Tresor de la Memòria (Alaró 2018)

Maria Gelabert Rosselló.

Moltes gràcies. I vostè a on viu?

A Alaró.

I sempre heu viscut a Alaró?

Sempre, a no ser es temps que vaig estudiar, que vaig viure a Palma i llavors a Barcelona, però sa meva residència sempre a Alaró.

I sa vostra relació amb Alaró, és a dir, es vostres pares eren d'aquí?

Sempre tota sa família era d'Alaró: mon pare, ma mare, padrins, repadrins, tots.

I vostè de jove va estudiar o sempre ha fet feina?

No, jo vaig estudiar primer, bé, primer anàvem a ca ses monges, llavonses, me vaig posar a fer ingrés, vàrem fer a s'institut s'ingrés i després vaig començar es batxiller. Primer i segon any vaig fer lliure, anava amb un professor, un altre professor... però era un jaleo, perquè, bé, però va anar bé. Després mos anàvem a examinar a s'institut, però llavors vàrem pensar: "No, perquè sempre és un córrer" i me varen posar a la Puresa, que estava allà, calle Pureza, número 18, allà a la Puresa, i després vaig estudiar aquí es batxiller. Llavors, quan vaig acabar es batxiller, jo me pensava: "Ja hem acabat" i vaig dir "ara ja a brodar un poc, o cosir o pintar un poc..." i mon pare me va dir: "No t'agradaria estudiar?". Perquè mon pare era germà de cinc, bé, de vuit, però se moriren un parell, de cinc, i es mestre li deia: "Hauríem de... en Mateu podria ser mestre" i es meu padrí li va dir: "Jo no puc fer un mestre i cinc sabaters o quatre sabaters". No, tots. I mon pare li feia il·lusió ser mestre i "ara t'agradaria estudiar de mestre, professor" i jo, com que en aquell temps no dèiem que no a es pares, vaig dir "sí", però un sí... mon pare se'n va anar a Palma, va xerrar amb s'institut i com va venir va dir: "Au, ja estàs matriculada a Barcelona". I així va començar. I llavors va anar bé perquè, quan jo havia de començar, la Puresa va obrir a Barcelona una residència, m'enrecord des cap damunt des Passeig de Gràcia, Buenavista, 6 principal, i mon pare va dir "idò, venga" i vaig anar a estudiar i gràcies a Déu, perquè, jo vos ho he dit, noltros teníem abans una fàbrica de sabates i anava benet, però llavors se va començar i vàrem quebrar i vàrem quedar... xit! I després sort que jo havia estudiat i tenia una mica de guany, perquè, és vera, vàrem quedar... i estic contenta. I vaig estudiar allà a Barcelona i després, quan vaig acabar, i, com que estava a sa mateixa orde de la Puresa, que havien obert sa residència, i després la Madre me va dir, quan vaig acabar pes juny, me diu: "Supòs que pes setembre vendràs a començar a fer classe aquí", "claro que sí", i ja vaig començar a Via Alemanya, perquè aquí on hi ha sa Torre Mallorca ara, era es col·legi de la Puresa després i després vaig estar allà i llavors vàrem anar a Son Rapinya, vàrem passar a lo que ara és allà dalt i a cada banda vaig fer classe quaranta anys. Llavors, en es 65 me vaig jubilar i ara en fa 23 que estic jubilada, ja podeu saber els anys que tenc: 88.

I, a part de sa vostra feina, que vàreu estar tots aquests anys com a mestra, teniu alguna afició així que vos agradi fer a es vostre temps lliure?

Jo, pintar. Anava a pintar, ara quan me vaig jubilar vàrem començar amb una professora que venia aquí que érem un parell amb aquest grupo de ses mestresses de casa, tenia activitats diverses, brodar, pintar i una professora que viu a Binissalem va venir aquí i vàrem començar a anar a pintar lo que mos surt, però pintar bé. I pintar, sí.

Idò, gràcies per s'informació sobre vostè i, si li pareix començarem ja amb ses cançons, amb ses rondalles i los que vostè ha preparat...

Sí, llavors vos ho donaré.

Moltes gràcies.

Perquè dic així ho tendran, si això els interessa.

I, bé, per començar, vostè se sap alguna cançó o alguna glosa?

Bé, cançó, per exemple:

Horabaixa post el sol,

plorinyava l'infantó,

no ploreu angelet no,

que ma mareta no ho vol.

Això és una per a nins petits i després també aquí, aquesta la va dir, no la vaig dir jo, la va dir n'Antònia. N'Antònia sa que estava amb so nostre grupo. Va dir una altra cançó, ara no la trobaré... Bé, això no és una cançó, però és un dit també. El Puig que hi ha a s'Alcadena. Això és una gloseta d'aquí, s'Alcadena és aquest puig que tenim... Aquí tenim dos puigs grossos: es Castell i s'Alcadena. Noltros deim "s'Aucadena", però és "s'Alcadena".

El puig que hi ha a s'Alcadena

i a llavores el castell

tots dos s'han posat capell [són niguls]

en caurà d'aigua en bordell,

anem-nos-nos vela plena.

Llavors en sé una que és un poc llarga, no convé que sigui... dic pes temps, jo que sé,... Llavors, un que m'ensenyava ma mare que li va ensenyar sa mare:

Pel gener fred sol fer,

pel febrer per lo semblant,

de març plou de tant en tant

i d'abril s'aigua cau bé.

De maig, me prepararé

per anar a segar al juny.

De juny a juliol batré,

d'agost, figues menjaré

per estar gras a setembre.

I d'octubre peg a novembre

i pel desembre acabaré

i, si no n'he fet ningún mal,

un altre en començaré.

Això són coses molt antigues, des padrins i de ma mare i tot això. Llavors, aquesta que va dir n'Antònia. Ara no me surt. Una que no la vaig dir jo. Bé, també és una altra. No és per cantar aquest.

Sant Pere és a vint-i-nou

i Sant Marçal és a trenta.

I el s'endemà comença

es primer de juliol.

Això són dits. I ara a on és aquesta que va dir n'Antònia, que era, no era com una cançó però... No la dec... aquesta. Aqueixa la va dir n'Antònia, una des grup:

Rossinyol de primavera

ja pots començar a cantar

perquè diuen que ja hi ha,

per ciutat, qualque cirera.

Però això són cosetes, jo no sé com les cantaven, aquesta sí... ma mareta... d'això de... Llavors n'hi ha d'altres...

Caragolet treu banya

anirem a sa muntanya

amb una copeta de vi.

Tota tota la mos beurem pes camí.

Llavors, això són... ses altres ja són coses més curtetes... Per exemple, n'hi ha una... aquesta, no està, està molt...

Vuit i vuit són setze

i setze trenta-dos,

un ase que cercava,

no seríeu vós?

Aquesta però és perquè... aquesta és quan... Primer, per Sant Antoni, quan jo era més petita, venien aquí glosadors i estaven a dins un carro. Un aquí i un aquí... i sent tots dos se tiraven xinetes i aquesta és un d'aquest. Un li va dir això: "vuit i vuit són setze i setze trenta-dos, un ase que cercava, no seríeu vós?" Però això era..., claro, en pla de broma que feien gloses... I llavors aquí n'hi ha moltes escrites que voltros llavors la vos ne podeu dur.

I totes aquestes cançons i gloses, vostè les sap perquè sa vostra mare les sap...

Sí, perquè els anaven diguent es padrins, ma mare.... els anaven repetint i a força de repetir te quedaven... jo els he escrites aquests dies i no he mirat enlloc, perquè me'n venia una... pam! Llavonses, n'agafava una altra, el posava així... i després un vespre quasi no me podia dormir... només me sortien gloses, dic: "Mem si acabam!". Mem, si ara ja basta, tanta glosa. I ja va estar.

Perfecte, i alguna rondalla o llegenda així que mos pugui contar?

Ses rondalles? Ses que sabem eren... ses rondalles els he oblidades un poc... "Na Blancanieves", llavonses, bé, jo sabia... "En Joanet de l'Onso", però ja no m'enrecord. Ho hagués preparat en això. Ses rondalles de n'Antoni Maria Alcover són aquestes rondalles que mos contaven. I... però en general, rondalles... els he com a perdudes, perquè com que no els contes ara. Els al·lots són altres coses, ja no van amb rondalles tantes. Ja van... coses d'ordenador i coses d'aquestes... És vera jo rondalla... "Na Caperucita Roja", tothom la sap en aquesta. Després... però rondalles així com a típiques mallorquines, sí, supòs que mos ne contava qualcuna ma mare i això, però no sé, no m'enrecord tant d'aquestes.

I així alguna paraula antiga, algun mot en desús que mos pugui contar que avui ja no utilitzeu...

Sí, una, jo me pareix que la vos vaig dir, quan jo feia classe, a més de fer classe, també feia classes particulars i no guanyava res quasi, perquè quasi no en demanava res... bé, feia classes particulars i, però llavors ja no vaig poder perquè tenia horari complet... tot lo dia tenia... set hores de classe, però llavonses, i mon pare quan davallava s'escala... rup! Ara no li davall així i baix i mon pare me deia: "t'esbaltiràs" i jo ja sabia què volia dir... que si queia... i després jo tenia una amiga, tenia perquè va morir ara fa cinc anys i era una professora des col·legi que mos vàrem fer... bono! Estava casada i jo som sa padrina d'una nina seva, bé, tot això, i era professora de Grec i Llatí... clar, era... i de Llengua Espanyola i quan un dia hi vaig anar i no sé xerrant... dic: "Calla que mon pare me va dir 't'esbaltiràs', diu: "Maria, a es poble deis unes coses més rares...", dic: "Mon pare m'ho va dir...", diu: "això no vol dir res", però a jo me va picar un poc, dic: "Mem per ventura és vera que no vol dir res..." I quan vaig anar a ca nostra es vespre vaig mirar a es diccionari i posava: "Esbaltir. Hacerse trizas". Més clar aigua, mon pare me devia dir "te rompràs per tot". I quan hi vaig tornar dic: "Vine aquí, saps què vol dir 'esbaltir'? Hacerse trizas!", "Ah, no ho sabia". Però a es poble feien això... llavors també noltros teníem "frasèdies", sabeu què són aquestes...? Noltros a es poble li dèiem "crisèdies", però són frasèdies. És una planteta petita que fa un lliriet petit perfumaaaat, jo enguany he tengut es corral però així, pareixia una catifa de frasèdies. I jo, clar, ses primeres l'estimava i tot això... vaig agafar un bon ram de frasèdies i me n'hi vaig anar: "Eh, te duc un ram de 'crisèdies'", diu: "Què has dit? Ja ho tornes dir malament", dic, "No en sortirem!", dic: "Crixelis deim noltros", diu: "Se diuen 'frasèdies'", bé, quan vaig tornar, vaig anar a es diccionari i vaig cercar "crixelis", "pots pensar", no hi era, vaig cercar, "frasèdies", posava, "lliri petit de gran perfum..." no sé quan, no sé què, o sigui, que tenia raó. Ah! i me va dir: "Però tu, per no desentonar des poble, a què te poses que encara diràs "crixelis"? Per no desentonar des altres, has de dir "frasèdies". Coses així que mos passaven i bé...

Molt bé, i alguna endevinalla que mos pugui contar?

Sí, endevinalles sí, aquesta, però és molt típica...

Una capsateta blanca, s'obr i no se tanca.

Aquesta tothom la sap. Un ou. Llavors, no sabia si en posava cap més d'endevinalla...

Verd i no és julivert

groc i no és albercoc

dur corona i no és capellà.

Perquè primer es capellà duien aquella tonsura aquí. La sabeu en aquesta, no? Idò...

Verd i no és julivert

groc i no és albercoc

dur corona i no és capellà.

Una figa de moro, perquè pareix que té aquella coroneta... Sa de s'ou sí que la saben. Llavors en sabíem a lo millor més... Després, però no és una endevinalla, això no sé... aquella cosa que vàrem permí vos vaig contar que era, bé, és una d'en Juanito Valderrama, saps allò que vos vaig contar d'aquell programa que feien de n'Isabel Gemio, pot ser interessant o no?

Sí, això és un acudit, però me'l pot dir.

Hi havia un programa... això no sé si vos ne recordau, com que sou tan joves tots, que se deia, de n'Isabel Gemio que se deia "Tengo una carta para usted", recordau? No. Com que sou tan nins tots... bé, i amb una ocasió en Juanito Valderrama va anar a cantar a una part que hi havia bastantes persones que tenien síndrome de Down. I n'hi va haver un que estava a davant que se va com a entusiasmar tant, tant, tant que se va abraçar a en Juanito i li va dir: "Bé, tu me pots veure per televisió" i diu "no, noltros no en podem tenir, no en tenim". I ell va demanar es datos d'aquest al·lot i es cap d'un temps li va enviar un televisor i ell, agraït, va escriure a n'Isabel Gemio "tengo una carta para usted", bé, i hi va anar aquest Juanito Valderrama, però posaven una mampara així i a darrere hi anava aquest nin que li havia demanat i aquí hi havia... I sa presentadora, n'Isabel Gemio, li va dir: "Nos podria cantar una canción". I ell ja era a lo darrer de sa vida i va dir: "No, pero les contaré un chiste", sí, una espècie de xiste. I va dir que va contar que era un padrí jove que tenia un fillol que estudiava de metge i aquest padrí jove era molt estufat i tenia molts de doblers i es padrí estava a punt d'acabar i es fillol li va dir: "Padrí, ale, es títol, he acabat de metge". "Jo també te'n tenc un de preparat, vine". I li tenia un despatx amb una infermera i una secretària . "Padrí, vos heu passat", "No, no, no". Diu: "Ara només te vull demanar una cosa: Es primers malalts que venguin no has de parèixer un metge assustat, que comença... has de dur ja com si duguésses...". Val, bien. Amb això al cap d'un parell de dies va anar un pacient i ell, s'infermera, "passi passi" i ell parlava per teléfono i aquell pacient, quan va entrar, clar, educat, va tornar enrere. Ell "pase, pase". Unes butacotes, el va fer seure i ell: "Com, què me diu? Què diu? Que s'al·lot ha quedat bé s'operació?". Era un traumatòleg. "Jo ja ho suposava, sí, no, estic molt content. Com? Què me vol regalar un Mercedes? No, per favor! A mi me basta s'al·lot que hagi quedat bé. No, no. Me vol convidar a sopar? Sí, això sí que li acceptaré. Bé, ara tenc un pacient, ara tornaré a estar amb vostè". I aquell més nerviós, que no s'aguantava, se fregava ses mans i ell li diu: "Bueno, ara estic amb vostè, de què se queixa?" I aquell li diu "No, no senyor", quasi returava, diu "jo no me queix de res", "és que som de Telefònica, que venc a connectar es seu teléfono a sa línia". O sigui que xerrava tot sol, s'infeliz, però com que es padrí li havia dit que ja havia de ser un metge que duia volada i, clar, havia de dur experiència i sí, sí, sí, tot. I xerrava. I aquell se'n volia anar, perquè deia "mira quin paper". I això ho va contar en Juanito Valderrama i tothom va riure. Llavors, varen aixecar sa mampara i era aquell al·lot que li havia cridat i varen tenir un abraç i tot això. I llavors així en tenc qualcuna altre però no vull esgotar-vos es temps. Ja basta.

I tornant a ses llegendes, vostè se sap sa llegenda de ses bruixes?

De ses bruixes? Diuen però això és una leyenda que diuen que hi va haver un temps que, com que aquestes dues muntanyes són úniques a Mallorca que són dues iguales pareixen. Hi va haver un temps que deien que ses bruixes un dia de mal temps i tot això saltaven des castell a es puig de s'Alcadena. Això és lo que se diu, noltros no n'hem vista mai cap de bruixa però saltar. Però diuen que sí, aquests vespres així, aquests vespres de trons i llamps i mal temps és perquè ses bruixes saltaven des castell a es puig de s'Alcadena. Això, ses bruixes. No en tenim més de bruixes a es poble, podeu venir tranquils.

I així alguna dita o algun refrany?

Bu!, refranys aquí en tenc molts, eh? Per exemple:

Aigua d'abril, val per mil.

Arrencada de cavall i arribada d'ase.

A Alaró ho som un poc així... Arrencam, perquè Alaró vàrem ser es primer poble en tenir electricitat, dia primer d'agost del 1901 se va inaugurar s'electricitat. Mon pare havia nascut aquest any, o havia de néixer, havia nascut. I... però llavors ja la varen vendre després a Palma, no sé què, després teníem tren, teníem un trenet, que partia d'Alaró i arribava a Consell. Jo hi he anat amb aquest trenet, se va tancar el 35, però jo tenia quatre o cinc anys, i per davallar a Consell, davallava sense energia perquè, com que estam més alts, havia d'anar frenat. I per pujar, mon pare ho ha vist, venia amb dues mules. Per pujar, era tracció animal, però, quan jo hi vaig anar, ja anava amb gasoil o lo que fos... i se'n anava així, davallava tot sol, frenat, i llavors pujava. Te dic que Alaró hem tengut moltes coses. Teníem seixanta, no fàbriques no, eren sabates, hi havia entre fàbriques, fabriquetes petites i després cases particulars que era son pare i un fill o son pare i es gendre i dos fills. N'hi havia 62, perquè s'any de sa fira des 2002, feien una fira a Alaró, com cada any, però va estar dedicada a sa sabata. Jo, com era filla de sabaters, vaig anar a tots a demanar un informe, vàrem fer un panel... va estar molt guapo. Idò n'hi havia 62 i hem acabat amb una. I encara no és d'Alaró. D'en Toni Roca. Vull dir que, així, i després...

A un mal feiner, mudau-li de feina, que no hi ha cap eina, que li vengui bé.

Mal d'altre, rialles són.

No tenguis ple de mon dol, que quan el meu serà vell, el teu serà nou.

D'on se vulla vengui el vent, de la dona sigues parent.

O sigui, pareix que... ses dones pareixia... si eres sa sogra ja no se duien tan bé, però si era sa mare d'ella sí.

Qui no vol pols, que fugi de s'era.

Mai s'ha posat a ploure, que no se n'haga aturat.

Per Sant Macià, l'oronella ve i el tord se'n va.

Una oronella no fa estiu.

Bé, són coses senzilles. Són coses que dèiem a es poble.

Qui dies passa, anys empeny.

Qui poc pasta, prest se renta.

Bé, d'aquests sí que n'hi ha més, però ja, com que els vos ne dureu. Les podreu mirar.

Idò, moltíssimes gràcies.

Gràcies a voltros. És sa primera vegada, mireu, que he sortida com a artista. Pensa tu!

Ho ha fet molt bé.

Sí, beníssim.

Moltes gràcies, ha contat moltes coses, molta informació.

Au idò, moltes gràcies.

Moltíssimes gràcies.

De res. A voltros.