Tresor de la Memòria (Costitx 2017)

Jo som Maria Perelló Estrany.

I quants d'anys té vostè?

vuitanta-tres.

On vàreu néixer?

A Inca.

És a dir, que sou inquera.

Som inquera. En es carrer de Betlem, número 8, a Inca.

Quina relació té amb Inca, per què va decidir viure allà?

Què feia? Quan era fadrina?

Per què va decidir viure a Inca? Com és que va decidir viure a Inca, vostè?

Perquè ma mare era inquera i mon pare era llubiner, però en es deu anys se'n va anar a estar a Inca i sempre hem viscut a Inca. Llavors, quan me vaig casar vaig venir a estar cap a Costitx. Però jo tota sa meva família la tenc a Inca. Tenc tres germans i una germana.

I quan vos vàreu casar?

Me vaig casar a vint-i-quatre anys. Vaig festejar sis anys es mateix. Em vaig casar que tenia vint-i-quatre anys. Ara, es mes que ve, dia vint-i-quatre del mes que ve, en farà cinquanta-set que som casada i es meu home, com que era d'aquí, vaig venir a estar cap a Costitx. Però, jo em vaig casar a l'església principal a Inca. Tenc una filla i sa filla també és batiada a Inca perquè jo havia d'estar amb ma mare, i ma mare no podia abandonar aquí on estava perquè duia hort, dos germans fadrins i es meu home se va estimar més jo quedàs a ca ma mare un mes i llavors batiaven els al·lots petits i na Margalida també, sa meva filla, la vaig batiar a Inca, però ha estada sempre a dins Costitx.

Recorda algun detall sobre sa seva boda? Qualque detall que la fes feliç?

Fer feina.

Recorda qualque record de sa seva boda?

Sa meva boda, un temps, se casaven prest, i feien xocolata amb ensaïmada. Jo em vaig casar a les nou des dematí i llavonses vaig fer xocolata per als tios i ties i cunyats i tot això. Llavonses me'n vaig anar quatre dies a fer ses bodes a Sóller i després vaig anar a Lluc, i llavors cap a ca nostra. A fer feina cada dia.

De què fèieu feina?

Pes camp. Sempre tant jo com es meu home hem fet feina pes camp.

I què fèieu allà?

Segar, fer garbes, batre, collir ametlles. Noltros teníem un hort, havíem de regar amb so càvec i sembràvem moniatos, sembràvem mongetes, sembràvem tomatigueres, teníem arbres fruitals, ma mare anava a sa plaça a vendre i tota sa vida en es camp. I, quan sa patata era treguedora, trèiem ses patates i trèiem es moniatos i tota aqueixa vida l'he feta sempre per es camp. I es meu home, com que també era camper, i sempre pes camp.

I una cosa, teníeu animals?

Sí. Vaques. He munyit, sé que és munyir i hem fet formatge i anàvem a Inca amb un carro, les dúiem a vendre amb alfals. Segàvem alfals, fèiem manades, les mos ne dúiem a vendre, quan mos tocava. Això és sa meva vida que he feta. Espolsar garroves, espolsar ametlles i collir figues amb una escala. I segar faves amb sa falceta. Això ha estat sa meva vida sempre.

Es divertia anant a fer aquesta feina? Vos ho passàveu bé?

Sí, perquè jo no havia conegut res més, més que feina des camp. A damunt s'era amb dues bísties.

Teníeu fills?

Una filla. Tenc una filla i una neta.

Com es diuen?

Sa filla té cinquanta-quatre anys i sa neta en té vint-i-nou.

I vostè quan la tenia en braços li cantava qualcuna cançó?

A sa filla? Sí, per dormir-la li cantava cançons. Li cantava "no, ni, no, li diu sa mare" i coses d'aquestes. Jo ses cançons segons quines m'han fuites. Però li cantava, perquè va ser una nina molt bona nina, la podia deixar asseguda, no plorava ni res. L'asseia damunt un llençol i damunt es llençol estava amb una galleta d'oli se conformava.

I a sa neta que li cantàveu?

Sa neta ja ha estada més... sanguinari. Ja ha estada més daixona, però com que jo me n'anava a fer feina pes camp i jo la me n'havia de dur i l'asseia damunt un llençol amb dues galletes d'oli, una pepa i allà estava i no la sentien. I si, quan caminava, quan me n'adonava compte venia darrere noltros i, si queia, s'aixecava i per amunt. Sa neta, sa filla seva, ja no... ha estada dins es poble i jo ja no he batut i tot això i ja ha estat diferent sa seva filla.

Quan vostè era petita, segurament vos degueren contar rondalles o llegendes.

Sí, que me'n contaven de rondalles, però no en sé cap. Això m'han fuites. Jo es meu home en sabia moltes. De xistes i rondalles i en cantava però jo no... M'agrada es sentir-ho, però no me queden per jo dir... m'han contat això i això altre.

M'he fixat que a vegades deis paraules antigues...

Sí, qualque vegada,

Me'n podríeu dir-ne més?

Perquè jo, segons què, no ho dic com a Costitx. Aquí diuen es "galigans" i jo dic es "gavilans". Es "càvec", aquí li deien es "cavadell" i jo li dic es "càvec". Hi ha paraules que no mos sonam.

I s'altre dia jo vos vaig dir, bueno, vostè me vàreu de llegir una endevinalla i jo l'havia de respondre. Te'n recordes quina

era?
[...]

Una capseta blanca que s'obre i no se tanca.

Això és un ou. És ver, se xapa, però no la tornaràs tancar. I llavors vaig dir aquella:

Un arbre en el món hi ha,
que fa sa fruita amb dues crestes,
saps que han de ser de fresques
per saber-lo endevinar.

Això

és una nou.

Un pedaç ben apedaçat que cap agulla l'ha tocat.

Aquest és el cel quan està ennigulat.

Un sementer ben llaurat que cap rella l'ha tocat.

Tampoc no ho saps? Ses teulades. Ses teulades fan es solc, però no hi ha cap rella que la toqui.

Vostè creu en creences, rituals o ses festes?

Ses festes des poble sí que hi he anada. I sense poble. Si n'hi havia a Sineu, o a Llubí, o Llorito, hi anàvem, però amb carro. Carro i bístia i acompanyats amb ma mare.

Quines festes?

Ses festes a Llorito ara per la Mare de Déu, a Inca per Sant Antoni, maldament fos fadrina jo venia cada any a Costitx per la Mare de Déu de

Costitx.

Què fèieu a ses festes?

Ballava. A jo m'agrada molt es ballar.

I cantar?

Cantar sa simbomba i cantar de segar i tot això, sí., però ses altres cançons com que no els sé totes. Ara cantar de segar. Com que jo he estada molt segadora de faves, i sempre cantava, i a damunt s'era has de cantar ses bísties.

Perquè, sinó, s'adormen, no?

Perquè no s'adormin.

I pots cantar qualque cançó d'aquestes de segar?

Es cavall diu a sa mula:
"Tens un batre regalat.
Tu et donen s'ordi porgat
i a jo me donen sa cugula".
Per batre en es món no hi ha
com ses egos ben ferrades
perquè peguen bones potades
i s'era fan tremolar.

A jo m'han fuites, perquè fa anys que no he cantat. I segar faves:

Segador, bon segador,
quantes garbes has segades,
set o vuit n'he embolicades
i no arrib a un cavalló.

Vostè creu en sa sort i sa mala sort?

Sí, estàvem a un hort. Sí, teníem sa casa. Hi jèiem. No sabeu a on hi ha l'hospital d'Inca ara? Idò aquí desà, si vos hi fixau, hi ha una casa que està mig esbucada, idò aquí noltros hi vàrem viure. Ma mare hi va néixer i hi va morir, però no era nostre, era d'un senyor, que li deien es senyor de ca n'Amer, es celler de ca n'Amer és seu i tot això, i noltros sa padrina ja va passar aquí, ma mare hi va néixer i hi va morir, i jo però som nada a dins Inca, però hi tenc un germà darrer que també és nat a dins s'hort. Llavonses, quan ma mare se va morir, mon pare va venir a estar amb jo, perquè els altres anaven a fer feina en es taller i no ho tenien tan bé per tenir-lo i va morir aquí, lo que estan enterrats a Inca.

Vostè m'ha dit que després de casar-se, va venir a viure aquí a Costitx.

Sí, quan me vaig casar vaig venir a estar aquí i he estada més aquí que a Inca, lo que passa que jo en anar a Inca, hi tenc és meu i m'alegra.

Jo ja en farà cinquanta-set es mes que ve que som casada i en fa catorze que som viuda.

Però, a part del camp, vos dedicàveu a altres coses?

Sí, jo de casada aquí he fet altres coses. Aquí vaig fer tacons, vaig fer trenat, vaig fer babutxes, però m'he dedicada més a es camp que a tot això. Però vamos he fet per guanyar una pesseta.

Què són les "paputxes"?

Ses babutxes? Això que se posen pes peus, que són marrons i peludes per dedins. N'he cosides i he passat cintes, posaven sa sola davall i amb una agulla cosíem. N'he fetes moltes.

I això que deia de "trenar"? Què trenaven?

Trenar sabates. Mos duien sa sabata feta i llavonses fèiem telers grossos. Es trenar també m'agradava molt. I aferrar tacons amb goma, quan hi havia es taller aquí a Costitx, aferrava caixes de tacons, n'hi havia qualcun que era així dalt, prim i duia feina per aferrar. N'hi havia d'home i n'hi havia de dona. Vaig fer bastants d'anys feina d'aquesta, lo que ho fèiem a ca nostra. Tenc una cotxeria i dins sa cotxeria feia feina.

S'enduia ses peces...

Me duien ses peces, sí. Llavors amb unes estisores havíem de tallar. En vaig fer un parell d'anys.

I una cosa, quina va ser la feina que més divertida trobàreu?

Jo sa meva, per tranquil·litat, és sa des camp, sa des camp perquè sa des camp la fas i no te diuen ni si està bé, ni si no hi està...

Vostè, a la vostra filla o neta, li cuinàveu, li preparàveu plats casolans... si sou bona cuinera.

Claro, sí.

Quins plats, per exemple? Què cuinàveu?

Cuinàvem ciurons, cuinàvem mongetes, cuinàvem llenties. Noltros en fèiem per noltros menjar.

I a jo m'han contat una cosa. Vostè encara fa pa?

Pa? Sí que n'he fet de pa.

Mos ho contau?

Noltros érem set a sa taula i teníem, llavors se deien unes... ai, ara mha duit, unes caixes així llargues, unes pasteres, i teníem un sedàs i una cosa assuxinetes de fusta i damunt això noltros porcàvem sa farina. Llavonses fèiem un clotet i, com que estovàvem llevat, de cada pastada a dins una xicra amb un poruqet d'oli ho tapàvem amb una fulla de bleda a damunt i allò torna agre i allò se diuen llevat. I noltros fèiem un clotet es vespre i posàvem llevat amb un poc d'aigua i fèiem una creu damunt i allò tovava. El s'endemà dematí quan era tou fèiem es pans i en fèiem sis i set, perquè teníem un bon forn. Però es pastar pastava més ma mare perquè noltros mos n'havíem d'anar a fer feina a jornal, a més a més que dúiem camp, encara anàvem a fer feina a jornal i ma mare era sa pastadora. Però jo ara de casada, aquí, he pastat, lo que aquí ho fan, jo ara ho fan amb llevadura i a ca nostra ho fèiem amb llevat de pa. Però n'he fet de pa. I és bo de fer. Llavonses quant és tou que fa aquells clivells en es forn.

I era molt gros o petit?

No, me surten uns bons pans.

Per quasi tota sa família, no?

Poc més, poc menos, hi posàvem un quilo de farina per dos tassons d'aigua, li posava.

I amb això podíeu alimentar tota sa família, no?

A ca nostra, sí. A ca nostra pastàvem un pic cada setmana, perquè es forn era gros i estava enrajolat. I fèiem sis, set pans. Llavonses fèiem dues coques, una amb tallades i qualque vegada dues amb verdura i qualque vegada una. I llavonses, si hi havia poc pa, amb sa mateixa pasta des pa fèiem un aplanat, a Llubí li deien es "rafalet", me pens, i noltros li dèiem un "aplanat", i això s'aplanava s'aplanat i li fèiem un foradet enmig i, si no teníem pa, aquest aplanat ja ho podíem encetar tot d'una i noltros ho fèiem així. Això és sa vida que jo he coneguda.

I com fèieu perquè es pa no tornés dur i sec?

Fruita.

Es pa, quan, a vegades, quan el deixes molta estona allà encetat es torna sec i dur.

Es pa, quan és cuit, se coneix.

A part de pa, fèieu coques, coques de trampó?

Sí, oques amb motlle també n'hem fetes.

Quina és sa vostra preferida?

Per Nadal, fèiem torró, que jo n'he fet de torró, i d'aquesta coca de neules també. Sé què és tot això jo.

Torró de Xixona?

Torró de Xixona. Pelaves bessó i llavonses el torrava, lo que no el feia ben cuit, que fos un poc doradet i llavors amb una màquina el capolava, hi posava sucre polvo.

Bé, idò, jo diria que això ja és tot i ha estat un plaer xerrar amb vostè. Gràcies, ja hem acabat.

Hem acabat? Vos ha agradat?

Sí.

[...]