Miquel Vidal Roig (Colònia de Sant Jordi, 1930) és un dels primers emprenedors que hi hagué a l'illa. Va fer feina de pagès, a la salinera, va muntar un supermercat i la coneguda sala de festes Los Pinos. També va posar en marxa la primera barca que va fer excursions a Cabrera, Debarivi.
Jo vaig néixer dia 12 de maig del 30 i es nom Miquel Vidal Roig.
I vàreu néixer aquí a sa Colònia?
A sa Colònia. Sí.
No devia tenir res que veure sa Colònia amb lo que és ara.
Que va, hombre. Llavors hi havia un carrer, es carrer Major que dèiem de sa plaça fins a sa Torre i dues cases més de mariners a sa Torre, hi havia devers quinze mariners hi havia a sa Colònia i eren es que anaven a pescar, llavors no hi havia moll ni llotja ni res. Jo com que tenc tants d'anys he viscut molt això de sa Colònia, i llavors aquests mariners anaven a Cabrera a pescar i duien es peix, que tenien molt mal de vendre, per cert, perquè sa gent no hi havia doblers, era després de sa guerra, i se n'anaven i repartien es peix pes horts de dins es pla de Campos i duien cols, duien moniatos, duien patates, duien tota aquesta mercancia canviant amb peix, perquè no hi havia doblers, sa gent aquí era molt pobra a sa Colònia. Sa Colònia era un puesto, hi havia vuit pagesos o nou i tots els altres eren mariners i ja vos dic que hi havia molta misèria en aquest temps.
Quantes famílies de mariners hi podia haver?
Hi havia es Cossis, es de cas Coix, es Carboners, es Ferreres, es Cubanos, es Artanencs, es Tarrotles, es Gambetes, es Carboners, es Ferreres, ja ho he dit i poc més. No me'n record de més gent, però hi havia poca gent. Sa Colònia era un poble molt pobre, perquè va començar a créixer quan va venir es turisme, l'any seixanta i tot això, però antemano, era un des pobles més magres de Mallorca.
A què se dedicaven es vostres pares?
Tenien un hortet i érem set germans, tots vivíem de s'hortet aquí a sa Colònia. Jo era es petit de set germans, jo era es petit, som s'únic que som viu, tots els altres ja són morts i res feien de pagesos, tenien deu o dotze quarterades i lo que fèiem era engreixar dos porcs per passar s'hivern, i res, feies quatre patates dins s'hort, dues cols i vivies d'això, però doblers no n'hi havia. Ma mare repartia llet a tota sa Colònia.
Teníeu vaques llavors?
Teníem tres vaques i havia de venir cada dia a peu de s'hort a sa Colònia i, quan tornava arribar a allà ja era fosca negra, perquè repartia sa llet damunt les 5 i en s'hivern a les 5 es sol ja és post fa estona.
I estava molt enfora?
No, mig quilòmetre, passat s'hotel aqueix, quatre quarterades més amunt. No estava enfora, però havies d'anar a peu, perquè llavors no hi havia cotxe ni hi havia res.
I vós vàreu anar a escola?
No. Per cert, tenia un cunyat mestre i jo guardava deu cabres, quan tenia nou anys o deu, i tenia un cunyat mestre i cada dia el tenia per ca nostra i deia a mon pare: "Aquest al·lot ha de venir a escola". I mon pare deia: "I qui guardarà ses cabres?". I així mos passàvem i llavors ell es vespre venia i me dava quatre classes, per això no sé lletra, i me dava quatre classes i res més. Vaig aprendre es poc de lletra que sé va ser que ell venia i m'ensenyava es vespres a escriure un poc i llegir i tot això, però vaja lletra no en sé.
M'heu dit que éreu es darrer des germans petits, vos dúieu molts d'anys amb els altres?
Es major tenia 23 anys i tots els altres cada dos o tres anys, tenia dues germanes, aqueixa que se va casar amb so mestre, que era sa meva padrina jove, i llavors cinc germans i tots són morts ja.
I es vostre pare sempre havia estat pagès?
Mon pare sempre varen fer de pagesos, perquè ja venien de família, mon pare era saliner i ma mare era de s'Alqueria Blanca, però tenia es pares seus que feien feina a sa sal aquí i va venir cap aquí i se digueren conèixer i se varen posar a festejar, però mon pare era de ses Salines, no era de sa Colònia. Se va establir llavors aquí, varen fer aqueix hortet i vivien d'aqueixa manera.
Vàreu néixer l'any 1930, l'any 1936 hi va haver sa guerra, recordau alguna cosa d'aquells anys?
No, perquè jo era molt petit, me'n record que me varen fer vestir de, com se diu això, de baligad'aquests i jo pareixia... un dia vaig veure una foto l'any passat, lo que ja l'he perduda. I anava vestit i fèiem instrucció, mos feien fer instrucció i jo era així de petit. I llavors me'n record que quan havien entrat a un puesto o a s'altra tothom feia una festa: han entrat a Barcelona, han entrat a Sevilla, i jo me'n record d'aqueixes coses, però pràcticament no me'n record de res més, perquè era petit quan se va acabar sa guerra.
Per aquí teniu ses torres de defensa de sa platja que no sé si mai se varen utilitzar durant sa guerra.
No, no se varen utilitzar mai, però hi havia dos o tres canons aquí i havien de fer un desembarc aquí a sa Colònia i va passar que hi havia una avioneta d'un que nomia Crespí d'Inca, de sa Pobla, i aquesta avioneta anava i bombardejava es barcos que estaven darrere Cabrera, però un dia s'avioneta no sé si va sentir renou de qualque projectil que li tiràs es barco i va aterrar aquí a dins ses colònies, hi havia un salobrar que tot era aigua i s'avioneta va pegar amb una hélice en terra, se va fer trossos, i res i es barcos, quan varen veure aqueixa avioneta que estava aquí, varen anar a descarregar a Porto Cristo i allà varen dir —això jo ho sentia contar després— que hi havia avançat molta gent i un militar o no sé qui els va traicionar, va dir que avançava una columna per allà i a Inca el varen aturar i, per això, no varen entrar a Mallorca, perquè Mallorca tenia poques potències. Si aquest barco hagués descarregat, una altra cosa hauria canviat, però havien de descarregar en aquestes platges dins sa Vall i per aquí darrere, pes Trenc i tot això, però llavors no varen descarregar. No sé si es canons aquests, ara ja no me'n record, no sé si havien pegat una canonada o dues, perquè vessen que aquí hi havia reforç. Pot ser que sí, pot ser que no, però jo sentia comentar aquestes coses es temps de sa guerra.
Sí que vos deveu enrecordar més de sa postguerra i aquells anys varen ser...
Llavors va ser crític i va durar uns anys que hi havia poca mercancia, lo que duien a Mallorca era poca cosa i molta misèria, hi va haver gent que va passar molta misèria, noltros també, perquè noltros acabàvem es pa antes de segar i batre ja havíem acabat es pa, i havíem de menjar pa de maís, amb una cartilla de racionament i menjàvem pa de maís i això és lo que que hi havia llavors, jo hi havia res més.
Venia molta gent per s'hort a demanar menjar? Perquè sé que aquells anys moltes vegades voltros que teníeu s'hort podíeu menjar de lo que teníeu, però hi havia molta gent que si no tenia es seu hortet ho passaven molt malament.
Molt malament. Es que estaven més malament en aquest temps eren es picapedrers, hi havia un o dos picapedrers, es mestre Nofre que li deien, i tenia tres o quatre o cinc al·lots i noltros fèiem figues seques i ma mare quan repartia sa llet a vegades els duia dins una senalleta o això, els duia figues seques i ells sempre li donaven, els duia una colflori o els duia quatre safanòries, en aquesta gent sempre les duia coses, perquè tenien una nina que era com a inútil i més pena els feia i sempre els duia qualque coseta, perquè no podíem dar res, perquè no teníem ni per noltros menjar i no podíem donar gaire coses, això és sa veritat.
I què fèieu? Vós guardàveu ses cabres?
Guardava ses cabres per dins sa Colònia, perquè llavors no hi havia més que aquest carrer. Ara un que ho vist veu que sa Colònia ha prosperat molt, perquè ara ja no hi ha puesto per guardar ovelles, ni cabres ni res, però jo llavors tenia deu cabres a ca nostra i com que tots fèiem feina a un piuesto i a s'altre si en teníem, i jo guardava ses cabres. Era es més petit i me feien guardar ses cabres, i no hi havia més remei.
I què fèieu voltes per aquí? Supòs que per aquí hi devia haver camp...
Sí, tot era camp, tot això era camp, jo això ho he sembrat estant... quan era jove, que estava llogat a s'estany, per aquí se feien faves i ordi i de tot. Tot això era camp. Aquest sementer, per cert, li deien es Pla d'en Campos i era molt bo de terra, però per davant es quarter, cap a ca ses monges, voltant sa vorera de mar fins en es port tot això era terreno que hi podies anar a pasturar els animals, perquè no hi havia més que es carrer Major i dues o tres casetes allà a s'enfront.
I la resta de ses cases, per on estaven?
En es carrer Major i llavors a sa Torre hi havia pentura un redolet que hi havia cinc o sis cases o set, i hi vivien aquests Ferreres, vivien allà.
M'heu dit que després vàreu anar a fer feina de llogat, en aquesta possessió, com va ser això?
Hombre, llavors ja teniu disset anys, jo feia feina tot d'una en es catorze anys vaig anar a fer feina a sa salinera aqueixa de llevant, des Palmer.
Que és feixuga sa feina de saliner també?
No, era feina, res, lo que era feixuc era treure sa sal, això era feixuc però fent feina allà movies sal, la traginaves de ses garberes, jo era es cavallista, duia un cavall, i me n'anava amb sa furgoneta a ses garberes, allà hi havia dos homes que cavaven i m'omplien sa furgoneta i cap allà i així fèiem es jornal.
I quanta gent feia feina a ses salines?
Cinc persones érem, cinc persones i es majoral.
I n'hi ha unes quantes de salineres?
No, aquí just hi havia aqueixa. No n'hi havia més. Ah, llavors varen posar aquesta des banyos, però quan jo feia feina aquí.
I quant de temps hi vàreu estar?
Tres anys. I llavors vaig anar aquí, se deia s'Estany i vaig anar a fer de [...].
I s'Estany era una possessió més gran?
Era tot això fins a sa carretera, de sa gasolinera fins a ses arenes i tot això de per aquí darrera i de per aquí de sa, unes dos-centes quaranta quarterades, me pareix. Aquí hi vaig estar tres o quatre anys, llavors me vaig casar amb sa torera aqueixa que era sa filla de l'amo
Ah, era sa filla de l'amo? Vàreu saber triar idò!
I me vaig casar amb ella i vaig quedar jo a s'Estany. Llavors es sogres se'n varen anar a Cas Concos, perquè ells descendien de Cas Concos i jo vaig quedar a s'Estany. Es marquès me'n record que em va dar es contracte es dia que em vaig casar, perquè jo quedava llavors aquí i vaig estar, quants d'anys hi estàrem? Set o vuit o deu fins que vaig tenir 27, 28, 30, hi vaig estar deu anys aquí a s'Estany.
Vàreu estar d'amo?
Sí, d'amo, sí. Llavors se va establir tot, llavors un ja varen comprar això d'aquí, els altres varen comprar sa part des pou d'en Bardera i res se va establir tot i llavors ja no quedava res.
27 anys, vàreu néixer l'any 1930, ja prop des seixanta, va ser quan va començar a venir gent de cap aquí?
Primer, se va fer s'Hostal aquí i llavors se va fer es Coto i llavors se va fer es Marquès, llavors es Cabo Blanco, llavors es Tres Platges i llavors s'Alfa i primer se varen fer aquests cinc o sis hotels i aqueix se va fer ara fa deu anys o quinze. Aquests ja fa molts d'anys que estan fets.
I vos devia sorprendre que de sobte venguéssim turistes per aquí.
Hombre, claro, noltros no estàvem avesats, sentíem parlar de per Palma, per s'Arenal i d'on primer deien que hi havia turistes anglesos era per allà baix, a on se diu, Alcúdia, Magalluf també, però es primers clients que varen venir varen anar... [...] puesto que varen dir era... ara no me surt es nom, es darrer puesto... Pollença i Alcúdia, es port de Pollença, allà varen venir es primers anglesos, jo era molt jove però sentia comentar aquestes coses. Aquí n'hi havia un o dos d'anglesos aquí on se diu pensió Sa Platja, aquí aquests anglesos estaven aquí, estaven a s'hotel Platja aquest, però eren persones majors varen estar per aquí, però aquí es turisme no va començar fins aquest any. Per tot Mallorca hi havia gent, o deien que hi havia gent, però aquí a sa Colònia no hi havia gent. Ara sa Colònia un que jo ho he vist de petit, veure sa Colònia lo que ha tornat no se pot fer consciència, perquè llavors hi havia quatre civils per aquí, quatre cases, un carrer i avui en dia veus tot això. No és igual que aquests joves que neixen ara que ja ho veuen fet. No poden entendre, quan jo els explic qualque cosa, no poden entendre que sa Colònia fos lo que és i ara lo que ha tornat i sa misèria que hi havia, perquè hi havia molta misèria aquí a sa Colònia.
És que realment estàveu molt apartats...
Claro, estàvem com a un cap de s'illa i ses Salines hi havia gent que ja tenia un poc més de poder, perquè ja era un poc més gran ses Salines i tot això, però aquí a sa Colònia eren quatre rates que...
Perquè, per exemple, com ho fèieu amb sa sal a s'hora de transportar-la?
No, llavors venien camions, venien primer venien carros, llavors a lo darrer ja venien camions a sa sal. N'hi havia un que li deien Corraler de Felanitx que tenia un magatzem de sal a Felanitx i aquest va ser es primer camión que va venir a cercar sal, quan jo hi estava. I se'n duien molta sal i llavors en venia un de Llucmajor i un d'Inca, aquest camions se'n duien quasi tota sa sal que feien per aquí. I llavors per pobles de per aquí: ses Salines, sa Colònia, Campos, a vegades quan havien de matar es porc, que havien de menester un sac o dos de sal, venien aquí a cercar sa sal, perquè per anar a comprar a sa botiga no en tenien gaire, tenien quilos i quilos no retia per arreglar un porc i venien amb so cavallet o sa burreta a cercar un sac o dos de sal.
I a sa possessió, què era lo que produíeu sobretot?
Aquí just hi havia, tenien una guarda d'ovelles, llavors varen posar aqueixa vaqueria, que va ser quan es marquès me va venir a cercar a jo, jo no hi volia anar de cap manera, no sé es per què, jo estava molt bé aquí on estava i es marquès me va dir: "Fas lo que vulguis o vens a s'Estany o no faràs feina a sa sal". Batuadell ja me'n vaig anar a ca nostra més mustii que el dimoni.
De veres? Vos va obligar a anar-hi?
Me va amenaçar, me va amenaçar amb tota bona paraula, perquè ell sabia que jo era molt treballador i es sogre li digué dir: "Si hem de cercar qualcú ha de ser aqueix". Es sogre no era es sogre, era l'amo llavors i jo vaig anar a ca nostra i dic: "Bono, i es marquès m'ha dit això avui: o vaig a fer de...". Perquè varen fer un hort igual que aquí, varen posar deu vaques. "O vaig a fer d'hortolà o me traurà de sa sal, diu que no hi faré més feina". I a ca nostra se'n varen dur un disgust, perquè hombre jo allà m'agradava molt i guanyava poc, no sé si guanyava vuit pessetes o deu i me sabia greu anar-me'n, però quan es marquès me va dir allò vaig dir no, jo no em queda més remei que anar-hi i hi vaig anar.
Es marquès com se deia?
Don Jordi Dezcallar, marquès del Palmer.
Clar, era es senyor també de ses salineres?
Sí, de tot, de sa sal i de tot.
I vos ne vàreu anar a fer feina per ell.
I vaig anar a fer feina de vaquer, no em va quedar més remei.
I què tal ses vaques?
Molt bé, jo ho dominava en això, ho dominava, perquè a ca nostra ja tenia tres vaques i quan jo tenia deu o dotze anys ja aixecava falç i els donava menjar i això no em costava pena, lo que a jo no em sabia greu anar-me'n perquè estava molt bé allà i sabia que aquí hauria de fer més feina. Ah! I es marquès va dir: "Li heu de donar vint duros, un paper de cent pessetes cada mes, de sa meva butxaca i en aquell temps es missatges guanyaven quaranta duros i mantenguts i jo quan me va dar cent pessetes més vaig dir batuadell i es sogre quan me pagava me pagava es quaranta duros i cent pessetes més. I jo els guardava i jo tenia quatre-centes pessetes i un dia sa madona va venir a repartir brossat i lo que repartien per sa Colònia, llet mustissa i tot això, i va trobar ma mare, enmig de sa plaça: "Què tal s'al·lot com se porta?", "molt bé, és un bon treballador, diu però pot fer molta feina, perquè es marquès li dona cent pessetes cada mes". Cagondell, menos mal que les me vaig haver guardades i es vespre ma mare diu: "I què te donen a s'Estany?", "Quaranta duros", jo tot d'una entregava es quaranta duros, "i res més", i jo vaig veure que... dic es marquès me fa un regalo i diu "a on és aquest regalo?" i jo vaig dir, diu, jo just feia quatre mesos que hi anava, "el tenc guardat", "mem idò tre'l" i jo vaig anar dins es quarto i les tenia davall es llit i vaig treure ses quatre-centes pessetes i diu "au, venga-les, que les hem de menester per menjar" i els hi vaig haver de dar. Menos mal que els vaig tenir, perquè si no els hagués tengudes, crec que hauria acabat malament sa cosa, però els vaig tenir, perquè jo no em fiava, dic, si un dia passàs una cosa o s'altre i deien que guanyava cent pessetes més i ma mare se dava compte. Jo de mon pare no tenia por, però de ma mare sí. Dic sí putes, mos fotrà i vaig dur sort que no els vaig haver gastades.
Era més dura la vostra mare que el vostre pare?
Sí, mon pare era molt bon al·lot, era un caràcter d'home que no feia mal a ningú, si el volies tenir content, li anaves a fer un poc de puu a s'Estany de ses gambes per ell anar a pescar i ja eres es seu déu. Passava i jo deia com és que en Biel, es gendre que és casat amb una germana, cada quinze dies li duu puu? I és que veia que mon pare estava tan content, que tothom hasta es mariners que anaven a Cabrera, es Cubanos aquests que vos dic, quan anaven a pescar oblades en aquest temps i quan havien acabat de pescar ses oblades sempre quedava dues grapades de puu i s'altra una i en Pedro es vell va dir donau-me tot aquest puu jo el duré a l'amo en Jaume i cada dos dies li duia un puu d'aqueix i ell no els podia dar res, perquè era molt pobre no els podia dar res, i els dava una bosseta de figues i tenien tres caixetes davall s'escala, tres caixetes grosses que això voltros pentura no ho heu vist, però un temps tots es que tenien figueres assecaven figues i feien per menjar amb so pa o per menjar una cosa o s'altre. I mon pare cada vegada els donava una bosseta de figues, però de sa caixa de baix, de damunt no tocava res, això és de riure, no és per contar. I, quan se va acabar es darrer caixó, just va ser mig i ma mare diu i jo i es germà jeien damunt aquestes figues, a baix d'un replà de s'escala hi havia pots i jèiem allà damunt no teníem res més. I se va pensar que érem noltros que quan mos n'anàvem a jeure mos posàvem bé de figues, diu, bono, un vespre sopant, pareixia allò una mar d'oli, haurem d'aclarir un assumpte va dir ma mare: "Qui és que s'ha menjat ses figues des darrer caixó?" Batuadell tots vàrem badar una orella, jo vaig mirar es germà i es germà me va mirar a jo. Diu: "Tu, Joan, — que era cinc anys més vell que jo— què ets tu que has agafat ses figues?" Diu, "no passa res", va dir ma mare, "però hem de saber qui s'ha menjat ses figues" i ningú se va haver menjat ses figues, ningú deia res, i des cap de tres o quatre dies torna moure lo de ses figues, i mon pare diu: "He estat jo que quan es Cubanos me duen es puu els dava una bosseta de figues, no tenia", diu, "idò ho haguessis pogut dir es mateix dia i no esperar ara a dir-ho", encara el va arriar.
Que es puu m'han dit que per aquí per s'Estany se'n feia molt, no?
Sí, a s'Estany de sa Vall. Jo també a lo darrer sempre el tenia content, perquè cada quinze dies o vint li anava a fer una tirada de puu.
Com se fa es puu?
Amb un gambaner així de gros i vas tirant per dins, hi ha molt d'illot i molt de fang i vas tirant per damunt per damunt i fan copinyes i fan brutor, però tot és bo per fer bromeig és bo tot i jo quan mon pare qualque vespre aquest temps quin temps fa, si tenia un poc de puu, i jo agafava sa bicicleta, perquè era dues hores, amb dues hores anaves i tornaves i feies puu a voler i el tenies content. I jo ho vaig fer moltes vegades sense poder, però m'agradava anar-li a fer un poc de puu.
I éreu pescador?
Jo pescador no ho era, jo vaig anar a pescar, perquè llavors vàrem comprar una barca i anava qualque pic a Cabrera, però es qui anava era un amic meu que li deien es patró Guillem, aqueix hi anava feia de pescador i anava a pescar, però jo, de vegades hi anava i estava dos dies a Cabrera, perquè jo tenia aquí a s'Estany i no podia anar a pescar i tot això. Tenia molt mal deixar i anava qualque pic: "Au, anem amb noltros", però res més, no era pescador.
Es vostre pare sí que ho era?
Agafava sards i agafava oblades i agafava molt de peix per sa vorera, però amb barca no hi va anar mai. Per ses voreres pescava, si veia que hi havia un poc de mar, és que podies pescar es sards, si era un altre dia que no hi havia tanta mar, havies d'anar a cercar una altra pesquera que hi hagués altra classe de peix, però quan hi havia mar, que se posava un poc de temporal, sempre anava aquí davant, a dins Cala Galiota, hi havia un redol que hi havia molts de sards i n'agafava, qualque pic dos o tres.
Hi devia haver més peix que ara.
Sí, no i ara diuen que no hi ha peix, però és que ara avui en dia hi ha tants d'ormejos, que llavors just hi havia quatre xarxetes i volantí i un calamar i un poc de peix de volantí, no hi havia res més, i ara hi ha tants d'ormejos, que la mar... ara hi ha xarxes d'una classe, xarxes de s'altra i agafen molt de peix, perquè llavors no n'hi havia tant de peix i se queixen que no hi ha peix, però és que n'agafen una barbaritat de peix, però molt.
I vos volia demanar, quan éreu petit o quan éreu jove, o abans de fer desset anys... què fèieu per divertir-vos? O només anàveu a missa es diumenges?
Fèiem ball, quan jo tenia divuit anys.
Éreu ballador?
Molt. Vaig guanyar un concurs una vegada a Porreres.
I què era ball pagès o...?
No, ball d'aferrat, sa meva dona ballava boleros i jotes, però jo no en vaig saber mai, però llavors a dins es cafè sempre hi havia un reconet, un bar, un local i allà agafàvem dues guitarres i tocàvem i cantàvem.
Ah, tocàveu sa guitarra?
Sí, però no en sabia, però raspava. Sí amb una paltrella, a jo m'agradava molt cantar i era es qui cantava millor de tots. Quan jo cantava, molts de pics m'enfadava, me cagondell quan jo cant tothom balla i quan tocau voltros, en Xetarrer i en Guillem, quan tocau voltros ningú balla, és que no teniu ritme per tocar els deia jo. I jo agafava sa guitarra i rasca i tira per envant.
Què cantàveu, què solíeu cantar, què vos agradava?
Boleros i cançons espanyoles, tot cançons espanyoles i boleros i tot això, i pasdobles, i tangos i vals. Però a dins sa nostra daixona, no és que fóssim músics de res.
És a dir, que éreu s'animació...?
Quan toca en Miquel, ses velles i tot ho deien, tothom surt a ballar i quan toques els altres, un se seia, s'altre xerrava, perquè no diuen ritme, jo duia ritme per fer ballar, però els altres no en duien. No, jo era un poc perillós quan era jove. M'agradava molt sa juerga.
Hi havia molta juerga per aquí o anàveu de cap a...?
Per aquí ho passàvem bé en s'estiu, en s'estiu venien aquests camions de Porreres que feien sequers. Quan havien acabat es sequer, venien a sa Colònia a fer un dinar.
Què és això des sequer?
Sequer d'albercocs, treien albercocs a assecar i tal i, quan havien acabat es albercocs, els amos els duien a fer un dinar a sa Colònia i noltros dèiem a un que li dèiem Joan Petit, que encara és viu, deia: "Miquel, han vengut ses porrerenques". I fèiem un poc de ball i tot això, en s'estiu ho passàvem bé, en s'hivern, era un desastre, en s'hivern no hi havia res.
Anàveu a entretenir ses porrerenques?
Sí i llavors per Nadal i per Pasqua venia s'orquestra de Campos, sa Sis Som, i ja fèiem ball amb orquestra i tot això. Jo m'agradava molt es ballar i sa meva dona era una ballarina de campanes, sí, putes.
I es diumenge a missa hi anàveu?
Sí, això no faltava, encara ara m'hi feia anar sa dona cada diumenge, qualque diumenge no en tenia ganes i hi havia d'anar a missa, com si en tenia ganes com si no, per no donar-li un disgust a ella. I és ver, si ho penses bé, perds mitja hora i mitja hora no és res, pots anar a missa. Jo, ara i tot, com veig ses coses, que veig que sa joventut ningú va a missa, és que té collons, tenen collons de dins un bar haver-hi al·lots de 20 i 25 anys i 18 i no tenir daixona de ningú anar a missa, ho trob com a fei i tot. Llavors no li trobava, però ara trob que no perden tant de temps per anar a missa i a missa no aprens res dolent, però això és sa vida.
M'heu de començar a explicar com va ser que vàreu obrir es primer comerç, com va ser que vàreu passar de sa possessió i vàreu obrir això.
A ca nostra, jo tenc una casa aquí en es carrer de la Mar, a sa plaça, i jo un dia quan vaig veure que tot se venia i tot això vaig dir haurem de veure si cercam una altra manera de viure. I jo vaig dir posassem una botigueta i vàrem posar una botiga i amb sa botigueta vàrem anar fent i matàvem un parell de xots i carnisseria i mos va començar a anar bé i res i així va ser, així va començar es comerç. I llavors amb uns amics meus vàrem comprar lo que és es supermercado de quan davallam s'escala cap allà, vàrem comprar aquest solar per posar un magatzem de fruita i es qui mos servia fruita va dir, va ser ell que va posar, va dir: "Tu no ets amic d'un que li diuen Toni Ballaguer", que era es director general de Betancor, dic "sí, som molt amics", "idò hem de tenir una reunió" i vàrem tenir una reunió i vàrem parlar de posar un magatzem de fruita i aquest servia de sa Ràpita, sa Colònia, Campos, ses Salines, Santanyí, Cala Figuera fins a Cala d'Or, tenia aquesta zona i batuadell llavors mos va anar bé això, perquè vàrem guanyar un parell de doblers i vàrem dir això va bé, però llavors es socio mos va fer una putada i res tot se'n va anar a sa quebra. En Betancor, que el vàrem treure defora, no és que robassen res a n'en Betancor, lo que noltros no sabíem que duia trenta tonelades de pomes, 32, que duia cent violes de plàtano, 110, mos alimentàvem des transport de Betancor, però noltros no li robàvem res a ell, noltros pagàvem es fruiters. Si noltros haguéssim hagut de dur una tonelada de pomes, no la podíem dur perquè es fletes eren més grossos que lo que guanyaves, però 500 quilos, 200 quilos, això mesclat amb sos pedidos d'en Betancor mos anava bé, i ses tomàtigues igual i tot igual. Mos va anar bé. Jo els vag dir, vàrem començar en es mes de juny, i jo els vaig dir: "Si en acabar sa temporada, mos repartim 100.000 pessetes, dic jo vos pagaré un sopar en es Port Blau o a es Marisol i varen dir "fet està", varen dir ells dos i no vàrem arribar, però vàrem arribar a ses 297.000. Varen faltar tres pessetes per ses 100.000 pessetes cada un i jo vaig dir igual pag es sopar per tres pessetes o quatre que falten no vull que... i vàrem fer un bon sopar de sards torrats i mos vàrem posar bé i en Betancor aquest va dur un amic o dos seu que tenia per Palma, és que era s'escrivent de Betancor, perquè llavors en Betancor aquest era com parlar d'ara d'un ministre te diré, llavors era s'únic dins Mallorca que duia tots es magatzems de tot Mallorca. I va dur es seu comptable i llavors un amic seu i eren cinc i vàrem sopar de sards torrats.
I com va començar lo de ses barques, ses lanxes?
Buf, aquí hi ha història. Ses lanxes, perquè jo no he sabut lletra mai, però quan era jove tenia es cap molt obert pes negocis i un diumenge vàrem anar a un puesto que se diu, se deia llavors, i se diu ara ja no hi és, es Turó, però llavors no hi havia cap casa, ara ja tot són cases pes Turó i vàrem anar amb en Guillem, amb aquest patró que jo te dic i érem joves, jo tenia trenta i pico d'anys i ell també i diu: "Ui hem d'anar a fer una xerrada" i jo vaig dir "i per què hem d'anar per allà?", "perquè m'estim més que no mos vegin", cosa de tonteries de nins, i mos ne vàrem anar en es Turó i me diu: "Hem de veure si trobam una barca per fer viatges a Cabrera". I jo vaig dir, jo, com que ignorava això de la mar de Cabrera i tot això, diu "això que fa en Rave", que era aquest des Llombards, que era es Lepanto, diu "no ho pot fer, no té permís". "I si no té permís, noltros tampoc en tendrem". Res, i llavors aqueixa setmana dos o tres vespres ja vàrem xerrar plegats i la qüestión que ell me diu un dia hem d'anar a fer una volta i jo vaig dir "i amb què anam a fer una volta?" diu "amb sa moto", dic "batuadell sa meva moto no sé si mos ne durà", diu, "idò demana sa des teu nebot", es nebot tenia una Ducati d'aquestes grosses, dic: "Mem, me podries deixar sa moto diumenge?", diu "a on hem d'anar?", diu, "hem de recórrer sa costa aqueixa", però no em va demanar res més i jo no li vaig dir. I un diumenge partim amb sa moto cap a Cala Figuera, cap a Cala Rajada, no, primer es Port de Felanitx i tira per amunt i mos vàrem aturar a Cala Rajada. I tot d'una que vàrem arribar: "Uep, patró què fas per aquí?". I jo vaig dir se deven conèixer amb en Guillem i, efectivament, se coneixien. I la questión que diu: "I què cerques?", "ara mos havia passat pes cap de cercar una lanxeta per fer excursions a Cabrera" i aquell li diu "què teniu es permís" i en Guillem diu "no", diu "has de treure permís" i diu "en Rave hi va sense permís, perquè se'n duu es suministro i tot això". Diu "i aquest no ha de menester, però se'n duu deu clients i els se'n duu d'amagat, però no els pot dur deu clients així". I res que vàrem quedar allà aquest vespre i, quan sopàvem, aquest diu "jo en tenc una de lanxeta", diu, "sí, faig excursions per Cala Rajada" i tot això i aquest diu: "La compram" i ell diu "jo la venc", perquè ell en volia fer una de més grossa, "però te tenc a dir una cosa, no te vull enganar", diu "però jo sé que hi ha hagut barcos aquí que volien fer excursions a Cabrera i com que era militar no els hi han deixat anar". Batuadell i en Guillem diu, "què feim?", dic, "ja has sentit es reclam, si no treim un permís, no hem de somiar de barques", jo vaig pensar, batuadell, "jo som molt amic des marquès", vaig dir jo. Diu "batuadell, idò l'hem d'anar a veure". Dic demà mateix i l'endemà dilluns agafam sa moto i cap a Palma i vivia a s'hotel Mediterrani es marquès. I me tenia dit, "si mai vens has de dir som l'amo dels estanys". A jo me tenia dit això i la question que mos presentam allà a s'hotel, pensa tu, noltros pareixíem pigmeus per allà per s'hotel i estàvem com a... tremolàvem. "Bon dia, tengui". Diu, "què volíeu senyors?" I jo quan el sentia dic "batuadell si mos coneguésses". Dic "venim per xerrar amb el senyor Marquès", "de part de qui?", "d'en Miquel de s'Estany". I aquell, "senyor Marquès, aquí hi ha un senyor que demana per vostè", "qui és?", li va dir, "en Miquel de s'Estany", ah, que pugi, que pugi. I en Guillem diu "no, no pujarem", estava en es quarto o es quint pis. I jo li vaig dir "obri tu, perquè jo no sabia com s'obria s'ascensor ni sabia res". I la question que mos obri s'ascensor, sa planta 5, s'habitació 32, pujàvem allà i el vàrem trobar amb so batín posat, perquè noltros son no en teníem gens. "Bon dia, tengui". "Què hi ha de nou, Miquel?". "No, no hi ha res de nou, ara mos havia passat pes cap de comprar una barqueta per anar a Cabrera, però mos han dit que lo que havíem de fer primer era treure es permís". Diu, "això està fet" i en Guillem diu, "no, no està tan fet". I li fa explicar tot... Diu: "Vos dic que està fet. Comprau sa barca". I vàrem xerrar un rato i diu: "Jo hi vull dur part amb aquesta barca", mos va dir i noltros lo que cercàvem era que hi volgués dur part, perquè aquell mos va dir que en volia 250.000 pessetes i jo tenia un duro, en Guillem cap, [...] en Joan deu reals i li vàrem dir: "I què vol dur de part?". "Es 51%", mos va dir es marquès, es puta ja se va assegurar. I noltros bé, bé, "a on és sa barca?". "A Cala Rajada". "Demà l'anirem a veure" i el s'endemà tira cap a Palma i vàrem anar allà, tenia un xofer i el va cridar i es xofer, perquè en aqueixos entonces estava separat de sa dona, se va separar es senyor marquès i la question que partim amb so cotxe cap a Cala Rajada. I, quan va veure sa lanxa, diu "això és una jugueta". Venga i res vàrem fer es tracto, el s'endemà en Guillem ja va anar a cercar sa lanxa amb en Joan es seu cosí i res i vàrem partir així. Quan va fer dos anys que marxava, no quedava res, es benefici per menjar i per tal, just hi cabien quaranta clients o això i no bastaven "per donar beneficis hem de fer una lanxa grossa" va dir es marquès. Jo li dic "remil de putes sagrades, ja hi som ja". I res mos ne anàvem a Cala Rajada mateix, en Guillem coneixia un mestre d'aixa i anam allà i "hem de fer una barca", "quants de passatgers ha de dur?" O Es marquès diu "100, 110", i en Joan Petit va dir "serà massa grossa", perquè ja veia que això costaria doblers i es marquès diu "hem de fer una lanxa així, dos motors i tip i tap i comença amb sa Debarivi" i la question que amb un any va estar feta. S'any que va venir davant posam sa lanxa aquesta i llavors anava bé, guanyàvem qualque cosa, lo que guanyàvem poc perquè ells no se movien. Un dia vàrem tenir una discussió un poc forta i jo els vaig dir "això toca deixar més doblers, però com que voltros ho duis malament" -jo me vaig passar un poc-, perquè ho veia que ho duien malament, "perquè vos conformau amb sos quatre hotels de sa Colònia i un dia vos ne duien 15, un dia vos ne duen 20 i cap dia se'n va sa lanxa sencera. Un dia vendrà una excursió de fora, però no d'hotels, una altra excursió, -perquè ho sabien que aquesta lanxa anava a Cabrera-, i aquest dia fareu vuitanta o noranta persones". I els ho vaig dir que ho duien malament, se varen com a enfadar amb jo i tal i qual. Res, va passar i vàrem seguir fent feina i, claro, es marquès se'n duia sa meitat de sa ganància. I noltros mos havíem de repartim s'altra meitat. I mos repartíem 100, 120, res, poca cosa i jo vaig dir, els vaig tornar a dir, ja havia passat quatre anys més, dic "així, al·lots, no anam" i es patró diu "ido l'hem de vendre", dic "fareu lo que voldreu, però veneu es negoci millor de Mallorca" i mos vàrem discutir i aquest vespre vàrem fer com una brega i tot. Jo vaig estar quinze dies que no anava ni sa barca ni res, ells venien a comprar es gènero aquí, perquè feien pella cada dia. I la question que llavors un dia va venir es patró i diu "ja t'ha espassat s'arranque?", dic "no, Guillem, no m'ha espassat, però jo veure un negoci que no se duu bé" diu "idò vine tu". Dic jo no som mariner, jo som botiguer, jo som carnisser, però jo no som mariner, però si jo venia, canviarien ses coses. Diu "idò vine", dic "no, no vull venir, jo no vos tenc a llevar a voltros lo que sabeu que jo no sé, però que ho duis malament, ho duis malament". I varen decidir vendre sa lanxa, jo no hi podia consentir de cap manera. I si no hagués estat per aqueixa, no mos hauria convençut, perquè es que la va comprar no tenia cap cèntim ni un i jo ho sabia, havia d'anar en es banc i si jo li hagués dit "jo hi duc es 50%" li hauria obert es cor, però tota sa nit vàrem anar de damunt amb aqueixa "no has fet mai cap mal paper mai, si fas això no te miraran pus mai de cara" i me va desorientar i vaig dir "a ca una puta" i varen vendre sa lanxa. I ha estat es negoci millor que hi ha hagut a sa Colònia, perquè aquests han fet un sac de duros. Ara se n'han posades moltes, però aquests deu o dotze anys han fet es doblers que han guanyat.
Com se deia sa vostra barca?
Debarivi. Tenia es nom de tots: De de Ezcallar, Bauçà es patró, Rigo s'altre socio i jo Vidal. I res és una lanxa que és molt guapa, encara ara és guapa, perquè l'han cuidada.
I encara funciona?
Si funciona? I en tenen dues més, dues més en tenen aquests ja i una de ràpida, perquè llavors se varen posar aquestes lanxes ràpides que en vint minuts anaven a Cabrera. Claro, hi podien dur poca gent, però feien un parell de viatges. I ell tot d'una varen comprar una lanxa d'aqueixes ràpides. Sí, així va començar això d'anar a Cabrera.
I vós hi anàveu sovint per Cabrera?
Sí, llavors hi anava, llavors Cabrera jo cada mes, cada hi anava i pescàvem es calamars i fèiem un dinar a Cabrera i tot això i hi anava bastant jo a Cabrera. Jo me'n anava amb sa lanxa amb ells i els ajudava a fer es dinar i tot això i passava un dia per Cabrera, però no és que jo me dedicàs a sa pesca i tot això.
Vos volia demanar, de quan éreu jove, Cabrera i tota aquesta costa, sa Vall, s'utilitzava molt per fer contrabando i entrava molta cosa, supòs que...
Això no ho vull tocar.
No ho voleu tocar?
No, això des contrabando, perquè és una historia molt llarga, m'estim més no tocar-ho. Això va dur molts de disgusts i molt de gusts i gent que va guanyar molts de doblers, no va ser es meu cas, perquè jo quan tenia 100 duros o 200 ja els jugava i quan havien fet dos o tres viatges feien una agafada i desapareixia tot.
Això li han fet a molta gent.
Sí, a molta gent i un cunyat meu un dia ho va saber que aquests varen fer molts de doblers perquè aquests varen fundar sa companyia des contrabando amb en Pintat d'Alaró. No tornis jugar altra dobler a sa barca, perquè beneficis no en veuràs, lo que perdràs lo que hi jugaràs. I així va ser. Una vegada hi vaig jugar molt i vaig rebre fort. Això des contrabando m'estim més no tocar-ho
Però n'hi havia bastant per aquí.
Molt, molt. No hi havia roques ni res i feia molt bon descarregar. Ses lanxes venien i amb un vespre te descarregaven. Tot es viatge, sí, molt de contrabando hi havia. Això va ser sa sort de Mallorca, si no l'haguessen duit, a l'any cinquanta i 45 haurien passat molt puta per Mallorca.
Abans quan parlàvem de sa fam de sa postguerra.
Sí, això va venir després. Es contrabando va venir després.
Això va ser sa salvació de molta gent.
Claro! Molta gent, aquí a Mallorca pentura se varen fer rics cent persones te diré, es jefes i es de prop des jefes te diré, però tots es magres com noltros just fèiem feina i no guanyàvem res. Però això des contrabando és una història molt llarga.
Me la contareu qualque dia?
No, es contrabando jo no el vull tocar a sa meva edat, perquè jo tenc molt que contar amb això des contrabando.
Ah sí? No me tenteu!
Això des contrabando no el vull contar. [...]
Idò, clar, lo que vos comentava abans, es canvi de sa Colònia de Sant Jordi ha estat increïble, com vos trobau ara a sa Colònia de Sant Jordi? Perquè sa majoria de gent és de fora d'aquí.
Aquí no hi ha ni vint persones de sa Colònia, jo els contaria amb es dits de sa mà, vint per no dir-te cinquanta. Però llavors és que hi havia molt poca gent, sa Colònia era molt pobre, no vos podeu fer una idea, jo amb deu anys guardant cabres que un dia vaig perdre una espardenya i ma mare em va fer anar a cercar s'espardenya, l'havia perduda davant es quarter i menos mal que la vaig trobar. Després de sa modèstia de guardar ses cabres, perquè perd una espardenya trobau que encara m'havia de renyar? Idò em va enviar a cercar-la i menos mal que la vaig trobar, perquè sinó crec que m'hauria fotut. Llavors era una cosa sèria, ara lo que veim, aquests infants nostres, aquests nets i renets, lo que gasten en juguetes i més juguetes i ve un cumpleaños i venga juguetes i han fet festa i venga juguetes i noltros aquí dalt està ple de juguetes des nets i jo a ca nostra encara vaig veure fa mig any un regalo que em va fer sa senyora des marquès de quan vaig combregar, que era una capsa així, no i encara crec que hi és, hi havia cuinetes, hi havia tonteries, quan va combregar sa meva filla li va fer aquest regalo aquesta senyora [...].
Vos ha anat bé, per no tenir lletra.
Gràcies a Déu, si hagués sabut lletra, hauria fet doblers, lo que no vaig saber lletra. I un home que no pot escriure, no farà cap cèntim mai fent feina. Jo encara gràcies a Déu m'ha anat bé, no me queix, però si no sap lletra. Jo dic saber lletra, un home que sap calcular ses coses i fer números, jo de cap era un lince, perquè vaig posar, després d'aquest negoci, vaig posar un altre negoci que era una discoteca que se deia Los Pinos, una discoteca que va ser lo més gran que hi va haver a Mallorca.
Vàreu posar Los Pinos vós?
Jo vaig ser es fundador de Los Pinos.
Vedena, si això és mític. Sa discoteca jo l'he coneguda, ja no era lo mateix, però.
Llavors me'n vaig anar a es cinc anys.
Quin any ho vàreu posar lo de Los Pinos?
Los Pinos pues jo tenia quaranta i un parell d'anys devia tenir. No, un moment, vint, trenta, trenta i trenta són seixanta, seixanta i pico d'anys tenia quan vaig muntar Los Pinos amb un altre socio meu, un que feia de xofer amb jo, jo tenia un taxi i menava es taxi i un dia va dir "hem de fer una sala de festes" i vàrem posar un bar i restaurant i llavors vàrem fer sa sala de festes aqueixa i això ho vaig fundar jo. Jo per fundar coses era molt bo. I un negoci que tenim aquí que se deia es Laos. No hi has estat mai? Això es des meus nets.
Ara està llogat, però mon pare fa anys varen fer uns apartaments aquí devora i solíem venir una setmana en s'estiu o qualque cosa així.
Idò es Laos és d'uns nebots meus, i es nebots sempre diu "si no hagués estat per supermercado no hauríem pogut fer aquest negoci" i té raó, però vaja no hem fet doblers, però hem viscut sa vida, però ja no hem de demanar gaire cosa més.
Tornar a córrer.
Córrer ja vaig córrer i molt que vaig córrer. [...]
I també teníeu un taxi?
Dos en tenia.
Cagondena es Ministeri de Treball vos podria donar una medalla o algo.
Sí, me volien fer un carrer aquí a sa Colònia, però s'Ajuntament no ho va voler.
I això?
Ah, va dir que no me mereixia un carrer. Ja tenien a sa Colònia érem, es meu nebot ja tenia 84 firmes i un altre ja en tenia 36 i varen anar a s'Ajuntament i varen dir "hem de fer un carrer a l'amo en Miquel", perquè me deia l'amo en Miquel i s'Ajuntament va dir "ja vos contestarem". I quan hi varen tornar els varen dir: "No té autoritat per fer-li un carrer", però aquests ho deien per lo emprendedor que he estat jo, m'entens?
I vos coneixen com a l'amo en Miquel?
Un temps me deien "es pagès", després me varen dir en "Miquel de los Pinos" i ara em diuen en Miquel des supermercado. He tengut tres noms.
Ara vos coneixeran com en Miquel d'Aire!, que és es programa aquest de ràdio.
És per sa ràdio això?
Això és per sa ràdio.
Batuadell, idò menos mal que no hem tocat es contrabando.
Redena, a mi tothom me'n xerra des contrabando.
No, no, jo no en vull xerrar.
No, això, cadascú ha de ser lliure de xerrar de lo que vulgui, però a jo me'n han contat hores i hores d'històries des contrabando. Perquè això un temps ningú deia res, però avui en dia. Tots són morts ja.
Molts de morts ja n'hi ha, uf, n'hi ha molts de morts.
Bueno, per aquí hi va haver un parell de morts de...
A jo me'n feren una de prensió, me varen agafar, ara no sé exacte, tres secrets mos varen agafar.
Aquí a sa possessió en tenien un.
Sí.
[...]
Clar, no, perquè sa costa aquesta...
Hi havia tres companyies que hi feien feina: sa de sa Vall, sa nostra i sa de ses arenes. Tres companyies.
Pagès/esa | Saliner
Colònia de Sant Jordi
Colònia de Sant Jordi