Tresor de la Memòria (Costitx 2017)

Bon dia.

Mem, quin és es vostre nom?

Jo som Maria Vallespir Moragues.

I vàreu néixer aquí a Costitx?

Sí.

A quin any?

Al trenta.nou.

I heu viscut tota sa vida aquí a Costitx?

No, a es vint-i-un any me vaig casar i me'n vaig anar a Palma, i hi he estada fins ara. Però ara ja torn ser aquí. Ses arrels són aquí.

I, de jove, què volíeu ser?

De jove volia ser perruquera, però ma mare ni mon pare no ho varen voler, perquè me n'havia d'anar a Inca i, si me passava res i, si me passava, i si me perdia... Bé, no ho varen voler. Jo volia ser perruquera i moltes vegades me n'anava a dormir amb uns rulos posats per s'endemà pentinar-me i fer-me lo que a jo m'agradava.

I de què vàreu fer feina idò?

Mira, quan era aquí brodava a mà, brodava. Brodava passat, creueta, punt mallorquí, tot això. Després, quan me vaig casar, vaig tenir dos ninets, primer, una nina i, després, un nin. Després, me vaig quedar viuda, després, vaig collir una tenda, i després fèiem feina a sa tenda i n'he feta fins que els al·lots varen esser grans i ara ja no la tenc. No era tota meva sa tenda, era de dues i feia feina allà. I es nins jo me'n anava i després me vaig tornar a casar i es meu home els cuidava, bueno, ja eren grandets, però acabava de fer es dinar, i ell se n'anava a fer feina perquè era policia municipal i jo me n'anava a ca nostra i feia, feia tot lo que podia. Això és tot.

I es temps que no fèieu feina i això, què vos agradava fer? En es temps lliure, coses que vos entretenien com passàveu es temps.

En tenia poc de temps, però m'agradava anar a fer una volteta per Palma, mirar escaparates maldament no comprés res. Jo sempre he estat molt passejadora, sempre me diuen que sa casa no me caurà damunt, perquè no hi som mai. Però és vera: "He vengut a ca teva i no hi eres!". Sempre, eh? Així.

Quan éreu més petita, no hi havia ses mateixes juguetes que ara.

No, jo en vaig tenir molt poques, de juguetes. Mon pare i ma mare eren campesinos o conreaven i jo me n'anava amb ells i, com que era petita, pentura tenia set o vuit anys, no tenia juguetes i hi havia moltes de figueres de moro, m'has d'escoltar i ses figueres de moro tenien unes fulles així de grosses. La tallava així com podia, pots comptar que no hi havia ganivets perquè no me'n deixaven tenir, li llevava totes ses pues i feia una pepa d'allò. Li feia una cosa redona amb una coseta així i era sa careta, llavors li feia una coseta i era es cosset, llavors tallava així com podia i eren ses cametes i jugava així. I feia una botiguet, i feia una caseteta i llavors me vestia amb una cosa que se diu... Com heura, me feia una corona per aquí, i me feia un manto per aquí i jo mateixa me mirava i anava això. Això eren ses meves jugades. I, quan era en es poble, jugàvem en es poble jugàvem a gitanes. "Gitanas de la mala ventura" i n'agafaven una i fins que la mos prenien, jugàvem a conillons, anàvem a tocar bauleta. Tot això fèiem. Al tremponet, cinc i cinc, i amb un alcoconet, pam! i llavors li tiràvem. Això fèiem... Això era sa nostra jugada.

I a part d'aquests jocs que m'heu dit, no teníeu altres jocs que cantéssiu cançons que ara ja no...

Cançons, jugaven "alrededor de las patatas", a puny. I hi havia una roda...

Roda roda Sant Miquel,

tots els àngels van al cel.

Aquestes coses fèiem noltros, i mos divertíem la mar de molt, és vera, però juguetes poques. Juguetes poques.

I ara, per exemple, sa cançó de "En Pep Gonella té"?

Sí, aquesta la sé, sí.

I quan la cantàveu?

A ca nostra o pes carrer o es temps de ses matances o tot això. En Pep Gonella té jo l'he ensenyada en es meus nets. Ja la saben.

I altres cançons?

Sí,

Xarampí xarrampí xarrampina,

xarrampí xarrampí xarrampó,

Sant Josep i Maria

tenen un petit minyó.

Això les ho ensenyaven i aquestes coses.

I llavors aquell embarbussament que jo no sé de cap manera que vos surt tan bé, com és?

Ah, "una cabra"?

Una cabra ética pelapelambética pelua pelapelambrua. Si la cabra no fuese ética pelapelambética pelapelambrua, sus hijos no serían éticos peléticos pelapelambéticos.

I no en sé més, això cantàvem.

I aquella de s'escola... "cavallet quan éreu jove"

Sí,

Que anaves de pentinat

i ara que has arribat de magre

que no pots córrer.

Pot tornar-hi des des principi?

Quina? Sa de la cabra?

No, es cavallet.

Cavallet quan eres jove

que anaves de pentinat

i ara que has tornat

de vell que no pots córrer.

I qualque dita i això, refranys, qualque cosa que diguéssiu...

Has de fer cas d'un dobler, perquè en haver-lo de menester, no el tens.

Això era perquè anéssim alerta amb sos doblers. A jo ja ni me recorda... No ho sé.

I, per exemple, una endevinalla com "una capseta amb..."

Una capseta ben blanqueta una capseta que se tanca i s'obri ben blanqueta...

Ai, ja no sé com era. Bé, ja sabeu què és! Bé, que era sa boqueta, això sí...

Una capseta plena de rabassetes

que se tanca i s'obri.

Una capseta plena de rabassetes

que se tanca i s'obri. Blanqueta, blanca.

No me recorda, no me recorda.

I qualque glosa?

Qualque glosa... No ho sé, ara no en sé cap...

Redolant, redolant vaig néixer,

redolant, redolant moriré,

i quan seré dins sa tomba

encara redolaré.

Què és? Una granera.

I llavors es dies de Pasqua o es dies de Nadal...

Sí?

No fèieu coses que ara ja no se fan?

Es dia de Nadal dinàvem tots junts i fèiem, Jesús, jo què sé què fèiem, un arrosset i hi havia, fèiem crespellets i torró... I això ho fèiem noltros, no ho compràvem, hi havia pocs doblers. I després havíem d'anar a besar mans. No saps què és això de besar mans, no? Pues mira, com teníem tios, germans de mon pare i germanes, ses germanes de ma mare eren fadrines. I anàvem a besar mans a ca es tios. I mos posàvem i els besàvem ses mans i llavors mos donaven, jo què sé, una peça o dues peces. I llavors tornàvem a anar a ca un altre tio a besar mans. Notros... Jo tenc una germana i un germà i tots tres mos n'anàvem a besar mans. I els altres al·lots anaven a besar mans a ca nostra. I això era una... Ho era així. Fèiem això.

I es dia de matances?

I es dia de matances fèiem un fogueró, mos posàvem un davantalet blanc i tocàvem castanyetes i mos n'anàvem... Perquè jo convidava ses meves amigues, ses meves amigues me convidaven a jo, i anàvem per sa plaça fent una teringa:

Matancera sí, matancera no.

Venim de matances de s'estació.

I ja i tequetequetec i tocàvem. I ja es vespre fèiem un bon fogueró. I sa diu aritja, i sa gent venia a tirar tests aquí on feien matances, pataplam! I llavors jo anava a tirar tests a una altra banda, quan feien matances.

I no jugàveu també quan teníeu es fogueró encès...

Sí, sí, cantàvem una cançó, posàvem un paper aquí darrere encès amb sa coa des porc:

Ja el t'encendré

en el tió paper

I venga, volta qui volta, i si te l'encenien, ja havies perdut. Això fèiem...

[...]

I més jocs que juguéssiu quan éreu petites que segur que hi havia cançons?

Jugàvem a:

Yo soy San Aleja que he venido aquí

trayendo una historia...

Yo soy San Aleja que he venido aquí,

trayendo una oveja

Señor para ti.

Soy pequeñita, ya creceré,

tengo una cosa no sé por usted.

I no sé, però i ballàvem i venga i tal. Una altra, jugàvem:

Con sí, con sí, con no,

con ésta me da verguenza

Con sí, con sí, con no,

con ésta me caso yo!

I m'aturava davant una i la treia i jo llavors me posava i aquella altra tornava a cantar...

Després jugàvem a l'anellet, mos posàvem un anellet a dins sa mà i venga i venga i venga fèiem així, i llavors te deia: "Maria, qui té l'anellet?" i d'aquesta manera passàvem, així.

I es xistes?

Els acudits ara en sé un...

Això era un homenet molt petitet, molt petitet i cercava feina i mai en trobava. I va anar a una fusteria i el varen admetre. Molt bé. I va fer feina i una monada. Però es cap d'un mes o dos no hi va anar. Un dia i un altre dia. I aquell home va dir: "Jo, he d'anar a veure què passa. Me'n vaig a ca seva". Se'n va anar a ca seva i va veure sa dona i li va dir: "I el vostre home, que no està bé?", diu, "o no ho heu sabut?", diu: "No, què ha estat?", diu: "S'ha mort". Dic: "I què vol dir?". Diu: "Sí", "i què el puc veure?, diu: "Sí, està aquí a dalt, però en entrar, tancau sa porta, perquè es moix ja el m'ha davallat tres vegades".

De petit que era. Es moix ja el m'ha davallat tres vegades. Ai, aquest és molt agut, és vera, me va fer moltes de rialles.

I qualque altra xiste?

Això era un home que va perdre un rellotge i cerca cerca rellotge. I va passar un altre home i li diu: "Què cercau l'amo?", "cerc es rellotge que m'ha caigut", diu "i no el trobau?", diu "no", i "l'heu perdut aquí?", diu "no, l'he perdut a sullanes, però com que aquí fa més claror, venc a cercar-lo a suquí".

I aquell altre que també li varen contar...

Això eren dos amics i un venia i s'altre se n'anava. I es que venia li feia així, feia així i feia així, diu: "I què fas?", diu "cerc" i "què cerques", diu: "Guru, guru, guru, guru", "i què són això?", diu "no ho sé, no n'he agafat cap".

Ara tenc una endevinalla que la vos vull dir. Pareix grossera, però no ho és. Llavors vos diré lo que és.

Un pam té,

no l'he canat,

l'enfony eixut,

el trec banyat

i, si el saben manejar bé,

nins i nines sap fer.

A què pareix una grosseria? Pues, és un pinzell. Ho veus? I riuen si els ho contes. És això, és un pizell.

I oficis que se feien abans que ara ja no se fan?

Bueno, batien amb una mula o dues, de vegades, un carretó, tu no saps què és això, una cosa que posaven a sa mula i allò batia, batia, i venga i venga i venga, però sa madona o l'amo havia d'estar a baix i li posaven, perquè no se marejàs sa muleta, les deien unes orellanes o no sé què els deien. Ja no me'n record. I venga, venga, venga, i havies de cantar i una tia meva i jo hi era allà, però ja estava un poc cansada i mon pare era a beure aigua i ma mare devia ser a caseta que feia es dinar i li va dir, també nomia Maria aquesta tia: "Ai, Maria, vine un poc i canta tu que sa nina està cansada". I jo era joveneta, devia tenir onze o dotze anys, no te dic jo. I sa tia, venga, venga. Venga canta: "Ostia, pura..." I pensa no havíem de cantar, havíem de cantar de batre i no sabia cantar, venga venga, fuig, fuig, perquè aquella mula s'aturava quan passava allò "ostia, ostia". Després hi havia fusters, hi havia ferrers, com que no hi havia "merceria" ni res en es poble, això que te cont fa més de setanta anys. Se passejava un home que duia un carro, com un carro, i duia fils, agulles, botons. I començava: "Fils, agulles, botons... Venga, madones, sortiu a comprar fil, agulles, botons" i voltaven. I si havies de menester res, anaves a comprar-ho. Però ara això ja no hi és, això ja no hi és. I llavors també en s'estiu ses que tenien hort eren dues germanes i duien unes balances, una bossa per cobrar i una senalla: "Qui vol comprar mongetes?". "Qui vol, comprar mongetes?". I ses madones sortien i compraven si n'havies de menester. Tot això passava en es poble. Sí, és vera.

Me voleu contar alguna anècdota que hi hagués divertida des poble?

Te puc contar una cosa que li va passar a ma mare, pobreta. Teníem un porxo, això era a sa caseta i va pastar i no va pensar, perquè llavors hi havia es porxo i aquí hi havia sa soll de porcs, no vos penseu. I va posar allà damunt, havia fet una coca per menjar-mos tot d'una i els porcs hi arribaren i la se menjaren tota. I ma mare plora qui plora i plora qui plora. I jo sí que tenia pena, per un dia a l'any que feia una coca. I es porcs la se menjaren. No te pensis que això no sigui ben trist, que no és vera?

Qualque cosa més? Alguna cançó, alguna glosa?

Cançons en sabem, però jo ja no sé, no, no, no... jo ja no tenc veu per cantar. I quina vol que canti?

Roda, roda, Sant Miquel

tots els àngels van al cel,

tira de cul! (I mos tiràvem en terra)

Això fèiem. No, i en sé una molt guapa però ara no me'n record, que mos varen ensenyar, però no me'n record.

I en es tremponet no cantàveu cap cançó?

No, es temps que jugàvem al trempó, no, bé miràvem si mos quedaven tots aquí damunt i guanyava més sa que, si guanyaves quatre, i llavors havies de fer així i venga.

I ses festes des poble?

Ses festes des poble una monada.

Què fèieu?

Què fèiem? Lo primer de tot ma mare comprava lo que podia, la pobre, però llavors fèiem un bon dinar, fèiem gelat, que llavors no n'hi havia, anàvem a comprar una barra de gel i amb una d'aquelles de fer així rodant rodant rodant, una monada. Llavors, hi havia corregudes, anàvem a córrer, guanyàvem cintes, llavors es vespre anàvem a missa i llavors hi havia verbena. Dies hi havia ball de bot i jo hi podia anar, però a sa verbena no m'hi deixaven anar i jo tenia novio i es novio havia de ballar amb ses meves amigues i jo me n'havia d'anar a dormir. Te pareix que això és normal? Jo plora qui plora. Ja podia plorar ja, no. "I en ser massa, ja picaràs", me deien. "No vull que vagis a ballar". I no anava a ballar. Me servia de ràbia, pots contar que devia dir de tot de ma mare. Ball de bot, sí. Ball de bot molt i m'agradava molt. I feia comèdies, feien comèdies, quan n'hi havia, de tot. Jugar, molt, però me castigaven, perquè jugava massa. Es temps de les tres jo estava a ca sa padrina si mon pare i ma mare se n'anaven a fora vila i es temps de les tres no tenia mai son. "No facis renou!". I Se'n anava tothom a descansar i jo me'n anava tira, tira, tira, tira per darrere, perquè hi ha dos portals, i a un puesto que li dèiem sa cova jo sentia que jugaven nines i pensa tu, jo tenia una juguera loca. I me'n anava i amb un poquet vendré, pensa tu! I no hi pensava fins que venia: "Maria! Agenolla't a dins es menjador amb ses mans davall es genoll". I jo venga. "Me perdonau?", "No! I en venir ta mare li diré! Has jugat tot es temps". I havia d'estar així. Això era. Això te pareix que era normal? Idò això eren es càstigs de llavors. No te pensis que hi estàs molt amb ses mans davall es genolls, me les llevava. "Ei! Ses mans davall es genoll i no hi tornis fugir es temps des migdia". Bé, pensa tu, igual. I no m'escarmentava, però tenia una juguera loca. I me n'anava a jugar.

I en es ball de bot què ballàveu?

Jotes, boleros, parados, perquè ara ballen, no sé com se diu ara, bueno, noltros no ho ballàvem, però. Però ho sé. Puc ballar perquè en sé, lo que ja som un poc feixugueta, ja no me va tant. Es parado també el ballàvem. I disfrutava. Mos n'ensenyaven aquí. Hi havia un capellà que se deia Don Bartomeu que mos n'ensenyava. I jo venia de Palma qualque vegada, perquè m'agradava. M'agradava molt ballar i en sabia, però ara ja no en sé tant. Ara ja m'agrada més ballar aquest modern, un poc així, m'agrada també ballar ball de bot, però també m'agrada es coyote i totes aquestes coses, m'agrada, perquè jo som més de la bulla. Ho som.

Ses castanyetes també les sabeu tocar?

Sí, també i les tenc encara. I un pandero, fèiem així, panderetas d'aquelles. I me vestia de pagesa per ses festes i tot això. Això era sa nostra vida. Llavors me vaig casar i sa cosa ja va variar un poc.