Memòria, dones i treball (Sant Joan 2026)

Hola, bon dia, jo som na Maria Teresa Gayà Bauçà, vaig néixer a Sant Joan i vaig viure aquí fins en es vint anys, que després me vaig casar i vaig anar a viure a Palma. L'any 1973 jo havia estudiat i vaig aprovar oposicions i vaig passar a fer feina a s'Institut Nacional de Previsió fins que ara darrerament era InSalut fins que me vaig jubilar. Ara som pensionista. Mon pare li deien en Joan de Son Castanyer, però de més envant com que se va dedicar a s'ofici de canyes, feia toldos i feia rollos de canyissa per fer es guixaines l'empraven quan feien cases i feia paners mon pare i llavonses mos diuen de ca es Canyer, però mon pare era en Joan de Son Castanyer i ma mare era n'Antònia de Gossalba. Havien estat una possessió que se diu Gossalba molts d'anys es seus pares i es pares de ma mare són de Gossalba. Jo vaig néixer l'any 49, dia 1 de setembre de l'any 49, ara tenc 76 anys. De nina, ma mare volia que féssem coses i no mos deixava anar a jugar molt i primer vàrem fer mocadors de punt de sombra, després fèiem bruses de musai, anàvem a ca na Magdalena Fiol a cercar ses bruses o a ca madò Rosa a ca ses monges mos deien a on era que podíem anar o a ca sa senyora des guàrdia Llaneres que vivia en es carrer Mirador i noltros llavors fèiem es musai, fèiem barreta i fèiem es musai. Això ja més bé cara en es turisme, pentura l'any seixanta o això i després vaig anar a ca es guàrdia Ferrer a aprendre es trenat. A ca es guàrdia Ferrer tenien una filla que era una filla que era un any o dos major que jo i supòs que me digueren demanar i degueren venir a ca nostra a demanar si volia aprendre. I vaig anar a ca seva a aprendre-ne, vivia en es carrer Consistori i vaig anar a ca seva a aprendre-ne i llavors ja en feia a ca nostra, eren uns telers grossos de devers dos metros i un poc i jo se veu que es dematí devia anar a escola a costura a ca ses monges i llavors es horabaixes feia i en tres dies en feia. O sigui, es dia que en feia més era es dia de sa part d'enmig, perquè es primer dia el dividia en tres parts, però es primer dia que era quan el montàvem, ses cintes i això, en feia una part més petita i es dia que es d'enmig bé i després es darrer dia, es tercer dia era una altra part més petita, perquè l'havíem de desmuntar, llevar ses tatxetes, llavors l'embolicàvem i el fermava. I na Margalida passava cada parell de dies per ca nostra i per totes ses persones que en fèiem, però jo no men record qui eren ses altres persones. Men record que venia amb sa bicicleta a ca nostra, ella no avisava i mirava si anàvem rectes i mos feia a vegades una filera de guia, perquè no anàssim embiaixats o mos torçàssem o això, perquè a vegades sa cinta, a vegades era més gruixuda que altres vegades i t'agafava un poquet més de... i les posava me'n record parafina a ses cintes, perquè patinassin i jo era molt ràpida en fer-ho, perquè sa gent s'aturava a mirar-me com feia de... com trenava, perquè deien que era molt ràpida i passaven gust de veure-me fer feina. Lo que passa que només en vaig fer un any o dos, jo no record exactament, perquè mon pare tenia, feia feina de canyes, me vaig posar a fer feina amb mon pare de canyes, toldos, eren toldos que feia de canyes per fer ombra i per fer, sa gent li comanava toldos per molts de llocs de per Manacor, de per Felanix, de per Palma li comanaven feina d'aquesta de canyes i noltros mos vàrem posar sa meva germana i jo, jo tenc una germana major i mos vàrem posar a fer feina d'això.

I són bons es records que teniu d'aquesta època?

Sí, molt, els records d'infància tenc molt bon records, sí.

I ses altres dones a què se dedicaven a Sant Joan?

Bé, noltros a Sant Joan mos educaven per estar a la casa, trobaven que no valia la pena estudiar, perquè tanmateix quan jo vaig acabar es batxiller mon pare me va dir: "Si no festeges te donaré carrera, però tanmateix llavors amb es cuidar la casa se veu, dones que havien estudiat sobretot, quan llavors se casaven, ja no feien sa feina que havien estudiat en aquell temps i pensaven que eren uns doblers tudats, donar-te carrera i que llavors tanmateix te dedicaves a s'home, en es nins i a cuidar ses persones majors i ses feines de la casa i mos educaven per això, per casar-te, per cuidar s'home i tot lo que ell necessitàs. Sempre havies d'estar disponible i cuidar es nins i escola i es dinar i es sopar i es menjar i netejar sa casa, se dedicaven en això i altres dones anaven a jornal a fora vila o això, lo que passa que jo ses feines de la casa no m'han agradat mai i llavors ja una vegada casada vaig estar dos o tres anys, però me vaig casar l'any 69, però en el 73 vaig fer oposicions, vaig aprovar ses oposicions i no vaig voler fer ses feines de la casa es primers anys sí, però llavors ja no.

O sigui, que vàreu tenir una vivència diferent en es vostre cas.

Sí, bé, normalment no estudiaven, però a ca nostra va passar una cosa que darrera jo hi ha un germà que és dos anys i mig més jove que jo i, quan es meu germà va tenir deu anys, un mestre de Sant Joan que li deien es mestre Pagès va xerrar amb mon pare i li va dir: "En aquest al·lot l'has de... és molt intel·ligent i l'has de fer, ha de fer es batxiller" i el varen posar intern a un col·legi de Palma. I quan va passar això, sa meva germana que és un any major que tenia més iniciatives i més d'això va dir, quan varen posar es meu germà, es nostre germà a estudiar, sa meva germana va dir a mon pare: "Jo també vull fer es batxiller" i mon pare me va dir: "i tu Maria?" i jo no hi havia pensat mai en estudiar i vaig dir: "Jo també", lo que deia sa meva germana Catalina era lo que jo feia, mos dúiem catorze mesos i jo anava sempre a lo que ella feia. Ella no demanava mai puc anar aquí o puc anar alà, "podem anar?" sempre ja hi demanava i jo ja no importava demanàs res mai i sempre vaig estar còmoda així i ella ses seves iniciatives i lo que ella volia ho demava i si deien que sí, que sí i si deien que no, que no.

D'entrada solien posar s'home?

Sí, a Sant Joan, sí, ses dones a fer feina en es camp o fora vila o a caseva i això.

Per tant, a part de ses feines de sa casa, ses dones quines feines feien? Hi havia moltes trenadores, no és vera?

Sí, però això ja va ser després, m'he enterat jo, però després, es meu temps va ser en es començament, això era l'any 62 o 63, Sant Joan en es meu temps jo no me'n record qui hi havia més.

M'han contat això, que sobretot trenadores, però que també hi havia perleres, o feien feina en es camp ajudant, lo que moltes vegades no estaven assegurades i ho combinaven amb lo que mos deies de criar es fills, ses feines de la casa i tot això. En aquest cas, heu estat una privilegiada que heu pogut estudiar.

Sí, i sempre ho he dit que és gràcies a sa meva germana, perquè jo no hi havia pensat mai, m'entens? I després ja de casada sa meva germana me va dir, aquesta germana major me va dir: "Maria, si fessis s'administratiu te podries presentar a oposicions, podries entrar a Son Dureta o això i vaig fer administratiu a Sant Josep Obrer, ja tenia dos nins i vaig fer administratiu. Les duia es dematí a les nou a escola i ja me n'anava cap a Sant Josep Obrer a estudiar i vaig fer administratiu gràcies a sa meva germana que ho va demanar a mon pare, perquè jo no hi havia pensat mai, però ella se veu que duia aquesta idea dins es cap i mon pare va dir: "Podeu estudiar, però sa feina no ha de quedar" i noltros anàvem després a escola a examinar-nos, perquè vàrem estudiar es batxiller lliures, estudiàvem i després mos n'anàvem a examinar al Joan Alcover a Palma per lliures, que sempre era més difícil que si hi vas oficial i fèiem feina a ca mon pare de canyissos i canyissada i això i estudiàvem es dissabtes i es diumenges i es vespres i en de dia anàvem a escola unes hores a ca ses monges i a ca es secretari que era una al·lota de Sant Joan que era mestra d'escola i altres assignatures les fèiem a ca es mestre amb es mestre Pagès i venia un altre mestre de Montuïri, nomia Francisco que se veu que ell havia estudiat supòs de capellà i era es que mos donava Llatí a tercer i quart el mos donava aquest de Montuïri i don Bartomeu un altre mestre que venia de Sineu mos donava Física i Química i Matemàtiques.

Ara xerrarem des temps que vàreu fer trenat, quant de temps més o manco?

Jo crec que un any o dos, no molt més, un any o dos i a estones però jo devia tenir dotze o tretze anys, perquè ja en es catorze anys ja vaig fer es batxiller i ja feia feina amb mon pare i ja no en feia.

I quines estones fèieu es trenat?

Els horabaixes de matí anava a costura i es horabaixes i en s'estiu.

Amb sa vostra germana o amb qui ho fèieu? tota sola o amb més gent?

No, jo tota sola a ca nostra, a ca nostra només hi havia aquest teler, aquest teler gros i el feia tota sola.

Quins punts de telers?

Llacet, llacet sempre, sempre llacet.

I mos podríeu dir es nom dels instruments que empleàveu?

S'alena, que era llarga amb una punteta a baix que havies de passar ses cintes i ses tatxetes i es martell i es telessos. Tenien deu cada bloc diguéssim tenia per fer deu trunyelles.

Es punxó l'utilitzàveu?

No, jo no me'n record, bé, sí, per fer un poquet de puesto i per amb s'alena amb es punxó sí, perquè si no anaves ben recta o això que havies agafat un poquet per compondre-lo sí i llavors a baix ficaves una tatxeta perquè no s'amuntagàs per amunt.

I tots aquests instruments les havíeu de comprar voltros o les vos donaven?

Jo supòs que les vàrem comprar, però jo no men record.

Sabeu com s'organitzava sa feina en es poble des trenat? Hi havia com a encarregades, vos sona na Margalida Mayol?

Si, ho he sentit a dir, però això ja ha estat, aquesta al·lota ja era molt més jove que jo i jo pentura tres o quatre anys, sí, na Margalida Rumbet, sí, però clar, era més jove que jo, devia tenir tres o quatre anys més jove que jo i ja quan en va fer si era més gran que jo, jo ja no en feia. Jo en es vint anys me'n vaig anar de Sant Joan, lo que després des vint anys, jo de Sant Joan no sé lo que se feia, ho he sabut ara amb aquestes reunions i això.

Clar, i quan trenàveu hi havia això encarregats que repartien sa feina, no és vera?

Sí.

Venien de ses fàbriques, tenien encarregats i les repartien pes pobles a diferents dones?

Sí, amb es meu cas jo supòs que era sa senyora des guàrdia Ferrer sa que ho duia i tenia aquesta filla i pentura era un any o dos major que jo i era sa que feia sa passada a veure com anàvem, a veure quan ho acabaríem, després venia a cercar-lo i mos ne duia un altre. Quan l'havien de venir a recollir de sa fàbrica, miràvem que el tenguéssim acabat tal dia vendran i això.

I a nivell econòmic què significava? Estava bé lo que vos pagava, era just? Trobàveu que era poc?

Jo no me'n record gaire, però crec que devia guanyar més que quan feia mocadors de punt de sombra i quan feia musai, ses bruses aquestes, tot això va venir de cara en es turisme, es souvenir, tot això que venien aquetses coses en els estrangers.

Vos pagaven per peça?

Sí. Mos pagaven per peça.

I es doblers les vos quedàveu voltros o les donàveu a sa vostra família?

No, ma mare les mos deixava, noltros teníem un calaixet cada una dins sa seva habitació i allà guardàvem es doblers, però llavonses pentura si mos havíem de comprar qualque cosa o això: "Me puc comprar això amb aquests doblers?". Ho demanàvem sempre a ma mare sobretot.

Però es doblers les guardàveu voltros?

Sí.

Bé, no estàveu assegurada.

No, només era nina, tenia tretze anys o això.

I sabeu per quines fàbriques fèieu feina?

No. Sa senyora aquesta era Ripoll i jo he pensat a veure si podia ser que fos d'Inca, però no ho sé. Sa meva amiga era Margalida Ferrer Ripoll, sa mare era Ripoll i crec que a Inca hi ha Ripolls i pens que si podia ser que fos per Inca, però no ho vaig pensar mai i en aquell moment tampoc no ho sabia.

I sabeu com va acabar això des trenat? No sabeu si era per sa introducció de ses màquines?

No.

Mos heu xerrat de sa conciliació de que ses dones eren ses que se dedicaven a ses cases i a sa criança des nins.

Sí, és que ja de nina ja t'inculcaven amb això amb aquesta idea i ells crec que ho feien perquè estaven convençuts que això era així, el que havien sentit sempre, un poble de la pagesia i fora cultura a jo ma mare sempre mos va fer quan anàvem a costura mos feia aprendre sa lliçó i ella feia feina igual que mon pare i, quan la sabíem noltros, anàvem devora ella i li dèiem, mos aprenia sa lliçó, i jo crec que també ho feia perquè ella així aprenia, no va tenir s'oportunitat ella d'anar a escola, sabia llegir i escriure, però crec que ella ho feia perquè ella així aprenia i, quan noltros ho sabíem, deia: "Deu passades més, ara ho has de reforçar, ara deu passades més i te quedarà ben gravat".

I els homes i ses dones feien diferents oficis en aquell moment?

Sí, jo a ca nostra mon pare i ma mare varen fer lo mateix. Bé, en principi ma mare duia una botiga i mon pare sa carnisseria, però un parell d'anys només cinc o sis anys, però llavors ja se varen posar a fer feina de ses canyes i feien feina tots dos sempre de lo mateix a canostra, però a ses altres cases... bé, hi havia homes que feien feina en es camp i sa dona anava amb ella. Fer feina en es camp, però moltes anaven a jornal o jo men record de nina veure passar dones totes soles amb un sac a s'esquena i sa xapeta i anaven a collir herba a fer herba en es sembrat, perquè collien totes ses herbes perquè es sembrat fos bo i ses herbes no xupassen i llavors es vespre venien amb es sac carregat a peu, se n'anaven a sa finca allà on les havien llogades o això i llavors es vespre venien amb es sac d'herba pes seu conills o per ses seves gallines, també era una manera que ja no havien de comprar tant de menjar per als animals.

Ses dones estaven assegurades?

No, no hi estaven.

I els homes?

Els homes, sí, normalment estaven assegurats, sí.

Per tant, creis que els homes cobraven més que ses dones?

Sí, i tant, i llavors en es moment de sa jubilació i això també igualment, els homes tenien molts d'anys de cotització i els homes se quedaven amb es mínim o amb no res.

En es vostre cas a ca vostra, però, si se dedicaven a lo mateix, estava assegurada també sa vostra mare?

Ma mare no estava assegurada, mon pare estava assegurat i teníem es metge i totes aquestes coses amb es seguro de mon pare i ma mare se va assegurar pentura quinze anys abans, devers els cinquanta anys ma mare va dir que se volia assegurar i va anar a assegurar-se.

I fent es mateix negoci, cobraven igual? Era economia familiar compartida?

Això era mon pare duia es comptes i ses coses lo que passa que sempre a ma mare no li va faltar mai res.

D'acord, ell ho duia?

Ell era el qu eho duia, ell era es que anava un pic sa setmana o un pic cada mes anava a cobrar sa feina que havia fet. Ell enviava amb un camió, ell feia sa feia i amb un camió la se'n duien en es qui l'havien comanada, en es magatzems o això que li havien comanat, però després ell de tant en quant anava a passar a cobrar. I ell era és que duia es doblers, mon pare.

Es vostre pare administrava es doblers?

Sí. Administrava lo que passa que llavors amb sa compra i amb ses coses donava es doblers a ma mare i ma mare era sa que comprava el que trobava que havia de comprar.

I després, éreu petita, però mentre fèieu feina vos entreteníeu de qualque manera, si cantàveu o escoltàveu sa ràdio, vos enrecordau?

Escoltàvem sa ràdio, no hi havia televisions en aquell temps, jo me'n record sa primera televisió que varen dur i anàvem per una finestreta a un bar que li deien Can Company, vàrem anar a veure sa televisió.

I recordau es programes de ràdio que escoltàveu?

Això lo que ha dit Doña Francis i consultoris i novel·les Ama Rosa i sí coses d'aquestes.

És a dir, que eren programes com a destinats a ses dones?

Sí.

Que eren ses que estaven a ca seva, i qualque cançó així antiga que recordeu d'aquell temps?

Vaig ensenyar una a una neteta meva i era molt petitona i quan va arribar a ca seva va venir es meu filla mb sa nina i mos n'anàvem a passejar i li vaig cantar i, quan vaig arribar a ca seva se va posar a cantar-la a sa mare i sa mare va dir: "I m'ha duit una cançó nova!"

En es carrer Olives, olives hi ha

no ploris, Marieta, que ta mare ja vendrà.

I va tenir molt bona aprendre-la i sa mare va dir: "Mem, i me canta una cançó nova", perquè llavors deia "tu no, només jo" i amb un parell de vegades la va aprendre. I men record. Bé, ma mare cantava molt la Ciutat de Nàpols, no cantava, però la cantussava, ma mare fort no hi cantava, mon pare sí, mon pare era molt cantador, mon pare n'Antonio Machín i ses mexicanes i coses així, mon pare era molt cantador, ma mare no, però fent feina per canostra quan rentava o feia feina amb mon pare, ma mare cantussejava.

Qualque llegenda d'aquí de Sant Joan?

Mos deien que en es sempre mos feien por noltros vàrem ser molt de s'època de sa por, sempre teníem por i me'n record que hi havia un barbut a Sant Nofre i sempre mos feien por des barbut de Sant Nofre. Llavors una altra cosa que també me va quedar molt marcada va ser que hi va haver, ma mare mos contava que hi havia hagut uns lladres que hi havien anat a robar, cercaven una botiga important de Sant Joan que era Can Pere Mayol i se varen equiovar i varen anar a sa de veïnat a ca madò Maria Gorfes i sa guàrdia civil se n''havia anat, va ploure i se'n va anar a davall es balcó des Centro i d'allà les varen veure i varen anar i jo sempre a vegades sempre vaig tenir molta por, perquè ma mare mos contava això, que aquests les varen veure, hi varen anar i a un el varen agafar i s'altre se va escapar i li deia: "No me dejes, no me dejes, amigo mío", es que havien agafat i sempre vaig tenir de nina por des lladres i això.

Qualque altra llegenda des puig de Sant Nofre?

No. D'això des barbut, mos deien que hi havia un barbut.

Recordau qualque refrany, qualque endevinalla?

No, deien que es març és ventós i quan acaba es febrer ve es març i això. Què ve després des febrer?, deies què ve després des febrer? març i coses d'aquestes.

I paraules antigues així que ja no se diguin.

Sí, noltros teníem una germana de sa meva padrina que me'n record que li deies: "Tia, a on voleu això?" i deia: "Just suaquí". Aquesta paraula sí que no la sents mai i deia "Suaquí". Això aquesta paraula era una de ses que... a vegades ho he pensat que és una paraula que ara no s'empra. "Just suaquí".

I qualque record així d'aquella època, qualque història que vos marqués de quan éreu petita? En teniu qualcuna?

Bé, jo a ca nostra eren molt de l'església, però jo pens que eren molt convençut i, clar, sa nostra vida era sempre ca ses monges i l'església i això i això ha estat una cosa que després, quan ja vaig anar a a viure a Palma en es vint anys, perquè, clar, aquí hi havia es Primer Divendres anàvem, repartíem per totes ses cases un parell de carrers cada nina ses fulletes des Primer Divendres. Aquí se feia es Primer Divendres que anàvem sempre a combregar, inclús de s'escola feien una missa escolar a les quatre de s'horabaixa i anaven es mestres amb els al·lots pes Primer Divendres i es dissabte de la Puríssima, es cinc dissabtes de la Puríssima. I jo, quan me'n vaig anar a viure a Palma, me vaig pensar que m'havien de condemnar, perquè a Palma ningú en xerrava i me vaig quedar com a despistada. Jo me vaig casar per setembre i llavors per s'octubre a Sant Joan començava es Primer Divendres tot d'hivern fins en es juny i Palma i me vaig quedar molt marcada. I una cosa que també me va marcar molt sa meva infpancia era que pes dia de Tots Sants, dia primer de novembre, mos passàvem tot s'horabaixa, és que encara quan ho pens, sobretot per Tots Sants, encara ho pas malament, perquè fèiem ensoltes. Ensoltes era que entraves dins l'església, resaves sis parenostres i deies amb intenció de tal padrí o de tal padrina i mos passàvem tot s'horabaixa resant sis parenostres, sortíem en es carrer, havies de botar s'acera, havies de botar es peu a baix de s'acera i havies de tornar entrar, ara una altra habitació de s'altre padrí i mos passàvem tot s'horabaixa i jo ara pens, però quina infància, això era l'únic que hi havia? I els meus pares eren convençuts, però jo ara quan ho pens, és que aquell dia jo me quedava, l'hauran tret del purgatori o no? Perquè, clar, mos deien que es pecats estaven perdonats, però quedava una taca i era així, estàvem purgant e el purgatori fins que aquest hagués quedat netejada s'ànima, o podies entrar en el cel. I jo me quedava: "Encara deu estar cremant o haurà bastat o això?". Mos passàvem tot s'horabaixa amb això, fent ensoltes i, clar, jo bueno, lo que dic que després vaig tenir una crisi molt important. És que he viscut vint anys enganada, l'església anava davant i ara veig que ara hi torna anar molt a Sant Joan veig que ara pareix que tornam enrere amb aquestes coses. Hi havia hagut cm un progrés, trobava jo, però ara trob que torna anar molt enrere això.

Trobau que està agafant més força l'església es darrers anys?

Sí, ara sí, a Sant Joan trob que sí.

Però sa gent jove o...?

És que és això lo que me se sorprèn que i ha gent jove que a jo me sorprèn aquestes coses. Jo amb aquestes coses sempre vaig ser molt avançada, perquè jo en es meu fill no les vaig fer fer ni sa primera comunió, no en varen parlar mai, no els he ensenyat mai res, després de gran si saben haurà estat de grans, però havia viscuda tant, però jo no és que els deixoni als meus pares, perquè sé que era sa seva convicció i ho feien perquè fos bones persones i perquè era lo que ells creien i per educar-nos bñe cristianament, que era sa seva creença, però després vaig dir però és que hi ha qualque cosa més, no només l'església i sa vida de sa meva infància i sa meva joventut era l'església i l'església, sí, començàvem es mes de gener amb sa novena de Sant Antoni, Sant Sebastià, ses processons per la mare de la Candelera, llavors sa Quaresma i així venia es quaresmer i ses predicacions de Setmana Santa i totes aquestes coses, però completament i després es mes de maria i es mes del cos de Jesús i després per Tots Sants i així, el rosari i tota sa vida sempre enllaçaven una cosa amb s'altre, tot dedicat a sa religió i, clar, jo era molt bona nina i, clar. Però llavors vaig...

Però en es vostre cas va ser diferent, vàreu poder com a sortir i veure ses coses amb uns altres ulls.

Sí, amb s'estudiar va ser sa meva germana i després de casada també va ser sa meva germana que me va dir això i me va anar bé, perquè vaig estudiar s'administratiu, vaig anar en el Temple a estudiar, a fer pràctiques de mecanografia, amb aquell temps es meu home me va ajudar molt, perquè jo tenia dos fills i es diumenges se'n duia es nins ell i jo me dedicava a estudiar i a practicar per poder aprovar ses opisicions i estic contenta, eprquè després vaig poder tenir una feina, vaig poder ser independent amb es sou, perquè eren uns doblers que les havia guanyat jo i no vaig haver d'estar supeditada en això.

I creis que a ca vostra ses feines de sa casa i des fills estaven més repartits que a altres cases?

A ca nostra, què vols dir? Es meus pares?

Es vostre home i vós.

No, ell segueix, bé, sí mos hem hagut de repartir i adaptar, però no jo record una vegada de casada, havíem dinat en es pis i ell va dir: "Me'n vaig a fer es cafè en es bar de baix" i jo tec-tec també hi vaig anar. Diu: "I tu? Què fas aquí? I es nin?". "I es nin a on l'has deixat tu?". M'entens? O sigui, m'havia deixat a jo amb es nin i jo vaig dir, tu baixes i jo també, tots dos. I això va ser sa primera vegada i ja no se n'hi va tornar a anar o mos n'anàvem tots o no hi anàvem, m'entens? Ses feines de la casa jo tenia clar que quan jo m'havia casada jo era tota sola, lo que hi havia era de tots dos a sa casa, pentura es nins tenia un mes o això i després me'n vaig anar en es bar amb ell, érem a Palma i me'n vaig anar. "I es nin on l'has deixat tu?", "ai no, anem, anem, es nin no pot anar tot sol" i vàrem pujar en es nin.

I teniu altres històries d'aquestes que heu hagut de lluitar perquè estigués equilibrat a dins ca vostra?

Bé, jo a ca nostra sempre jo record que es nins se n'anaven d'acampada o coses d'aquestes i sa motxilla i tot s'ho preparaven ells i, quan tornaven, igualment, noltros vivíem a Palma, si veníem es caps de setmana ells se preparaven cadascú lo seu, jo no vaig haver de preparar mai ses coses dels altres. I amb es menjar, sí, ja tenien nou o deu anys i amb es menjar igual. Ells quan arribaven se feien es seu sopar de lo que volien i això, sí, es nins.

A quina edat?

Això set o vuit anys i una truita això ja de molt petits els ho vaig ensenyar a fer ells, jo no he de ser criada de ningú. Amb això pentura vaig ser molt recta, pentura massa recta i això, però no, sí.