Aire

Idò mira Maria Vallbona Adrover, vaig néixer a Calonge dia 5 de maig del 1917.

I teniu cent anys?

Sí, dia 5 d'aquest mes que entrarem en faré 101.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Pagesos. Llaurar, sembrar i d'aquesta fèiem. Tot era feina d'aqueixa que varen fer ells.

I quants de germans éreu?

Sis. Tres de cada casta: tres germans i tres germanes.

I vós éreu sa més petita?

No, son pare d'aquest era es major que nomia Pau; jo, Maria; es qui venia darrere jo, Biel; s'altra, Catalina; s'altra, Margalida i s'altre, Toni.

I com era Calonge llavors, quan éreu petita?

Escolti d'això si me'n pegau de per aquí de per Calonge, jo no en sé molta cosa, però jo he conegut Calonge que no hi havia ni l'església, no hi havia res, deien sa missa dins una capelleta petita, no era capella, era una caseta, devora ca teva, Pau, i allà hi deien sa missa. Calonge s'ha anat engrandint a poc a poc, molt poc a poc, era molt poca cosa, quasi quasi no hi havia ni mestre, missa es diumenge, es diumenge sempre n'hi havia. Feien sa costura allà on deien sa missa. Es dematí deien missa a devora l'església, a devora ca teva i llavors se va anar engrandint i varen fer aqueixa església d'aquí.

Vàreu anar a escola vós?

Molt poc i es temps que hi vaig anar hi vaig anar amb un parell d'al·lotets, com que jo era sa major, un que el menava i s'altre que el duia. Pau, tu no has de riure. I ara es nets que tenc me demanen: "Padrina, i què no sabeu lletra?". I jo els dic per fer-los riure un poc, els dic: "Jo només vaig llegir sa cartilla petita, llavors sa cartilla grossa i el "grado preperatorio", "padrina, no ho deis bé". Voltros ja veis que dic es grado preparatori. Dic "jo ja no el vaig veure", dic, i aquelles fulles es verbo vermells que deien, dic jo, ja no els vaig llegir, ja només vaig llegir sa cartilla grossa i això sí que és vera, que només des grado preparatori vaig donar un parell de lliçons que els ho dic a ells, "Dios creó el mundo en seis días: el primer día hizo la luz, el segundo el cielo, el tercero el mar, el cuarto los peces y las aves y el sesto día descanso". "Padrina, això ho sabíeu dir?" "Sí, que ho sabia dir". Això va ser i jo només vaig anar a escola a costureta fins que tenia devers dotze i tretze anys, perquè llavors jo me'n vaig anar a guardar un conco a ses Salines i ja no vaig tornar pus a costura i allà vaig guardar un conco, que se va morir a noranta-set anys.

I quina edat teníeu vós?

Jo només tenia tretze anys i en vaig estar dos amb una padrina i s'altre temps tota sola i no sabia cuinar, però en vaig aprendre. Bé, en estar cansats que conversi me deixau fer. Pau, que no m'ho diràs tu? No és vera, ets tu que me comandes a jo.

Me contàveu que no sabíeu cuinar? En vàreu haver d'aprendre.

Sí, però sa primera vegada que vàrem arribar a Nadal, que jo estava avesada a ca nostra que per a Nadal sempre matàvem un pollastre i aquell conco, que se va morir que tenia noranta-set anys, també va dir: "Marieta, haurem de matar un pollastre". Jo no sabia de cap manera com l'hi havia d'envestir, però vaja el vaig matar i el vaig plomar i vaig dir en aquell conco: "Conco, com el mos hem de menjar?", va dir el podem fer amb faves cellades i el vàrem fer i varen ser bones i vàrem posar es pollastre bullit i pam! I es pollastre ben palat, ben plomat, això sí que ho vaig fer bé. Ho vaig escaldar ben escaldat i ben arreglat i trossos dins s'olla i un bon cuinat de pollastre i faves.

I això va ser es primer plat que vàreu cuinar?

Sí. Ja n'havia fet molts, ja havia fet arròs i tot això, però lo que sabia fer més de tot era xocolate, perquè aquell conco volia berenar cada dia de xocolate es dematins. I tenien dues escudelles: una que tenia orelles, no sabeu què és una escudella amb orella? Una que tenia orelles, aquella era sa de menjar cada dia, de menjar aguiat, cuinat i això i una sense orelles que aqueixa era sa des dematí i cada dia dematí hi feia es xocolate.

I fins es tretze anys vàreu estar aquí a Calonge?

Hi vaig estar, me'n vaig anar d'aquí que tenia devers tretze anys i vaig estar fins que tenia disset, perquè es primer any i això hi vaig estar amb una padrina que teníem, però sa padrina se va morir i jo vaig quedar allà guardant aquell conco que se va morir que tenia noranta-set anys i jo vaig aguantar allà guardant es conco i després que quan aquest conco, jo tenia disset anys, llavors vaig venir de cap aquí i aquesta gent nostra ja estava a sa Punta Grossa i llavors jo ja me'n vaig anar a estar a sa Punta Grossa amb son pare d'aquest, es padrí ja, que eren germans i allà vàrem estar fins que me vaig casar.

I quan vos vàreu casar?

Me vaig casar a vint-i-dos anys tenia, quan me vaig casar.

I com vàreu conèixer es vostre home?

Ui, va venir allà, li deien Cas Perets, però Cas Perets eren de ses Salines. Ses Salines té Cas Perets i es Llombards també és de ses Salines. [...] Ell aprenia de mosso de ferrer i ho aprenia a ses Salines, ell era de Calonge també, però no mos coneixíem. Però a Cas Perets sempre fèiem balls, un poblet sol, sol no era poblet, quatre cases escampades, però sa gent s'hi plegava i molta jovenella d'això hi venia, com a per riure. I sa qüestió que ell aprenia de mossatge de ferrer a ses Salines amb altres amics va venir a un ball a Cas Perets. I va ser sa primera vegada mai que va venir a conversar amb jo, me va dir: "Tu ets de Calonge?" i jo vaig dir "sí, som de Calonge" i diu "i jo també", jo el coneixia un poc, però deguérem estar pentura dos anys quasi quasi tornar a conversar plegats, maldament mos vàrem veure allà, però ell simateix desiara m'enviava comandacions, però jo pensava amb ell ni res i res...

Com vos enviava comandacions, això m'ho heu d'explicar?

I llavors quan vaig venir vaig anar a sa Punta Grossa i llavors mos vàrem posar a festejar [...]. I vet aquí es meu quadre, i voleu saber més?

Però mem, no m'ho heu acabat de contar del tot. Va ser dos anys que vàreu estar que gairebé no deguéreu tornar a xerrar i després com va ser?

Allà no el vaig tornar a conèixer, però quan vaig venir aquí, llavors vaig venir a Calonge no hi havia poc temps, va tornar ell. Jo simateix n'havia acompanyat un altre, però llavors ell va venir i res mos vàrem posar a festejar i me vaig casar, devers 22 anys tenia.

Vos he de fer una pregunta, com vos movíeu? Com anàveu d'aquí a ses Salines?

Saps que hi anàvem de poques vegades. Amb un carro i havíem de menester tres hores. D'aquí a s'Alqueria Blanca no l'havíem de menester, però llavors d'allà a Santanyí ja l'havíem de menester i d'allà allà desà era més enfora, perquè això voltes que heu passat per sa carretera de Son Danús, això està endret de Son Danús, però endins, dins aquella marina, molt endins.

I ajudàveu a es vostres pares, quan éreu petita?

Sa meva feina va ser fins a nou anys guardar al·lots, de nou anys fins a setze o quasi disset vaig tenir esment en aquell conco i llavors ja me'n vaig anar a sa Punta Grossa i vàrem fer feina tots.

Sa Punta Grossa que és una possessió?

Sa Punta Grossa només hi vaig estar fins a 22 anys me vaig casar i vaig venir aquí. [...] Idò llavors me vaig casar, des cap de dos anys vàrem tenir una nina guapa, però més no poder, que era sa nostra alegria i jo en es 25 anys me vaig posar a fer feina a ca d'altri, a ca nostra els feia totes, però sempre ses hores que no eren de jornal, i a 25 anys me vaig posar anar a jornal.

I on vàreu anar?

Vaig anar a Can Taconer, a Can Polla, eren ses cases fortes que tenia, però com que no volia tenir cap dia buit, era una cosa que ho volia plegar tot, anava a emblanquinar, a rentar, sa feina que em sortís i tenia feina cada dia, cada dia. Això ho vaig fer fins a quaranta anys.

Devíeu tenir s'agenda plena.

Si tenia feina, cada dia. Vaig haver d'arribar a tenir un pronòstic per saber tal dia aquí, tal dia aquí deçà. M'he vist emblanquinar set setmanes sense debaixar d'una escala. Llavors me'n vaig anar a fer feina a Cala d'Or, quan vaig tenir quaranta anys, i en vaig fer vint anys a s'Hostal Romano, a sa cuina, de cuinera, fent bon menjar, no vull dir que el fes molt bo, emperò lo que hi posàvem era molt bo, perquè tot era cosa de pastes, llagostes, cigales, era es puesto més bo de tot que donaven menjar. Es primer any hi vaig estar amb un cuiner, es segon també hi va aguantar una dona, però ja no hi va aguantar gaire i jo n'hi vaig aguantar vint anys, a es vint anys ells varen tornar vells i tan vells i baldats, perquè hi hauria una història si vos ho hauria de contar tot, però és massa. [...] Sa qüestió que en es vint anys ells havien tornat molt vells [...] i sa qüestió que és senyor. Es senyor li deien en Carlos Franquinet i sa senyora Nora i es senyor com que el pobre bevia i s'engatava i el se'n varen dur, se'n varen riure d'ell, i jo me va saber molt de greu, perquè ell era un home bon home, però tenia aquell mal vici de beure i s'engatava i el se'n varen dur a torear a Felanitx a una festa i allà anant de bromes, anat de bromes i això el varen posar a torear i li enverguen esclafit es bou i li pega a suaquí i el mos varen dur amb sa cuixa rompuda, els altres reien molt, però, bé, això era així. I d'aquí es senyor ja no va tornar ser pus lo que era per dur es negoci, però encara el varen dur un parell d'anys, perquè jo aguantava allà i com que jo també ja sabia tot es d'això de la casa i tot i hi vaig estar i vint anys hi vaig fer feina.

No hi devia haver molts de turistes per Cala d'Or?

Sí, hi havia Los Arcos, voltros l'heu conegut. A Los Arcos hi havia, començava, n'hi havia qualcun, però no era gaire cosa lo que hi havia llavors. Però ells amb aqueixa rompuda i sa senyora que també ja havia tornada vella varen pensar de deixar-ho i ho varen deixar i se'n varen haver d'anar i varen llevar es negoci, i me varen dir: "Però Maria tu, si vols, noltros te pagarem es seguro tot es temps que noltros viurem, maldament no facis feina amb noltros" i sempre me varen pagar es seguro fins que se varen morir i jo però llavors, maldament ells me pagassen es seguro, jo me vaig també de seguida me vaig tornar posar a fer feina, deixant tot d'una a suallà no vaig perdre res vaig trobar a Can Salgado. [...] Vaig anar a fer feina a Can Salgado i perquè no hi tenia es dia complet, feia feina a Can Salgado i ses hores que me sobraven els feia a Can Torres i ho tenia sempre ben ple.

Sí que sou feinera.

Sí, m'està lleig es dir-ho, però feina n'he feta molta. Sa qüestió que duia es dos puestos, a Can Salgado o Can Torres, no vàreu sentir anomenar es comandant Torres? Don Toni Torres i tot això. Idò sí. I es Salgados. I duia es dos puestos. Però, quan me va faltar un any pes vuitanta, sa meva filleta me va dir: "Ma mare és que no vull que en faceu pus de feina, això no pot ser". I a es vuitanta anys vaig deixar sa feina aqueixa, però fins es vuitanta anys vaig fer feina sempre a ca d'altri. I això és sa meva vida.

Ara vos faré un parell de preguntes de tot això que m'heu contat. Crec que es vostre pare feia fideus, pot ser?

Sí.

Això m'ho heu de contar, com se feien es fideus?

Com se feien amb una premsa, una premsa grossa i rodàvem en aquella premsa, com un molí, però un molí que ho feien amb sos braços. I voltaven i voltaven i hi havia una cosa així enmig. Posàvem sa farina o sa pasta mig feta, perquè allò ho acabava de pastar i ho posaven a dins allò i voltant mon pare voltant voltant queien allò de fideus, llavors allò l'estenien i s'assecava.

I en feia tot l'any?

Tot l'any tots es que els hi duien es saquets, tothom duia es saquets per fer fideus, llavors no havien de menester això de botiguetes cada instant, podíem passar tot l'any que no havíem de menester ningú.

No anàveu a comprar res?

Arròs, sabó i oli. No compràvem res pus. En Pau ja li deu haver contat, però a voltros vos ho contaré. Com venia s'estiu, mos preparàvem de tot, en s'hivern no havíem de menester res. Ciurons sembrats, amb estar cansats de sentir-me, me deis callau, a l'instant no vos contaré res pus. Sembràvem ciurons, xítxeros, faves cuitores, una cosa que se deien com a guixes, no n'heu vistes mai? Idò encara n'hi havia, aqueixes quatre coses sembràvem, sembràvem prest en haver s'hora que estaven secs amb masses pica qui pica i els trèiem més net i un dia que fes vent picàvem i quedava més net que no sé què. Teníem quatre sacs retxats, perquè els teníem ben guardats en aquests. Quatre sacs retxats, un d'una cosa, s'altre de s'altra i s'altre de s'altra. Això era per passar tot s'hivern i tot l'any. Llavors venien ses figues, ah, he deixat ses llenties, que ses llenties també hi anaven. Llavors venien ses figues, figues porquenyes, figues bordissot blanques, figues paratjals, unes altres casta de figues que tenien ulls de poll, quatre, un parell de paners així de figues seques, uns acots com sa mà i vos pensau que teníem por de s'hivern? Mos podíem escalfar tot s'hivern que no teníem gens d'ànsia de res. Ah, i llavors dos porcs: un porc gros per fer saïm, un altre de més petit, perquè mos bastàs. A Pasqua un bon xot per ses panades, que de vegades ne fèiem cinquanta o seixanta i d'aquesta manera mos arreglàvem i bé i sa vida molt més tranquil·la que ara, molt més al·lotets. Sí, sa gent no duia rellotge, no havíem de menester rellotge, pes camp hi haurà un parell de castells per aquí, mos posàvem ben drets, les onze, es cap d'una estona "no i és hora d'anar-mos a dinar", de cap a dinar, no havíem de menester més que les onze o les dotze i llavors com es sol se ponia, no aquell desespero que hi ara: "i es rellotge i és hora". Això no és vida. Doblers no en teníem cap ni un, pocs, molt pocs, venia molt just es homes per anar a prendre un cafè, però molt just, molts no hi podien anar. Però tranquil·litat, sa gent contenta, sa clau en es pany, per si es veïnat havia de menester res i ara tenc a tenir ben tancat per por que no entri qualcú.

I què fèieu de petita per divertir-vos?

Per divertir-mos, mos divertíem com a reis, arrencàvem ciurons, arrencadissa de ciurons, peladissa d'ametlles, fresses, totes aqueixes coses, marronxes es vespres, no sé si sabeu ses marronxes amb ses cartes i llavors bons festejadors i bones al·lotes. No ara que s'enganen un amb s'altre. Això no va bé.

I cantàveu, quan fèieu feina?

Cantava malament i, si encara qualque vegada me sentísseu per aquí, encara cant. Ui, ui, ui, Bon Jesuset! I jo sé moltes cançons. I què vos pensau que no sé cançons?

Me les cantau?

I vos ne puc cantar una. Què les vos tenc a cantar de l'església?

No, de ses de fer feina.

La calle de mi morena

ya no las ronden chivales

los ronden marineritos

contra bujos y puñales.

Aquestes coses cantàveu, quan fèieu feina?

Bé ido que no hem d'anar de bromes, què hem de fer? Res. Me sap greu dir-vos-ho a voltros, perquè voltros esteis damunt això, però sa vida d'ara al·lotets avantatge de sa vida que vàrem tenir voltros, noltros vàrem tenir una vida molt pobra, pocs doblers, mal vestits, tot això sí, mos havíem de rentar es calcetitens, ma mare mos rentava es calcetinets i els havia d'eixugar devora es foc, perquè tot això, ni teléfonos ni això, no hi havia res, es foc, però tranquil·litat molta, sa gent bona gent, te podies fiar de tothom i un estava malalt i es altres anaven a ajudar-los, és tan diferent d'ara, que ara, com ho veig lo que hi ha ara, dic Déu meu! Lo que és, però, què hem de fer res? Jo me pareix que ja vos basta.

Vos ne recordar de sa primera vegada que vàreu anar a Palma?

Sí, hi vaig anar amb una tia, no hi havia estada mai.

Quants d'anys teníeu?

I jo me pareix que devia tenir sis o set anys. Teníem una tia, no era tia però vamos era amiga de ca nostra i va començar a dir a es nostres: "I mos menam na Marieta a Palma i que no hi ha estada mai" i no hi havia estada mai. Sa qüestió que m'hi va menar, mon pare i ma mare, i sí me va fer es paquetet de roba i me'n vaig anar a Palma, era una cosina de mon pare i aquella dona, quan vàrem arribar a ca seva, com que tenien una caseta aquí, sa tanqueta, quan va arribar a ca seva hi va haver es seus idò venga venga i jo també mesclada allà, però com a externa me trobava. Sa qüestió que se va fer hora de tornar i aquella tia no m'havia treta cap vegada a passejar de res i va dir: "Però bono, i demà ja te'n has de tornar i no té menada enlloc" i vaig dir "no", i jo que sabia, una nina de set o vuit anys, i se va posar a menar-me per ses esglésies i vàrem fer sa passada per ses esglésies i vaig tornar. I això va ser sa meva anada a Palma, i llavors pentura no hi vaig tornar fins que em vaig casar, sabeu que hi he estada de poc a Palma. Jo hi anava com hi tenia sa filla, però tampoc, com que ella venia molt, i jo no hi anava gaire. Hi anava si era necessari, però tampoc de dir me'n vaig a Palma. No ho he estada, però ara hi tenc aquests altres, però aquells altres també estan carregats de feina i què tenc a fer? És aquí que hi estic.

Devia ser un poble ben tranquil Calonge.

Sí, molt tranquil·la i molt casolana. Tothom s'estimava, érem com a família tots, però tant han arribat a fer que tot ho han espenyat. I a més altra cosa que sa gent jove no s'hi ha establida gaire a Calonge, perquè sa gent de Calonge molts han pres un per aquí i s'altre per allà i un a Palma i un a Cala d'Or i dos aquí i dos allà i es jovent a Calonge no s'hi ha... poc i es vells cauen, jo de vegades ho dic a Calonge s'arribarà a acabar per complet per mor d'això.

I de sa Guerra Civil en teniu record?

De sa Guerra Civil no en vull parlar, perquè sa por que vàrem tenir no pot ser es contar-ho.

Vàreu tenir molta por?

Molta por vàrem tenir, molta però, com que noltros estàvem a sa Punta Grossa, i de sa Punta Grossa vàrem haver de pujar. [...] Idò es vespre que havien de desembarcar estàvem tots son pare i jo i me'n record que vàrem dir "què feim?", hem de romandre aquí, perquè noltros estàvem a sa Punta Grossa i es reflejo mos donava a la casa i teníem ses saques de, perquè això era just quan havíem batut, i es reflejos donaven en aquelles saques, en aquelles gàbies que teníem damunt es terrat de gra, qualsevol deixa ca seva d'aquella manera, però tanta por mos va arribar a pegar, perquè donaven aquells focos i mos veien igual que jo vos veig a voltros, que mon paret mos va dir a noltros en es més petits, a ses nines principalment i varen deixar en Pau, que era es padrí d'aquell, i en Biel, que era s'altre, allà baix, i noltros per amunt, perquè teníem una casa aquí a Calonge i vàrem pujar pes camí de Can Marines, voltros no sabeu què és, però hi ha un camí fora fora i com vàrem ser endret de can Marines, pujàvem regirats que no podíem pus, perquè tot lo dia havíem vist gent dolenta i gent aquí i gent allà i, com vàrem ser a devora can Marines, a devora una casa, de sa vorera de sa paret mos enverguen bot, ai, vàrem pegar crit i va ser una cabra amb dos cabrit, Bon Jesús de sa vida, però no era molt enfora ja de ca nostra i, com vàrem ser que li deim es cantó de ca es senyor, allà vàrem trobar ses guàrdies i ses guàrdies mos varen acompanyar a ca nostra que era poc. Llavors mos varen posar, [...] l'endemà han desembarcat, no han desembarcat, què han fet, què no han fet, diuen que han desembarcat allà, no sé on se deia, i noltros estàvem en es cantó de cas fideuer que era allà on hi havia ses guàrdies i noltros resant a l'església, perquè tothom resava en aquell temps. Sabeu que hem vàrem passar de parts de rosari, i a suaixí vàrem sentir que varen dir "ja el tenen, ja el tenen" i hi va haver dona que menava un ase i un carretet que se'n anava a amagar-se a un altre puesto i, quan va sentir que deien ja el tenen, se va pensar que deien "ja venen" i se va ficar amb s'ase quasi a dins l'església, això era madò Catalina Simona, sa qüestió que no hi va ser, ella va entendre "ja venen" i deien "ja el tenen" i va ser que sa guia que havia de fer desembarcar va passar per aquell cantó, pes cantó de cas senyor, i hi havia es guàrdies, li parteixen darrera i hi havia uns garrovers grossos que i ha tirant de cap a Cala d'Or, aquell hi estava amagat, aquell que havia de donar ses senyes, sa qüestió que es guàrdies que guardaven es cantó li varen partir darrere amb ses escopetes, perquè varen haver de treure ses escopetes. Se'n varen anar en es garrovers grossos i ell estava amagat i dalt i debaixa i l'agafen i va ser quan llavors ells varen anar a desembarcar allà. Així és això.

I vàreu passar molta fam a sa postguerra?

Fam no hem vàrem passar, perquè n'hi va haver molts que se varen amagrir molt, perquè només donaven sa ració, sa ració era molt poca i, si era gent que no volgués comprar, ho passava molt malament. Noltros no li vàrem passar, perquè vàrem comprar. Jo vaig tenir s'home, jo ja era casada amb es Moviment, i ell i un xofer que ja és mort, en Joan Avellana, de na Bàrbara, tenia un cotxe, un cotxe gros, i en Toni meu que feia de ferrer d'amagat però, tot això se feia molt d'amagat, a dins es motor li varen posar com una gàbia que hi podien dur quasi dues quarteres, i amb aqueix cotxe per això vull dir que noltros no vàrem patir de res, perquè amb aquell cotxe que ho podien dur dins es motor anaven a Son Valls i duien dues quarteres i duien dues quarteres de xeixa i noltros amb sa ració i això mos varen arreglar sempre. Però aquells al·lots se varen arreglar d'aqueixa manera, varen posar uns ferros, es nostre era ferrer i era bastant enginyós. I en es motor li varen posar un d'això, una peça grossa i podien dur dues quarteres i anaven a Son Valls i duien això i llavors havien de moldre d'amagat.

Què ho fèieu de vespre?

En sa nit i de mala manera, res.

Com ho fèieu per moldre?

En sa nit se n'anaven per aquí tot dret per dins tanques amb dues barcelles i ho feien moldre. Misèria, perquè això ho va ser una misèria. Si no fos que això llavors va passar. Llavonses va passar. I vet aquí.

Hi havia molta gent que feia contrabando.

Sí. això de contrabando també n'hi havia molt.

Ja ho podeu contar. No passa res.

No jo ho crec que ara ja no passarà res, però sí.

N'hi havia molt per aquí, hi havia molta gent que en feia per aquí?

Aquí en varen guardar ben molt i un bon susto que mos va fer pegar un vespre. Vaig sortir aquí i ara ja no hi ha ningú viu de tot això, com que aquí hi ha sa botiga de ferrer i vàrem sortir i com vaig ser a suaquí pega bot un home i de cap allà, a ca una punyeta i què hauré fet? I va arribar es ferrer i vaig dir "Toni", i diu "calla, no és res". I va ser que tenien cosa amagada. Se'n va fer molt d'estraperlo, se'n va fer molt, i com s'havien d'arreglar si no era així? De qualque manera s'havien d'arreglar.

I vàreu fer feina més de vuitanta anys?

Faltava un any i com vaig dir a sa senyora, perquè aquells senyors no demanaven quants d'anys tenies, ni s'hi estaves assegurada ni no, perquè ells no volien pagar a seguro, es senyors aquells no pagaven es seguro a ningú i jo com que sempre el me vaig pagar jo i el va pagar sa senyora de s'hostal i ella no ho sabia ni quants d'anys tenia, ella no ho sabia quants d'anys tenia i com li vaig dir: "Senyora, jo ho tenc de deixar". Va dir "no me digas María", dic "sí", i "per què?". I dic "i a jo me falta un any pes vuitanta", me pensava cauria, i vaig haver de fer quinze dies més de feina, perquè en trobàs una altra, perquè me va dir "con tantos años y no hemos tenido", que tenc a dir jo, ni un dit romput, ni una cama rompuda res, i jo sempre fent totes ses feines, i no em va tornar a deixar, i "no vull que tornis pujar damunt altra cadira ni res amb tants d'anys no hem tengut un fracàs de res", és vera, de tot això vaig dur molta de sort, perquè amb tots es anys que vaig fer feina , jo no vaig haver de deixar un dia mai per malalta ni per res, d'això he duit, però d'altres coses n'he duita de desgràcia, molta, de sa família, n'he duita molta, de sa família. N'he duita, perquè s'han morts. Sa filla a 59 anys, ben jove que era, està allà retratada, s'home a 61, es gendre a 70 i m'he quedat amb un net que viu a Palma.

I vos ve a veure?

Sí, això de dir me trob desemparada no, perquè encara no s'ha colgat mai que no m'hagi telefonat, però cada vespre. de vegades s'ha estrevengut, perquè jo som molt ansiosa, que se fa tard i ell no m'ha telefonat i jo telefonar i en Joan, sa seva dona, "oh, padrina, és que en Joan a nit tenia feines" per una cosa o per s'altra, i dic bé, "idò no importa me telefoni", però no se colgarà que no m'hagi telefonada. De sentir-me gens abandonada d'ell no, és un al·lot que m'ha apreciada molt, però jo també l'he apreciat molta ell, coses que mos passen en sa vida al·lotets.

Vos puc fer una altra pregunta: com eren es turistes quan vàreu començar a fer feina a Cala d'Or, com eren es turistes?

Es turista era molt més bo que ara. Llavors n'hi havia de gent rica, sabeu que venien es rics. Gent molt rica, però molt rica, però és que també sa gent es madrilenyos era gent molt rica i ara són pobres, pobres, qui más qui menos ha venut es xalet i es que no l'ha venut està abandonat. I llavors no, llavors es madrilenyos i llavors que en venien de per tot el món, estava a suaixí i molt de turisme bo.

I vós xerràveu amb ells?

Jo amb sa gent hi conversava poc, perquè jo estava dins sa cuina, menjar feia molt, ara xerrar així amb sa gent no, ni hi volia xerrar, jo sa cuina sí, ara xerrar amb gent no, i te penses que jo en sabia? Un que no sap lletra no ha de xerrar. Només és bo per estar dins sa cuina i fer feina.

I ara viviu tota sola?

I ara visc tota sola.

Amb cent anys?

101 faré d'aquí res. Què trobau, que és hora de cercar a qualcú?

No heu de menester ningú.

No facis així, digues qualque cosa.

No heu de menester ningú crec

Un novio vos heu de cercar.

Escolta, per cercar-ne un de vell com jo, una vella com jo no la cercaré.

Idò un jove.

No crec que n'hi hagués cap que volgués venir a estar amb jo. Fillets meus idò ja ho veis, això és sa vida, si la voleu aprofita voltros ara, aprofitau. Sa vida és sa cosa més enganadora del món, segons com és, però mos pensam no acabar-mos-ho, s'acaba i aviat que s'acaba, així és que quan un té un gust i unes ganes de fer qualque que els fassa, però en aquell temps no ho podíem fer en això, havíem de fer feina, i llavors que a jo m'agradava molt es fer feina. Jo estic tota sola, perquè ara això també vos ho tenc a dir, però hi estic perquè vull, perquè hi hauria en Joan que és es net que tendria una dona aquí, però jo no, la tendré, l'hauré de tenir a l'instant, perquè torn amb es peus que em fan mal i això, però mentres puga, he aguantat. No n'hi ha gaires que vulguin estar tant de temps totes soles. Jo plany massa es altres, jo sempre he anat a no donar-los disgusts, a no fer-los passar pena i d'aqueixa manera ha estat sa meva vida.

I ja éreu així de joveneta?

Sempre he estat igual, sempre m'hes desfet pels altres, això són naturals, qualcun altre, no és vera Pau? És així, no, una que jo me divertida poc mai, jo si vos tenc a dir, no he estat a romandre mai enlloc més que ara no fa gaire, no fa quasi dos anys que es metge va trobar que havia d'anar a fer-me mirar a Son Llàtzer, jo no en tenia cap gana, però va agafar es net i va dir: "Mem, sa padrina, l'has de menar a Son Llàtzer i li faran una bona passada i sabràs si..." Bé, però jo em creia que me farien sa passada i jo tornaria tot d'una i requendepunyetes i se va fer fosqueta i va venir aquella infermera que m'havia passejada per allà i va dir "esta noche te tienes que quedar". I dic "què dius? Jo no en faig cap contes de quedar-me" i se gira en en Joan i va dir en "aqueixa dona no la farem quedar" i en Joan me va dir "padrina, ves si quedareu i jo també quedaré, jo quedaré amb vos", "et dic que em fa molta vessa quedar per aquí" i això són ses fuites que he fetes i embarcava no m'he embarcada mai, perquè no vull romandre enlloc i vaig anar a Lourdes, perquè havia de tornar es mateix dia, si hi hagués hagut de romandre, ja no hi hagués anat.

Vàreu anar a Lourdes i vàreu tornar es mateix dia?

Sí, perquè vaig poder tornar a jeure en es meu llit. Escolta, Pau, no te'n riguis, mira, a s'Hostal, que feia feina amb en Franquinet i na Nora, aquí allà on dic que feia feina a les deu des vespre i moltes vegades me deien: "Con tantas camas que hay, porqué no te quedas aquí" i jo pensava fillets, m'engana que me quedi per aquí. Però un vespre simateix me vaig penedir, perquè quan vaig ser devora es pi gros, perquè jo sis mesos pujava a les deu des vespre, començava sa feina a les vuit i a les deu des vespre quedava, sa qüestió que aquest vespre, vaig anar nou anys amb bicicleta i onze amb motoret en aqueixa mateixa casa i sa qüestió que aquell vespre vaig partir amb so motoret i no duia llum i, quan vàrem ser a devora pi gros de sa vorera des camí, "alto, alto" va ser sa policia, diu "que no saps que has de dur llum?" Dic sí, però veig que encara no el m'hi han posat. Diu: "venga, venga" i diu no, no, i es senyor de s'hostal, don Carlos, me tenia dit si mateix, perquè jo no duia llum i pujava cada vespre a les deu, me deia: "si el cas se parella t'agafa envia-les-me a jo, digues anau a s'hostal Romano" i, quan me varen dir "venga venga", diu "que són es civils, vostès vagin a conversar amb don Carlos que és ell que m'ho ha dit" i varen baixar es cap i no em varen dir res pus. I jo per amunt, una vegada mai me varen aturar pus.

Aquesta gent ha quedat endarrer que canteu una cançó.

Jo no sé quina cançó vos tenc a cantar. No vos heu de riure de jo. [...] No vull cantar, perquè si en Joan nostre ho sabia me renyaria, me diria "padrina, que vos n'anau des cap", no pot ser es cantar i cant moltes de vegades, no és que em fassa res cantar, trob que no convé no cantar, perquè me renyarien, dirien "padrina i què vos pensau?" No me pens res al·lotets, pens lo que és sa vida i res puc.

Vos puc fer una altra pregunta: Com eren es vostres pares?

Es meus pares? Mon pare és que se varen estimar molt, mon pare era divertit, ma mare no ho era tant, era més sèria, eren molt guapos tots dos o jo els hi trobava.

I per què deis que es vostre pare era divertit?

Mon pare divertit que no ho podia ser més i es germans també. [...] Ballador, li agradava anar de dinars, pareixia modern mon pare, no era gens antic, amb això vos puc dir una altra cosa, ara que has dit de mon pare, mon pare, això també ho has de saber, Pau, mon pare va tenir ton pare, es conco en Biel, tots dos que feien es servici amb una vegada, ton pare no se va embarcar, ton pare va estar per aquí, es conco en Biel era un al·lot de divuit anys i se va haver d'embarcar i noltros ja estàvem a sa Punta Grossa i mon paret per saber en Biel a on se trobava de tropes m'enteneu, de dir són aquí, són allà, perquè hi havia una guerra i se mataven com a moixos, mon pare de sa Punta Grossa pujava a Can Taconer a sentir sa ràdio, perquè no hi havia altra ràdio en tot això de per aquí no hi havia altra radio que sabessin aqueixa tropa se troba a tal puesto, perquè llavors miraven de dir és aquí , és allà, que hi havia una mortandat que hi varen matar en Rafel Pau, bé, n'hi varen matar molts, i mon pare de sa Punta Grossa a peu pujava a Can Taconer per saber a on se trobaven.

I quant de temps hi havia?

Una horeta, sí, i ton pare, Pau, i es conco en Biel només tenien una bicicleta i un agafava sa bicicleta i per amunt com eren devers aquelles barraques de Can Marines un deixava sa bicicleta i s'altre a peu i es de darrera deixava sa bicicleta i un tros i cavalcava un tros per hom, això ho podeu creure voltros? Idò això és ben vera.

Com eren es balls de matances?

Ses matances, es balls? Tira-li cossetes a es davantal, no els tiris fortes que li faràs mal, això era es copeo, sí, fotre, llavors sí que en fèiem de balls guapos. I ballàvem que pareixíem baldufes, saps que ballàvem i en sabíem molt de ballar.

Éreu balladora?

Jo vaig tenir un poc de mals vicis, perquè, com que vaig estar per allà, i vaig aprendre de ballar un poc d'aferrat, aquí hi va haver ses qüestions, que llavors hi va haver es capellà d'aquí ses renyades que me va donar, perquè jo havia ballat d'aferrat.

Què vos va dir es capellà?

Déu meu, que això no se feia, ballar d'aferrat, ja ho veus, i ara ballen, però llavors no s'usava.

I on és que vàreu aprendre a ballar d'aferrat?

Allà, jo vaig estar a Cas Perets, no en sabíem d'altra manera, aquí simateix en sabien de tota casta, jo també era balladora, però tampoc es ballar no m'ha xocat molt mai, tenia sa tia Catalina, sa tia Catalina era balladora, però d'aquelles, jo vaja mig, basta de xerrar, tancau aquests xirmes. Tibau o si no jo em desclavaré això.