Tresor de la Memòria (Banyalbufar 2019)

Miquela Albertí Picornell. Tenc 73, que els vaig fer aquesta setmana i vaig néixer dia 5 del 2 del 46. Hi vaig néixer, he viscut sempre a Banyalbufar i visc a sa casa que vaig néixer. Bueno, me diuen na Miquela de sa Vinya. Bueno, sa casa que visc se diu sa Vinya i sa finca se diu Can Pere Miquel.

A Banyalbufar hi havia dues escoles: ca ses monges i hi havia sa diríem dels al·lots més grans. Bueno, es nins i ses nines estaven separades desde luego. Jo anava a ca ses monges i, quan vaig tenir dotze anys, se'n varen dur ses monges des poble i vaig haver de passar a s'escola de ses nines i vaig anar a escola fins en es catorze anys. Com normalment se feia en aquell temps. Quan vaig tenir catorze anys m'agradava cosir i me'n vaig anar a Palma amb una cunyada que tenia a aprendre de cosir. Anava es horabaixes a corte per aprendre de tallar patrons i això i llavonses vaig cosir, vaig fer de modista en es poble, fins en es 21 any que me vaig casar. En es 21 any me vaig casar amb un jove que tenien un hotelet i de llavors ençà fins que m'he jubilada he fet feina a s'hotel. Això han estat es meus oficis. A dins s'hotel he fet de tot, allà on m'han haguda de menester, he donat una mà.

Es papà pues, quan jo era nina, en aquell temps, no tothom tenia una bístia, li deien una bístia, perquè no sé ni si era un mul o una mula. Li deien una bístia a ca nostra, no totes ses cases en tenien. Entonces, ses marjades, se feia tot manualment. Tenien una arada, l'enganxaven a sa bístia i llauraven diríem així se feia un solc, d'aquest solc, a vegades sortien uns terrossos que voltros no sabreu què és. Uns terrossos eren uns pilots de terra forta, com si fos... no era una pedra, diríem, era terra, però si havia plogut o això se feien aquests terrossos. I es meus germans i jo, bueno, un germà i jo, perquè s'altre ja era major, ja era a Palma, pues amb uns espallots, que tampoc voltros pues anàvem a darrera sa bístia i havíem d'esclafar, havíem de desfer, per dir-ho amb una paraula, aquests terrossos, perquè sinó a s'hora de llavonses de fer solcs o sembrar patates, tomatigueres, lo que fos, això no estava molt bé, també hi havia una altra eina que li deien uns rampins, que també s'enganxava a sa bístia i esclafava aquests terrossos. Llavonses es papà, ses cases que no tenien bístia, el llogaven per anar a ses seves marjades, n'hi havia moltes de bísties en aquell temps, però no tothom en tenia, perquè de sa finca havies de traginar es gènere que collies cap a ca teva per llavonses arreglar-los. Si eren tomàtigues per enfilar o si eren d'ensalada per compondre dins caixes que llavonses s'enduien cap a Palma, perquè això se n'anava tota cap a Palma. I en aquell temps també ses d'aquestes de ramellet, que s'enfilaven, que era també una altra feina que fèiem en aquell temps, ja mos ensenyaven de ben petitons, petitons, enfilar tomàtigues amb un fil, una agulla i, si punxaves una tomàtiga que li fessis un forat, aquella tomàtiga se podria podrir, ja no servia, l'havies d'arronsar, havies d'enganxar s'agulla en es capoll diríem. I llavonses aquestes tomàtigues que duraven en s'hivern, en s'hivern s'encistaven, teníem unes caixes de madera que eren, no quadrades, eren com a ovalades que tenien una tapadora a parte i componíem es ramells envoltant de sa caixa, envoltant, envoltant, a dalt hi posàvem un diari i a damunt sa tapadora, després la fermàvem en es cantons, la pesàvem amb una romana amb un guix apuntàvem es quilos que feien i llavonses se n'anaven o cap a Palma o també n'exportaven, en duien en es moll en es barco a Barcelona, que jo record que posàvem a damunt ses caixes "catasús", devia ser es nom de qui devien anar, destinades...

Des porxo diríem des tercer pis ho havien de davallar a baix, llavonses ho posàvem a dins es carro i en aquell temps dos pics sa setmana es carreters des poble se n'anaven es vespre cap a Palma, a dur es gènere diríem i n'hi havia que ja s'aturaven a deixar-ne a Esporles, per Establiments i arribaven a Palma... partien devers les onze i eren a lo millor cinc o sis carros. Tenien tots sa mateixa hora, se feien companyia diríem i es papà me deia: "Mos podem dormir, perquè ses bísties ja coneixen es camí d'anar-hi". I llavonses se n'anaven per mi a un hostal o en duien al mercat de l'olivar, el deixaven a qualque colmado, coses d'aquestes...

Una altra feina que també es papà feia amb so carro, que se va perdre, perquè ara s'ha perdut, era que hi havia bastantes barques i agafàvem bastant de peix, entonces, es peix no se podia vendre tot a Banyalbufar, perquè hi havia molts de pescadors. Es peix que sobrava hi havia una peixatera, diríem, sa dona des pescador, que llogava es papà i ses sobres des peix ho duien o a Puigpunyent, Esporles, Establiments o Bunyola. Es pobles de més a prop. O sigui, tot això se feia amb un carro.

Pues, ses festes des poble que es dia 8 de setembre, ara se fan qualque joc, però no se fan tots es que se feien en aquell temps. D'estirar corda i caminaven a dins sacs, feien corregudes, des més grans, des més petits, de tot això. Llavonses per Tots Sants feien bunyols, feien una bunyolada. Se'n feien per les Verges, però per Tots Sants era quan se feien més bunyols. I se feia una bunyolada. Se feia a sa rectoria i tothom anava a menjar bunyols allà. Per a Nadal ses festes de Nadal se celebren però més bé en família, coses d'aquestes.

Ses de Sant Antoni sí, ses de Sant Antoni eren ben sonades, perquè feien moltes de carrosses, mos desfressàvemen aquell temps. Tots aquests que ara som majors, en aquell temps mos desfressàvem, tots. I passàvem més gust de tota sa setmana d'aparellar desfressos, de fer perruques, en aquell temps... Ara hi ha Eurocarnavales, però en aquell temps no hi havia Eurocarnavales per anar a comprar disfresses. Mos feien perruques de llana d'això de xot i bigots i de tot això. Jo tenia, bueno, de fet, som sa més petita de ses dues famílies, sa neta més petita de ses dues famílies. Uns padrins ja no els vaig conèixer i es dos que vaig conèixer tenia una padrina que se va morir que jo tenia catorze anys i sempre hi anava amb ses amigues i eren dues més i, quan anaven a veure-la, sempre mos deia: "Vos ne falta una per fer un quern". I noltros mai, perquè era nina no varen saber què era un quern, però per noltros suposàvem que era que eren quatre. Un quern devia ser quatre. Però en aquell temps li devíem dir un quern.

Bueno, a vegades dèiem: "Tens s'enteniment de na Francina", per exemple, pues era que endevinaves, o sigui, tu pensaves lo que aquella persona havia fet o podia fer i li deien: "Tens s'enteniment de na Francina". Bueno, jo no ho sé.

A Llebeig, aigua veig.

Llavonses dèiem:

Mai ha passat es febrer sense vestir d'ametller.

Que també és ben vera.

En aquell temps tampoc teníem corrent, no teníem es llum diríem ses 24 hores des dia, no teníem neveres. Per exemple, si en s'estiu volies, no sé, ara és Coca-cola, però en aquell temps hi havia una pinya que li dèiem sa pinya de La Peral, treies un poal de dins sa cisterna d'aigua fresca i posaves sa pinya en fresc dins aquell poal de s'aigua de sa cisterna, perquè fos més fresqueta.

Un meló també el posaves a dins un poal i a dins sa cisterna. Jo tenia catorze anys quan varen posar sa corrent a Banyalbufar. Sí, se va inaugurar per ses festes des poble i va ser un aconteixement, perquè, clar, no podies tenir neveres... Per exemple, te diré, aquí qui más qui menos menjàvem lo que teníem diríem a ca nostra. Fam no en vàrem passar, però teníem gallines, teníem coloms, teníem conills, teníem un porc. Fèiem matances, però si mataves una gallina, pues, havies de fer brou i ho havies de conservar així com podies. O el t'havies de menjar en dos dies. El tornaves fer bullir, perquè no tenies una nevera, ho entens? Però hi havia puestos, per exemple, es hotels crec jo que tenien una nevera que hi duien gel i ho duia es correu i ho duia embolicat amb flassades.

Es papà una altra cosa que feia també, jo no ho he viscut, però m'ho han dit que per sa muntanya hi havia forn de calç, que en aquell temps ses cases no pintaven, no hi havia pintura, emblanquinaven de calç i es papà amb sa bístia, no sé de quina manera, davallava sa calç des forn i llavonses se venia en es poble. O sigui, ell sa seva feina va ser fer-la amb sa bístia, diríem. Tallàvem pins a dins sa comuna, ell també amb sa bístia els arrossegàvem fins que anàvem amb sa carretera que els podien embarcar un camión, per exemple. O sigui, tot ho feien amb sa bístia.

D'un trosset de pedaç fèiem una munyeca, anàvem a ses marjades i des maís, ses mazorcas de maís, que tenen aquells pèls, els cosia es cabells i sa cara els ho pintava. A jo ja m'agradava cosir i els feia vestidets i de tot. Això eren ses nostres juguetes. Només aquí venien juguetes per ses festes des poble, quan venia s'avellanera. Bueno, es butano, diríem ses cuines de butano tampoc no n'hi havia. Havíem d'aguiar a sa ximeneia en es foc, que ja teníem olles aposta de fang, diríem, o sinó posàvem es caliu a un fogonet que li deien es fogonet des carbó i allà també podien aguiar.

Els Reis, jo record de petitona que hi ha un balcó a ca nostra i hi deixàvem garroves, perquè se menjassin es cavalls, perquè els reis lo que te podien dur, per ventura, o eren caramel·los o una bossa de peladilles o coses d'aquestes. Però, com a juguetes, no hi havia ses juguetes que hi ha ara. Lo que jo me'n record que, quan varen començar a fer els Reis a Banyalbufar, així com se fan ara diríem, que hi anaven amb cavalls, repartien ses juguetes a dins sa plaça i un any va ploure i varen demanar permís en es capellà per anar dins l'església i de llavonses ençà se reparteixen ses juguetes a dins l'església.