RESUM
Miquel Estrades ens explica la història d'un poble amb una de les aures més místiques de Mallorca, Deià. De ser uns dels pobles més pobres de Mallorca a convertir-se, amb l'arribada dels estrangers, en refugi d'artistes venguts d'arreu del món.
TRANSCRIPCIÓ
Això lo primer és saber sa teva edat i com te noms.
Jo nom Miquel Estrades Balcaneres, vaig néixer dia 12 de juny de l'any 1953 a Sóller.
Vares néixer a Sóller?
Es teus pares eren de Sóller també?
Sí, i vàrem venir a viure a Deià quan tenia onze anys. O sigui, que en fa molts ja que som aquí. Deu fer com a cinquanta-tres que visc a Deià.
A què se dedicaven es teus pares?
Mon pare i ma mare duien lo darrer de tot sa finca que ara és sa residència, entre Son Canals i Son Moragues. Hi ha aquest hotelarro enorme que varen ajuntar ses dues finques i aquesta finca pertanyia a una senyora que nomia donya Margalida i es papà era l'amo. Ara ja no n'hi d'amos, però es papa era l'amo i sa mamà era sa madona de Son Canals.
Se dedicaven a sa pagesia?
Sí.
Hi havia molta gent fent feina?
Es moment de sa recollida teníem un home de Saragossa que nomia Roberto Garza Lozano i una gent de Màlaga, d'un poble que se diu [...], que nomia Miguel Vergara Moreno i gent seva. Gent que venia a fer ses temporades de feina.
I s'havien dedicat tota sa vida en això?
Sí.
I com és que varen decidir... per lo que contes ells residien a Sóller, però devien venir...
Varen venir a viure a Deià per mor de s'esquena de ma mare. Sóller era un lloc massa humit i es metges li varen recomanar que vengués a un puesto un poc més alt, que no estigués tan enclotat com a Sóller, perquè ella tenia bastants problemes a sa columna vertebral, menjava bastantes de pastilles i un metge que després el varen trobar aquí a Deià que era don Bartomeu Sancho Ripoll, que encara es viu, es vellet però es viu i esper que sigui viu molts d'anys més. Li va fer un tractament i la va curar bastant a sa mamà, va morir 84 anys amb bastant salut, però sí, ses coses de vegades s'estrevenen. Aquest metge que sa mamà anava a Palma a fer-se ses visites després el varen trobar que tenia una casa aquí a s'Empeltada i mos hem seguit vegent. Mos hem vist de tant en quant. Fa dos anys encara vàrem fer un tramponet de coses d'aquí de s'hort, perquè feim un hort guapo en s'estiu i vaig pujar una canastreta de tomàtigues i pebres i albergínies i cebes i un poc de tot per fer un bon tramponet i encara va estar ben content.
Vares anar a escola ja anaves aquí a Deià a s'escola o primer vares anar a Sóller?
Vaig anar primer a Sóller, primer vaig anar amb Don Eduardo [...] i llavonses vaig passar en es Sagrat Cor per fer es batxiller amb un professor que nomia don Gaspar Adrover i llavonses ja vàrem venir cap aquí i vaig passar a escola a Valldemossa, perquè amb don Pep Estrades Mateu i llavonses d'allà vaig passar a fer es batxiller a Palma amb un professor que nomia don Agustín Guijarro Bravo.
I vares anar a s'universitat?
No, només vaig fer es batxiller. També tan d'anys no hi anava tothom a s'universitat. Xerram de fa molts d'anys.
No era tan comú.
No, per anar a s'universitat segurament haguessis hagut de partir a Madrid o Barcelona. Aquí no n'hi havia. No era tan fàcil ni tan color de rosa. Ara en tenim una aquí i qui más qui menos hi pot anar, però haver de partir a viure a Barcelona això era un gasto en aquell temps o Madrid que era bastant per sa família bastant dur, perquè si tu només en treies i no n'hi posaves cap.
Com era sa vida, supòs que des de jovenet li donaves un cop de mà en es teus pares?
Sí, sempre que m'havien de menester, quan havíem de collir ses olives o ses garroves o tot això, pues claro, a part de sa feina que fes jo, sempre que es papà t'havia de menester. Ell tornava vell i tu li ajudaves, a part que tenia aquesta tropa de gent que també si els havia de menester sempre els tenia. Sobretot aquest homenet que va morir, al cel sia, en Roberto Garza Lozano, aquest home era sa seva mà dreta. Molts de dematins, si no tenia molta de marxa, compareixia a ca nostra, prenia es cafè amb llet i berenava i dinava amb noltros i en haver dinat acabava i se'n anava. Era una relació d'aquestes un poc més d'home i criat. Una relació d'amics, una relació bastant amigable entre es meus vells i en Roberto i en Miguel Vergara Moreno i aquesta gent.
Com si fos un mes de sa família.
Estàvem junts i menjàvem junts i berenàvem i, m'entens? Si ells venien a fer feina a ca nostra ja no havíem de passar pena d'anar a menjar, perquè sa mamà en fer es dinar ja en feia per tots. I en haver dinat pues cadascú a ca seva a fer sa bequedeta o un cervessí o lo que fessin cada un d'ells quan acabaven.
Teníeu molt de bestiar?
Sempre varen fer matances fins que va morir es papà varen fer matances cada any i teníem devers trenta ovelles, teníem una egua guapa que nomia Cali i una mula que nomia Pastora i després es papà va trobar que era millor comprar un tractor d'aquests de quatre rodes ja, perquè es tractor si estava aparcat dins es garatge no menjava. I s'egua i sa mula totes dues cada dia menjaven es dematí, es migdia i es vespre i sortia massa car es menjar per sa feina que feien, perquè es papà anava tornant vell, saps? I tampoc ja no els empleava. Ja empleava més es tractor que ses bísties. Se varen vendre i va quedar es tractor i ses ovelles, mentre hi va haver es papà, quan es papà va deixar sa finca, varen quedar a sa finca, no sé què va passar amb elles ni mucho menos i també, quan va morir es papà, que va quedar sa mamà varen deixar de fer matances, perquè això era una festa familiar, mataven dos porcs cada any d'aquests guapos, sa mamà les engreixava, però, saps? Sa mamà era una dona d'aquesta que s'hi havia d'encalentir s'aigua en s'hivern per fer-los es segó, perquè fos més bo, els encalentia s'aigua i tot. No te pensis tu que ho fes amb aigua freda. Feia un bon xaropet de farina d'ordi i segó i els tallava deixones de robes petites, feia petitó amb unes estisores d'exsacallar i saps? Una persona que se'n cuidava d'aquestes coses.
Els tractava bé idò.
Quan els havien de matar tenien un disgust llavonses, perquè, clar, els duien petits així i, quan ja feien a prop de dos-cents quilos els matàvem, però aquell porquet no havia conegut ningú més que noltros, sobretot sa mamà, perquè jo no m'hi arrambava, qui s'arrambava era sa mamà.
I, a part de matances i de ses ovelles, què més teníeu per sa casa? Què solíeu sembrar? Perquè aquesta terra és sobretot oli.
Si mires a davant sa residència que hi han sembrat totes unes marjades de llimoneres, aquestes llimoneres ja hi eren que valien doblers i després hi havia una marjada gran que s'empleava s'aigua de sa font de sa senyora, aquesta aigua que ara embotellen, aigua de ca l'Abat, s'empleava per sembrar patates, se sembraven albergínies, se sembraven pebres, tot lo que havia de menester per la casa. Si ses patates anaven bé, feien un bon munt. N'hi havia per tot l'any. Si hi havia bones tomàtigues feien, els empotaven i ses tomàtigues de ramallet per enfilar, se defensava tot lo que se podia. I ses llimones se venien. Qualque pic anaven bé de preu i qualque pic malament, però se venien i havies de treure pes gastos de sa possessió.
I més o manco se sustentava?
Sí, anava bé, ara supòs que seria bastant difícil, perquè ara noltros tenim una quantitat de gent que venien, un home que nomia, ara no me'n record que nomia, però me'n recordaré, que venia de Sóller i mos deia "la setmana que ve he de menester tants de sacs de llimones", Macià, Macià nomia aquest home i te donava una setmana de temps i Son Canals davant tenia bastantes llimones i a baix a dins lo que se diu es Verger, te donc es noms con pelos y señales perquè si qualque dia ho vols investigar, pues veuràs que tot això és ben vera, pues allà baix hi havia bastantes de llimoneres i, clar, en s'estiu valien doblers ses llimones. Jo he vist llimones deu fer quaranta anys a cent pessetes es quilo, ara són vuitanta cèntims d'euro, però quan anàvem amb pessetes eren doblers. Si se'n duien mil cinc-cents quilos de llimones eren molts de doblers.
I més per una cosa que tanmateix a sa casa tampoc consumíeu...
No, a més ja se varen fer unes plantacions noves per poder seguir mentre sa finca funcionàs com a finca, com a possessió agrícola per tenir qualque cosa per treure, perquè a part de s'oliva ses finques de per aquí tenen quatre garroves i quatre olives, no hi ha res més. Ses collites són petites, hi ha un parell de mens, si tens ovelles, un parell de mens. Que si tens un poc de sort i van cars també guanyes quatre doblers, però ara van molt barato. Ara ja no en tenim noltros, però pes qui els tenen ara van molt barato i si els han d'engreixar amb pienso i coses d'aquestes jo crec que s'hauria de tornar a replantejar tot això de la pagesia, perquè sinó arribarà que no en quedarà cap. Igual que ara passa amb ses vaques i amb ses vaqueries de llet i tot això que n'hi havia tantes que feia colló i ara, si en queden sis o set en tot Mallorca, és tot i encara van tancant, perquè es preu no és compatible es preu que te donen per sa llet i lo que se menja i sa feina que te duu. Això n'hi ha que pensen que són més intel·ligents que jo.
Això t'anava a demanar, un poc lo que té comentat abans que a sa zona de Deià sobretot era s'oli i ses garroves. En es teu temps encara hi havia molta recollida d'oli supòs quan eres joves.
Claro, tots aquests sementers que veus per aquí dalt, tot això se collia i se duia... perquè aquí a Deià ja tenien una tafona a sa possessió, però ja no vàrem fer més oli, perquè si ho duies a Sóller te sortia més bo, perquè quan l'acabaven de fer el passaven per sa centrífuga i sortia un poc més refinat. Si això de per aquí darrera feia sis, set, vuit, nou graus d'acidesa, quan l'havies passat per sa centrífuga amb s'aigua calenta, pues sortia de quatre. Simateix hi havia bastanta diferència. I a sa banda de Deià, a sa banda d'ara on hi ha s'escola i tot allò, es vinyet i tot allò, per allà s'oli fa setze i disset graus, perquè no hi pega es sol. Hi ha unes olives grosses així, però només per guapo, però per fer oli no servien, perquè estan a un puesto molt humit amb molta d'argila i aquests d'aquí estan dins pedra i tot d'una s'oliva madura, tot d'una torna pansida i treia un oli bastant més bo.
I sa d'allà no és tan bo?
No, és bo però té molt de grau, o sigui, si ho fregeixes, tot d'una s'aferra per dins es nas. Si tu poses una llesca de pa amb oli, quan el te menges, s'aferra per sa gargamella. A partir de dotze o tretze graus és per fer sabó ja.
I què feien el mesclaven amb s'altre per deixar-lo?
El deixaves a sa cooperativa i ells supòs que el devien tornar refinar o no sé exactament què en feien, perquè si no era bo per menjar per què el volies. Va arribar un moment que ja mos costava més, era més car dur d'oli a fer a Sóller, pagar ses gallufes o ses que les collien, llavonses havies d'anar amb es tractor a Sóller amb so remolc, dur a sa tafona, havies de pagar a sa tafona, després l'havies d'anar a cercar i l'havies de pagar. I es papà va decidir que això era massa car. Valia més anar a comprar s'oli fet. Literalment, era més barato i era més fi, el duien de per Andalusia i aquí si mos costava un litre d'oli setanta pessetes a Prica, lo que no hi havia Pricas encara, les comprava per cinquanta, per exemple. No vol dir que fos realment aquestes vint pessetes de diferència, però hi havia diferència. Sortia car.
I tu, quan vares deixar es estudis, ja vares començar a dedicar-te pes teu compte en es camp o a què te vares dedicar?
[...]
Jo quan vaig acabar d'estudiar vaig fer feina a 14 o 15 anys varen muntar una embotelladora d'aigua, que se deia sa Font de ca l'Abat, i vaig estar catorze o quinze anys o setze a s'embotelladora aquesta fins que te satures i ya no puedes más i dius "eh, cambiamos!". I va ser aquí quan vaig anar a can Douglas a s'Estaca amb en John i na Carmen i vaig estar allà i hi vaig anar per dues setmanes i hi vaig anar devers tres anys.
Com va ser que hi vares anar, hi vares anar a donar un cop de mà...?
No, en John me va dir si li podia donar una mà i dic "sí, hombre, clar que sí", però llavonses ja me varen dir es cap de dos o tres anys me varen dir que muntarien un museu aquí que si me'n volia cuidar. I jo vaig dir, bueno, me'n puc cuidar segons ses condicions, perquè jo tenc cinquanta anys no hem de fotre faves. Diu: "Bé, t'has de cuidar de tot, de manteniment, de pintar, des jardí, de s'hort, de s'olivar, t'has de cuidar de tot, de si qualque dia sa persona que ven es tiquets allà no hi és pues tu també has de vendre es tiquets o has de xerrar amb sa gent que vengui, els ho has d'explicar damunt damunt". Dic "bueno, si mos entenem en podem parlar". Jo vaig dir "si venc cap allà m'heu de posar fixo", perquè estava fixo amb en John i na Carmen, a can Douglas estava fixo, i dic vull que me poseu fixo des primer dia que comenci i es primer dia que vaig començar va ser per devers Sant Joan de fa catorze anys me varen posar fixo i aquí seguesc. Tot això que has vist per aquí que se veu, per jo se veu bastant curiós, tot això estava un poc trist, perquè s'havia mort sa dona des poeta d'en Robert Graves, na Beryl s'havia morta i es seu fills varen decidir que era millor vendre això en es govern que quedar-s'ho ells, perquè sinó un germà havia de pagar sa part proporcional a tots es altres germans, m'entens? I això se va vendre en es Govern i es Govern va fer ses teulades noves, va fer ses instal·lacions de per de dins tot nou, va fer s'audiovisual i tot això. I ara es des Govern baix sa direcció d'un des fills, es fill major d'en Robert Graves que nom William i sa seva dona que nom Elena i ells me varen donar un plano quan vaig arribar aquí de com havia estat aquest jardí quan va venir en Robert Graves amb na Beryl, amb na Beryl no, amb na Laura Riding, amb sa primera persona, dona, amiga, lo que li vulguis dir que vengueren, que no era sa seva dona casada, però bueno varen venir amb ells i amb ells varen passar a viure a una casa, que si te gires a darrere la veus allà darrere, que té aquelles finestres verdes que se diu ca la Salerosa. Veus un pinot gros? Idò devora aquella casa. Idò vivien en aquella casa en Robert es poeta i sa seva amiga, sa seva companyera i allà a darrere sa muntanya a les dues fa fosca i ells veien que aquí hi pegava es sol fins a les cinc i, clar, varen començar a fer gestions amb en Gelat per quedar-se aquest trosset per fer-se una casa que hi hagués claror, perquè, clar, pensa que no hi havia llum, hi va haver es primer pic...
En Gelat que era l'amo des terreno?
Des terreno, sí. Ell va venir es primer pic aquí l'any 29, l'any 1929 i llavonses varen mirar de fer es tracte amb en Gelat i varen comprar aquest tros de terra i varen fer aquesta casa i li varen posar ca n'Alluny, perquè, si ho penses, totes ses cases de Deià estaven en es redol de l'església i aquí estava enfora de remei, idò ca n'Alluny. I mira i va viure aquí aquest homenet cinquanta i pico d'anys, o sigui que simateix li va agradar sa caseta que se va muntar aquí i tot això. I com pots veure se conserva bastant bé. Feim es manteniment, com pots veure estic amb obres de persianes i finestres, perquè hi ha persianes d'aquestes que deuen tenir setanta anys. M'imagin perquè estan totes desmuntades, si les mirasses de prop veuràs que cada any hi faig afegits de pasta i cada any en pint un parell. Ses que estan més fotudetes i antes de començar s'hort pues dedic una temporadeta un meset a donar llustre i fer tota aquesta fusta que veus allà de chalistrón que deim es mallorquins, saps d'on ve això de chalistrón? Idò jo t'ho contaré perquè es guapo. Quan duen sa madera del Canadà o del nord d'Estats Units duen feixos així de taulons o arbres sencers i a damunt posava "Charlestown" i es mallorquins com que som molt intel·ligents enteníem "chaliston" i de Charlestown a chaliston ha quedat es chalistrón, que és el pino del norte, pino de Oregón. Això aquest vi que té tanta veta que sa formiga no la se mengi, perquè això es Chalistón ve de Charles Town. Mira per on. No ho sabies en això? Avui has après una cosa nova, tornaràs gran. I aquestes són originals, cada any els rasc i les pos un líquid, perquè se vegi sa tella, veus que se veu es marronet, sa llenya blanca, igual que això tot és alrededor de sa casa, n'hi ha moltes de finestres per fer netes i per rascar i tot, però, quan ho tenc fet i ho mires i ho trobes guapo, pues encantado.
Te volia comentar, supòs que va ser molta gent de sa contrada, de sa teva generació i fins i tot generacions anteriors que va passar d'aquest sistema de senyors i amos...
De pagesia, de la pagesia..
De fer-se càrrec de ses cases de gent...
A fer feina en es hotels, lo primer.
Me comentaves que estrangers a Deià n'hi ha hagut...
Sí.
Quan tu eres jove...?
Ja n'hi havia, sí, i a més, hi havia gent que era gent chachi piruli maravillosi, perquè aquí els veies perduts i eren es fills des més milionaris d'Estats Units i d'Anglaterra i aquí els veies... de vegades se notava que eren gent que tenia doblers, perquè tenien motos bones. Tu els veies per aquí i haguessis pensat que era uns perduts, tots bruts, vull dir que no s'envuidassen molt sa roba, no vol dir que no se rentassin, però tampoc no se passaven. I aquesta gent va venir supòs que influenciat un poc per en Robert, pes poeta, perquè ses seves poesies sempre xerraven molt bé de Deià i tot això i, clar, m'imagin que sa gent que tenien molts de doblers i poques coses que fer, pues quan llegien un llibre d'aquest guapos, un poc de poesia, un poc d'això pues deien aquest puesto és guapo. Si ell hi està, jo també ho puc anar a veure i, clar, venien aquí i varen tenir temporades molt bones. D'aquesta temporada que hi havia tots es desastres que te pots imaginar, des de LSD fins a cocaïna a senallades per tot.
Tu tens record de tot això?
Sí, però si me demanes si n'he provat pots estar ben tranquil que no. No, perquè m'agrada ser molt conscient de lo que faig i que dic. Vull dir que tan sols bec conyac, ni whisky ni coses d'aquestes perquè m'agrada tenir es cap en es seu puesto. Tu sabies com m'anava tot això, perquè la majoria de gent. Bastanta de gent que ara tendrien cinquanta-cinc, seixanta-anys s'han mort per mor de ses conseqüències de ses coses que prengueren a sa joventut. Se varen enganxar un poc fort bastant de gent de Deià que ningú ho sap ni importa que en parlem més, perquè és qui té sa família tocada no importa que en parlis més. Va fer estragos. Els estrangers en duen i tu anaves a una festa dels estrangers allà on n'hi havia, pues tu n'agafaves igual que n'agafaven els altres, lo que els altres tenien un poder econòmic que volia dir que telefonaven en es papà i feien un giro de cinc o sis mil dòlars i tu no tenies cinc o sis mil dòlars per mantenir sa marxeta. M'entens?
S'ajuntaven molt els estrangers amb sa gent d'aquí?
No, a ses festes i tot això, en es bars, però els estrangers, quan feien festa, feien festa amb sos estrangers i es mallorquins qualcun s'agregava però és problema és que... hi havia es problema de s'idioma. Es mallorquins de fa quaranta anys no xerraven s'anglès. Qualcun n'hi havia, però no la majoria de gent com ara. Almenos té un idioma o francès o anglès. Llavonses pensa de quin any xerram, xerram de l'any vuitanta, setanta, vuitanta, sa gent no xerrava tants d'idiomes com ara. Quan hem començat de s'universitat, si havies d'anar a s'universitat a Madrid o Salamanca o allà on fos, saps què li costava això a sa família? Mantenir-te allà i un pis i mestres i viatges.
Sí, tenc curiositat per saber, clar, com veieu voltros en aquests estrangers que supòs que devien ser molt diferents a com era sa gent mallorquina.
Però feien sa seva vida i noltros sa nostra, no mos varen ficar mai amb ells. Ara per aquí davant, just darrere sa teva esquena viu aquesta senyora, una de ses dues cantantes d'ABBA. Viu que si tenguessis una màquina de fer fotos, l'enfoquéssiu, la podríeu veure. Per dins Deià tenim una quantitat de gent que són gent rica, famosa i tot, però si el trobes pes carrer, si ell no te diu bon dia, tu no li dius es bon dia i s'ha acabat. M'entens? Aquí ningú fa gens de peloteo ni mucho menos. En Webber, aquest home que és es des musicals de Cats i Don't Cry For Me Argentina, i no sé quants i tot això, pues aquest home té dues cases aquí a Deià. Tu pots veure com una senyora passa per aquí caminant per sa passarel·la es dematins, no cada dematí, però qualque dematí se veu que aquell deu ser es seu guardaespaldas. Passen caminant per aquí, qualque pic ve per aquí a xerrar amb en William Graves i tot això. Però ni puta cas. Ells fan lo seu i tu vas a lo teu. Per això els hi agrada en els estrangers, perquè aquí quan passen ningú se queda mirant un estranger, sigui és qui sigui, maldament sigui el emperador de Etiopía. És igual. Aquí tu ets aquí. Si estàs aquí amb noltros pues t'adaptes a lo que tenim. Si tens molts de duros, noltros mos adaptarem a tu. Això és així de clar. M'agrada que ho sentis. Si tens molts de doblers noltros mos adaptarem a tu, te cuidarem es jardí, te pintarem ses persianes i si tens pocs doblers tu t'hauràs d'adaptar a noltros. Això va així.
Quins records tens tu però de Deià quan eres joves? Perquè Deià també és un poble que ha canviat moltíssim. Ja teniu sa fonda, ja era un poble amb presència estrangera, però sí que és un poble que sobretot en es darrers vint anys també ha fet un canvi...
Sí, però jo crec que era més cosmopolita al setanta que ara. Literalment. Sa gent que hi havia per aquí els anys setanta era gent molt més rica i molt més preparada i molt més educada que lo que tenim ara. Ara ja són residents mitjos mallorquins. Aquells no, aquells eren gent de famílies... Jo te puc contar que un dia vaig conèixer un home que tenia una moto d'aquestes angleses guapes. Ara no me surt, que se deia sa moto, però una moto guapa d'aquestes que per aquí no n'hi havia. I estava per allà que estava un poc perdut amb dues bargantetes i bueno mos ne vàrem anar per aquí baix, per un porxet que tenia, davallant cap a Sóller, i jo no el coneixia ni l'havia vist mai en aquest home. Hola i dios, pentura per dins Deià. I va resultar que era es fill i s'hereu de sa casa Colgate-Palmolive. T'imagines un que tenia un porxet que no tenia ni banyo? Havien d'anar per darrere unes mates per allà i tot s'aigua tenia una cisterna. Un fill d'una família d'aquestes que ara ell deu ser s'hereu d'aquesta família i té barra de tenir mil milions d'euros en es banc i per aquí anava i venia i era un perdudet. Per noltros era un perdut, però a ca seva era com cada un d'ells, perquè per estar perduts per aquí havien de ser qualcú. En fin, és un temps que ha passat fa molts d'anys. I segurament ja no tornarà pus.
Com te deia, Deià ha anat canviant. Quins han estat els grans canvis que ha viscut es poble en es teu parer?
Des de que varen començar, que varen obrir s'hotel des molí, perquè això va passar de ser un poble completament agrícola, perquè aquí no hi havia res, perquè sa gent en s'estiu feia carbó i en s'hivern collien olives i sinó fèiem marges. Pensa que no te'n podies anar. O te'n anaves a França o te'n anaves a fora de Mallorca a fer feina, perquè aquí pes mallorquins. Tu lleva tots els hotels que hi ha i es bars i tot això. Pensa que en aquell moment, es moment d'aquell senyor, d'en Roberto Graves i això, pues aquí hi havia tres bars a Deià, però tres bars que els duien que sa gent feina feina i, a més, duia es bar, m'entens? Lo que te vull dir que es nivell econòmic era pobre, perquè a posta sa gent va haver temporades que sa gent se va dedicar molt a traginar contrabando i coses d'aquestes. Sí, perquè és una cosa... tota aquesta vorera se descarregava, perquè si tu anaves a llaurar tota sa setmana o a exsecallar te daven vint-i-cinc pessetes cada setmana i un vespre de carregar dos fardos de sa vorera de la mar i dur-los a Bunyola te daven 100 pessetes. Els descarregaven, els amagaven aquí, es primer dia els duien a una possessió, a una cova, allà on ho tenien previst, i llavonses pujaven i els s'enduien cap a Bunyola, per no anar per ses carreteres, perquè hi havia es carabineros que... ho controlaven, m'entens?
Supòs que devia ser cafè, sucre, tabac...
Sobretot coses de menjar, llavonses ja va començar a dur calces de seda, no, de nylon, va ser el nova más per ses senyores, varen començar a dur aquestes radietes petites, els transistors, en fin, lo que aquí no hi havia.
Hi vares anar alguna vegada?
Mai. Això ja no, a temps meu això ja no, sa gent més major que jo sí, però jo ja vaig venir un temps que quan jo vaig tenir edat a aquestes coses això ja havia passat, però sempre has sentit contar ses aventures aquestes de... Hi havia un homenet major que li deien mestre Sales, que supòs que havia estat un mestre d'obres i tot això, i me contava que a Deià hi havia moltes dones viudes. Davallant cap a s'escola se diu es banc des vells, allà, i hi seia allà es capvespres, un home alt i prim amb unes mans que eren una meravella, perquè eren sarmientos largos y estrechos, així prims. Amb totes ses venetes, li veies tots es tendons i tot. I era vellet i jo de vegades m'aturava a xerrar un poc amb ell i me contava: "I per què te penses que hi ha tantes viudes a Deià?" I jo li deia "i jo que sé" i me deia "perquè es homes anaven a fer feina a contrabando i perquè es carabineros no se dassin compte l'endemà que havien anat de contrabando es dematí tornaven a fer feina i si havien de llaurar o exsecallar o s'hi havien d'anar a s'hort feien feina tot lo dia i això un dia i un altre, i un dia i un altre i arribava que es homes rebentaven, perquè a partir de sa vorera de la mar fins allà damunt i botar a s'altra banda amb quaranta o cinquanta quilos a s'esquena amb un pitral en es front. Saps què era un pitral? Que ho duen aguantat aquí i així tenia ses mans per poder-se aferrar. Un tros de tela que anava amb unes corretges a davall es sac. Duia es sac apoiat a s'esquena i, així, tenien ses mans perquè per molts de puestos que pujaven. Tu tal com vas i jo tal com vaig i ell de dia i amb ses mans netes no pujarien i passaven a les fosques. I a baix hi ha un puesto que se diu que, si qualque dia t'interessa, t'ho podria mostrar. Però ara no t'ho puc mostrar, perquè s'ha venut a uns estrangers i han tancat. Hi ha un mirador que se diu es Cingle d'en Vic i en es Cingle d'en Vic és un teatre que té dos-cents o tres-cents metres d'altura i per sa paret que si jo t'hi duia damunt i no te mostrava no ho trobaries. Hi ha picat de maceta per qui hi poguessis posar sa punta de dos ditets i sa punta des peus i aquella gent pujava d'allà baix per amunt, per aquestes roques palades llises així a les fosques amb quaranta o cinquanta quilos penjats pes front i només podien posar es dos ditets, perquè se marcaven molt els escalonets per pujar i es carabineros ho podien veure. O sigui que, no són pel·lícules de vaqueros, m'entens?
Molts de secrets que igual se deuen haver destepat amb es temps...
Per aquí baix hi ha un puesto que se diu ses possessions de s'arxiduc Lluís Salvador, Miramar allà baix, hi ha un puesto que se diu es guix, que hi ha una escaleta, que era on s'arxiduc Lluís Salvador tenia una caseta de fusta per anar a fer banyos. Encara hi ha una rocota com aquesta saleta que tu veus aquí i a dins es buidí a davall hi ha un cot. Ben aparedat. No ho pensaries mai allà, hi ha un puesto per jeure es porcs i ses ovelles. I hi posaven aritja o palla o lo que fos i feien quatre buines per damunt i després quan venien descarregaven, alçaven tot aquell fenac i ses aritges i tot i componien i tornaven tapar. I partien i fins es vespre que hi tornaven a tornar-ho a treure i a seguir per amunt. Jo crec que tot això va ser a ses pel·lícules de vaqueros, a l'oeste, riéte tu de l'oeste, aquesta gent mallorquina a les fosques per aquí. I qualque pic que les daven bales i correguent per dins es bosc a les fosques. És mal de fer córrer a les fosques en sa nit per dins un bosc. Ses branques te pequen per sa cara o pes ulls i no te pots aturar. "Ai, ai, ai que m'he fet mal", has de seguir correguent i per amunt, perquè si t'agafaven saps que te posaven una multa i... un bon [...]. Per llei els tocava, defensaven es drets de s'Estat a damunt es imposts, però sa gent també tenia dret a menjar.
Hi va haver gent que va passar molta fam.
Sí, sa gent tenia dret a menjar també, aquí sempre ha estat un puesto, perquè si saps qualque cosa d'en Lluís Salvador, de s'arxiduc i tot això, aquest home que tenia totes aquestes finques per aquí i llavonses, no ho sé, deu tenir qualque cosa de veres aquest redol de Deià i Valldemossa i això, perquè, si te'n recordes, degueres estudiar quan eres jove, això d'en Ramon Llull i es [...] de llengües orientals que hi va haver a Miramar, del rei Jaume II de Mallorca, és que totes ses lumbreres han vengut a viure per aquest redol de per aquí. Sobretot s'arxiduc, bueno, aquest home és impressionant, si qualque dia tens temps i llegeixes un llibre que se diu Lo que jo sé de Miramar, és un llibret petitó així escrit seu o Caterina Alomar o Usos y costumbros de Mallorca. Hi ha bastants de llibres per un mallorquí, que si no els llegeixes, tu no saps com eren es teus padrins i jo tampoc. O si vols saber qualque cosa de ses tonelades de xeixa que produïda Sineu. Te'n vas a es Die Balearen... cerques ses fulles i tantes tonelades de xeixa, tantes de blat, tantes d'ordi, tot lo que se produïa, és impressionant aquest homenet sa feinada que va fer per... jo li tenc bastanta d'admiració per tot lo que va fer per noltros. Aquest va ser qui mos va dar a conèixer defora. No va ser cap des posteriors, perquè pensa que ell va venir aquí 1867 o això i se'n va anar 1913 o 14. I se'n va anar per mor de sa guerra, si no hagués hagut sa guerra mundial supòs que hagués quedat aquí [...], però per mor de sa guerra mundial va haver de partir i ja no va tornar, ja se va morir allà.
Tu a en Robert Graves el vares tractar?
Sí, el vaig tractar però no en confiança. Ja te dic, com que vivíem aquí damunt tenim es tros aquest d'aquí damunt i aquí hi havia una rejilla de pala de fusta, una rejilla d'ovelles i, quan passàvem, ell sempre mos sortia que té es despatx allà darrera, darrera aquella escaleta i, quan sentia passar es tractor, sortia amb aquell capell negre amb tots aquells reguinyols blancs per aquí i me feia així com qui dir "feis molt de renou". És vera, un motocultor, un tractor d'aquests de quatre rodes feia molt de renou, feia pam pam pam, quan passàvem per aquí, perquè tot això era, tot això era es temps de ses olives trèiem ses olives i es temps de ses garroves trèiem es sac de garroves i les carregàvem damunt es remolc amb en Miguel Vegara Moreno i en Roberto i qualcun més. I sortia i mos deia... sí, però ja estava un poc tocadet, ja estava un poc molt, va estar es darrers... ell va morir el 85 i es darrers vint anys va estar un poc... supòs que va tenir una espècia d'Alzheimer una cosa d'aquestes i poc a poc s'anava apagant. I ningú li feia massa, ningú tenia massa amb atenció perquè sabia que estava malaltet. Malaltet no vol dir loco, vol dir que a lo millor no se'n recordava que t'havia dit feia deu minuts, però se'n recordava de lo de sa batalla de 1914 o 1915, se'n recordava de que nomien es generals i que nomien es cavalls que corrien per dins ses trinxeres amb ses butzes defora per mor de ses explosions de ses bombes que les tiraven els alemanys. Això ho tenia claríssim, lo que no se'n recordava pentura era de lo d'ahir, però això és llei de vida, tots tornam vellets tots, supòs que acabarem más o menos per s'estil, si hi arribam, jo ja hi som més a prop que tu.
I quan és que vos vàreu canviar aquí darrera, perquè abans m'has parlat de quan estàveu a sa finca...
És que sa finca, això és de sa finca, és de sa mateixa finca això. Tot això és de Son Canals. Tot això se diu es sementer de dalt i que va des d'aquí fins quasi mitjan penya. Tot això fins a s'empeltada i per aquí deçà hi ha un torrent que se diu aquest torrent d'aquí, perquè a s'altra banda era de Son Moragues. De Son Moragues eren ses dues finques. Si ho mires hi ha dues finques: una que és Son Canals que és una torre de defensa antiga i després hi ha una casa que se va fer devers 1800 i pico que era d'uns senyors que nomien es senyors Moragues i varen fer aquesta finca d'aquí, perquè tot això ve des béns de l'església, sa desamortització d'en Mendizábal i coses d'aquestes. Va passar de manos blancas que no pagava imposts a vendre-los, igualment a ca l'abat i tot això, tot això de per aquí era des monjos de la Real, perquè pes drets i privilegis antics havien de pagar els imposts de sa banda real i tot això. Supòs que és una gent que ho passava bastant malament es mallorquins de fa dos-cents i tres-cents anys, ho passaven molt més malament que noltros, perquè noltros tenim per menjar i per beure. Això ja és molt. Tres pics cada dia.
Que es menjars també a sa postguerra aquí en aquesta illa també ho varen passar ben fotut.
Bueno ho varen passar molt fotut es qui vivien a un pis a Palma, es qui vivien a Deià o a Sóller i tenien una marjadeta aquests no ho passaven tan pillo, perquè semblaven dues bledes i dues cols i feien sopes amb un tros de pa fort i un tros de col i un poquet d'oli feien un plat per sopar, al menos podien sopar, però sa gent que vivia a dins un pis a Palma que només tenia ses vint pessetes que guanyaven cada setmana per viure i havien de pagar tot, aquests ho passaven molt malament, però sa gent de per aquí no tant, perquè si tu feies oli i eres un poc intel·ligent venien aquesta gent que se'n duien sa part proporcional d'oli que havies de donar diguéssim es imposts que pagaves i, quan anaves a Sóller, si duies oli hi havia a s'entrada de Sóller hi havia sa caseta des sometents. Es sometents eren una espècie de policia que miraven què duies. I si duies, que sé jo, vint litres d'oli ten tocaven cinc i els altres quinze els se quedaven ells i tu, si anaves un poc viu, lo que podies fer era un dia partir per Sant Joan i, si coneixies algú per allà, te'n duies cinc litres d'oli i tornaves amb deu quilos de fesols o ciurons. Hi havia s'intercanvi aquest bajo mano y a escondidas, que anava molt bé, perquè sa gent des pla tenia gra però no tenia oli i noltros teníem molt d'oli i teníem molt poc gra, perquè totes aquestes marjadetes de per aquí tot això se sembrava. Sembrava de faves i sembrava un poc d'ordi, se sembrava es horts, però per fer farina i tot això aquí no hi havia quantitats. Faves encara sí, però aquella gent igual que noltros aquí quan decoraven ses quarteres de blat que havien fetes ells n'amagaven la meitat dins una paret buida. Tenia una paret ampla i buida i l'omplien de blat, l'anaven venguent d'amagat canviant per exemple amb sa gent de per aquí que tenia s'oli.
Tu ho has viscut tot això?
No, però es papa m'ho va contar bastantes de vegades que sa gent quan ses finques de per Inca encara hi havia ses gallufes i tot això que eren persones joves sobretot al·lotes de pes pla, clar, pes pla en s'hivern no tenen res que fer, en s'estiu sí que tenien es sementers i tot això i venia a collir olives i cobraven una petita quantitat, les mantenien i els daven quan acabava sa temporada els daven mesures d'oli, no sé quantes ni quantes no, això ja no ho sé. Era un intercanvi, sa gent des pla tenia blat i civada, blat de les índies i coses d'aquestes i moltes figues. i noltros tenim moltes oliveres i moltes garroves. Intercambios. Aquestes nines que venien a collir en mallorquí se diu, per Deià sempre les havien dit gallufes i si sa cosa anava bé de vegades se coneixen amb qualque jovenet, però té un nom, es missatges de ses finques, qualque missatge i si s'entenien llavons se casaven i llavors ell partia cap allà o ella venia a viure cap aquí i mesclaven un poc ses races.
Era una bona manera
Intercambio cultural que dirien ara.
Com se diu això, es millorar sa genètica...
Sí, perquè no sempre siguem es mateixos amb sos mateixos
Evitar s'endogàmia.
Sí, sí, sí.
I tu, sa cala, l'has coneguda habitada, encara hi havia es pescadors.
Jo he conegut n'Andreu i es Salvador i es patró Marc, jo encara n'hi he conegut tres i un que ja no pescava que era l'amo en Joan Rasca que també havia estat pescador, però que després se va fer electricista i ja se va retirar d'això. Però jo encara he conegut dos germans que els deien de mal nom de can Burot, que eren n'Andreu i en Salvador. Ja se varen morir tots dos de vellets, però tenien una barqueta molt guapa, ja tenien un motor i sobretot tenien una cosa molt bona que és quan hi havia es primers motors aquests d'uns pistonets. Ells dos agafaven sa seva barca i agafaven dos rems per hom i d'aquí a Sóller crec que se'n duien qualsevol motor. Eren dos germans fadrins, però una barca d'aquestes de fusta, un llaütet d'aquest, un pic que l'has envelat, si el saps remar, saps que en fan de via, lo que costa és fer-los arrencar, però un pic que, si es dos que remem s'avenen i es rems són bastants llargs, si te'n records de quan estudiaves és un sistema de palanques. Jo ja no me'n record de ses fórmules, però això era el brazo de la potencia por el de la resistencia, ja no me'n record. Ja no me'n record com era, però hi havia una fórmula que deia que si tu feies força d'aquí fins aquí que aquí hi havia sa.... que se diu en castellà i es tros de rem allà tenies dos metros mes, quan tu feies s'estiradeta aquí, allà es tros que t'agafava es rem, era quasi quasi en sistema d'en Pitágoras, es una hipotenusa, se fa es desplaçament, però pensa es dos homes joves forts amb una barca d'aquestes que els pintaven cada any i la tenien ben cuidada que era es seu sistema de fer feina i de guanyar doblers pescant, quan se posaven a remar, jo m'hagués agradat veure-los, jo els vaig conèixer vellets, però això devia ser una cosa molt guapa dos homes així que s'entenguessin bé remant com a negres, sense que els pegassin.
Hi havia poca gent però ja visquent a sa cala...
De Deià hi havia aquests dos germans que tenien una casa, n'Andreu i en Salvador, tenien una caseta allà baix, ara la té es fuster, té sa caseta, aquesta gent eren tios seus, pues ara hi té sa caseta, i ho mantén beníssim i tot, això se mantén, perquè ara lo demés ja han passat sa banda de dalt que era des patró Marc que era un restaurant famós que per s'estiu si hi vols anar qualque dia has de demanar temps, perquè fan un peixet torrat i cosetes bones i ho duu un net que nom Joan, un net des març, des patró, es patró Marc i se persona que ara ho duu ja és un net seu i sa que pren ses comandes és una besnéta d'aquesta gent que jo te xerr, però bueno el món canvia i noltros quedam a darrere a poc a poc i ses pedalades de cada dia són més llargues i noltros tornam més vells i pedalam més poc, però ses pedalades cada dia han de ser més llargues si vols viure.
Queda alguna cosa d'aquest Deià agrícola, perquè sí que tenc sa sensació que algunes finques s'han conservat molt bé, que, fins i tot, per homes estrangers hi ha hagut certa preocupació perquè se mantingués no te dic com a explotació agrària...
No, però s'hi han gastat doblers per exsecallar i per mantenir-los clar que sí. Si ara mires, hi ha es redols que saps què passa, que per aquests solars per fer-te una casa has d'agafar devers 500.000 metres quadrats. Per tu comprar 500.000 metros te pots pegar un tro a un peu per pagar 500.000 metros d'aquí i llavors. Si fas una casa a Deià no pots fer folrades de pedra ha de ser amb pedres que tengui més de trenta centímetres, o sigui, són pedres picades per una persona amb un martell tac-tac-tac i te fa uns cacauets així i, bé, com aquestes d'aquí, es paradac que fa aquí mireu per tot. Jo a ca nostra tenia un aiguavés i en vaig afegir un altre a darrera i me varen posar [...] d'aquests alemanys, no d'aquests espanyols que tenen dos forats, d'aquests alemanys que tenen cinc càmeres, hormigón i llavonses davant trenta centímetres. Saps què val construir això? Això ha de ser un estranger, perquè un mallorquí...
INFORMANT
Nom
Miquel Estrades Balcaneres
Professió
Embotelladora d'aigua | Can Douglas a s'Estaca | Casa Robert Graves
Municipi de naixement
Sóller
Municipi de residència
Deià
Hombre,
d'aquí cinquanta anys, si no mos hem mort tots, pentura diràs: "Conyo, i és vera, tots aquests noms que aquest home dona ja no en deu quedar cap", perquè quasi tots es noms que t'he donat... d'aquest que t'he xerrat, de tots, s'únic que queda viu és en Miguel Vergara Moreno, aquest home de Màlaga, tots els altres que t'he xerrat ja són tots morts.
Encara és viu en Miguel Vegara?
Sí, encara és viu, viu a Álora a Màlaga i varen fer una xerrada deu fer cinc o sis anys encara, però vàrem fer una xerradeta.
De Deià jo vaig fullejar una entrevista a en Joan Trona o Toni Trona...
Sí, l'amo en Toni, és es més vellet des poble.
102 anys.
Sí. Se va morir sa seva dona, per cert, fa un any i pico, però és un personatge i el vessis, quan se passeja, té una persona d'aquestes d'Amèrica del Sud, perquè de vegades el treuen quan fa bon temps i el duen fins aquí. Jo de vegades li trec una cerveseta i beu un pitxito així, però li trec una cerveseta, se seu allà, a damunt sa paret aquella, duu un caminadoret, tec-tec-tec, i, quan passa, li duc una cervesseta, saps? I beu res, com tu tens aquí, però perquè vegi que li feim cas i l'estimam. Li agrada molt en això.
I ara no me'n record de què estàvem parlant. Ah sí, de com els estrangers s'han cuidat de moltes finques.
Que moltes finques... Ara n'hi ha un que ha comprat sa part de dalt de sa pedrissa, que s'ha fet un casal allà enorme i jo no sé lo què deu haver gastat aquell home, però s'ha gastat una fortuna, perquè s'ha fet un cassetón, antes... quan te'n vagis per amunt, cap a Valldemossa, passat sa pedrissa, saps a on és sa pedrissa? Idò a sa banda de l'esquerra, bé, després t'ho mostraré des d'aquí. S'ha fet una casa enorme i ha exsecallat tots es arbres, molt mal exsecallats, per cert. Cadascú que tengui lo que ha mort, perquè exsecallen amb un motor de serrar i ses oliveres amb un motor de serrar no s'avenen. Ses oliveres volen que tenguin un xerraquet d'aquest que tallen i unes estidores d'exsecallar, perquè amb un motor de serrar els arbres tornen molt petits molt aviat, perquè tu veus un cimal i dius "Eh! ara el tallarem, buf, envers de tallar aquí, com que no te costa gens de pena" i es cimal cau, però si hi has d'anar amb es xerraquet ho penses antes, buides un poc, veus com aquest, un poc buidadet per dedins. És un altre sistema, però això és es sistema nou d'exsecallar. Sa gent no pot perdre es temps tres hores per fer una olivera, m'entens? Jo aquí els puc perdre, perquè a sa banda de baix, a sa banda des camí de sa cala, com que és es darrer pic que ho faig, l'any que ve ja no hi seré ja. Ja acab, ja tendré 65 anys i mig, vull deixar tot, com ara pots veure tot allò de per allà, ho vull deixar ben fet lo que vaig deixant, perquè sa persona que vengui tengui un any o dos per adaptar-se aquí, perquè hi ha moltes coses què fer en aquesta casa. Hi ha molta de feina per una persona tota sola. I, si jo ho he duit tot más o menos bé, sa persona que vengui, es meu hereu de feina, si ho troba un poc bé, tendrà un any o dos per anar-se adaptant a fer-ho així com ell vulgui, perquè quan ve un nou, lo que ha de fer es vell és partir i no emprenyar, perquè jo ho veig d'una manera, però sa persona que vendrà en es meu lloc ho veurà d'una altra. I ja em varen parlar un dia amb en William Graves i una senyora de s'universitat que venguéren i me varen dir: "I no vendries un parell d'hores cada dia quan te retiris?", dic: "No, és dia que me retiri, vos donaré ses claus i me n'aniré". Sa persona que vengui s'ha d'adaptar i ha d'agafar es seu ritme i no li has de dir: "En Miquel això ho feia així", perquè ell no és en Miquel, en Miquel som jo, però en partir en Miquel, en Miquel se'n haurà anat, o sigui que... sa persona que vengui pentura tardaràs dos anys en agafar es ritme, tot això, s'hort, es manteniments i tot això i es líquids de totes ses portes i finestres i vídeos i tota sa comèdia i caliportal que tenim aquí, però li has de dar un temps que s'adapti. Jo també vaig tardar un any en adaptar-me. Quan vaig arribar aquí, tot això estava en obres i me'n vaig anar a exsecallar i a llaurar tot s'olivar, que feia vint-i-cinc anys que no ho havien llaurat. Això que dic no és una bestiesa, perquè encara hi ha son pare des batle antic d'aquí que nom Ramon, que es primer pic que me va veure llaurant a baix me diu, se va aturar a xerrar amb jo i me diu: "Saps quants d'anys fa que vaig llaurar això es darrer pic?", dic "pues no", diu, "fa vint-i-cinc anys que no han passat una rella per aquí dedins, després ho vaig exsecallar i ara si ho mires aquella banda d'allà des camí de sa cala està bastant guapo, hi ha bona rama, també m'he romput ses banyes fent coses que feien es esclaus des romans, saps què era? Llevar pedres, feien clapers, idò aquí baix, si ho mires, hi ha unes muntanyes de clapers. Si vessis ses mil de pedres que he tretes amb una carretilla i he fet uns marges i les he acumulades a damunt. I ara, quan passen els estrangers, me diuen: "I això què és?",dic, "això és des romans" i ell tot convençut que això són monuments que feien es romans i són clapers de pedres que he tretes de dins s'olivar. Cada pic que llaur amb so motor, quan roda, sempre en surten i, quan els ha plogut damunt que s'han fetes netes de terra, els posen en aquests complementaris de romans i els estrangers convençuts que això ho varen fer es romans. Qualque mentida piadosa, això no fa mal a ningú, perquè a partir d'aquí no se'n recordaran pus.
No ho sé, jo encara escriuran un llibre sobre s'història de Deià...
No, però és que si després en acabar anam a fer una volta per baix ho veuràs, hi ha uns cristos de pedres que no t'ho pots imaginar. Tot lo que he tret. És impressionant. De vegades, quan m'ho mir dic: "Cagondell, quan me'n vagi, qui ho farà tot això?".
I que ho devien passar puta amb ses bísties...
Amb ses bísties i a més aquí baix hi ha molt poca terra i en mallorquí saps què són fiters? Fiters són, això és sa terra així i hi ha tres dits de terra a damunt, però davall hi ha puntes de pedra. I, quan llauraves amb una bístia, si no anaves viu, quan havies llaurat deu vegades ja sabies on eren es fiters, però es primer pic que tallaven ses bísties i anaves a llaurar de vegades se rella de s'arada pegava en això i sa bístia pegava una sacsada així que tot anava enrere, perquè, clar, una bístia per estirar si és una tota sola, si vas amb una arada prima, perquè normalment això d'aquí baix se fa amb una arada prima. Amb una arada prima vol dir que només fas solcs a dins sa terra, però no gires tota sa terra així a damunt. Una arada amb pales és aquesta que passa i se clava dins sa terra i gira sa terra a damunt, saps? I sempre la gires i vas enterrant ses herbes i sa fullaca, diguéssim, aprofites molt més es terreno i sa llecor de lo que hi ha hagut per damunt, ses fulles podrides, tot tapat, se podreix i es cuquets van menjant i van fent túnels per dins sa terra. I amb s'arada prima no ho fa així, però, quan llaures o quan llauraven així amb s'arada prima, quan pegues un fiter d'aquests, és un catxondeo, perquè s'animal estira fort i, clar, va bé, va bé, va bé, fins que... i quan xoca pots pegar una sacsada i una marxa atrás bastant violenta. Ara com que ho faig amb un motocultor d'aquests, un Honda d'aquests petits fa raca-raca-ra. Això agafa i si troba qualque pedra grossa la treu, la me deixa damunt i llavonses passant amb sa carretilla, ho carrega sa carretilla, esper que ho facin net amb s'aigua i la compong i per amunt.
Lo que dèiem, que hi ha finques que deuen estar molt arreglades...
I finques completament abandonades, claro, és que si has de pagar es jornal no pots arreglar cap finca. Pensa que si has de menester dues persones que venguin a eixermar amb un motoret de serrar, benzina, oli, cadenes, que les has de pagar en aquesta gent, perquè, si fan es baixos, si fan els ullastres, es rells que deim en mallorquí. Això si ho has de fer amb una xapa, però amb una xapa ja no ho fa ningú. Saps què és una xapa? Una aixada d'aquestes grosses que tenen un caire. Pesen molt i tu agafes, pegues cop i lo que fa normalment és que arrabassa sa miqueta des tronc, s'arrabassa des fluix de s'olivera. Allà on sa llenya encara és blanca, que és tendra, s'arrabassa, això anava molt bé, perquè aquí on arrabassaves mentre cicatritzava no tornava treure ulls i ara lo que fan és que tallen, això és sa soca olivera i aquí hi ha un revell, per exemple, i tallen així suuup amb so motor, però l'any que ve aquí tornes tenir es revells que tornen créixer, m'entens? I l'has de tornar a passar. I així amb cop de xapeta pues durava dos anys i amb cop de motor de serrar és més ràpid, però no és tan efectiu, perquè, clar, sa pell cicatritza tot d'una i tot d'una lo que fa és per aquí hi havia saba que pujava idò aquí farem un reforç i començarem a empènyer amb saba, perquè torni tornar a brostar.
Hi ha una cosa que sempre m'ha fascinat des pagesos d'un temps, és que feien ses coses curioses. Hi havia com aquell gust per no només sembrar ses tomàtigues, sinó també havia de quedar curiós. No només bastava que sortissin bones tomàtigues.
Després te mostraré... després te mostraré tomatigueres de set metros aquí, a ca n'Alluny, tomàtigues de ramellet de set metros d'altura, que segurament no n'has vistes mai, i carregades de tomàtigues fins a dalt. Si vas per allà, veuràs ses garangoles que estan fetes estil de mon pare, perquè es papà, al cel sia, quan fèiem garangoles, si una banda sa garangola tenia dos centímetros més alta que s'altra te deia: "Nin, què ho veus? No se ve". Havies d'esbucar sa garangola i l'havies de tornar a fer. Arribava un moment que es primer pic ja ho feies bé, ja ho miraves antes, perquè sinó ho havies d'esbucar i tornar-ho a fer. I, si mires per aquí darrera, després ho veuràs. Totes ses garangoles que hi ha estan anivellades en es mil·límetro, estil mon pare, no estil meu, estil mon pare, perquè va ser ell que...
Me'n record d'un pescador de nansa que me va explicar com en va aprendre a fer de nanses i diu son pare cada vegada que s'equivocava li deia: "Pues, ara la desmuntes". Costa més desmuntar sa nansa que fer-la.
Així n'aprens, perquè es papà era un home que, tu no el pots comparar amb ningú, perquè no el vares conèixer, però no era un home que cridàs ni... era un home que no pareixia ni mallorquí, saps? I si qualque dia te despistaves fins que vaig tenir catorze o quinze anys no s'enfadava, ni te cridava, ni res, només te deia: "Nin, per favor, posa't en aquest racó fins que jo te digui basta". Anar en es racó volia dir estar agenollat en es racó fins que ell te digués basta i no t'asseguessis dins es talons ni res". Perquè si havies d'estar almenos llavonses estaves dues hores. Es papà no tenia cap problema, ni cridava, ni pegava, en sa vida me va pegar una becollada ni res, però si es diumenge a s'hora de partir te daven 25 pessetes d'aquell temps, que era una doblerada, si havies fet dues coses malament només quedaven quinze de pessetes, i si en feies tres de malament només en quedaven deu, i això te'n recordes això i allò i allò. Aquí està. No tenguis por que en tornar ho feies bé. No importa pegar ni cridar a ningú. Ho han de tenir ben clar en això, ara aquests papàs que criden tant i es fills arriba que els entra per aquí i els surt a s'altra banda. Es papà no ho feia mai en això. Quan te deia: "Nin, per favor, te pots posar un poc en es racó". Jo fins que vaig tenir dotze es papà, quan me volia castigar, me feia estar agenollat. Jo crec que a dotze anys ja el m'hagués pogut carregar damunt es coll ja en es papà [...], és una expressió, dic cagondeu no m'emprenyis, era es seu dret i sa seva autoritat, era mon pare i el vaig respectar fins es dia que se va morir, com se suposa que s'han de fer amb sos pares, però de vegades no importa dar becollades per educar una persona, ni per ensenyar-te a fer feina. Si ara mirasses per allà baix, veuries tu això que te deia aquestes oliveres tenen una rama preciosa, per què? Perquè quan... igual que això que quan se buida, quan s'exsecalla se buida per dedins, se lleva tot lo sec, tot d'una que s'arbre fa s'empenta de tornar brostar, com que l'has deixat tot ben net, pues llavonses tot es rama jove guapa i neta i, si deixes pullim, se diu en mallorquí "pullim" per dedins, que no ho treuen amb ses estisores amb so xerraquet, després quan sa brosta nova creix, creix a dins sa brutor, a dins sa brutor de vegades hi ha repilo o hi ha enfermetats d'aquestes o brom o això, i després ja passa a sa branca nova. I, si l'has deixada ben neta a sa branca vella, a sa branca nova, queda ben neta. Això és demostrable es dia que vulguis. Un dia que no hagis de gravar vens i anirem a fer una volta i t'ho explicaré a les bones...
No, podem fer una minivolta, si vols.
Però, m'entens? Això són coses que si t'ho explic aquí és una cosa, però si ho veus ho entens què te dic, perquè si una olivera que no l'han arreglat feia quinze anys, després agafes una escala de tres peus de fusta d'aquests i fas sa volta sencera amb un xerraquet que talli i unes estisores bones tac-tac-tac. I els deixes ben performades, ben redonetes, ben arreglades, saps que durant tres anys no importarà que hi tornis passar per allà. I enguany si ara mirassis per aquí davant hi ha unes solades ara en aquest moment que estam en es febrer, hi ha unes solades d'olives blaves així com es meu dit. Això és demostrable perquè hi és, però per què? Perquè si les exsecalles, els llaures, els dones s'abono, les lleves ses pedres i tot això, fas sa feina que s'arbre ha de menester, s'arbre t'ho agreix. Això és com s'hort. Si s'hort el sembres quan el sembres poses bona llecor, fems i hi poses... jo, quan sembr, pos un pot d'abono químic de cavall, perquè llavonses... perquè aquí no se pot veure, no se pot veure es tubet, es tubet està enterrat a s'arrel de sa planta, perquè això ha de parèixer que és un hort de 1940. Si venguessis ara en s'estiu i, si un dia tornes, amb so teu socio i vos ne dúieu per fer un bon trampó, aquí vens aquí, veus? Jo faig es solcs estil antic, d'aquests redonets així amb ses canyes ben posades, ben estretes. Lo únic que hi ha fei són ses lligades que faig amb una màquina de plàstic verd, perquè si les has de fer una per una amb una miqueta de, ja ho diré, antes se feien i quedaven molt guapes, jo ho reconec, però ara amb això... sa màquina saps que fas de via. Amb fils, però empleaven això, no, era una altra cosa, era, bé, en recordar-me t'ho diré, és igual, t'ho diré, perquè ara en aquest moment no me surt, com que és una cosa que no s'emplea fa trenta anys, clar, si no l'emplees sa paraula arriba que se posa dins es cervell pel rincón de los olvidados. Llavonses quan l'has de menester no la trobes.
Mos mostres sa finca?
Sí, hombre, què vol dir.
Dus es micro posat [...]
Podem davallar per aquí darrera, perdona
[...]
Veus? Lo que t'explicava, aquestes portes són tan velles que les has d'anar refent cada any, ara les pos una pasta de fusta i llavonses amb un paper de vidre ho llev tot fins que queda ben pleneta, ben pleneta, veus com això? I llavonses tornes pintar i els tornes posar i venga.
Sí, perquè sa pintura tampoc és que sigui tan vella d'aquesta.
No, està posada de la setmana passada. Perquè ara ses que hi ha per allà damunt els rasques i llavonses una passada d'imprimació i els torn pintar.
I això ho digueren fer posar...
Sí, això ho varen fer quan varen obrir es museu, perquè si ve una persona que té dificultats de caminar, l'hem de poder pujar i baixar amb sa cadira de rodes. I aquí s'obre aquesta finestra grossa negra, de vidre, s'obri, i poden entrar a sa primera planta i per aquí les pujam a sa segona planta. Lo que t'explicava d'en William Graves i sa seva dona, aquí hi havia dos albercoquers, quan jo vaig venir, no n'hi havia cap, però aquests albercoquers tenen tretze anys i mira com estan de guapos.
I ells se varen fer un mapa de com estava sa casa quan...
Sí, el tenc, tenc un mapa de 1935, com era sa casa a 1935, on hi havia els arbres i tot això. Lo que vaig fer va ser anar seguint es mapa que ells me donaren, veus què t'explicava des nivell de ses garangoles, ho veus que totes estan en es nivell... Tan un costat com a s'altre no fugirien. I ara si vens per aquí.
Ses garangoles li dius...
En això, en aquest solc, es solc que hi ha alrededor, però ara veus aquella d'enmig, veus que és ben redona i que està ben iguala de per tots es caires. Veus aquella d'allà? Això és un taronger agre d'aquests per fer mermelada. Veus que t'explic? S'idea és que, quan ho miris, diguis: "Conyo, és que això és curíós". Ara lleves ses taronges podries que han caigut aquests dies de fred i de vent, però això. I mantenir tota aquesta herbeta verda i sense cap herba grossa, això saps com se fa? Jo t'ho mostraré, perquè si no t'ho mostr, no t'ho creuràs. Això se fa així. Poses un genoll en terra, a ses herbes, una per una, els lleves així. Ho veus? I ho fas amb es cúter, perquè així no espeny aquest verdet tan guapo que això en es, sobretot en es anglesos els encanta, lleves aquesta mica de verdor, pues això tot es jardí, tot això d'aquí fins allà se fa amb un genoll en terra, rec-rec-rec. No ho havies vist mai en això? Després te mostraré allà devora es rosers, per aquí hi tenim.
Clar, perquè això si passes xapeta o lo que sigui...
Hombre, això espenyes es verd i aquest verd ara que ha plogut una setmana de tira, pues conyo. Veus aquí tenim lo que jo te deia que tenim un hort, ara està massa banyat, no el puc acabar de llaurar. "Hola, Jordan! Hola!" Veus que hi ha cebes tendres? Allà feim es compost. Allà hi ha tota sa fullaca que replec tot s'any. Vine i ho veuràs, tota sa fullaca que replec tot s'any des jardí taronges i llimones i tot, lo que ho tenc tot muntat. Ho veus? Tenc una anseta aquí, ho veus? Se posa aquí dedins i ho deix que se podreixi. I mira com torna, veus? Quan està completament podrit, llavonses, ara en tornar sembrar s'hort, tot lo que de l'any anterior s'ha podrit el pos a dins es solcs i el torn aprofitar com a matèria orgànica. I això un pic que... veus, això són ses mangueres i es tubos de goteo que estan enterrats per davall sa terra, perquè sa gent no ho vegi.
Quan has llaurat, passes es tubos...
Sí, clar, faig es solcs, faig una mare des solcs fins a dalt, per allà encara se veuen solcs. Vaig fent es solcs i vaig sembrant i canyes que els veus per allà i això queda un hort dels anys quaranta. Ara, quan venen es estrangers, i venen aquí i veuen síndries així de guapes o melons, o tomàtigues i queden embambats sobretot amb ses tomàtigues aquestes que tenen aquest enramellar que hi ha set o vuit tomàtigues i només ho han vist dins bosses de plàstic, a dins caixons, i aquí veuen s'arbre i me diuen: "Podem entrar i tirar-li una foto?", dic, "clar que sí, hombre, entrau" i se tiren una foto devora ses tomàtigues. Això, si no t'ho conten, no ho pots saber mai a n'això. Això són es composteros, això està fet amb memòria d'en Robert Graves, perquè ell en tenia uns composteros d'aquells a davall aquell garroverot gros. I un pic, una anècdota, va venir don Manuel Fraga Iribarne, ministro de Asuntos Exteriores y ministro de la Gobernación i tot això. I ell tenia bona relació amb don Manuel Fraga Iribarne i va venir i en Robert estava amb ses sabates plenes de llerot d'aquest que girava es compost i es ministre era defora amb dues motos i un 1500 d'aquell temps i diu: "Venim a veure en Robert" i en Robert li diu: "Que esperi un poc, perquè no té audiència" o no sé què, una cosa d'aquestes, perquè ell estava girant es compost. Pen Robert era més important es compost que es ministre Fraga Iribarne. I gràcies a ell varen posar electricitat a Deià, perquè era l'any seixanta i pico i no teníem electricitat.
A jo me varen contar que se va torbar molt a arribar aquí.
Sí, perquè hi havia un motor que està allà darrera, hi havia un motor elèctric que havia comprat en Robert pes seu amic que nomia Gelat i tenia sa font des Molí, allà on hi ha s'hotel des molí ara i feien un salt d'aigua i feia rodar sa turbina i feia electricitat pes poble. Aquests arbres encara són tarongers de la sang i encara són de l'any trenta i pico, t'imagines? I són... no ho trepitgis, perquè jo te'n duré dues, es perquè ho vegis, perquè mira es anys que tenen i fan unes taronges encara sanguines sanguines. Ara te volia agafar ses més vermelletes. Ho veus? Mira quines taronges de la sang, ho veus? Que tenen totes ses retxetes, dues per tu una grossa i una petita i dues pes socio i després, quan les te menges es vespre, bé, menja-les tu.
Quina pinta!
Per aquí tenim carxoferes que són quan és s'hora són guapes perquè floreixen i aquí, veus? Lo que te deia s'hortet, això són nabos negros, això són remolatxes, això és julivert, faves, allà tenim grells i ara en acabar de llaurar, acabaré de llaurar fins en això vermell i tornarem començar a sembrar cap a s'altra banda. I aquí hi ha tots es arbres que, segons es llibre, es quadern, que me va donar sa pàgina de me va donar en William Graves, es arbres estan sembrats exactament allà on les va sembrar na Laura Riding, quan va venir es primer pic que varen fer tot aquest jardí, veus, que tot es bonyarrudet, que no hi ha res recte. I es arbres a tots que veus que són pruneres, cirerers, pomeres, pereres, tots estan sembrats així.
I s'abeto aquell...?
S'abeto aquell n'hi havia un que estava mig mort, perquè es vent des costat l'havia baldat, el varen tallar per fer aquella caseta, perquè varen espenyar ses arrels, en va sembrar un de nou i ara aquest té deu anys. Aquest ja el vaig sembrar jo.
I tens un mapa?
Sí. El vols veure?
Sí
Idò ara el te mostraré. Això és la cueva del lobo. Aquí tens tots es secrets. Aquí tenc tots es secrets amagats aquí dedins. Veus? Això és es mapa que se me va donar quan jo vaig venir aquí, aquí me varen posar es noms des arbres que hi havia. Tots, un per un, tot està posat aquí, i tot està resembrat segons aquest mapa i aquest mapa és fet de 1939, a dalt n'hi ha un de més gros, si ho vols veure es més gros a dalt, aquí es noguers que són allà baix, sa taula, albaricoqueros, s'algibe, limoneros, mandarinas, que és per aquí on hem passat ara que jo m'he agenollat per aquí. Ciruelo, manzano, peral, mimosa, tot això és aquí davant.
Aquí posa "quitar columpio".
Es columpio estava aquí, aquí davant i el varen llevar, perquè hi havia uns columpios que surten a sa pel·lícula de s'audiovisual, es padrinet, en Robert Graves en es columpios des nets, però tot això, aquí havien de posar una cadena. Si ho mires per aquí, tot lo que veus, empeltar sa caseta, allà baix, en fin, això és es mapa pes que mos hem regit. I si vols veure s'original ho tenim a dalt. El te puc mostrar, això són tres còpies perquè era per sa meva utilitat.
I no ho enyoraràs quan te jubilis?
Claro que sí, i tot lo que veus és meu, perquè tenc ses fotos de com ho vaig trobar, jo som molt alemany amb aquestes coses, molt quadriculat, tenc totes ses fotos guardades de lo que vaig trobar aquí. I tot això que veus aquí deçà, ara ho mires per amunt i quan jo vaig venir aquí només hi havia aquest taronger. Aquí damunt, tot això, tots aquests setos, hi hem anat per allà, ho has vist? Tots aquestes setos i tot això xerrant amb sa dona d'en William, amb n'Helena, vàrem pensar que faríem una simetria, perquè sa font hi era i hi havia aquest taronger, però lo demés estava tot sembrat de gravilla.
[...]
Això estava tot sembrat de gravilla, lo que varen fer va ser, varen xapar es jardí per la meitat, enmig de sa font d'aquí, i varen posar aquestes lantanas, aquestes són grogues i aquestes són vermelles. Allà varen posar es agapantos que fan aquestes flors... allà són morats i aquí són blancs i varem afegir tot aquest gris aquí, perquè faci seto anglès. I lo més important és aquest verdet, que jo t'explicava allà, lo que aquest verdet no se lleva mai. No se pot llaurar res, perquè es verdet aquest és Can Graves, m'entens?
Ell ja ho tenia es verdet aquest?
Sí. No. Aquí hi havia gravilla, però allà ja hi havia es verdet que hi havia allà ja hi era.
Clar, però és que fa molt anglès.
Lo que jo te dic, aquest verdet que ara quan entres per aquí ho veus, això no pareix Mallorca.
A més, bé, no sé si, bé, és que ara fa molta humitat, però deu conservar encara més s'humitat.
Sí, això està guapíssim. I tots aquests tarongers són es primers tarongers nàvels que hi va haver a Deià, perquè els varen dur l'any 29 o l'any 30 i a dalt, si qualque dia tens temps de mirar-ho, encara hi ha ses factures que se varen importar de Barcelona, se dugueren des de Barcelona. Tots aquests, ara els veus baixets així perquè els aguant baixets, perquè hem de veure sa casa. Això era sa casa des secretari, des poeta i, clar, si deix créixer això tapam sa vista i a damunt es folletos informatius, que te donen quan visites sa casa, surt aquella casa can Torrente.
I què fas? Els vas...?
Feim sa volta, veus?
Els vas tallant per dalt?
Sí, els vaig buidant per dedins, perquè veus quin tronc que tenen, és lo que jo te deia, són vells, vells, hombre aquests ja són nous perquè es vells se van morint. Però ten recordes que te contava de sa tomàtigues de ramellet allà. Mira a on són aquelles, des d'allà baix mira a on arriben i aquestes no són ses grosses, les veus allà dalt ses tomàtigues, perquè per dins encara n'hi ha.
Per damunt s'arbre i tot.
Pensa es metros que fan i aquí els vaig tenir un altre any i hi ha sa meva dona a damunt una escala de sis escalons en es caramull i encara no arribava en es caramull de ses tomatigueres carregades de tomàtigues. Això és lo que te deia que faig es solcs estil antic. Aquí dins hi tenc enterrat es tubos des riego, però tu quan vens no veus es tubos de riego, només veus... Aquí es passeig segueix cap aquí, se'n anava en aquell pont i això és es torrent i aquí li diuen can Torrente.
Hi ara viu qualcú?
Aquí hi viu sa filla d'en Robert Graves, na Llucia viu aquí. I per aquí tenim quatre ametllerets que ja hi eren, que només les mantenim vius, els dam menjar i ho mantenim net.
Aquest que ha florit.
Aquest és es darrer que floreix cada any i els altres ja tenen els ametllons, hi ha ametllons petits i aquells a sa punta, ho veus? Ja són grossos els ametllons. I aquí tenim un banyo per sa gent que ve que té cadira de rodes, aquí tenim un banyo i allà tenim un banyo pes personal. I això d'aquí és un audiovisual que posam quan vens a veure sa casa se te posa un vídeo que dura catorze minuts. I sa caseta aquesta ja hi era. Hi havia una caseta petita, des des fasseret cap a davant n'hi havia una i varen fer s'altra per guardar-hi coses. Aquí hi guardaren ses bicicletes a dins aquesta. I es secretari, que hi feia ses traduccions, hi tenia un Biscúter aquí dedins. Ja no n'has sentit de Biscúter tu, no?
No. I sa part d'aquí davant?
Ara te vaig a mostrar això des papers.
També és seu?
Sí. Ara ho veuràs, això que te dic que totes ses pedres que replec, perquè després llavonses, quan ho escoltis, aquell m'ha venut una bona moto, si te dic que hi ha uns bons clapers, ara els veuràs. Ho veus lo que xerràvem de ses rames de ses oliveres? Si les buides per dedins no hi ha una gota de sec. Fixa't-hi, pentura no ho coneixes, però veus que no hi ha ni una gota de sec per enlloc.
No hi ha fulla seca per enlloc.
Exactament. I antes quan xerràvem a dalt t'he contat que tenia unes solades d'olives que feien coió. No te dic cap mentida.
I la recolliu, s'oliva?
No, això ho llauren, no hi ha personal, no tenim gent, però mira quina. I a dalt otras tantas encara. Què vol dir això? Que els arbres van bons, i ara si mires d'aquí cap allà, guaita veuràs, lo que te deia des clapers, que dic en es turistes que són des temps des romans, el veus? N'hi ha de pedres! Ara han tornat llaurar tot això que sura per damunt, tot allò ho replec i ho tir allà damunt. Però, així mateix, hombre, com que tu vens de sa banda d'aquí, aquesta banda està més ben feta que s'altra. D'aquella banda normalment, quan vens d'aquella banda, això és un poc de psicologia, mires s'olivera aquella guapa, no mires ses pedres. Quan vens d'aquella banda mires aquest cantó, si ses pedres estan mas o menos ben posadetes. N'hi ha un allà, n'hi ha un altre, ho veus? Tot això és penyalam tret d'aquell redó de per aquí. Tot això que és vermell ha sortit de per davall. I ara aquest tros d'olivar d'aquí encara no està fet. Però, a partir d'aquell poste, aquella riosta d'allà, d'allà cap allà ja està acabat i ja està ben fet. Ara enguany toca fer aquesta marjada d'aquí. N'hi ha cinc de fetes allà i hem de venir fent cap aquí.
Puc mirar a veure mem ses vistes?
Pots fer lo que vulguis! Aquí baix hi ha un anfiteatro que hi feien qualque comèdia en s'estiu es... jesuset! Mem si ara t'hauré costipat, més jesusets! Cagondell! Veus? Aquí baix sa gent s'asseia per aquí i allà a baix s'escenari veus lo que ara tot això es temps ho està espenyant i ho està fotent tot, però veus amb ciment mallorquí té sa forma des cul d'una persona, perquè puguin seure. Fan com a canal, i s'asseien aquí i jo sempre dic: "No està ben pensat", perquè si això ho feim s'horabaixa es sol és allà i es qui estaven seguts aquí segurament les devia molestar bastant. Però, bueno, coses d'aquell temps, però aquí aprofitar aquest raconet i aquí baix hi ha una caseta allà a on se podien vestir es actors. Ho tenien ben muntat i ben guapo.
No ho sabia que això existia.
Hombre, si m'has dit anem a fer una volta, ja que hi som, t'ho mostr.
I aquelles terrasses?
Allò se diuen marjades en mallorquí. Això és de Son Bujosa i antes quan xerràvem amb tu t'he dit que vivia aquesta dona d'ABBA, sa rossa no, sa morena. Veus aquella casa d'allà que té ses finestres blaves, cel clars? Allò és ca seva, d'aquesta dona. I aquella casota enorme allà dalt, que veus que té una tela blanca alrededor, això és aquest senyor que s'ha gastat... nunca se sabe lo que s'ha gastat aquest home, ha fet una casa allà enorme. I allà on veus aquella grua groga, allà diuen que vol fer una tafona moderna per fer oli.
No, te dic que hi viu gent amb duros per aquí.
Sí, amb molts de doblers. Aquella casa de més a munt sa blava deien que era de ses hermanas Koplowitz, però no sé si és vera. Aquesta sé de qui és, perquè conec l'amo que s'encuida, que sé que és aquesta nina d'ABBA, n'Agnetha no, s'altra, no sé què nom ara, perquè jo sa que m'agradava era n'Agnetha, aquella rosseta, s'altra no m'agradava. I justament va venir s'altra, sinó ja hauríem fet senyes de fum.
Ja haguessis baratat sa feina.
I aquí tot això és s'olivar, per aquí cap allà.
No, i ho tens ben cuidat.
I si ara sortíssim cap allà, aquesta banda a partir des poste aquell que t'he mostrat, a partir d'allà està guapo, tots els arbres estan... vols què hi anem? Idò anem-hi i ho veuràs, sortirem pes camí de sa cala i veuràs que quan te dic coses no te dic cap mentida. T'ho deia d'allà dalt i allà dalt no ho veies, però ara ho tocarem amb ses mans. Amb aquest motocultoret que te dic petit faig tots es redols, ses soques, ben llaurats i així prenen força. Veus? Ara a partir d'aquí, d'aquí cap allà ara si mires ses rames veus que tot estàben exsecallat i ben net. D'aquí fins es camí de sa cala tot està fet.
I ho fas cada any o...?
No, cada tres o quatre anys, no tenc temps de fer tantes... només som un, saps què és? Si ho has de fer bé, una per una, poses s'escala aquesta de tres peus aquí, les fas tota sa volta amb ses tisores d'exsecallar i amb es xerraquet rec-a-rec hi ha bastanta de feina. Si els mires totes más o menos tenen una rama. Som jo, no tengueu por.
És aposta lo de tenir ovelles negres o...?
Les me va regalar a un, un net d'aquest home que li dèiem en Gelat, que les va comprar, pues es seu net me va regalar aquestes ovelles. Veus? Un altre claper des romans aquí, varen fer molta de feina es romans per aquí. Ara, si mires tot això que surt quan llaures, tot això que surt damunt, si ho deixes aquí, l'any que ve hi torna a ser. Vaig fent munts un allà en tenc un altre de gros i li vaig tirant tot damunt, en tenc un altre de començat i sobretot lo que t'explicava, veus ses oliveres totes redonetes, ara falta fer una volteta i llevar ses tanyades de dedins, però totes tenen bona rama, massa bona rama tenen ara. Au! i ja som a terra coneguda! Alerta a caure!
Cagondena te tenc com un poc d'enveja, que deu ser guapo fer feina aquí!
Veus? en es romans, quin altre munt, ho veus? No són bromes, eh? Quan m'hi pos, veus tot això roig? Antes de llevar-lo tot això ho replec i pum a darrera. Cagondena i arriba que... Això només, si mires ses soques de ses oliveres, només feim es redol, perquè es dia de demà, veus que hi ha un caminadets de ses ovelles. En Guillem troba que qualque dia deixaran passar sa gent per aquí dedins perquè se puguin tirar una foto devora ses soques de ses oliveres, perquè moltes vegades no tenen facilitat per ficar-se a un oliverar, ara aquest garroverot, seure's davall, aquí tirar-se una foto, aquestes soques, per això només llauram es redol de ses soques i així queda...
I en William encara viu a Deià?
Sí, no, ara viu a Palma, però avui dematí ha estat aquí amb noltros, ha vengut avui dematí devers les nou i mitja, ha estat una estoneta per aquí. Tots dos amb sa dona encara de tant en quant. En Guillem, en William, és es director de sa fundació. Ho veus en es taronger de la sang? És aquest que hi he collit ses taronges aquest d'aquí darrere.
I on era que vivien primer en Robert Graves i això?
Ara t'ho mostraré, ca la Salerosa se deia i aquí dalt encara hi ha guardat ses factures de que varen arreglar ses finestres i ses portes i tot, és que es mallorquins no eren molt cuidadosos diguéssim. Ara, si mires per aquí, mem si d'aquí ho veig. Vine aquí veuràs, vine un poc devora jo, veus una casa blanca amb un fasser? Idò sa de damunt, que té tres finestres grosses i tres petites, que hi ha un pinot enorme. Idò allà, ca la Salerosa, pensa d'allà, quan es sol baixa en s'hivern, va per darrera ses muntanyes i ells veien que aquí en aquest trompitxolet hi pegava tot es solellet. Mireu quina casa que foteren aquí.
Tan guapa.
Sí, pes anys que té, imagina't.
I per sa carretera no hi deu haver molt de tràfic tampoc?
En s'estiu para morirse, però ara, ja ho veus. Ara passarà gent perquè es homes acaben de fer feina.
I se'n van cap a casa.
Sí. I ara tancarem aquí, perquè no mos fugin ses xotetes perquè... Ja hi tornam a ser, ara ja som a ca n'Alluny. Un poc moderna, és un poc moderna.
Molt des vuitanta.
Sí, és un poc moderna, però feien ses lletres més redonetes en aquell temps. Pues muy bien. Veus totes aquelles finques per allà damunt, tot allò de per allà dalt, tot això és gent que té un sac de duros, perquè per mantenir-ho tot això de per aquí han de tenir una senalla de doblers. Alerta que no te matin! Saps què és lo més guapo d'això? Que ara se'n van a Sóller a tota pastilla i en arribar a Sóller s'aturen a un bar que se diu s'Stop a fer un xupito. Tot lo que han avançat davallant ho perden en es xupito. Ai, Déu meu! Au idò, bueno, idò ja.
Abans de partir m'has de firmar un paperet.
[...]