Tresor de la Memòria (Alaró 2018)

Bon dia.

Quin és es teu nom?

Maria Rosselló Borràs.

I quants anys tens?

76.

I com és que vius a Alaró?

Sí, d'edat de catorze anys visc a Alaró.

I bé, com així [...]?

Bueno, perquè sa mamà se va morir i es papà se va tornar a casar i se va casar amb una d'Alaró llavors i vàrem venir a viure a Alaró. I de llavonses ençà sempre hem estat a Alaró.

I a es vint anys...

Sí, llavonses a es catorze anys, quan vaig esser a Alaró, me posaren a fer feina perquè ses coses no anaven així com toca i vaig fer feina a una fàbrica de sabates que se deia Can Soler i, bueno, i llavonses vaig conèixer es que va ser es meu home. I com que ell tenia son pare que estava al Brasil, l'envià a demanar a veure si mos casàvem per anar a estar a veure-lo a ell i mos acabàrem casant, tenia vint anys, ell en tenia 23, érem dos nins, se suposa, i mos n'anàrem cap al Brasil. I allà jo vaig conèixer son pare i ell feia molts d'anys que no l'havia vist, bueno, i vàrem viure set anys i llavonses jo vaig tenir dos nins: un nin i una nina. I llavonses ell, per desgràcia, a es 53 anys, es meu sogre se va morir i vàrem tornar a Alaró. Vàrem estar set anys al Brasil.

I quines aficions o quines feines teniu?

Jo, allà al Brasil? No, no varen voler que jo me mogués de ca nostra, perquè allà és un país molt gran i no volien que jo me mogués i no vaig fer feina, vaig estar a ses feines de la casa i tenia es nins. I es meu home sí, va fer feina a una fàbrica de calçats que eren de pares espanyols, eren brasilers, però de pares espanyols i ell va fer feina allà. Llavonses, quan varen venir, ell aquí se va presentar per... va anar a fer feina a Correus i jo me vaig posar a fer feina a ca nostra però, de calçat, i eren talladors de ses sabates i de bolsos, jo feia feina a ca nostra, perquè tenia es nins i llavonses no anaven de fer feina a ses fàbriques. I, bueno, llavonses ell va fugir de Correus i d'Alaró va ser policia municipal, se va presentar a unes oposicions que hi va haver i va ser policia, i ho va ser trenta anys. I bueno, jo no sé què t'he de contar més.

Com era sa feina de tallador?

De tallador, era a ca nostra, teníem uns taulells i era... ara no me'n record que se diu... bé, era una cuchilla i per tallar donaven xaire, era unes coses més rares que ara, no eren com antes... i jo li ajudava, ell me va ensenyar... i després de ses hores que ell havia fet feina a s'ajuntament, llavonses a ca nostra jo li ajudava a tallar, me va ensenyar, teníem dos taulells i jo tallava un i ell tallava s'altre i fèiem feina a dins ca nostra. I es nins llavonses varen tornar grans i se'n varen anar a estudiar a Palma i sa nina fa feina a s'escola d'Alaró de ca ses Monges. Sa nina, té 50 anys ja, no és cap nina, però jo li dic... i es fill va fer dos anys de servici i a es dos anys, quan va sortir, li va sortir una feina a uns hotels, se diuen els hotels Melià i de llavonses ençà també fa 35 anys más o menos que està de director de... ara no me sortirà, bueno... des que guarden... ara no me surt...

A part d'això, quines aficions teníeu...?

Quan érem joves? Pues anàvem a es cine, no hi podíem anar cada setmana, perquè es pares no ho volien i triàvem sa pel·lícula. Ja miràvem sa pel·lícula de sa setmana següent per veure quina mos agradava més per poder-hi anar i llavonses, quan fèiem ball, també mos agradava anar a es ball, però hi havíem d'anar amb sa mare o amb una germana. I jo o amb sa meva germana o amb sa mare que vaig tenir aquí. I anàvem a ses festes d'Alaró, també fèiem Sant Pere que era a Los d'Amunts, primer, ara ja no ho fan tant i anàvem a ballar allà. Però era molt sèrio, sa nostra joventut no era com ara, no podíem anar per tot, no podíem anar a es cafè, com ha dit na Magdalena, no podíem anar a passejar segons a on sense es pares i això va ser sa nostra joventut.

No podies anar tota sola pes carrer?

No, no, no, no. Fèiem sa volta redona a es carrers, així, i acompanyats o amb ses amigues en sa nit. Llavonses, fèiem una cosa, com que es joves anaven per amunt i ses dones per avall i mos trobàvem i es que mos agradava o ells els agradava a noltros, se col·locava devora noltros, m'entens? Molt serios, però alerta que ara ve es papà, alerta que ara ve sa mamà. Anàvem molt alerta, no ho podíem fer, ni donar-te sa mà, ni tocar-te es braç. Era molt sèrio s'asunto. I, quan ell va començar a venir en sèrio amb jo, va haver de demanar entrada. "Entrada" era perquè ell donàs permís a es novio, que ara és un doi, diuen sa parella, a es novio que pogués entrar dins ca nostra. I només podia venir dos pics a sa setmana o dues horetes. I asseguts fora camilla, hi havia camilla en aquell temps... fora camilla! Si teníem fred, teníem fred, a es costat, enfora i es meus germans i sa mare a devora no mos deixàvem tots sols gens. I llavonses, una altra cosa, ses mans o calça o brodat o cosir, no podíem estar xerrant així. Havíem d'estar pendent de lo que fèiem, així que es nostre festejar era molt rigorós, molt diferent d'ara. Jo ho dic a es meus nets, dic: "Ai! Si haguéssiu vengut a es meu temps", diu: "Padrina, no diguis dois!". Idò això sí que fèiem i, quan mos n'anàrem, que noltros estàrem tant joves que mos n'anàrem allà, això va ser una bomba, perquè casar-mos tant joves i ho érem dos nins i, a més, anam-nos tan enfora, però vaja. No me'n pened de res de lo que he fet, estic molt contenta, vaig tenir un home molt bé i me va agradar molt. I vaig quedar amb un endarrer de no poder tornar anar a el Brasil, però ses coses varen venir així. I fins que es meu home se va morir i res.

Me digueres un parell de paraules antigues com, per exemple, sa "clau des pany" o es "lloc comú".

Sí, sa clau des pany, sí. Llavors, es lloc comú. Sí, es femer, que estava a devora es lloc comú i moltes vegades era tancat per una cortina de sac. Per rentar-mos era dins un barreño que dèiem i no teníem res per això, per rentar-mos, més que... i ara me toca a jo i ara me toca a tu i sa meva germana, que jo li guanyava de dos anys. No, tu t'has rentat antes i ara me toca a jo. No mos rentàvem cada dia, en devíem dur de brutor! Perquè ara... dutxes seguit, però llavonses sa cara i es peus i para de contar.... Sí, no hi havia res més, però, a pesar de tot, a dins es nostre temps, vivíem bé, perquè no coneixíem res més. No podíem anar a comprar una chuche, com voltros deis, i compràvem es diumenges que anàvem cada quinze dies o jo a ca nostra a es cine, anàvem a comprar un parell de cacauets i això era tot i llavonses ja te dic que no mos n'anàvem tots sols a es cine, havíem d'anar acompanyats. Si ses amigues no festejaven molt bé, però si festejaven havia de venir sa mare, o sa mare d'un o sa mare de s'altra, o es meus germans. Així és que havien de dur es rossegall, però vaja, molt bé. Es cine només n'hi havia dos, hi havia es Fantasio i llavonses Sa Pista que era en s'estiu, que era destapat i ara tot ja s'ha edificat. Ara ja ni hi ha ni pista, ni Fantasio, ni res. S'ha perdut i passàvem molt de gust d'anar a es cine. S'omplia, quan hi anàvem, i tot era a base de joventut, perquè...

Me podria dir un parell de festes...

Sant Roc, que és es principal, es dia de l'Àngel, llavonses Sant Antoni, es gegants, en Cabrit i en Bassa, que els treuen i els duen a Los d'Amunts, perquè se va fer sa festa allà dalt. I es dia de l'Àngel era molt guapo, perquè hi pujava molta de joventut, quan jo era jove, i anàvem a passar es divendres ja mos n'hi anaven i dormíem allà i fèiem molta de festa. Ara s'ha perdut molt, ja no hi van tant. I anàvem a peu, no anàvem amb cotxe, perquè cotxe no en teníem. Havíem d'anar tots a peu, però mos ne dúiem sa senalleta amb ses coses a dedins amb tot lo que havíem de menjar aquests dos dies. I era una festa, perquè maldament que mos n'anàssem amb sos pares mos n'anàvem amb tots es amics i amigues i mos ho passàvem bé allà dalt.

I com va ser que me vares contar que anaves a s'escola, però també vares tenir que deixar-la per ajudar a casa, com va ser això?

Bueno, jo vaig haver de deixar s'escola a Palma, quan se mamà se va morir, tenia onze anys i la vaig haver de deixar per cuidar es meus germans, perquè llavonses no era com ara que donau escola tot lo dia, i allà es dematí donaven ses lliçons i fèiem ses activitats que feis ara, però es horabaixes que teníem es dematí i s' horabaixa, s'horabaixa era per fer labor, o ganxet o brodar, o cosir, això mos ensenyaven i també mos ensenyaven de llegir ses rondalles mallorquines. A jo m'agradava molt llegir rondalles allà, però llavonses, quan jo me'n vaig haver d'anar, es papà va anar a demanar a sa meva professora si, envers de donar-me ses labors els horabaixes, me podia fer s'escola des dematí me podia donar s'horabaixa, almenos jo no perdre sa mica que sabia. Llevat de que tenia un cosí que tenia més anys que jo i ell me donava classes de repàs que ja estudiava perito mercantil en aquell temps i ell me feia fer problemes i me feia fer dictats, a fi de jo no perdre. Llavonses, quan vaig venir a Alaró, de tot d'una també vaig anar a s'escola pública d'Alaró, però claro tenguent dos al·lots petits, sa meva germana que era més petita, sa que venia darrere jo, jo vaig veure que a ca nostra ses coses no anaven així com toca. Jo mateixa me vaig anar a llogar a sa fàbrica de calçats, vaig anar a demanar a una veïnada meva per si necessitaven nines i me va dir "jo ho demanaré", i ho va demanar i li varen dir que sí i jo sense haver-ho dit a es meus pares, ella va venir a ca nostra i me va dir: "Dilluns ja pots començar". I es dilluns ja vaig començar. Pensa, una nina que havia vengut de Palma, que no sabia res de res i empegueïda, perquè no és com ara que estau més llançats. I vaig començar en aquesta fàbrica de calçat, que s'única nina que hi havia joveneta era jo. Però vaja, me varen agafar molt bé, me varen ensenyar... jo llavorava, que m'ensenyaren de llavorar que era rebaixar ses sabates per poder-les doblegar, fer llavonses m'ensenyaren també a trepar, a fer aquests dibuixos de ses sabates. Això se deia trepar. I, bueno, i vaig fer feina allà fins es denou anys. A es denou anys, una tia des meu home me va llogar a una altra fàbrica de calçat que se deia Can Sebastià Alorda. I allà ja me varen posar de primera, ja guanyava més, guanyava 300 pessetes sa setmana i ja me varen posar de més categoria, però ja havia de dur més feina damunt jo, ja tenia més càrrec. I allà hi vaig fer feina un any fins que me vaig casar, i me'n vaig anar. I això és sa meva vida.

I me vàreu dir que t'agradava molt llegir rondalles...

Rondalles mallorquines, llavonses. Bueno, jo no sé què t'he de dir, perquè això fa tants d'anys. Sí, això na Blancanieves, en Pinocho, la Bella Durmiente, però tot ho llegíem en mallorquí, no català que deim ara, era mallorquí. I, bueno, a jo m'agradava molt llegir-les. I mos posaven no llegir amb es que... érem moltes que estàvem enrevoltant sa taula des mestre i te deia: "Ara te toca a tu" i tu havies de dur es punt, ara s'altra i ara s'altra. I no podies perdre es punt. I és vera que m'agradava molt llegir-les. Però sa professora que vàrem tenir o sa mestre, que dèiem antes, era molt estricte i qualque vegada te castigava, perquè si t'havies desbaratat un poc des tema que duies, que xerraves amb sa veïnada o això. Però, vaja, ho vaig passar bé, dins lo meu, ho vaig passar bé i me va agradar molt. Idò, ja esteim.