicions etcètera i així ha seguit tota la vida. Una gran sort.

Hi havia qualque altre artista a sa teva família?

Hi ha un oncle de la meva mare, que va ser un excel·lent retratista, però ja és molt llunyà. Jo vaig ser el primer, però els dos pares varen tenir una gran sensibilitat.

[...]

Ell va viure a l'Alemanya oriental, però es darrers deu anys va venir a Sud-àfrica i jo vaig estar artista establert i un dia vaig fer un repte amb ell i ell ja no havia pintat fa deu anys, però el vaig convidar al meu nou taller, gran taller, per fer una semblança mútua, un retrat. I no volia fer res d'això, "jo ho he oblidat tot", jo l'havia conduït al taller, l'he fet còmode a una cadira i he donat els colors ben mesclats, preparats, un llenç i he posat la música de Beethoven per animar-lo i havia començat i tot d'una amb els colors d'oli, ell ha protestat: "Hauria de començar amb el carbó", perquè és com es fa sempre, però... va seguir amb els colors d'oli tot d'una, però protestava a la vegada que "hauria d'haver començat amb un dibuix de carbó". I va fer una semblança extraordinària de com una obra que mai havia fet en la seva vida, era molt clàssica, molt acadèmica, una obra com Kokoschka, com un expressionista. I jo vaig estar sorprès, totalment sorprès, que ha sortit aquest home, d'aquesta edat i dos, tres dies després, vaig tornar a Johannesburg i la porta del taller va estar oberta i jo vaig pensar: "Què passa aquí?" Vaig anar a la cuina amb la negra, la criada, "sí, sí, ha vengut l'oncle Gio i m'havia forçat a obrir el taller" i dic, "què passa?". I vaig entrar en el taller, ell estava assegut al seu llenç amb un llapis de carbó i va dibuixar damunt aquest meravellós semblança que havia fet, pots imaginar la meva fúria. Volia estrangular, perquè havia destrossat aquest bellíssim quadro. Bé, res, això vol dir que tots tenim endins de nosaltres unes forces, unes fonts d'energia...

I que és difícil actuar contra sa nostra pròpia naturalesa.

Sí. Bé, això a part són aquestes coses, l'únic membre de la família que va tenir un talent, un do d'aquesta manera de pintor.

Tu com vares començar, com te'n vares donar compte que se te donava bé pintar? Què és el que va fer... recordes sa primera vegada que vares agafar un llapis o uns colors i vares fer un dibuix i vares dir...?

Va ser una dèria des del començament, una voluntat instintiva perquè havia tingut la imaginació i jo he vist que puc realitzar i fer la imatge i la imatge que era interessant per altres comentaris pro i contra i tot això, però mai m'havia interessant què diuen els altres. És el teu impuls que fa justament això.

I ja vares rebre una formació artística a Alemanya abans de partir cap a Sudamèrica...?

Sud-àfrica. Va ser molt curiós, perquè jo vaig fer ja a Alemanya fer una escapada cada setmana por la tarde després del col·legi a una llibreria. Jo he d'explicar una cosa que amb tot el coratge d'un jove de tretze anys vaig entrar un dia abans de Nadal a una llibreria i constatà: "Senyor, la vostra decoració de la finestra, del mostrador, no és bonic. Jo faré una cosa molt bella per a vostè, arreglant els llibres, fent els preus", i escriure, perquè m'agrada també molt des de jove, molt jove, la cal·ligrafia. Però ell va dir: "I ara què vols? Fem una mudança, després de Nadal i ens instal·larem a un edifici amb sis escaparates i no un, però sis i tu pots venir i fer una prova". I la prova aprovada i durant quatre anys vaig fer la decoració en aquestes llibreries. I dues vegades per setmana he rebut una petita quantitat de doblers, un poc d'ajuda preprofessional.

I on era aquesta llibreria?

Pirmasens era en la part, el Rin Palatinat, es diu, la Sarre, la frontera de França i va ser Pirmasens la ciutat, monopoli de la producció de sabates, com una mica aquí en aquest sentit i varen ser quaranta mil habitants, 4.000 factories d'aquestes avui estan només quaranta, perquè tota la producció és al lejano oriente. Sí, com ha passat aquí, no? I curiosament l'any passat fa exactament un any s'ha inaugurat una exposició en el seu museu, una retrospectiva, de la meva obra de cinquanta anys i començant també amb els primers dibuixos amb fotografies d'aquesta llibreria. També és una dèria meva visitar llibreries i estar a llibreries, comprar llibreries, il·lustrar llibreries i d'això en podem parlar després si vols. Hi ha unes quantes poetes portades amb poetes mallorquines, com en Jaume Pomar i sí, és una dèria total, la llibreria i ara una pel·lícula amb aquest nom ha guanyat un Oscar, bravo!

I com era Sud-àfrica quan hi vares arribar? A què se dedicaven es teus pares allà?

Era un altre món, també molt cru, però per mi va ser una vegada més va ser un altre motiu per pintar altres coses i una gran inseguretat, he de dir, perquè allà vàrem arribar en el 58 i l'apartheid, la segregació de les races s'havia instal·lat fermament a partir del 48, deu anys abans, amb el Partit Nacionalista dels Bulls i havia atemptats i explosions i massacre de la policia, dels negres i a Shuffle, els dos anys que vaig estar allà. Aquesta angoixa m'havia entrat a la sang i volia fer tot lo possible, en plan el meu do, les meves possibilitats de publicar i estar present i protestar de la meva manera i, com he dit abans, és anant sobre una corda fluixa, no saps quan pots caure, perquè era també un entrenament de, com puc dir, autocensura, tu pots anar, cridar tant, però no més, sinó vas a la presó. I va ser una gran prova del meu talent, de no pintar animals i la selva negra i... [...] Però, quan vaig acabar els estudis, i vaig preparar la primera exposició, vaig fer un començament d'arrel amb llapis i paper, llapis i paper, i expressar en uns dibuixos petits la meva angoixa. I aquests primers dibuixos varen impressionar molt, va ser la meva obra, la meva expressió d'aquesta angoixa. No tenc altra paraula, però també combinat amb una fúria, una ira. I va tenir una intensitat que ja en es meu darrer any d'estudis vaig guanyar el Gran Premi de Paisatge Sud-africà, que no va ser un paisatge de Bona Esperança o del cap de Bona Esperança, o com vaig dir dels animals o plantes o lo que sigui, va ser un paisatge cru, va ser una instal·lació de la [...] de las minas de oro, que varen entrar en las entrañas de la terra i sortir amb aquest [...] varen sortir amb l'or, però és una obra que no es pot descriure, va tenir una violència que vaig sentir, això és important, jo crec que el meu pinzell i el meu llapis varen desprendre una violència tremenda, no he conegut en el país, en el món de l'art, però tampoc a Hamburgo on vaig viatjar un any després i mostrar a un curador, comissionari, d'obra gràfica, del Hamburg Kunsthalle, Museo de Hamburgo, i ell va començar mirant els dibuixos, va dir: "Ara he vengut d'un jurat a Suïssa, d'una exposició d'obra gràfica a Biel i he vist 6.000 obres, però aquestes obres tenen més violència que tots els altres junts". Va ser una fase d'expressió personal extraordinària que mai he tengut aquesta intensitat en la vida posterior, perquè després han vingut els nins i els nins han canviat la teva actitud primerament de cuidar-se....

Te puc demanar com vares conèixer sa teva dona?

Sí, curiosament a la Universitat de Johannesburg, la Universitat del Witwatersrand, "de la reina blanca", Witwatersrand, blanca de blanca agua, aigua. La vaig conèixer la meva dona a la piscina de la universitat, observant les joves, les filletes i fer-les estudis naturalment per als nuus que dibuixava a classe. I allí estava una situació molt curiosa, que sortia de l'aigua una dona, però casi al revés, perquè va tenir uns cabells tan llargs que va... s'eixugava els cabells davant sa cara i es veu només el popó i ells cabells. Lo curiós és que, sota circumstàncies extraordinàries, ens hem trobat el dia següent a una casa privada, a una piscina de nou, i el seu nom és Marina, però no és de nadar, ni d'anar a l'aigua, és com una reina damunt de s'aigua, però plana sobre l'aigua i ahir estava i hem començat una conversa i jo he dit: "Cada segona vegada que obris la teva boca hi ha una contradicció", i "aaah", va dir, com a protestant, "com pots dir això?". Però ja va ser el començament, una reacció tan... aquí hi ha un jove atrevit, diferent, perquè no li interessaven els homes aleshores. I lo bonic és que també ella va estudiar Belles Arts i m'hi va acompanyar tota la vida amb un bon enteniment de lo difícil que és ser artista, per qualsevol artista.

I lo difícil que és aguantar un artista...

Sí. I també va aguantar molt les dificultats financeres de nou fins avui. I sempre hi ha bons moments de ventes i comissions i tot això, però després hi ha mesos preparant una exposició, quan no tens quasi res, però aquí estam a la nostra edat, a Sud-àfrica quasi a quaranta museus les obres i aquí a l'illa quasi a cada casa al poble, també en els museus.

Quina va ser la primera impressió que te'n vares endur de Mallorca i de Valldemossa quan vares arribar?

Sí, va ser una escapada curiosa que començava a Sud-àfrica, perquè el ballarí hongarès de què parlo, n'Ivanov, un dels més coneguts en el món, i viatjava també per aquesta terra i ens va rebre, donar la benvinguda, acolliment a l'aeroport i en el taxi per amunt per la nit ens varen passar per l'estret de Valldemossa i ell enmig entre nosaltres dos amb els braços al coll va ensenyar el poble amb aquesta lluna plena i un moment estel·lar. I així va ser la primeríssima impressió que he pintat dues, tres vegades després d'altres angles, però el poble mateix va ser per a dir asfaltat, no hi ha carrers d'arena encara en part i molt curiós, varen venir i instal·lar-nos a ca seva, perquè ell va viure a Nova York, on va ballar, a ca seva i vàrem encontrar el primer dia, la primera tarda, una dona de Palma, que va tenir una filla casada a Valldemossa, una dona que va ser part propietària del Casal Solleric. Tu arribes a Mallorca i trobes el mateix dia la propietària de Casa Morell, es diu aleshores, va ser un museu i ella conversa amb anglès, que parlava un anglès perfecte, perquè el nostre castellà i mallorquí era inexistent. Parlava en anglès i ella va comentar que el dia següent, un dilluns, havia de baixar a Palma per entregar sa clau del Casal Solleric a l'Ajuntament de Palma. Imagina't, venc de Sud-àfrica i entro en el cor artístic de l'illa de Mallorca, la família Morell, ben coneguda per tot el món, perquè van tenir visites com aquí al Palau Rei Sanç, la família Soler era. Contactes amb tot el món artístiques, culturals i jo vaig tenir una furgoneta i vaig convidar a ella per conduir a Palma i vàrem passar des de l'àtic fins al depòsit d'oli. Tot el Palau amb ella com guia, com ningú ha tingut una guia del Casal Solleric. I això duu a una altra situació: Concha Morell. Estava present anys després, 76 al 81, cinc anys després des de la seva presència va estar amb el jurat del Premi Ciutat de Palma i ella va dir al jurat segurament que va estar al jurat nacional de Madrid, València, Barcelona, els primers crítics d'art i un d'aquí també, un crític d'art. I ella va... jo crec que va fer una influència molt forta: "Aquest sí, aquest no" i varen ser tres obres al final que varen estar obres meves i n'havien de seleccionar i varen seleccionar nou obres que es va dir a Última Hora i va ser "Todos libres", era el títol que va ser la darrera pàgina d'Última Hora, i va ser com un diari volant i es veu com sortien els guàrdies civils per una finestra i acabant la situació de la gran crisi política d'Espanya, després de la mort de Franco. I això va ser una cosa que també va ser pintat, i això és important i és molt difícil de seguir per un altre espectador, però jo vaig estar a Londres i vaig entendre aquest puig, es diu també aquesta sublevació a Londres abans que la meva dona aquí a Mallorca o els mallorquins, perquè va ser una línia directa amb la BBC, varen tenir jo crec un... periodista a prop. I aquí no volien fer massa renou. Però va ser aquesta situació, jo a Anglaterra, la família aquí, no una altra vegada que som refugiats, com de jove, de petit, de Sud-àfrica a Mallorca exiliat, en aquest sentit. I aquesta angoixa de nou jo la puc expressar uns quants dies després quan vaig tornar aquí amb aquest quadre i el jurat ho havia sentit i la Concha Morell les havia guiat, —no, és broma— però és per creure aquestes coses. Jo crec que té moltes visions com aquestes.

Tu te vares integrar molt ràpidament a Mallorca, potser es fet de ser un exiliat, com tu dius, ja te predisposa d'alguna manera a obrir-te i a integrar-te... Com ha estat aquest procés? Molts alemanys han vengut aquí, molta gent de fora....

Amb tota voluntat, però no poden aprendre sa llengua tampoc i sempre són benvinguts, però el contacte profund amb la llengua, amb les idees...

Pens que moltes vegades atribuïm a mala voluntat coses que no són en absolut mala voluntat, que realment sa gent s'equivoca o pens que, o sigui, si sa majoria d'alemanys no han après català, és perquè probablement no han après català, se trobin amb algo que faci que reculin, que sa raó no és un fallo seu, sinó que moltes vegades són ses circumstàncies que no són propícies.

Sí, i no fa falta que ho fan, perquè volen de vegades intencionadament la privacitat total, també dels veïns, també dels altres alemanys i ven Mallorca també com un refugi.

Precisament, venen aquí cercant solitud.

Exactament i perquè a casa són perseguits per periodistes, mira la Claudia Schiffer, l'han perseguit fins al darrer moment, però jo conec unes quantes que volen només tenir la vida privada sense interrupcions.

En es teu cas, com dèiem, tot això va ser completament diferent.

Sí.

Has interactuat molt amb es món cultural de s'illa...

Sí, que m'havia ajudat moltíssim a fer contacte amb el món cultural, primerament en el poble, va ser la reconstrucció de la casa. Va ser una amistat extraordinària amb el mestre d'obres, en Joan Ripoll, que també ha integrat la nostra família amb la seva família, que va tenir més o manco la mateixa edat dels nins, aleshores nins, i com ens hem trobat va ser molt bonic, perquè jo he fet entrevistes amb els mestres de construcció, mestres d'obres i hi havia una situació molt extraordinària que he saludat Joan Ripoll a la porta seva en el primer encontre he vist a través de la seva esquena, darrera una cortina, una fusta d'una porta i li vaig demanar amb el meu primitiu castellà: "Aquesta porta és de la cartoixa?" i ell va dir : "Com ho saps?, "perquè és una manera de tractar la madera extraordinària con frontisses invisibles, el ferro inoxidable i això han fet a la cartoixa" i ell va explicar també les primeres paraules també en mallorquí "això és llenya en vermell" i totes aquestes coses i ell havia vist el meu interès intens per aquesta obra de carpinteria. I dues setmanes després... Ah! No, he de dir una cosa més. Jo vaig preguntar: "I per què està la porta aquí?", "Ah sí, l'ajuntament havia fet una remodelació per al seu museu d'obres de pintures i havien llevat dues portes i per una finestra gran per a la il·luminació, una gran finestra". I vaig preguntar naturalment: "I l'altra porta?". "Està a Palma amb l'arquitecte". I dues setmanes després arriba un dels seus empleats, un picapedrer: "El mestre volia veure a vostè a ca seva" i arrib a ca seva i davant ca seva al terra inclinat a la paret estava l'altra porta. Ell havia negociat l'altra porta que torni a Valldemossa i està una vegada més instal·lat com una porta de terrassa, perquè només es pot tancar per endins. És com a les terrasses de la cartoixa, havia com una justícia en aquesta tornada a Valldemossa. I així començava una amistat extraordinària amb el, que descansi en pau, en Joan Ripoll. I ell després va convidar el tercer nin nostre com un àngel a la carrossa de la Beata i totes aquestes coses i començava una gran amistat, com ja he dit, però també he fet la semblança seva, un dibuixet, després un quadre, després he dibuixat tots els obrers que varen congregar al bar Merienda cada matinada, abans de les vuit, per ser distribuïts pel poble i així he conegut els meus picapedrers, tot respecte per a ells, han fet una gran feina, tots aquests arcs aquí està tot canviat, respectant tot lo mallorquí, començant amb la porta, que és un portal. I així fent exposicions amb els veïns i els veïns era lo més meravellós, perquè hi havia un coronel, en Rafel Estaràs, militar aquí al costat, el número 20...

Era son pare de na Rosa Estaràs.

No. Són emparentats...

Deuen ser parents

Sí, sí, però ells han vingut "volem encomanar una semblança de la meva dona". Una petita, varen ser uns quants totxos més. Després hi havia una dona, Caterina, que va netejar cada setmana una vegada darrera els obrers i ella després, dos, tres mesos, va dir: "He estalviat tant de doblers i volia comprar una obra seva", una obra petita naturalment, però qualsevol obra seva. Va comprar una obra meva, un altre totxo per a la casa. M'explic bé, no? I després de mig any ella va venir: "Ara he estalviat més doblers i necessit una obra més a l'altra costat del televisor, de les mateixes mides, pinta qualsevol cosa que vulguis". Però la passió d'aquesta gent per la pintura m'ha salvat també, que jo crec que mai hauria passat a Alemanya o a Anglaterra i d'aquesta manera tan personal i tan... una passió i tal.

Sempre s'ha dit que aquesta zona de la Tramuntana ha estat refugi per molts de pintors, no sé quina explicació li trobes?

Una explicació general és que hi ha tants de racons, si vas al museu a la cartoixa veus totes aquestes possessions amb les seves instal·lacions. Són instal·lacions que conviden a pintar, és el cel que fa un mirall dins el safareig i hi ha un cel extraordinari canviant també una claredat que fa un espill, un mirall dins el safareig. I jo, per la meva part, he fet una cosa fora de sèrie, amb el temps més fora de sèrie, que he triat una perspectiva del bancal a través del vall, el bancal davant i aquestes marjades he pintat de tant en tant en una fulla gran un cartró gran d'aquarel·la amb un text marginal que havia escrit al costat. Mentrestant pintant, assecant s'aigua i vaig dir: "Escriuré un text sobre la família, sobre el poble, sobre el viatge que he fet, sobre coses que han passat en el món" i ho fet durant aquests anys com cartes a la meva dona, perquè la casa, si tens tres nins dins la casa, no tens pau. M'havia retirat, això és la solitud de nou, a les marjades i pintant aquestes mateixes marjades, conversant amb na Marina, dient totes les coses que no m'havien deixat dir els nins i la concentració, aquestes curves de Sa Coma són totes les cartes de Marina, les terrasses de Marina, les tenc tots, que no s'han venut i són més que quatre-centes durant els anys. Cada any unes dotze. Durant els anys. I aquí explic molt millor tot això que volia explicar aquí amb el so, escrit.

Què és lo que, per lo que veig, a tu t'agrada molt el caràcter mallorquí, vull dir que t'has duit molt bé amb sa gent d'aquí?

Jo tenc la gran sort per un esforç personal que havia trobat la clau per a obrir aquesta preciositat, el cor mallorquí.

No sempre és fàcil, però, obrir-lo.

No, però són amistats també amb ponts culturals que connecten profundament. Una amistat amb n'Alexandre Ballester, que descansi en pau, n'Alexandre Ballester va ser també una connexió d'aquest poble com conèixer en Jaume Font, converses profundes i en doctor Serra i tots els apotecaris, els Junqueres m'havien convidat vàries vegades, Junqueres de Sa Pobla, coneixes?

No.

Ah, mira, és un grup de savis de la terra de Sa Pobla.

N'hi ha molts de savis a Sa Pobla.

Sí. I totes les trobades de pintors amb els nins també pintant per fer una subhasta. Tu coneixes com funciona les trobades de Sa Pobla? Com havia funcionat?

No, era una trobada de pintors?

Sí. Va ser una trobada de pintors diferent, perquè va tenir una meta. Volien convidar cinquanta artistes, pintaven un diumenge dematí, varen donar menjar i arròs brut i totes aquestes coses de Sa Pobla, [...] no, però espinagades i tot això, però amb aquestes obres van fer una subhasta amb aquestes ingressos de la subhasta, varen comprar dels artistes tres, quatre, cinc obres, d'una altra exposició com es fa d'obres maestres per Nadal. I així any per any varen col·leccionar una exposició, unes obres de primeríssima qualitat, després lo que faltava era un museu, però ja varen tenir l'obra i ara l'ajuntament, el govern i el consell han contribuït a restaurar el Museu Contemporani de Sa Pobla. I me varen convidar a fer la primera exposició i jo vaig dir: "Faré la primera exposició sota una condició: que cada jove d'aquest poble, cada escolar, passa aquest umbral, sa porta" i hem fet l'exposició amb dos dies amb l'ajuda d'Alexandre Ballester i tots els mestres de col·legi d'Inca i de Sa Pobla i les classes van passar, jo vaig explicar mitja horeta, dos, tres paraules, un, dos, tres obres, però tots han passat i sortit per la porta per llevar l'angoixa d'entrar a un museu, també havien instal·lat el Museu de les Joguines i així tot va creixent, tallers i tot això, però va ser la iniciativa de... —ara no me'n record del nom—, d'un artista del poble, dos, tres artistes i és recomanable aquesta seqüència de fer una col·lecció sense gastar massa, però tots col·laborant.

Me volies mostrar coses que has fet. [...] Què és un llapis?

Sí. És una canya, no? És per dibuixar. Tot està dins els bancals, dins la selva aquesta.

[...]

Aquest és el catàleg de l'exposició de Sa Pobla, saps què podem fer? Jo te puc fer de la darrera còpia que tenc...

Això és la darrera còpia?

Sí, jo te puc fer d'un o dos articles en mallorquí i tu pots triar unes cosetes, per fer una fotocòpia, si t'interessa.

Sí, el que passa és que igual li faig sa foto, ho escaneig amb el mòbil, que és més ràpid.

Aquest és un dels darrers dibuixos, que han impressionat tants als experts d'Alemanya també.

És que són increïbles.

Va ser una primera fase. Mira, només llapis, no és carbó és grafito. Anys més tard, és una edició sobre una platja i serigrafia i la primera és així i després la segona imatge aquí damunt, després una tercera damunt dues, si tu vas endavant, mira, aquesta. I aquí començam de nou damunt aquesta imatge i damunt aquesta, aquesta, damunt aquesta amb tots els altres davall. És com la memòria, no? Aquesta.

És a dir, vares pintar damunt cada una.

Sí, no és pintat, és imprès, és una serigrafia, és una edició dels cinquanta i tots els altres estan sota aquesta. Els bancals de Valldemossa.

Aquí són ses cartes.

Sí. Sempre es mateixos, la mateixa perspectiva, són aquestes.

Increïble.

Un dia he de fer una edició sobre això. Mira, aquí n'hi ha unes quantes més. És el catàleg d'Alemanya que han fet per allà. Mira aquí. També són esdeveniments com jo havia fet el rosetó, he pintat el rosetó de Lluc i després hi havia un tornado que va destrossar el rellotge i el meu rosetó va passar aquí davall que no va passar, tenia un vidre de protecció, però si la força és encara més, també estar els vidres. Sempre tots els petits canvis, aquest és una observació de Lluc, Hyakutake, el cometa.

I amb quina llengua li escrius?

Segons, alemany, anglès, la majoria, unes quantes alemany, quan vaig passar per Alemanya, després n'hi ha unes quantes també en mallorquí, un dels primers va ser en mallorquí. Aquesta és en alemany, aquest és el pintor Ulrich Leman, que és l'hombre allà, pintor de 102 anys que va viure a Deià. Aquest és el rosetó aquí, quan vaig instal·lar jo li vaig comentar-ho a na Marina, varen obrir una carretera... sempre passava algo, cortaban los árboles, plantaven altres, són comentaris. Bé, massa complicat lo que hi ha aquí dins. Tornam a l'illa. Aquest és a Alemanya és el gerent de Grup 47 d'escriptors d'Alemanya, que vaig conèixer aquí, va posar la semblança damunt la portada. Va ser molt aconseguit. Mira, aquí vaig il·lustrar... ah, mira, el mateix tema. La murada de Palma, quan es va destrossar, començava així... darrera va estar es quarters de la Guàrdia Civil, al costat de sa Llotja, jo he seguit tota la història, he fet una exposició sobre les murades de Palma.

Això és devora Ses Voltes, no?

Ses Voltes? No, és més per sa Llotja, perquè allà ho van deixar, ses voltes està intacte, el Palau del Bisbe també. [...] Escenografia a l'auditori amb un altre ajudant de Les llàgrimes del vienès, o crec que tu te'n recordis, va ser una obra seva. En Jaume Pomar, aquí només la portada, no sé si coneixes en Gabriel Florit, Sineu.

Me sona moltíssim es llibre.

I després és un altre llibre seu i pensant en les coincidències, en les predestinacions, en totes questes coses, ell va fer aquest llibre i va posar, sense parlar amb jo, el títol va posar "Cal Calma", és el seu títol, i va telefonear... tu potser tens una idea per al meu llibre "Cal Calma". Jo tenc un llenç, una tela, així de gran, que jo he fet, que encara tenc, però contra tot el problema de la política lingüística, tu pots imaginar què vol dir això. Aquest és un footage [...] Amb la meva filla he anat a la part del Carrefour on havia a l'entrada de Palma un rètol al costat de la carretera que diu "Palma PM111" i després de la mort de Franco hi havia una resurrecció de la consciència de la llengua i han pintat damunt "Palma", "Calma"... Primer "Ciutat", però hem fet amb la filla un footage pel relleu, després jo havia posat Calma, però abans havia canviat moltes vegades, tornat a Palma, després a Ciutat i després jo en el quadre jo he posat "Calma", i ell no pot creure que ha tingut la mateixa idea " Cal Calma". És un document molt curiós, podríem treure del meu arxiu coses extraordinàries, però ho farem un dia. Sí, després hi ha també una altra.

En Baltasar Porcel.

Sí, el Govern m'havia demanat de fer una semblança molt diferent, també és una amistat d'anys. Jo he fet una..., quan va morir, he fet una exposició aquí a la cartoixa amb memòria de Baltasar Porcel amb els dibuixos que havia fet, amb els grans quadres que havia fet d'ell. I lo més extraordinari va ser la coincidència que jo vaig exposar una edició del "Miró invisible", vint textos i mil obres gràfiques meves a Frankfurt a la Fira del llibre. Va ser el mateix any de la invitació de la literatura catalana tot sola, no espanyola, catalana tot sola, i [...] Baltasar Porcel va ser encarregat de fer el pregó de comiat de la clausura de la seva llengua i literatura catalana a Frankfurt i va estar assegut i jo vaig estar a uns quants passos amb la meva obra exposada, no dins el context dels organitzadors, va ser privada, particular, va ser una altra casa editorial que l'havia posat. Jo estava per això i també d'un moment a s'altre arriba el nostre amic en Baltasar Porcel ja havia estat amb càncer, aleshores, va recuperar forces, va estar allí i va parlar de la seva joventut viatjant per Turquia, per Xina, amb els seus reportatges i després t'adones compte que ell personalment pot presentar un representant de la Turquia, una escriptora turca, al seu costat, que va ser el país convidat següent. Imagina't després hi havia un representant de Xina i el xinès també un representant amb invitació de la fira del llibre següent, va ser una cosa història al seu costat i ell de jove estava Turquia i el mallorquí a s'Arracó o a Sant Elm, viatjant el món, som universals, no? Nosaltres, els mallorquins. És només un d'ells, Quina sort!

Te volia fer una darrera pregunta: A hores d'ara gairebé se pot dir que has viscut més part de sa teva vida aquí a Mallorca que a altres llocs, gairebé ets més mallorquí que qualsevol altra cosa.

Correcte.

Te consideres mallorquí?

És difícil dir això, jo me sent valldemossí, és una manera de dir que aquest és el meu país, l'illa també, naturalment i, mira, hi ha vint finestrals. Santa Eulàlia té un finestral de vuit metres d'alçada amb les bellíssimes paraules a mig metre d'alçada: "Estimau-vos els uns als altres". L'església més bella. Després, la catedral té un vitrall de la misericòrdia a la plaça de l'Almoina, per cert, i un dels vitralls o rosetons o rosassa més bells, és el meu favorit.

Es que està a la Seu.

No. Aquest està a Randa, a nostra Senyora de Cura de Randa, perquè a Randa Ramon Llull va tenir les seves visions. Jo ho havia posat junts, Sant Francesc amb la seva visió del Crist i, a l'altra costat, Ramon Llull, que va néixer quan Sant Francesc va morir quasi, i així els dos pulmons de l'església varen reforçar de la seva manera cada un a la seva manera, la fe.

Li puc fer una foto en això i en els texts?

Sí, amb molt de gust. Una de les maneres, puc parlar una mica més? [...] Una de les... números del clau, de la clau, per obrir el portal de l'ànima de Mallorca va ser ser convidat a fer publicitat per la Germandat de Donants de Sang, jo ho he fet ara farà disset anys, i també he fet un diploma, però no és aquí, ah, sí, he fet el darrer diploma...

[...]

És que m'he enamorat d'aquest.

Es verdad?

Me sembla increïble. Per què te sorprèn?

No, no.

[...]

I sempre sempre tot el mallorquí que faig és o bilingüe però aquí és un diploma pels donants de sang, m'havien demanat fer un de nou i en Joan Fullana ha fet aquest petit text i jo he fet aquest monument als donants de sang de Valldemossa. És a l'entrada del poble davant l'oficina de turisme.

Ets més mallorquí que molts mallorquins.