Aire

Sí, em dic Miquel Vives Martí, vaig néixer es 15 de juny de l'any 1935.

I vares néixer aquí a Son Servera?

No, vaig néixer a Palma, de pare serverí, vaig néixer a Palma.

I a què se dedicaven es teus pares?

Es meu pare era taxista i ma mare era ama del hogar, que diuen.

I era taxista a Palma?

A Palma, era taxista a Palma, es número 60.

Devia ser no sé si devia ser des primers taxistes, no n'hi devia haver molts...

Bueno, almenos mon pare va ser des primers xofers que hi va haver a Mallorca amb sos primers cotxes. Quant a taxis crec que no, crec que ja ell mon pare va néixer l'any 1900, va anar amb so segle i supòs que taxis poc o más o menos n'hi havia, perquè ell tenia es número 60.

I com era es cotxe que menava?

Es cotxe de mon pare? En va tenir un que el record vagament, perquè era molt petit i el tenia amb gasógeno, perquè era, no hi havia benzina, hi havia carestia de benzina, era sa postguerra, i se va inventar un artefacte que era una caldera en es costat des cotxe, a sa part de sa portalera des copilot i cremaven llenya no, clovelles de'ametlla i era un gasógeno, es gas feia ses explosions en es motor des cotxe i es primer que record era un Citroën de l'any de la pera i anava amb gasógeno, després ja va tenir un Fiat i ja era un cotxe poc o más o menos potable.

Devia ser curiós això d'haver de carregar peladures d'ametlla.

Sí, però jo no me'n record, però des cotxe i de s'artefacte des costat, de sa caldera sí que me'n record.

I a quin barri de Palma te vares criar?

Bueno, jo vaig néixer dins Palma, en es centro de Palma, perquè clar en aquell moment en es pobles hi havia una immigració cap a ciutat es joves, es joves en aquells moments de sa postguerra no tenien generalment molta de cosa i molta de gent se n'anava a Palma a viure i a fer feina. I mon pare se'n va anar de Palma, se va posar de xofer amb un metge i després se va fer taxista. I sa pregunta que m'has fet per favor?

Sí, es barri on te vares criar?

Exacte, vaig néixer en es centro de Palma, en es carrer de la Missió, en es cap de cantó de la Missió amb un carrer que crec que se diu del Carme, ara no me'n record bé, o dels Horts, Missió i Horts. I quan tenia sis o set anys estava una mica delicat i es metges li varen dir a mon pare i ma mare que necessitava un clima una mica més sec, fora de sa ciutat, i vàrem anar a viure a un barri, que no era barri, era camp, que se deia Son Pisà, Son Pisà era una possessió que estava allà on està ara aquell edifici a sa plaça Madrid, aquell edifici tan alt que va fer La Caixa, allò era sa possessió de Son Pisà i en es costat anant cap a Son Serra i la Vileta a mà esquerra hi havia camps, hi havia quatre xaletets per allà enmig i a un d'ells mos vàrem ubicar i vaig viure tota sa vida allà.

Devia ser gairebé, devia estar gairebé separat de Palma.

Sí, de Palma, no hi havia res, des des pont de sa Riera a ca nostra era tot camp.

I vares anar a escola?

Sí, anava a La Salle en es carrer de la Concepció, quan La Salle estava en es carrer Concepció, i quan vaig començar es batxiller me varen passar en es Tellatins, que era lo que se deia en aquells moments es carrer des Vi, que era carrer General Barceló i allà varen estar es Tellatins fins que se'n varen anar allà on estan ara. I vaig fer es batxiller allà en es Tellatins.

Te volia demanar, com és que vares començar a sa ràdio? És a dir, perquè no degueres estudiar per ser periodista o ja hi duies intenció quan estudiaves?

En aquells moments no hi havia escola de periodisme, no existia, però jo quan vaig acabar es batxiller jo lo que tenia era pànic en es servici militar i considerava que era que perdia dos anys en es servici militar i lo que vaig fer va ser acabar es batxiller i el s'endemà vaig ingressar d'aviació de voluntari per fer es servici militar per treure-m'ho de damunt ràpidament i, quan vaig acabar es servici militar, me'n vaig anar a Barcelona per estudiar i tenia una padrina, una àvia, que estava a Barcelona, que tenia casa, tenia una finca d'un parell de pisos a Barcelona i vaig anar a viure amb ella i com que tenia aquesta possibilitat ja me'n vaig anar pes juny a Barcelona per matricular-me per s'agost o es setembre a s'universitat i entrar a fer Dret, però clar amb aquest lapsus pues ja sortia, anava a passejar, era completament lliure i vaig anar, anava molt a una cafeteria, a un bar, que se deia La Luna, que estava a plaça Catalunya cantonada amb Rambla de Catalunya i anava allà, prenia un cafè, estava allà, i a sa barra sempre hi havia al·lots joves i vàrem començar a fer amistat i eren radiofonistes, eren gent que feia feina a Ràdio Miramar, que estava en es mateix edifici a dalt a s'àtic de sa plaça de Catalunya amb Rambla de Catalunya, i després venien del Noticiero Universal, que era un diari de s'horabaixa que sortia a Barcelona també venien en aquell cafè a fer tertúlia quan tenien lliure i a prendre un cafè i em vaig fer amic de tots ells i un dia un de Ràdio Miramar me diu: " I tu què has de fer?", "no, jo esper ara per matricular-me, per fer Dret", diu, "per què no vens mentrestant a fer feina amb noltros a dalt que necessitam gent?", a Ràdio Miramar, dic, "està bé, som-hi", jo ja havia fet coses a Mallorca a sa premsa i hi vaig anar i me vaig enganxar i després es des Noticiero me varen fer sa mateixa proposta i hi vaig anar i després estava al Noticiero, lo mateix que vaig fer a Palma que estava a Radio Popular i Baleares ho vaig fer allà i me va enganxar i ja a s'universitat ja ni hi vaig pensar i vaig començar a fer feina allà d'aquesta manera, de l'any 55 o 54 fins el 65 que vaig tornar a Palma i vaig començar a fer feina en es Diari Baleares i a Radio Popular.

Has comentat que ja havies fet alguna cosa a premsa.

Sí, aquí hi havia una revista que se deia Cort, no sé si tu l'has arribada a conèixer, i jo des de Barcelona enviava cròniques a sa revista, a Barcelona feia molta de feina amb s'ambient musical i enviava entrevistes amb sos cantants d'aquell moment, amb sos artistes amb tota aquesta gent i després a Radio Popular hi enviava cintes gravades amb entrevistes també de tota aquesta gent per mitjà d'un amic meu que ja és mort que era en Manolo Santolaria, que tenia un programa a Radio Popular i jo li anava enviant reportatges, li anava enviant entrevistes i coses d'aquestes i, clar, quan vaig venir a Palma, i en es Baleares també li enviava articles i coses i, quan vaig arribar, vaig venir a Palma, perquè ja havia parlat amb ells i ja venia col·locat, perquè jo a Barcelona estava estupendament bé a un piset centro de Barcelona, feina, i casat, dues filles que ja tenia i estava bé, però sa meva dona, catalana, li agradava molt Mallorca i jo també cada mes almenos un fi de setmana veníem a passar aquí a Mallorca, a parte de ses vacances que també hi veníem i, quan li vaig dir a sa meva dona: "I si mos n'anàssim una altra vegada a Palma?", "fet!" i vàrem agafar ses maletes i va ser quan vàrem tornar a Palma, vaig començar en es Baleares i a sa Radio Popular. Quant a Radio Popular jo venia amb un bagatge de molta experiència de sa ràdio que se feia a Barcelona, que era una ràdio viva, dinàmica, i hi havia uns professionals fantàstics i no vaig fer més que seguir s'estela que m'havien marcat a Barcelona, ni más ni menos, o sigui, no vaig inventar res jo.

Però supòs que degué ser un producte sorprenent pes públic mallorquí que igual estava avesat a una altra cosa...

Bueno, jo te diré una cosa, jo, quant a ràdio, a premsa tu saps es exemplars que tira cada diari i poc o más o menos saps sa gent que te pot potencialment llegir, però en ràdio era una incògnita i jo també tenia sa preocupació que , bueno, jo ara me fic a dins un locutori, faig un programa i qui m'escolta? Una persona, deu, quinze, mil i lo que feia era a tots es meus programes que podia era utilitzar molt es teléfono i cartes, o sigui, que un moment determinat sortear un disco, m'havien de telefonar, m'havien de dir algo i sa gent responia molt, se col·lapsava pràcticament sa daixona i quant a cartes en rebia un promig de cinquanta o seixanta diaris. Tenia tres programes diaris, però en rebia, inclús hi ha una anècdota que un dia es director me va cridar en es despatx i me va dir: "Escolta, Miquel, ha vengut sa policia i mos ha demanat si havien entrat lladres a robar-mos" i jo li dic "i a què ve això", diu, "no, perquè a devora ca teva, en es solar des costat de ca teva, en aquell moment jo vivia en aquell barri mateix, però en es carrer Pasqual Ribot a 100 metres de sa gasolinera que hi ha ara i encara hi havia solars en aquell temps. Han trobat tres o quatre sacs de cartes de Radio Popular i es teu nom allà i ha vengut sa policia a veure si havien entrat lladres a Radio Popular, perquè han trobat això allà", dic, "no, no, això ses cartes els me'n duc a ca nostra, es vespre els obre, els hi peg una mirada per damunt, preng quatre apuntes per contestar i els tir, quan en tenc moltes, els tir en es contenador de baix de ca nostra" i se veu que es al·lots o qui sigui hi va anar, ho va treure, ho va escampar, va veure què era i hi havia cartes per tot arreu desparramades per allà, ah bueno, "jo els telefonaré i els diré que és això", "d'acord".

Abans has dit que degueres començar bastant jove a col·laborar, quants anys tenies quan vares fer sa primera...?

Jo quan me'n vaig a Barcelona tenia uns denou anys, sí, damunt es denou anys vaig començar a fer feina.

I d'on te va sprtir aquesta passió per sa música o aquest interès per sa música o per sa ràdio?

A mi sempre m'ha agradat molt sa música des de petit i seguia sa música, jo me'n record que de petit comprava en es quiosc uns llibrets molt prims que se deien Cancionero que duien ses lletres de ses cançons que estaven de moda i jo el comprava, era una cosa que jo començava a desarrollar, però jo amb premsa he fet música, però també he fet reportatges en general, tant a s'Última Hora, que també hi vaig estar, com en es diari Baleares, ara, majorment música que és lo que m'agradava a mi, com que m'agradava i m'hi vaig tirar a fondo i com que vaig trobar molt bona resposta perquè quan estava a Barcelona era s'auge de ses cases discogràfiques, o sigui, es vinilo va entrar a Espanya l'any 52, 51, 53, es primer vinilo que va arribar aqui a Espanya, clar, se necessitava un suport per reproduir i es fabricants quan veren que allò era tan fàcil, que no era lo que hi havia antes aquelles plaques de pasta que pesaven mig quilo pues lo que varen fer es empresaris a fer suports, tocadiscos i abaratar es cost des tocadiscos perquè sa gent compràs tocadiscos i, clar, jo vaig coincidir a l'any 55 que feia un any o dos que ja hi havia vinilos, que sa gent ja comprava vinilos, que ja tenia tocadiscos, i va ser s'auge de ses cases discogràfiques, perquè abans, es vinilo va sortir l'any 48, RCA va ser el 48 i s'any següent CBS, sa Columbia americana va treure es single o s'EP de quatre o de dues cançons i clar sa gent va començar a tirar-se a sa música per aquesta facilitat, es joves varen començar amb es guateques, que deien a sa Peníncula, reunions que dèiem aquí, que eren al·lots que s'ajuntaven a una casa de ca un i amb dues gaseoses i una pinya feien un horabaixa de música es diumenges i ballaven i jo me va començar a interessar i varen començar només hi havia a Espanya en aquell moment dos segells discogràfics que era sa Columbia espanyola i s'EMI, no sa Columbia espanyola, ara no sé si era s'RCA, només n'hi havia dos, però en tres anys va sortir sa Belter, va sortir Zafiro, Vergara, varen començar a sortir segells discogràfics que allò va ser un desarollo impressionant i clar jo estant allà ses cases de discos lo que cercaven eren cantants i grupos per gravar i feien molta de promoció, quan sortia un disco, es segell discogràfic el presentava a sa premsa, cercaven un puesto per presentar-ho que normalment era Gran Via amb Passeig de Gràcia, una terrassa a dalt de tot que era de sa Martini i després un centro en el carrer del Carme, en es barrio vell, que era es Ricard francès, sa beguda es pastís, aquestes cases deixaven es local gratis, sa beguda gratis per sa premsa que hi anava per tot és que hi anava i ses cases de discos ho aprofitaven per fer sa presentació allà i clar jo me convidaven hi anava cada vegada i feia reportatges per jo, per Barcelona i aprofitava després per agafar i enviar-ho a Palma a sa revista Cort, a Radio Popular i això va ser es desarollo de sa meva inquietud, de sa meva professió de cap a sa ràdio i de cap a sa música.

I com era s'escena musical d'aquell moment a Barcelona?

Era molt diferent de lo que és ara, allà ara està muntat d'una manera que jo quasi bé no sé com funciona, perquè per fer concert o un recital, un artista o un grupo hi ha un promotor, no sé, no entenc es maneig, antes era més fàcil, s'empresari antes anava a s'artista directament, el se'n duia, el contractava i assumpte arreglat, sa casa de discos anava directament a qui li interessa, l'agafaven i el daixonaven, no? I muntaven una promoció, sabies on havies d'anar per demanar informació dels artistes, es jefe de promoció des segell discrogràfic, s'artista mateix, però ara tot això, no sé, ho veig d'una altra manera, no ho visc, no sé com és, però ho veig molt diferent de quan jo estava amb actiu.

I quins eren es artistes que pul·lulaven per allà, sobretot quan tu vares començar?

Mira, quan jo vaig començar jo t'explicaré, això és un origen per mi, un des programes que vaig crear jo va ser posar sa cançó d'actualitat des moment i sa posar sa cançó que feia vint anys que s'escoltava més a Espanya i vaig escriure a sa Societat General d'Autors perquè m'enviassin any per any una relació de ses cançons, no d'èxit, de ses cançons que més havien cotitzat a sa Societat General d'Autors, que se podia considerar que ses que més havien cotitzat eren ses més escoltades i ses de més èxit, i me varen enviar una relació i jo lo que feia era posar, per exemple, de l'any 36 sa cançó la cercava, la podia trobar amb pasta, amb lo que fos i posar sa cançó que en aquell moment feia sa comparació i era curiós perquè jo només des anys meus del 55 pues que t'he de dir? Hi havia en Juanito Valderrama, en Molina, La Paquera de Jerez, era tot copla, sa copla no cercassis res més i cançó de tenors, en Cayetano Renom, en fin, coses d'aquestes, però va arribar, va començar en José Guardiola amb en Víctor Balaguer, una sèrie de cantans melòdics, de tipo melòdic, que no era, era canción ligera, en aquell moment no li deien canción pop, se li deia canción ligera. "Vamos escuchar música de cancion ligera", vale, d'acord, perfecte, pues ell hi havia en José Guardiola i tota aquesta gent que eren cançons melòdiques, però un bon dia varen sortir dos al·lotets que varen ser el Dúo Dinámico que la varen encertar, que varen cercar cançons americanes dels Everly Brothers i els varen adaptar en lletra espanyola i varen tenir un exitàs i jo crec, és una opinió meva, sa cançó pop espanyola va néixer amb el Dúo Dinámico els anys 56, 57, va néixer amb el Dúo Dinámico, perquè va ser un grup que a Barcelona va arrasar, tota sa gent jove s'hi va tirar damunt, va ser es primer grup que jo tenc notícies que va tenir un club de fans i aquí va començar es trull de sa cançó pop espanyola.

Clar, com eren es anys des franquisme, com..?

Bueno, eren es anys des franquisme i a damunt sa censura...

Sí, supòs que lo de sa censura, si vols després ho comentam, però també me deman, supòs que hi havia que es joves espanyols, si ho miram ara amb perspectiva, devien ser com a innocents, perquè clar venien de sa copla, venien d'una cultura molt tradicional.

Sí, aposta varen explosionar, perquè varen trobar un producte nou, un producte que els arribava, un producte que entre es producte i ells hi havia química i per lo tant va ser una troballa per ells i va ser una expansió amb ells, de fet, lo que hem vist de vegades a reportatges de Beatles, de Paul Anka, de tota aquesta gent, aquelles nines joves de setze i desset anys que cridaven, ploraven, qualcuna se desmaiava amb so Dúo Dinámico això va començar a passar, clar, no sé si de fet natural o per si una simple imitació de sa cultura musical americana.

Perquè vos arribava sa cultura musical americana?

Bueno, mira jo me va detxondir molt o me va espavilar molt es meu contacte amb es segells discogràfics, jo vaig agafar molts confiança amb ells, entrava en es segells discogràfics com si fos ca nostra, coneixia des de es botones a es director, me facilitaven se feina, me duien a ca nostra, m'enviaven tota sa producció discogràfica i bueno hi tenia molta de relació amb ells, i ara perquè ho deia jo en això?

Per això, per si realment coneixíeu sa música que venia d'Estats Units.

Ah, bueno, exacte, sí, i jo un dia dins es despatx des director vaig veure un parell de revista: The Cash Box, Billboard, New Musical Express, i vaig dir "i aquestes revistes?", "bé, els se mos envien, aquí els tenim" i jo els vaig fullejar i li dic "què me'n puc dur una de cada?", diu "sí", i quan vaig ser a ca nostra els vaig mirar i allò era una mina de coneixements de sa música mundial, perquè agafaves es Billboard, supòs que tu ho coneixes, l'obries, llista d'èxits de pop, llista d'èxits de Rythm and blues, llista dèxits de folk i veies noms que deies i qui és aquest tio? I després jo vaig començar a escoltar una ràdio americana de ses Forces Militars Europees destinades a Europa d'Amèrica que se deia Radio Liberty i retransmitien des d'una emissora que tenien en es sector americà de Berlín i ho feien amb una potència enorme perquè entràs darrera lo que deien en aquell moment que molta gent no sabrà lo que és que era es telón de acero, que era sa separació des món ocidental de s'oriental, o sigui, sa part diguem capitalista i sa part des comunisme. I clar aquesta emissora entrava per tot i ho feien per propaganda americana a dins es països comunistes i donaven discursos, ideologia, però també música i feien un programa musical que era... i va ser sa primera vegada que vaig sentir en Frank Sinatra, que no l'havia sentit mai, i gent d'aquesta. I, clar, amb es Billboard vaig dir conyo, aquesta gent, tal i va començar a despertar s'interès ja per sa música en general i jo li deia a ses cases de discos "i aquest qui és?", "no ho sabem, i en rebut es disc"... perquè clar hi havia es sellos americans cercaven distribucions, venien a Espanya, oferien es seus catàlegs i clar sa que t'he de dir sa Columbia americana a lo millor l'agafava s'RCA, s'UK d'Anglaterra l'agafava Belter i cadascú agafava es seu catàleg, però no sabien que tenien a dins ses mans i ho escoltaven i clar com que era una música tan lento, aposta lo que hi havia ara no encaixava amb so caràcter espanyol i tenien raó, però no pensaven amb sa gent jove i jo anava i "aquest senyor que se diu Pau Anka qui és?", "ah, no ho sabem", conyo, si aquesta cançó que és Diana en es joves els faria tornar locos. Aviam "i voleu demanar qui és aquest senyor", "i què hem de fer?", "escriviu en es segell aquest, de qui és? des Capitol? idò Capitol que vos enviïn una biografia d'en Paul Anka o d'en Ray Charles" o des qui sigui i d'aquesta manera jo vaig començar a interessar-me per sa música però almenos jo volia una relació amb sa música sèria i va ser quan vaig començar a pitjar fort amb sa música.

I podies posar aquestes cançons a sa ràdio?

Bueno, jo te vull dir una cosa: jo va arribar un moment que viatjava molt, es segell discogràfic me convidaven a anar a veure un recital d'en Peter Frampton a Londres o a veure es Who a Montpelier i me convidaven i hi anava, en es certàmens, en es festivals també hi anava, però d'una altra forma, me cercava patrocini, me cercava una agència de viatge que me patrocinàs es viatge i s'estància i després altres que m'omplissin des gastos que havia de tenir. Anava en es Midem, anava a Eurovisión, anava a San Remo, tenc es reportatges escrits en es diari Baleares per si un cas ho voleu consultar i allà vaig fer molta relació que m'anava molt bé amb altres companyeros d'altres països, principalment Itàlia, França, Anglaterra i Amèrica i mos intercanviaven discos, clar, a mi m'arribaven discos que aquí no s'havien editat i que eren èxits, que era es número 1, es número 3, es número 4 a Billboard o Cash Box o això, i clar jo els posava. I Informació i Turisme cada mes mos enviava a s'emissora una relació que a lo millor hi havia 100 o 150 o 75 cançons prohibides, hi havia sa planilla que posava títol de sa cançó, autors, cantants i perquè se prohibia. Perquè explícitament o que de manera sosleiada es fer l'amor, sexual, tal i te posava i hi havia que no te posava res, Jacques Brel, prohibit, per què? Amsterdam, què diu Amsterdam? Era un absurd.

Per roig.

Perquè pertaneixia en es Partit Comunista Francès, encara que ell fos belga, nascut i així en Farland, en Brassens i tota aquesta gent prohibits aquí, per què? Per això, sin embargo, passaven cançons de quan varen començar a sortir es Status Quo, Who, tota aquesta gent, que ses lletres vamos, els escoltaves i deies tio menos mal que Informació i Turisme d'anglès no en saben ni punyetera idea, perquè allò era bestial i era sa contraposició.

Me contaves que havies de passar...

Sí, bueno, jo per exemple havia d'entregar a sa direcció de s'emissora tots es discos que havia de posar el s'endemà en es meus programes, això es dematí, a les nou des dematí, perquè a les dotze es botones anava a sa delegació d'Informació i Turisme a que revisassin tots i mirassin si n'hi havia cap de prohibida, que noltros ja ho sabíem, perquè teníem ses planilles, però per si de cas i, clar, venia es botones i a lo millor una tatxada, una altra tatxada i o sigui que havies de presentar sa llista de discos 24 hores antes que tu els posassis.

Però després feies cas...?

No, jo mira, jo mira, vaig ser una mica jeta, perquè estava a s'emissora de l'església i m'aprofitava, aquí el bisbe... i efecte vaig tenir problemes, però hi havia don Guillem Fiol en aquell moment, que era es director de s'emissora, secretari del bisbe, i venia i me deia: "Miquel, he estat a sa recepció de s'Almudaina" per Nadal, per exemple, que feien sa recepció, "i es capità general m'ha dit "me han dado informes de un chico que hay que pone unas canciones y pone mucho catalán, mucho catalán pone". "Miquel, ves alerta", "sí, no se preocupi, no se preocupi".

Clar, perquè hem parlat de ser roig, ses cançons lúbriques que dèiem, però no hem parlat també des ressorgiment de sa cançó, que no sé si el vares viure a Barcelona o...

No, jo vaig veure néixer sa Nova Cançó catalana perquè estava lligat molt amb s'empresa d'en Pedro Serra que tenia Fiesta Deportiva i també enviava articles de deport des de Barcelona per Fiesta Deportiva i en Pedro Serra, tu te'n recordaràs i encara existeix, es Mallorca Daily Bulletin, un dia me telefona i me diu: "Miquel, he de venir a Barcelona i he de parlar amb tu", vale, va venir i varen anar a dinar, va parlar amb jo i me va explicar que tenia un projecte que era es fer es Catalonia Daily Bulletin, lo mateix però edició per Catalunya. "Conyo, Pedro, i això és un feiner", "no, no, no sa mateixa edició i una pàgina amb coses de Catalunya i a sa manxeta Catalonia Daily Bulletin i si tu hauries de ser es delegat aquí de tot aquest lio". Dic, "no, no hi ha cap problema, el podem fer" i vàrem agafar una oficina a unes galeries que se deien ses Galeries Faianç que té entrada per Passeig de Gràcia, fa un colze i surt a Gran Via, lo que era entonces avenida José Antonio, sa Gran Via, s'entrada o sa sortida per una part o per s'altre, segons tu com hi entrassis i vàrem agafar un despatx allà i un bon dia toc-toc a sa porta un senyor me diu, "passi, passi", "miri, jo venc per presentar-me, perquè som es nou estadà des despatx que hi ha davant es seu, estaré en aquesta oficina d'aquí davant i venc a presentar-me, que me conegui, si necessita algo pues ja ho sap, estam aquí", "ah, molt bé i què posaran?", "noltros hem creat un segell discogràfic exclusivament en llengua catalana", dic, "ah, estupendo" i "se dirà Edigsa", vale, d'acord, i se varen instal·lar allà i teníem amistat i allà des artistes d'Edigsa, quan hi va arribar en Serrat, en Joan Ramon Bonet venia en es despatx i parlàvem, anàvem a prendre un cafè i vaig tenir sa sort de tenir Edigsa a davant. Clar, tot lo que feia Edigsa m'ho deien, hi anava i participava, o sigui que jo es Setze Jutges els vaig veure néixer i anava en es Teatre Romea que cada diumenge dematí havien aconseguit poder fer un festival, una matinal de gent d'Edigsa i es Setze Jutges que allà varen començar, vaig conéixer es dos que varen iniciar Edigsa i bueno anàvem si no a sopar, anàvem a prendre cafès i Edigsa va començar amb jo en es costat i conec tota sa història d'Edigsa i quan se va separar en Rahola se va separar d'Edigsa per anar-se'n, per fer Concèntric, que va ser s'altre sello. Dos o tres socis d'Edigsa se varen separar per crear un segell nou català que se va dir Concèntric que va agafar en Guillem d'Efak, per exemple, mallorquí, entre d'altres.

I en Bonet també era mallorquí.

Sí, en Bonet, però, estava a Edigsa.

I vivia a Barcelona?

No, no, no. En Joan Ramon Bonet en aquell entonces era marino mercant i tenia un parell de cançons i va fitxar per Edigsa, va editar dos EP amb Edigsa i per mitjà seu na Maria del Mar va anar a Barcelona i també en Joan Ramon Bonet va estar a dins es Setze Jutges i na Maria del Mar també hi va entrar.

Que devia ser una nina gairebé na Maria del Mar.

Sí, era una joveneta.

Com era s'ambient en aquell temps? Perquè, a veure, d'entrada pens que precisament es fet que tu abans m'has comentat que sa música deia coses o expressava coses potser no textualment però com a que va ajudar a obrir es ulls a sa gent a veure que el món era més ample de lo que...

Bueno, jo crec que sa joventut no se'n donava compte de si era més ample o de si era més estret, li agradava allò i participava amb allò i hi participava d'una manera sana i a més hi havia una relació artista-públic que era lo que no és ara. Ara jo quan me vaig donar compte de sa realitat de sa música i de lo que era el país va ser quan vaig començar a sortir fora. Quan vaig començar a sortir per Anglaterra, per França, per Itàlia, me'n vaig donar compte de com estàvem aquí a Espanya en tots els estats, tant musical com socialment. Quan sorties a s'estranger, per jo era descobrir un món.

Què era lo que més te sorprenia?

Bueno, sa llibertat de sa gent. Allà te n'anaves a una ràdio i feien lo que els passava pes cap i sense demanar permís, ni sense tallar-se i a sa premsa exactament igual i jo aquí a sa ràdio no podia fer res que no tengués es segell de sa delegació d'Informació i Turisme. I aquesta cançó Bésame i tal... fora! Hombre, és que allò ja era massa, no?

Aquesta relació amb sa música la vares mantenir també aquí, crec que posaves novetats discogràfiques.

Bueno, jo vaig començar amb un programa i després ja dos i després ja tres.

Tres programes, jo en faig un i ja torn boiet.

Jo, per exemple, un des programes que més èxit crec que va tenir, perquè rebíem una quantitat de cartes i llamades telefòniques enorme va ser un que era buit, buit en so sentit que no tenia matèria, no tenia contingut, però era populatxer, agradava a sa gent, per què? Perquè era molt senzill, ho feia jo i tenia de companyera na Kika Cortès i es dilluns, dimecres i divendres ho fèiem per teléfono i es dimarts i es dijous ses cartes que rebíem. Simplement, mos telefonàvem, mos escrivíem quina cançó volien escoltar i per què i noltros llegíem sa carta amb sos teléfonos parlàvem amb sa gent i era un programa que no tenia res, però encara hi ha gent que de sa meva edat o un pos menos que encara "Entre amigos, eh que televisió en té un que se diu Entre amigos, t'han copiat!, "Pots pensar!". Això fa cinquanta anys.

Com era es món de sa ràdio?

Es món de sa ràdio era quan jo vaig venir aquí hi havia molt bons professionals, però estava una mica embarrancat, perquè sa gent no s'atrevia a produir es programes i jo venia de s'escola catalana i, clar, no sortia un programa meu que no estàs patrocinat, que de publicitat no anàs bé. Jo me'n anava amb sa maqueta des programa i me'n anava a un empresari, a un altre, a un comerç, a s'altre, els ensenyava i fins que no ho tenia no ho posava en marxa. I això aquí a Radio Popular, per exemple, ses altres emissores no sé lo que feien, a Radio Popular no tenien a gent de publicitat. Tu volies fer publicitat a Radio Popular, toc-toc a sa porta. "Bé, escolti, miri, jo tenc una tenda de sabates i volia fer una mica de publicitat". I jo anava porta per porta i , clar, m'anava bé perquè era verge, es terreno era completament verge. I jo feia això i ja te dic, quan anava en es festivals, Viajes Iberia, no sé si encara existeix. Viajes Iberia era es meu patrocinador des meus viatges, me pagava es bitllet d'avió ida y vuelta, me pagava s'hotel, m'ho arreglava tot, i després treia altre publicitat per treure es mals gastos que tenia, un taxi o lo que fos, i d'aquesta manera funcionava jo, no tenia altre cosa. I, clar, programes cara al público sí se'n feien però... i jo vaig començar a fer programes cara al público una mica més atrevists. Jo vaig començar a fent un programa es dissabtes dematins a un estudi petit que teníem a Radio Popular en es carrer Seminari a dalt de tot, que hi cabien trenta persones, trenta-cinc, i bueno, allò s'omplia, va començar a venir gent, perquè tenia molta d'amistat i relació amb ses cases de discos i quan un artista treia un disco m'ho enviaven per fer promoció. I després amb sa guitarreta me cantaven un parell de cançons. I me'n record que va venir en Junior, en Micky, en Luís Aguilé, en Juan Bau, tots es que estaven de moda en aquell moment varen passar per es meu programa. I va arribar un moment que en aquest estudi, clar, sa gent volia venir, volia entrar, només hi cabien trenta-cinc persones o quaranta com a màxim, un dia va venir en Junior i se va armar una castanya, un vidre romput i es director va dir: "Això no ho podem fer aquí, és impossible". I va cercar, va anar a parlar amb es de s'Assistència Palmesana, que estan en es Pes de sa Palla i va parlar amb sos de s'Assistència Palmesana i vàrem traslladar es programa a s'Assistència Palmesana i després ja va ser una altra cosa. I va venir gent, va venir en Sergio i n'Estíbaliz, va venir en Víctor Manuel, va venir en Luís Aguilé una altra vegada, en Víctor Manuel, n'Ana Belén que va venir també, grupos mallorquins Zebra amb en Candela davant, n'Albert Candela, a lo millor tu l'has conegut.

Sí, és des meu poble.

Bé, idò mira aquí el tens, en Víctor Manuel, en Junior també, en Llorenç Santamaria, en Micky, aquí dos perquè en tenia dos, en Galván i en Luís Aguilé. En fin, no sé què dir-te, n'Emilio José, que havia guanyat es festival de Benidorm i vaig fer aquesta daixona fins que un moment un director d'un segell discogràfic, en Manolo Sancho, que era es director general de Mobiplay, que era un segell que va sortir, va fitxar en Lluís Llach i en Tony Ronald i un dia me telefona i me diu: "Miquel, que et sembla si t'envii... quin dissabte tens lliure?", perquè això ho fèiem es dissabte horabaixa a s'Assistència Palmesana. "Quin dissabte te puc enviar en Lluís Llach que treu un disco, es primer LP amb noltros i en Tony Ronald pes teu programa". "Hombre, ido un dissabte un i un altre, un altre". "No, tots dos es mateix dia", "no, hombre, Lluís Llach i Tony Ronald", jo era molt amic d'en Tony Ronald i d'en Lluís Llach, però són dos estils que vamos en es mateix programa no s'entén. "No, no han de venir tots dos, tots dos han de venir en es mateix programa", dic, " Manolo, que no pot ser", "idò no vendran", dic, "eh, que venguin", vale, que venguin, i vaig tenir sa sort, perquè me diu "però no ho facis a s'Assistència Palmesana", dic, "cerca't un altre puesto", dic, bé, parlaré amb so tècnic a veure si el podem fer a un altre puesto. I vaig parlar amb en Nicolau Tous, que era es jefe tècnic de Radio Popular boníssim i li vaig dir: "Nicolau, si cercam un puesto no te pareix que sa microfònica me garantitzes que anirà bé", diu, "sí, no te preocupis" i vaig pensar "Tagomago o Titos" i dic primer aniré a Titos i vaig anar a Titos i vaig dir: "Mira, tenc aquest projecte, un dissabte horabaixa me deixau sa sala per fer això?", me varen dir "no hi ha problema, sa sala a sa teva disposició, lo que no hi haurà camarers, ni servirem begudes, però sa gent que estigui asseguda", dic, "millor, és lo que vull jo", "vale, vale, ido venga". I telefon a en Manolo: "Ho farem a Titos", "fantàstic, meravellós", idò vendran i efectivament va venir, però jo dic "Manolo, pensa-t'ho bé, en Tony Ronald que vengui un altre dissabte", "que no, que no", i jo no sé per què volia es dos artistes es mateix temps, bueno, que venguin. Se n'enteren a Madrid, sa central de sa COPE, se n'enteren a Madrid que venen. "Ah, això ha de ser per noltros també, perquè això no pot ser". "I què hem de fer?". "Ho retransmetrem per tot Espanya", "collonut, de puta mare", idò ho farem, venga, tira milles i efectivament i vaig tenir sa sort de que en Tony Ronald no va poder cantar. Dic sa sort, me sap molt de greu per en Tony Ronald que és molt amic meu, però va tenir una afonia i no va poder cantar, però va voler venir, va sortir, li vaig fer una entrevista, però no va poder cantar, només va actuar en Lluís Llach. I això és un altre, aquest no és es mateix de Titos, aquest ho vàrem fer de s'Assistència Palmesana també i bueno és sa meva història de sa meva relació estimada amb sa ràdio i amb sos fandangos de sa música.

I quants anys vares fer feina? Quan vares deixar sa ràdio?

Jo vaig fer feina de l'any 65 que vaig tornar a Mallorca fins el 75, 76, una cosa d'aquestes.

I després?

Després, mira, jo tenia tres o quatre programes diaris, a lo darrer ja me començava a agobiar i ja vaig descarregar feina amb un al·lotet molt amic meu que és en Vicenç Ferrer de Ràdio Murta, que ha estat director de Ràdio Murta. Aquest al·lot va venir que tenia quinze anys o catorze a fer feina de botones a Radio Popular i sempre venia en es meus programes, s'asseia, mirava com ho feia i jo li deia: "Vicentet, què t'agrada?", "Sí...", "en vols fer un?", "sí", i li vaig fer fer un programa i va començar a fer ràdio fent un programa meu, perquè a jo m'agrada més escriure, m'agrada més fer guions per programa que realitzar-los en directe. Lo que passa és que donaves tu un programa fet que tu havies pensat amb uns eixos ja prefets i venia és qui li dones i començava elucubracions a voler fer de vedet i a fer punyetes tot i ho faré jo. I en Vicenç, no i a poc a poc li vaig donar autonomia i li vaig dir "va, Vicenç, quan vulguis tu".

Vares viure uns anys en què sa ràdio realment era es mitjà més popular de tots, perquè televisió en es anys, a mitjans des cinquanta n'hi començava a haver, però encara no n'hi ha havia a totes ses cases ni prop fer-hi, venc a dir que sa gent era es transistoret lo que...

Sí, s'escoltava molt sa ràdio, s'escoltava molt sa ràdio sobretot jo, per exemple, que t'he de dir, un horabaixa que havia de comprar unes sabates, anàvem pes carrer de Sindicat o Sant Miquel, entràvem a una sabateria, si era un dimarts o un dijous que ho teníem gravat, perquè era per carta i ho gravàvem per no haver d'anar a s'emissora, pues pum, sa sabateria o allà on anàvem teníem connectat Radio Popular i sa meva dona me deia "ets tu?", "sí", o sigui que, sa ràdio era sa companyera i se comprèn, perquè si tu fas feina sa ràdio t'acompanya, no pots mirar sa televisió, perquè sinó... mal assumpte.

Parlem un poc de sa relació amb els músics de Mallorca, perquè també vares viure uns anys que hi havia com una important escena musical a Mallorca amb es Javaloyas, vull dir que realment se varen riure anys importants aquí, de fet, vares anar e es concert d'en Jimi Hendrix crec, no?

Sí, que tothom hi ha anat, tothom hi ha anat.

Jo no hi vaig anar.

Enhorabona per sa sinceritat, perquè tothom va anar a veure en Jimi Hendrix i a dins sa sala des Sgt. Peppers no hi havia més que tirant llarg, hi havia una tercera part de s'aforo, no hi havia més, i la meitat eren marinos americans. I lo altre eren músics que s'havien pogut escapar, músics del Barco, de totes aquelles discoteques, que un moment determinat venien a veure un moment en Jimi Hendrix i ara tothom hi ha anat, o sigui, si és vera que tots es que diuen que hi han anat fos vera, Sgt. Peppers que estava a un sótano s'hagués esbucat per avall encara.

Diuen lo mateix de Woodstock, que quasi tothom té un amic que va estar a Woodstock...

Exacte, no, però és curiós, perquè ara tu estàs davant jo i tot lo que te dic t'ho estic demostrant amb fotos i retalls de diaris i hi ha coses que no te diré, perquè no les te puc demostrar, per una senzilla raó perquè jo sent gent que l'entrevisten o he estat televisió o IB3 ràdio amb entrevistes amb altra gent i qued, parlant malament i que me perdonin, acollonat de ses animalades i ses mentides i de ses farolades que compten. Jo un amic meu que s'ha dedicat a sa música i ha fet feina a agències de contractació un dia estàvem a una taula i diu "sí, perquè jo vaig anar a contractar en Wilson Pickett en es Midem", que es Midem tu saps lo que és, és una gran exposició de sa fira mundial, jo hi anava cada any també. "Jo vaig anar a contractar en Wilson Pickett en es Midem i me vaig trobar amb en Miquel" i jo ni punyetera idea, perquè segur que no hi havia anat, no m'havia trobat, jo no me'n recordava i es tio tan tranquil que ell va anar a contractar en Wilson Pickett en es Midem. I clar el món està muntat d'aquesta manera. Aposta lo de Woodstock, aposta lo d'en Jimi Hendrix.

I què tal va ser es concert d'en Jimi Hendrix per curiositat?

Una burrada, no perquè ell fos dolent, va ser siniestro total, però no perquè ell fos dolent, perquè ell era un gran guitarrista, era perquè ell venia convidat, un des propietaris des Sgt. Peppers és en Mike Jeffrey, que era es seu mànager, perquè sa història d'en Jimi Hendrix també l'han de saber. En Jimi Hendrix era un mort de fam, amb tots es meus respectes, a Amèrica, Nova York i va tenir sa casualitat de que en Chas Chandler, es baixista dels Animals el va veure tocar i va dir aquest tio és una eminència i li va dir vine amb jo a Europa i el va dur aquí a Europa i va ser es seu mànager, però en Mike Jeffrey era es mànager dels Animals i era mig gàngster i va dir aquí hi ha una mina i no va parar fins que no va desbancar en Chas Chandler de mànager i en Chas Chandler se va quedar en Jimi Hendrix com a productor discogràfic i en Jeffrey s'ho va quedar per ses actuacions en directe, pes concerts.

I ell era soci de Sgt. Peppers i va dir ves a Mallorca i a més el va fer amb una banda de músics...

No, va venir amb en Redding, va venir amb s'Experience, eren tres i varen venir tots tres, però bueno "vine a Mallorca", els va tenir una setmana a un apartament per Cala Major, a tot tren, anaven a sa platja, al·lotes, en fin, tot, bé, avui vespre has de tocar a sa discoteca meva un parell de peces, en pla de còctel, clar, en Jimi Hendrix va pujar a s'escenari i va començar a jugar amb sa guitarra i a fer quatre coses, una vegada va fer així, es sòtil estava molt baix, era de guix, el va foradar, li va fer gràcia i va començar a acabar-lo de foradar, bueno, molt bé, però musicalment allò va ser un siniestro total, però no per dolent, era perquè ell no venia a fer un concert, era com si ell vengués, estàs aquí dedins i digues ara vos tocaré un parell de peces, i això va ser es concert d'en Jimi Hendrix, no va ser una altra cosa.

I si que a Mallorca hi havia moltíssims músics, es turisme havia propiciat que hi hagués molts de grups tocant a molts de bars, a molts d'hotels.

Gràcies en els hotelers, perquè clar va arribar un moment que aquí a Mallorca jo crec que cada dia s'inaugurava un hotel i en aquells moments s'hotel havia de tenir un habitacle per oferir música en es seus clients, cada hotel necessitava una orquestra, ses discoteques naixien com a esclata-sangs, necessitaven un grup, clar, sa gent mallorquina va començar a aprendre a tocar guitarra i encara que només havia fet dos dies de pràctiques ja sortia a tocar i hi havia grups de totes maneres, de tot pelatge, grups que no els podies sentir i grups que eren molt bons, però al·lots que feien feina a un banc, a una oficina que guanyaven 500 pessetes o 600 cada mes i varen passar a guanyar 500 o 600 pessetes cada dia, pues aquí va començar un boom de músics, perquè quan un ho veia pues agafava una guitarra i a guitarrejar i això va ser es naixement, es boom de sa música que poc a poc se va anar filtrant, poc a poc sa gent va començar a estar més preparada i varen néixer es Betas, Grupo 15, Amigos, Zebra, Z-66, que eren grupos ja amb cara i ulls. I ara jo estic veient que es joves estan molt més ben preparats de lo que estaven antes. Es grups que hi ha ara, sense tenir sa ressonància, que s'ambient no està per tenir-lo salvo rares excepcions, es músics d'ara estan millor preparats des que estaven antes, no com antes que tots eren autodidactes.

Te volia demanar, quin és es teu preferit de tots aquests? De tots aquests quin ha estat es teu preferit?

Bueno, jo quan me demanen quina cançó t'agrada més, és que en tenc moltes que m'agraden, no puc dir aquest o aquesta, te'n puc dir deu, una de ses cançons que més m'agraden és una de na Carole King, "Tens un amic", en tenc d'altres que m'agraden, però aquesta especialment sempre me'n record. Artistes, es que més record perquè me varen impressionar són tres: na Tina Turner, que a damunt s'escenari és lo que no te pots imaginar o era, era un volcán a damunt s'escenari, es Who, que me varen sonar com si estàs a dins ca nostra sentint es seudisc per estéreo, impressionant, i en Peter Frampton, són es tres des molts que he vist, es tres que més... no es que més m'agraden, però es que més m'han impressionant, com a músics i com a concert.

Si no te sap greu, me podries mostrar ses fotos, segurament li faré qualque foto jo amb es mòbil.

Bueno, si vols pujar a dalt, tenc altres coses també.

Sí, venga, anem, agafa sa petaca i així ho gravaré tot.

[...]

I t'he de demanar, i tots es discos que devies tenir?

T'ho explicaré tots es discos que havia de tenir. Has aparcat sa furgoneta, hi ha es garatge, tenc un trastero i vaig comprar unes daixones metàl·liques que hi havia allà com si fos un mecano i arrambades a sa paret, aferradetes amb unes pinces i tal i tots es discos allà posats i varen estar a lo millor set o vuit anys que quan me vaig venir a viure aquí ni els tocava ni els mirava. I un dia vaig dir, vaig a veure, vaig agafar i vatua d'ell, venien tots sencers, pareixien ladrillos, tot aferrat, de s'humitat, ses portades se desfeien, es discos per dedins, res, tirats tots, menos mal que és qui m'interessaven més els tenia, exactament. Mira, això no ho diguis, aquí me varen fer un homenatge, l'any 14 me pareix que era. Jefe, vaig dur es gabinet de premsa des musical, te'n recordes des musical Mallorca?

No, perquè, jo, de fet, jo sóc del 78.

Bé, va començar el 75 i bueno mira aquí tot són coses, això és en, és un Oscar, na Barbra Streisand va fer una cançó, me pareix que era "Born Free", me pareix que era "Evergreen" i varen guanyar s'Oscar, en Tony Ronald a Titos que no va poder cantar i li vaig fer una entrevista. En Ferran, en Machín, n'Aguilé, en Llorenç, en Joan Baptista Humet, en Julio Iglesias, que m'unia una gran amistat, ara ja no me coneixeria.

Redena, tens una foto amb n'Antonio Machín.

A un concert que vaig anar a Londres d'en Tom Jones. Això ho tenc, perquè no hi puja ningú aquí, o sigui, no és en pla de vedetisme, com que aquí no ve ningú, ho tenc aquí per jo, per veure-ho jo, això sí, aquest quadre el vaig fer molt amb intenció, perquè és lo que t'he dit tothom va ser a en Jimi Hendrix, tothom va ser a Woodstock, tothom ha fet i qualcú me pot dir "conyo, si tu...", mira, es títol.

De tècnic de radiodifusió. Ets del barça, veig.

Sí, jo som del Barça. I aquí també, amb n'Ana i en Víctor, n'Estíbaliz, na Paloma San Basilio, en Perales, en Manolo Escobar, que aquí me deia que havia perdut es carro.

[...]

Idò ets sa primera persona que conec que va conèixer n'Antonio Machín.

Mira ses fotos, si n'hi ha cap que, en tenc més de fotos, però els tenc mesclades.

No, ja m'ho imagin que deus tenir una bona colecció.

I els tenc gràcies a en Nicolau Tous, es jefe tècnic, que era molt aficionat a sa fotografia i sempre que venien feia fotos i són fotos d'en Nicolau Tous totes.

Hi ha una bona col·lecció. Aquesta amb en Candela me fa molta gràcia.

I en tenc una altra per dins s'emissora que està a primer plano, perquè això ja és Assistència Palmesana però havien vengut antes... en Jorge Sepúlveda pobret. En Kasem, tu no l'has conegut tu en aquest, Euterpe. I aquí en Sergio i n'Estíbaliz me varen convidar a mi i a sa dona a anar a sa seva boda. Lo que ja està descolorida sa pobra foto.

Euterpe varen ser des pioners aquí.

Ara m'agradaria, me pareix que la tenc aquí en aquesta d'en Candela que està aquí... d'Ana Belen se va desmelenar, es públic va respondre bé i sa tia... aquesta és sa mateixa. En Micky... Aquí! Aquí se veu bé, aquí no ho pot negar.

Està retirat no?

Sí, està jubilat, lo que passa és que jo fa molts d'anys...

Jo som de Bunyola i som de sa mateixa generació des seus fills, vàrem créixer junts jo i es seu fill.

Amb en Cafrune s'argentí no sé si l'has sentit, en Cafrune era molt famós i en Facundo Cabral, en Ferran, això és un programa que feia a Jaume III amb música en directe i entrevistes, música i entrevistes. Aquesta és una orquestra molt famosa Los Españoles i això és n'Hidalgo des Diari de Mallorca, que era redactor jefe des Diari de Mallorca, en Damià Caubet, un periodista des Diari de Mallorca.

Quatre programes diaris, no sé com ho feies...

Tres, tres o quatre. És que passava una cosa ningú se movia i jo com que venia de s'escola catalana, joder macho, com més programes més duros, jo no vaig estar mai en plantilla, vaig ser un freelance tota sa vida he estat un freelance.