Aire

Miquel Rosselló, vaig néixer l'any 1950.

Vàreu néixer aquí a Mallorca?

Sí, en es Pont d'Inca.

A què se dedicaven es vostres pares?

Pues mon pare era administratiu, oficinista, varen fer feina a una agència de viatges i ma mare va estar uns anys sense fer feina, però era funcionària d'hisenda.

Vàreu estudiar a Barcelona i vàreu estudiar Econòmiques?

Sí, me vaig matricular a sa Facultat d'Econòmiques l'any 68.

És a dir, que ja des del principi anàveu... éreu bon estudiant o...

Bueno, a s'universitat no massa, però vaig fer tot es batxillerat a Sant Francesc aquí a Palma i després vaig estar un any a es seminari Diocesà, un any i mig, després vaig sortir vaig fer es preuniversitari lliure, que deien, me vaig examinar a es Ramon Llull, que era s'únic institut que hi havia en aquell moment i després me vaig matricular a sa Facultat d'Econòmiques.

Com va ser que vàreu decidir estudiar Econòmiques?

Bueno, sa veritat és que eren... jo vaig... sa meva... s'any que vaig fer es preuniversitari vaig tenir una professora que era n'Aina Montaner, que era una persona molt compromesa, era antifranquista, en fin, era molt amb un nivell cultural molt alt i tal i jo vaig anar a classe amb ella de Grec i Llatí, perquè ella havia fet lletres i sa veritat que vàrem fer poc Grec i Llatí, perquè totes ses classes xerràvem i jo vaig descobrir tot un món que no coneixia. Aquí podies haver acabat es batxillerat i no haver-te enterat que a Espanya hi havia hagut una República, per exemple, o que hi havia un poeta que nomia Miguel Hernández o que hi havia un polític que nomia Largo Caballero, a part del caudillo no coneixies pràcticament... i los Reyes Católicos, clar. I tot això va ser un descobriment per mi, també un descobriment que vivíem a una dictadura, que hi havia presos polítics i tal i vaig pensar en estudiar algo que sonàs a Ciències Socials, a social o algo així. En aquella època no hi havia Sociologia, no hi havia més que Economia i me vaig apuntar en això perquè me sonava a lo més progressista i lo més així. No sabia molt bé que era Economia, després ho vaig descobrir quan vaig arribar a Barcelona al 68.

Començava a canviar sa cosa o encara...?

Bueno, al 68 encara hi havia... bueno a nivell europeu és s'any des Maig francès i jo vaig arribar a s'octubre, que era quan començava es curs, i aquell any havien arribat a sa Península i a Catalunya concretament però sobretot a Madrid i Barcelona els aires des Maig francès i me vaig trobar un curs que era molt... era una explosió de lluita, d'agitació, que va durar tres mesos, perquè en es tres mesos varen declarar s'estat d'excepció, varen tancar s'universitat i se va haver acabat es curs i ses mobilitzacions i tot, però es tres primers mesos varen ser mesos d'una gran mobilització. A més, curiosament va coincidir amb un moment que es Ministeri d'Educació, no sé què se deia, d'Educación Nacional, crec que se deia, pues volia fer una prova de... un intent de crear associacions i assimilar un poc es moviment estudiantil i altres...

[...]

Hi va haver un rector nou, en fin, hi havia hagut una... a Barcelona havien nombrat alguns decans més... en aquella època hi havia una pugna dins es règim franquista entre lo que noltros dèiem o se deia es ultres i es aperturistes. Es ultres eren es franquistes puros i duros, es fatxes, es que volien sa continuïtat d'en Franco després de sa mort d'en Franco, en fin, en Carrero Blanco i tota aquesta gent així. I hi havia un altre sector, que en part estava vinculat a l'Opus Dei, que no és que fos més d'esquerres òbviament, era un poc... però bueno, però era més... tenia clar que tard o prest Espanya s'havia d'assimilar a Europa i, per tant, hauria de canviar cosa i aquest sector va ser és que va encapçalar aquesta... es moviment estudiantil estava tan constrenyit que va desbordar. Allò se va convertir amb assemblees diàries, es catedràtics aquests varen intentar participar i encauçar allò, varen... record alguna assemblea amb centenars de persones que es decà i es rector se seien allà en terra amb es estudiants i quan demanava sa paraula, anava a xerrar, es que donava sa paraula deia: "No le toca a usted, le toca a aquél del fondo" i tal i, però això progressivament progressivament i evidentment ses organitzacions clandestines aprofitaren allò també per aixecar es llistó, hi havia sa guerra del Vietnam, varen començar a treure coses d'aquestes i tal i això va arribar a un moment que els ultres varen dir que s'ha acabat s'experiment, va coincidir que es gener del 69, això era quan va començar es segon trimestre, hi va haver una acció a sa Facultat de Filosofia de Barcelona, que era sa central, allà on està ara sa plaça Universitat encara, que hi va haver una assemblea i un grup molt d'extrema esquerra va dirigir aquella assemblea i en acabar s'assemblea se'n varen anar en es rectorat, que estava en es primer pis, varen forçar ses portes, varen entrar i varen tirar un busto d'en Franco que hi havia per sa finestra a sa plaça Universitat. Allò va ser un escàndol enorme, se li deia "el asalto al rectorado" i bueno, después, jo que sé, concentracions de militars i de falangistes i de "desagravio" cantant el cara el sol i no sé quan i es govern va declarar un estat d'excepció. Això jo ho vaig viure, estava allà i vaig viure allò, però sa veritat no era aquesta, després estudiant es procés polític d'aquests anys ho descobreixes. Sa veritat és que en aquests mesos hi havia un auge enorme de lluites obreres dirigides per Comissions Obreres sobretot en el nord, a Astúries i tal, perquè quan hi ha un moment de despegue econòmic és quan es treballadors demanen, bueno, pues si ara va bé, ara és s'hora... bueno, encara funciona així, però estem parlant d'una època que qualsevol vaga, qualsevol assemblea estava prohibida, perquè era il·legal. Llavors, si hi havia empresaris que sabien, pujaven es salaris, perquè els hi sortia més a compte cedir que no aguantar sa pressió i sa vaga i això estava provocant un nivell de govern que va dir "estat d'excepció" amb s'excusa des busto d'en Franco i tal i durant tres mesos estat d'excepció volia dir que no sé com punyetes se podia dir això, però limitaves es drets que hi havia, que ja no existia dret de manifestació, ni dret de reunió, ni dret de res, però, en fin, ja tot estava... per exemple, si a tu te detenien, normalment tenia sa policia tenia tres dies per interrogar-te, que normalment solia ser per torturar-te, però bueno, per interrogar i en es tercer dia t'havia de passar en es jutjat. Quan hi havia estat d'excepció, te podia tenir es dies que fos. Tota una sèrie de mesures d'aquestes, acompanyat amb aquesta mesura varen tancar sa Universitat de Barcelona i una part de Madrid i varen fer neteja. Tots es líders que s'havien destacat... a part d'això també va ser una arma molt perillosa, perquè aquests tres mesos de lluita pràcticament a cara descoberta, pues, s'havien destapat tots és que... perquè si tu estàs amb unes condicions de més clandestinitat no te mostres, tires papers, fas coses, fas accions, però no, clar, òbviament dins ses facultats en aquell moment hi havia sa brigada político-social secreta a tope. Anaven, no hi havia es sistemes actuals que te controlen amb càmeres de per tot, però vamos, i bueno varen fer una neteja que quan varen tornar, varen obrir ses facultats pels exàmens finals es mes de maig en tornar ja en aquella època era una persona que no participava de ses mogudes com qualsevol, no estava ficat a cap organització. Participava en tot i me ficava a tope, però no, llavors, però evidentment jo també me vaig fixar de qui era és que xerraven normalment i tal i quan varen tornar no n'hi havia cap d'aquests. O els havien enviat a fer sa mili a Ceuta i Melilla, o els havien ficat a sa presó o s'havien exiliat, i, clar, va ser una neteja molt potent.

Un parell de preguntes sobretot en es pas previ a anar a s'universitat, aquests temes se podien tractar amb certa tranquil·litat o era...?

No, que va, tu no podies xerrar en públic de totes aquestes coses, perquè anava a classes particulars, me presentava per lliure i ella me donava classes a ca seva, o sigui, va ser per això.

[...]

I com és que vos vàreu començar a comprometre més?

Bueno, en principi, jo crec que s'esquema de compromís de s'època aquella des finals des franquisme o no tan finals, perquè estic parlant encara d'una època molt dura era sa mecànica normal. Tu te començaves a demanar coses, era lo mateix que diguéssim sa lluita generacional amb ses generacions antigues. Es teus pares te deien que havies d'anar a missa i tu no anaves a missa i se te cabrejaven... o eres una al·lota i havies d'estar a ca teva a les nou i mitja i estaves fins es nassos i tal i protestaves i tal. Si això se reduïa dins s'àmbit de sa família, pues quedava amb això, si això ho feies a un institut o una facultat, acabaves enfrontant-te a es professor, que era és que representava s'autoritat. I immediatament que desbordaves això intervenia sa repressió política, es grisos pegaven i tal, i llavors era molt fàcil entendre o sa canviava sa dictadura o... no era qüestió de canviar un professor o dos vedells que eren uns xivatos o no sé què, sinó que era un tema de sistema. I después començaves a conèixer que hi havia presos polítics i que torturaven a ses comissaries i que tal i qual i tu deies: "Hombre, no se pot viure a un país sense fer res. Algo hi ha que fer perquè això canviï" i llavors t'impliques amb una fase amb una època on tot era molt secret. Jo que sé, si avui te vols implicar amb política te'n vas en es local del PSOE o de PODEMOS els demanes el programa, quedes amb algun perquè expliqui lo que pensa. En aquella època ni sabies qui era cada un, ningú te venia a explicar i, per tant, pràcticament es primer que trobaves era amb és que te trobaves. Es primer que más o menos te deia algo que a tu t'agradava.

I en es teu cas com va ser aquesta...?

Amb es meu cas vaig estar aquest curs per mi va ser un curs de descobrir tot, tot lo que m'havia explicat aquella persona a la pràctica. Hem de tenir en compte que jo vaig arribar a sa facultat i es primer dia ja vaig començar, antes d'arribar a saber quina classe tenia ja corria per dins es passillos amb es grisos darrera, perquè hi havia hagut no sé què, i ni m'havia enterat de lo que havia hagut, ells entraven i tal, o sigui... va ser un curs totalment molt mogut. I, quan va acabar, es curs següent, me'n vaig tornar a Barcelona després de ses vacacions d'aquí a s'estiu, me vaig trobar un company que me va cridar de forma així de forma molt secreta i molt conspirativa, me va dur a un racó d'un bar i me va demanar mem si me volia fer des partit i jo vaig dir que sí tot d'una, estava desitjant que qualcú me demanés. Li vaig demanar: "A què te refereixes al PSUC?", que era el partit comunista que hi havia a Catalunya, no aquests són una banda de revisionistes o algo així me va dir. I jo li vaig dir: "I per què són revisionistes?" i ell me va dir: "Per què el PSUC vol fer sa revolució a Espanya i es partit que jo te propòs la vol fer a tot el món" i jo tot d'una vaig dir: "Jo m'apunt en es que la voleu fer a tot el món". I quan me vaig donar compte m'havia apuntat en es partit de més extrema esquerra, més radical i més sectari que hi havia a sa Universitat de Barcelona. Si és que si es meu amic hagués connectat amb un altre m'hagués fet des que me va dir es meu amic.

Tanta sort que no era de s'Opus Dei.

Sí, exacte, això no... No, però moltes vegades he pensat que tota aquesta cosa que se diu, bueno, que tots coneixem i que tots rebutjam des tema de sa violència i des terrorisme i tal en aquell moment no se veia de sa mateixa forma, perquè hi havia es franquisme i sa violència l'exercia es franquisme i tu deies pues... responies contra una violència amb una altra violència. Si a mi m'arriba a enganxar un tio d'ETA, jo hagués dit que sí, en aquell moment. I si m'haguessin enviat a fer no sé què, ho hagués fet, com vaig fer pràcticament lo que me varen proposar tot per allà on vaig passar.

Sobretot tenguent en compte això que dèieu que era com a... un cop ja decidies passar a sa clandestinitat era... a un món completament desconegut. Supòs que tenir informació no devia ser tan senzill...

No, és que clar, tu, o sigui, jo estic parlant de lo que havia parlat amb aquesta professora, coses així, descobries moltes coses, que hi havia hagut una República, que hi havia hagut una guerra, per què en Franco havia fet sa guerra, per què l'Església estava amb en Franco, perquè jo que sé, coses així, però d'això a saber quina era sa tàctica i s'estratègia d'un partit, si t'agradava més aquest, ni siquiera sabia quan n'hi havia dins sa clandestinitat. Sabia que hi havia gent... veies un que arribava i tirava papeletes i se'n anava corrents i un altre però no sabies... tens un nivell de desconeixement. Jo ho he viscut des de fora i des de dedins. Quan després he estat organitzat, he vist ses dificultats que hi havia per explicar a sa gent qui eres i per què eres això i no una altra cosa, perquè tampoc t'entenien com jo no ho entenia antes, quan, clar, no és allò de dir... pues feim una conferència o una taula rodona i que venguin tres i cadascú explica lo que pensa i tu te'n vas amb és que més te convenç. Això no... evidentment no existia.

Després vós ho vàreu viure des de dedins, com reclutàveu gent es partits?

Jo vaig passar per vàries fases, perquè aquesta experiència inicial quan me plantegen ingressar en aquest partit que se deia Comité de Huelgas Estudiantiles i era un partit... era una cosa molt loca, molt loca, molt sectària, molt reduïda, vaig passar un any pràcticament allà i era una secta pràcticament, un grup molt tancat a on no hi havia pràcticament, no hi havia plantejament d'arribar a sa gent a explicar coses i tal, aquest partit... me varen detenir quan jo militava en aquest partit, el setanta, en es maig del setanta, una detenció molt, també molt especial, perquè aquest partit tenia unes formes molt clandestines d'organitzar-se, que de fet no t'organitzava es grup teu, no era es grup de sa teva facultat, sinó que a tu te ficaven a un altre grup, en lo qual te feia més, te cobria més davant sa repressió, davant sa policia, però també t'aïllava de sa teva gent, perquè se suposa que havies de fer activitats amb es que tenies devora i... Però, bueno, vaig tenir sa mala sort que una companya des grup a on estava jo son pare se va... que era una persona de molt... en fin, un tio de molts de duros de Barcelona i molt vinculat en es Règim se va sospitar de que sa seva filla feia coses dolentes segons ell i va contractar un investigador privat que la va seguir, va descobrir a on mos reuníem i son pare després mos va denunciar a sa policia. Es dia a on mos reuníem i sa filla aquell dia quan va anar a sortir de sa seva habitació l'havien tancada en clau, no va poder sortir i a tots es que arribaven en es pis que arribaren cinc, sa policia mos esperava dedins i mos anava detenint a mesura que arribava, que també és un poc sa mentalitat, sa brutal mentalitat des franquistes o de sa gent que vivia en aquest món. Jo tenia vint anys i sa seva filla també i un pare normal diu "no és que aquest és un fill de puta que ha menjat es coco a sa seva filla, sinó que tots estan... suposem que ell estigui d'acord que lo que fèiem eren desbarats, jo no vull que ell sigui... però perquè ha de protegir sa filla i acusar els altres com si fos... lo normal hagués estat que hagués telefonat en es meus pares i en es pares dels altres companys, perquè es respectius pares mos fotessin d'òsties o mos castigassin o mos tal, però no a sa policia, que és lo que va fer. Un acte que va dur a que me varen torturar a comissaria, que després es Tribunal d'Ordre Públic me va condemnar a dos anys i quatre mesos de presó, a on me varen expedientar i no vaig acabar sa carrera. O sigui, me va fotre sa vida amb poques paraules aquell fill de puta en vers de pensar que jo m'havien duit per mal camí... igual que... si a sa seva filla l'havien duit per mal camí, a mi també i als altres companys també.

Clar, lo sorprenent és això, és que estem xerrant de gent de vint anys.

Exacte, de vint anys, jo no havia fet, jo, de fet, quan vaig estar a sa Modelo, vaig estar a sa secció de menors, perquè sa majoria d'edat eren 21 any en aquella època. I, o sigui, es tracte no els havia complit en es vint anys, els complia s'any que me varen detenir. O sigui, tenia denou anys.

Supòs que es tracte de sa policia no va ser especialment...

No, això era el setanta i va ser molt dur, va ser una... una experiència de ses dures de veres, perquè... se sent aquest renou?

[...]

Sí, va ser tres dies, tres dies a Jefatura de Policia de Barcelona, Via Laietana, es soterranis i bueno... una experiència molt dura, vaig passar quasi quasi més de dos dies dins una habitació, sense poder-me moure en un espai així d'una rajola amb potades en es collons amb històries, en fin, una cosa bastant... perquè donàs delatar a sa gent. Va donar sa sort que no vàrem delatar cap de noltros i... perquè, si amb això me varen condemnar a propaganda il·legal, que se deia "propagandas ilegales" i, si hagués assumit que formava part d'una organització, m'haguessin condemnat a associació il·lícita. Propaganda il·legal era fins dos anys i mig i associació il·lícita era quatre anys. O sigui, encara mos va anar bé, però vamos s'altre dia ho comentava amb un company, perquè havia... no sé on havia sortit una pel·lícula i tal. Quan a noltros mos treuen de sa comissaria per dur-mos a sa presó, clar, allò se converteix amb una festa per noltros. A noltros mos fiquen dins es furgón, anam en es jutjat, en es jutjat era tard i es jutge no mos va poder prendre declaració fins es dia següent, vàrem passar es vespre dins una sala que era sa sala d'espera des jutjat i vàrem fer amb uns pedaços que vàrem trobar una pilota i vàrem jugar a futbol i tot, perquè sortir de comissaria, encara que fos per anar a sa presó, era un èxit total, per tant, con tal de sortir de comissaria... I, o sigui, estic parlant de l'any setanta, encara era un... bueno, i jo som molt conscient que si de sa forma que me varen agafar a mi m'haguessin agafat a l'any 43 m'haguessin pegat un tir en es mateix pis allà on vaig entrar. Reconec també sa diferència amb anys anteriors és infinita, però encara no era... después he estat detingut aquí a Palma, el 76, per coses de tal, i bueno, allò era jauja...

Com s'ho varen prendre es teus pares?

Molt malament. O sigui, a mi me va afectar molt més s'actitud des meus pares que sa policia, que a més ho comprenc, no és que sigui... eren franquistes. Mon pare se va morir, perquè se va morir l'any 73, quan jo estava a sa presó, convençut de que en Franco duraria tota la vida i sinó el substituiria un altre, però això era lo normal. Llavors jo me considerava un lluitador per ses llibertats i m'imaginava en Nelson Mandela i na Dolores Ibárruri.... es herois de sa lluita antifeixista i resulta que mon pare i ma mare me consideraven un delinqüent. O sigui, pensaven de jo lo mateix que pensava sa policia de jo. Passaven molta pena de que fos... de que, però, o sigui, pot haver una reacció de gent que té es seu fill l'atenen i tal que per...