Tresor de la Memòria (Llubí 2017)

Jo na Martina, puc dir de Can Busquet. Som Martina Capó Llompart, però som Martina Busqueta de Llubí. M'entens?

Vaig començar a emblanquinar amb una granereta, que encara la tenc, te la puc mostrar. I, llavors, una dona de Llubí que me va ensenyar de fer feina, que jo emblanquinava, varen sortir a sa pintura, i va dir: "Martina, hauríem d'aprendre de pintar", i dic: "venga, lo que vós digueu", i mos vàrem posar a pintar i també me va anar, que em va anar més bé que emblanquinar, me vaig posar a emblanquinar i vaig anar a tots es bars de Llubí. A tots els bars de Llubí, un pic cada any anava a emblanquinar-los.

A jo m'agrada anar a matances

per menjar molt de trempat,

un home quan ha sopat

pareix que té dues panxes.

Sí, me'n record.

Voldria tornar farina

per jo posar-te llevat

per esser remolcat

per ses teves mans, Martina.

Matí quan m'aixecava

me n'anava a emblanquinar

i, quan arribava,

havia de fer es dinar.

Jo festejava a les fosques

sense llum ni foc colgat

i s'al·lot en es costat

que me deia coses guapes.

Això li puc cantar.

En Joan petit quan balla

balla, balla, balla

en Joan petit quan balla

balla amb so dit.

No la sé tota...

Com paraules antigues?

Vostè me va dir "manegots"...

Ah! Anàvem a entrecavar i dúiem unes faldes negres llargues, dúiem uns manegots, un mocador pes coll, pes cap i es capell. Ara ja no ho duen per anar, només duen es capell per anar-se'n a la mar. Però noltros hi anàvem a entrecavar. I en aquest temps, tal l'hora com veus, entrecavàvem faves, amb una rosada... I mos n'anàvem a peu, perquè no hi havia bicicletes. Jo, com me vaig casar, es meu home me'n va regalar una. Però no. Anàvem sempre a peu.

Cavallet, quan eres jove,

que anaves de pentinat,

i ara a on has arribat

de magre no poder córrer.

Això sí, un sí era per ventura i s'altre era...

Moltes de vegades no dèiem sa veritat per por de que no... O mos pegassen o... Si mos n'anaven, no dèiem sa veritat i, si importa, la dèiem. Però, un temps no mos podíem moure de ca nostra. No és com ara.

Temps de matances, en temps de matances, cantàvem pes carrers amb ses castanyetes:

Jo m'agrada anar a matances

per menjar molt de trempat.

En Cassarillo du gorro,

jo em pens que la hi tomaré.

Si no fos pes Senceller,

jo li guanyaria a córrer.

Cantant amb ses castanyetes.

I es novio em va haver deixada, i anava amb una que cantava ses cançons. Llavors, ell a lo vist ja s'havia barallat i jo no ho sabia i va venir a xerrar amb jo, perquè festejàvem en es portal. I cantant varen començar aquí a dalt:

El bisbe no és lo mateix

de lo que dispensa un papa

jo tenc sa guerrera guapa

però prens lo que jo deix.

Un temps, quan era fadrí,

la m'haguera acabada tota

i ara ja ran de sa bota

moltes voltes i no bec vi.

Aqueixa no l'havia volguda cantar!

Un poc verda, aquesta!

Idò aposta, perquè és verda, perquè és verda, perquè la mos cantaven. Jo moltes de coses les sé començar, però no les sé acabar.

Bé, jo les tenc a ca nostra. Són unes gavetes, és uns caixonets així de ferro i duu una llauna aferrat i amb so rodillo mullaves sa pintura, i amb so rodillo les llevaves i te posaves a pintar, perquè no posaves pintura per tot. Jo ho tenc a ca nostra en això.

Era es dia de ses matances. Qualsevol cançó la podeu cantar de matances. Sabeu de matances... Du'm sa matadora que he de matar es porc i, llavors, ses altres guinavetes per fer sa butza neta. També butzes netes en vaig fer moltes, moltes. Jo les faig sense aigua. Llavors les acab totes amb aigua, però per llevar tot es llim ho fas amb sal i amb ses mans, i es budells. Ara, es budells prims les pos de part des prims, poses es gruixats a una puesto i es prims a s'altre. Hi pos aigua, tir sa merda, el giram. Llavors, el giren, pues idò que el girin, fas així amb sa mà i el pos dins una ribella. Quan tens tots girats, agafes una grapada de sal i la poses dins aquella ribella. Comença a fer així, així, així i així, i es llim se'n va a sa sal i en es budells. Torn agafar budells de dos en dos i fas, torn fer així i el torn posar allà dedins. Fas així i a dins sa ribella hi ha una grapada de llim. Ho tir. Fas sa ribella ben neta i torn posar una altra grapada de sal en es budells. I torn a fer txec-txec, txec-txec i, quan torn tenir sa mica de lleu, llim, el torn llevar sense aigua, el torn a deixar dins sa ribella. Llavors, agaf un poc de vinagre i un poc d'aigua. Vinagre poc i un poquet d'aigua, poca cosa. El tir dins aquells budells i començ a remenar, remenar. Torn a tirar es llim. Deix aquells budells talment, repassats d'aigua, ben repassats, tots aquí tots sols. Llavors me pos a fer s'altre i faig lo mateix i, quan ho tenc tot llevat es llim, les pos tots junts, i pos vinagre, llimona, taronja i sal. Aigua, no. I començ a remenar, remenar, remenar, i queden... No tenen gens de llim. Perquè si tu poses el budells prims amb sos gruixats i no les lleves es llim, quan omples ses sobrassades, que les gires, pot ser que no vos hi hagueu trobat, hi ha llim i sa sobrassada te llenega. I així la pots anar ficant.

Hi ha sa poltrú, es budells prims, es budells prims és es botifarrons. Es gruixats n'hi ha: sa poltrú, sa bufeta, ses més gruixadetes, sa culana, i tot això ho mesclam tot i ho penjam. Quan ho tenim net, i llavors omplim lo que volem. Si mos sobra i no la volem... Perquè n'hi ha sobrassades que són molt entorcillades i són males d'omplir, i n'hi ha que compren ses sobrassades llises, però jo vull ses meves.

Vos ha tornat mai blanca, sa sobrassada?

No.

Mai, mai?

Mai. Ni dolenta. Jo vaig anar set anys a matances. Ah! Tampoc no vos ho he pensat a dir. Vaig anar a Can Pericó, aquí en es carrer de sa Creu, en es carrer Nou, set anys a fer matances, tres porcs per setmana, mataven.

Noninó,

una engronsadeta

del nin petitó

noninó

una engronsadeta

del nin petitó.

Això pensava...

Anàvem, i posàvem es dos ossos des porc, o dues tallades de xulla i ho bullíem, bullíem ses faves, es dia que fèiem fava pelada. Hi havia fava pelada, faves amb sa pell, i llavors hi posàvem sa verdura, i feies un sofrit de ceba i tomàtiga, i menjàvem molt d'aguiat d'això. Sí. Fèiem una olla plena i en menjàvem dos dies amb sopes. Amb sopes de blat de les Índies, eh? I llavors també fèiem es pa. Noltros teníem un hort i fèiem es pa de blat de les Índies, ordi i un poquet de blat. Farina mesclada. Es pa de blat només en menjàvem es diumenges. Llavors, quan en vàrem tenir més, però un temps, quan hi havia aquella fam, ho passàvem molt malament, monetes.

Sí, ara, quan n'hi ha, i me diuen: "No t'agrada es pa negre?" Dic: "Tenc... Les vaig... tenc es collons plens, de menjar-ne, de pa negre!" No en vull. Vull pa blanc, a ca nostra. Es qui vol pa negre que en duga. Jo en vaig menjar molt d'anys. M'agradaria que en fessen de blat de les Índies i en menjàsseu, veuríeu, què és de dolent.

Es conillets, es de ses monges. Ses monges, quan les dúiem es present, mos donaven tres conillets, i jo tenc es motlle. Tenc es meu fill que va... Un, el vaig tenir a Lluc cinc anys, i jo era molt amic des que... Érem parents es que que estava allà. I li dic: "Mem Joan, no me duries un motlle de conillets?". Diu: "Sí, i en tenim". "Idò me n'has de vendre un". I el me va dar, i encara el tenc. I es meu fill té 54 anys i el tenia a Lluc, però es conillet encara ara me marxa i el fas, no és vera, Catalina?

Jo en es cocarrois hi pos, per un quilo, per un quilo de farina: quatre tasses d'aigua de cafè, d'aquelles tasses de cafè, quatre d'aigua, una tassa de gira-sol, d'oli, no d'oliva, d'oli. Això és sa pasta. Dos vermells d'ou, m'entens? I un quart de saïm. Dos-cents cinquanta... Bé, un quart de saïm. Voltros sabeu què és un quart. Idò. I tot això ho mescl. Quan ho tenc tot ben mesclat, es saïm, s'aigua i tot, hi pos es quilo sencer de farina i començ a remenar, remenar, remenar... Si fas ses tasses plenes, hauràs d'afegir farina.

Prepares sa verdura?

Sa verdura? Hi pos bleda, porro, col de s'altre, col i colflori. Per fer un quilo de... De vegades te sobra verdura, que a jo me n'ha sobrat un plat que en puc fer set o vuit de cocarrois, encara. Però si és grossa, una col i mitja de flori. Una grapada suaixí de porro tallat i bledes, te ve clavat tot. I hi pos pebre bord, una mica de pebre bo i oli d'oliva.

I hi posa panses?

Però això és sa verdura, quan la tremp. I llavors, quan fas es cocarroi, pos, quan tenc es cocarroi fet, pos un grapada de verdura a damunt i componc quatre panses o tres. Si són grossotes, basten tres, segons es cocarroi que fas. Llavors, torn posar una altra cullerada de verdura i el tanc. Ses panses les has de posar enmig de sa verdura, perquè si les poses enterra, quan les cous, se couen ses panses. Enmig de sa verdura has de posar ses panses. Ho sabies?

No.

Idò, bé. Si tu fas un cocarroi, quan el tens aplanat, agafes una cullerada, amb sa cullera, de verdura i la compons, damunt es cocarroi compons ses panses i, llavors, tornes posar una altra cullerada de verdura i llavors el tanques. I ses panses se fan gruixades i no se toquen i, quan pegam mossegada, sa pansa és grossa. M'entens? Sa mateixa pasta, jo faig sa mateixa pasta, perquè ma mare sempre me va ensenyar que tot ho havia de fer igual. Jo faig sa pasta que ma mare feia, m'entens? Perquè n'hi ha molts que en es cocarrois només hi posen un poc d'oli i un poc d'aigua. Jo faig això. Ben igual, ses panades és ben igual, però sa panada quan l'omples de carn i pèsols, jo te diré com ho fas. N'hi ha que no li fan com jo, però jo l'hi vull fer. Agaf una cullerada de pèsols, la pos en es cul de sa panada, hi pos una talladeta de sobrassada voltant en es pèsol, llavors hi pos sa carn. Quan tenc sa carn posada, dues tallades antes de tapar perquè no m'embruti sa tapadora, també hi torn posar dues talladetes de sobrassada i mitja cullereta de pèsols a damunt i tancat. I te queda una... Quan la te menges, hi ha pèsols per tot i sa carn té es gust de per tot.