Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

El meu nom és Maria Gelabert Bauzà, de malnom Garrovera. Vaig néixer dia 27 d'abril del 52. Vaig néixer a una casa a foravila, a un quilòmetre de Sant Llorenç, i hi vaig viure fins que tenia sis anys. Llavors vàrem venir a viure a Sant Llorenç. Visc en es carrer Mossèn Galmés, número 2. Jo vaig brodar, quan vaig tenir 14 anys, vaig anar a ca una tia meva, que estava en es carrer Major, i me va ensenyar a brodar, que era molt bona brodadora. Li deien Bel Garrovera, també, com jo. I vaig aprendre a brodar devers un any a ca seva. Llavors vaig brodar dos anys d'una dona que hi ha en es carrer Major també, que li diuen Catalina Joia, que tenia un poc de taller. I llavors ja vaig brodar de particular. Sempre he brodat, el que he brodat, sempre ho he brodat de particular, perquè jo dels 14 anys, llavors, quan vaig acabar a s'escola de dia, anava a escola i en de dia anava a brodar, a aprendre de brodar i es vespres feia comptabilitat. I llavors, quan em van acabar, tenia 17 anys, i això, llavors vaig estar dos o tres anys a una tenda. Llavors vaig brodar a ca nostra, però sempre vaig brodar de particular. I als 25 anys me'n vaig anar a un hotel. I llavors, es horabaixes encara brodava qualque poc, quan tenia ganes o jo què sé, o tenia temps. I això va ser sa meva vidam, jo sempre vaig brodar de particular. No vaig brodar mai d'això. Ara ja no brod, perquè hi veig molt poc, no brod. Però vaja, m'ha agradat molt brodar, i sempre vaig veure ma mare, que també va fer barreta. Ma mare tenia un motor d'aquests que hi havia en es taller gran, que això va venir, bé, aquests motors són alemanys, però venien d'un senyor de Barcelona. I varen posar aquest taller aquí tan gran, i ma mare hi va anar, només tenia 16 anys. El nom de ma mare, Joana Bauzà Morey, garrovera també, perquè jo vaig agafar es de ma mare, es malnom no es de mon pare. I res, i ma mare tota sa vida, tota sa vida, però. Va morir als 97 anys i mig, i la vaig veure fer feina fins als 94. Sempre va fer barreta, jo no me'n fiava gaire, però vaja, feia poqueta cosa, ja. Però sempre, sempre, sempre va fer barreta. Quan se va... tot d'una anava en es taller, i quan me va tenir jo, se'n va anar a fer feina a casa seva, que estàvem a fora vila. I llavors, i jo crec que me ve ses arrels des brodar, crec que me ve de ma mare a una màquina, perquè jo no distingia si era brodat o no. I ma mare, per entretenir-me qualque estona, me n'anava al corral de sa casa, que hi havia figueres de moro, i me collia una fulla. I la me llevava ses pues, i llavors me collia dues o tres punxes de pues de espareguera de Cristià, i jo allà feia dibuixos. I llavors una altra cosa que també m'agradava molt, que era petita, perquè jo tenia quatre anys, jo què sé, si, no ho sé, ma mare me deia que has d'anar a entregar, Maria, idò ara te faré es boliquet. Me feia un boliquet, una motxilla de boliquets, jo l'agafava i me n'anava a fer una volta per sa carrera, o per un camí que teníem a un bocí, això no me'n record exacte. I tornava enrere, tornava enrere, i tornava ma mare. Què tal? Què t'han dit? Bé, molt bé, què han dit ses Canyetes? Perquè mai vaig anar a entregar en es taller gran. Sempre anava a ca ses Canyetes, i jo ni hi vaig brodar ni res. No ho sé, vaig sentir-me dir ma mare, i res. I llavors, crec que d'aquí ja me ve, ses arrrels des brodar. Perquè, quan vaig acabar la feina, vaig anar a aprendre'n, com vos he dit, i llavors vaig brodar tota sa vida de particular.

I els records que tenim d'aquesta època són bons?

Molt bons, què vol dir? Més que ara, hi havia més tranquil·litat, molt més, no hi havia tantes coses, si qualque vegada fugia qualque... una vegada, me'n record, que varen dir que havia fuit un home de sa presó, i varen dir que era per Sant Llorenç. Vaig estar tres dies sense dormir, perquè com que no sentíem a dir res mai, no teníem tele, ràdio, jo quan brodava ja als 16 anys sí, però quan era tan petita, ma mare no tenia ràdio. Quan jo brodava s'escoltava molt sa ràdio, ses novel·les, aquestes novel·les que hi havia famoses. Però, amb una paraula, jo es meus records són boníssims i més grandeta, quan vàrem baixar a Sant Llorenç, també me'n record que quan sortíem a ses vacacions de s'estiu, lo primer que fèiem, un parell d'amigues, mos assèiem i fèiem creveta. Sa creveta tenia bona partida de llençols fets meus, i res, això, i això fèiem i llavors més gran ja vaig brodar i he brodat tot el que he pogut. Te puc dir que es dia que hi va haver es cop d'estat, jo seia a sa màquina i ma mare era de fora, no sé què, i jo vaig sentir, pam, pam, pam, aquell dallons i això, i un estruendo deia ma mare, no sé què ha passat, però algo gros ha passat. Jo aquí devia tenir, era el 70, jo tenia, jo què sé, pentura tenia 23 o 24 o 5 anys, perquè feia feina i jo, llavors quan vaig anar a l'hotel al matí no en feia. I ho vaig sentir beníssim, i no sé què me va fer. Ma mare varen anar sempre a fora vila. Ma mare anava a fora vila i després també, encara ajudava mon pare, i això llavors en s'estiu anaven a collir ametlles a coir i a brodar, perquè llavors se varen tancar es tallers. Ma mare va anar en es taller fins que va tenir 30 anys. Ara fa 70 anys, perquè ara en té cent i pico. 70 i pico, perquè ara en té, n'ha fet cent tres.

Però ella després a ca vostra feia feina?

Claro! Fins en es 30 anys va anar en es taller. I llavors quan me va tenir a jo, que me va tenir en es 30, se'n va anar a ca seva a brodar, perquè a més, que teníem sa padrina i jo que havia de néixer, ma mare se'm va anar a brodar a ca seva. I llavors, ja no hi va tornar en es taller, però va fer molt d'anys de feina. Jo me'n record que ja era més grandeta i anava a entregar i ho duia jo, llavors. I anava a cercar feina d'una senyora que li deien madò Lluenta que treia fils. I llavors a una altra que li deien Tonina. No me'n record que... Blanca. Tonina Blanca, que també treia fils. I jo hi anava, me donaven es mantells trets de fils, ma mare les feia, i llavors les duia a entregar en es taller gran. Moltes vegades o hi anava mon pare, o jo també, de més gran ja. Tan petita no, però més gran sí. Me'n record que hi vaig anar moltes vegades.

Aquí ja no era des senyor Miró, aquí ja era de son pare d'en Toni, des llorencins i n'Antònia.

Sí, madò Antònia. Jo record de ma mare ben jove, en aquella foto que et vaig mostrar. Una foto des temps des taller.

Aquí sí que era des catalans.

Sí.

Aquesta foto era des Miró.

Claro. Perquè ell ja... Sí, ma mare sempre va ser molt amiga amb madò Antònia. Llavors li va donar o li va donar o li va vendre no sé què, un parell de motors, per això encara en guardam. Ma mare sempre me contava que es temps de sa guerra baixava es temps, es temps. Baixava aquí a ajudar a fer dinar pes soldats. Ma mare estava a fora vila i baixava cada dia a ajudar en es soldats. I un dia es soldats li van dir, hi havia dues monges, i li va dir, me'n record va dir, diu, demà no vull que anigueu vestides de monges. I nosaltres no tenim vestits, no passau pena que noltros vos durem roba. No sé com, ni com no, ma mare me comntava que els havien duit roba i alo aviat, a lo aviat, les cosiren dos vestits i les feien llevar es vestit de monja. I ma mare sempre me contava això, que ella va anar, i llavors quan va haver acabat sa guerra, amb un camió, no me facis dir qui era, amb un camió destapat que pentura era d'aquests camions així que venen, les varen dur a fer una volta fins a sa Coma, i era un desastre, hi havia morts, perquè aquí no va arribar sa guerra, però a Son Carrió sí i cap allà més. I ma mare li deia, ai, no és rara que sigueu forta, perquè amb tot el que heu vist, i llavors se'n va estar, se'n va anar dos anys amb es March, no, donya Elionor Servera, que era una cosina de can March. Ella estava a Alcúdia i a Inca. Això era perquè hi havia anada, perquè en March estaven a Cala Ratjada.

I guardava els al·lots?

Sí, ja és morta, sa senyora vella era donya Francisca, llavors tenia una filla que li deien Magdalena, i ma mare va estar amb donya Francisca, i tenia aquesta nina i dos nins, i es temps que ma mare estava amb ella, se li va morir un, i llavors té, i ara aquest, na Magdalena ja és morta, que és sa senyora de Pocafarina, i ma mare sempre va tenir molt bona relació, però hi va estar només dos anys i guardava es nins, i no llavors com que hi va haver sa guerra i aquest parell d'anys, perquè ma mare era molt jove, quan li va anar jo no sé què tenia, pentura tenia 22 o 23 anys, perquè sa guerra va ser el 36, ma mare va néixer el 20, llavors sí, tenia 16 anys, pentura 18 o 20, quan se'n va anar a estar amb aquesta senyora, i llavors quan va tornar, ja degueren haver tornat posar es taller, i ja va brodar, perquè als 16 anys hi va anar perquè una germana seva hi anava, i aquesta germana seva, va anar a fer de criada a Palma, i sa madona Antònia va anar a veure sa padrina, ai, Bàrbara, no m'enviarien na Juana, que me fa molta falta, però ella és molt jove, és igual, va dir sa madona Antònia, ja l'ensenyarem, no passis pena, i ma mare en devers 16 anys ja va anar en es taller gran.

I la varen assegurar?

Sí, no sé si en es 16 o en es 18, jo encara tenia, no sé si l'he arribada a tirar o no, però encara tenia sa plagueta. Ma mare va cobrar una part des taller gran, perquè llavors quan va tenir 56 anys se'n va anar a fer feina a un hotel, i va fer feina 9 anys encara, perquè feia es 65, i no sé què li varen dir que si hagués fet un any més, pentura hauria cobrat un poc més, però hi havia, no me'n record què, i va dir, i llavors si això no va bé, això val més que te retiris, i se va retirar, i clar, duia 23 anys, ma mare, de seguro. Sí, perquè se veu que no tenia s'edat que tocava i quan venien es... que se diuen es... es inspectors, i ella sempre anava, me contava que ella sempre anava a Inca a arreglar es motors, amb es tren, anava cap a Inca a arreglar es motors, i sempre d'allà dedins ella era sa que més arreglava es motors i coses d'aquestes... històries. Tot eren dones, en aquell temps, perquè jo no he sentit mai que hi hagués cap home, no, mon pare sí que hi anava a entregar, però allà de dins no, no hi havia. Clar, molta gent vivia des conró, i es conró, per mala sort, sempre, primer, anava més bé i tot que ara, perquè ara tot és un desastre, que va molt, tot molt barat, i tot du molta feina, i, és clar, a fora vila se guanyava, però se guanyava per viure, perquè feies per menjar tu, mon pare feia de tot, llenties, ciurons, i feies per menjar tu i tenies per menjar, però no te creguis que traguessin moltes coses, i llavors, claro, se varen posar a brodar, i ma mare, t'ho contaré, que s'any que va anar a s'hotel, que això ja era... ella tenia 56 anys, va néixer el 20...

El 76.

El 76, ella, quan la varen pagar, quasi tant cobrava a ca nostra de fer feina, que en aquell entonces devia fer feina de particular, que es tallers ja no hi havia gaire cosa, no ho sé, pentura feia cosa de qualque taller, no ho sé, no me'n record, quan la varen pagar, va dir, jo quasi cobr tant aquí com allà, però allà hi havia es seguro, i a ella no li bastava per cobrar, i va dir, a més, ma mare era molt feineda, i hi va estar 9 anys, i si no l'haguessin feta retirar encara hi seria, pobreta, li agradava molt, més enrere, cobrava d'allà, però clar, de particular, tu saps que és com un dentista que cobra lo que vol, no és perquè ma mare ho cobràs molt car, ni res, sinó que no és el mateix, però clar que se cobrava, sempre diuen que va canviar el poble, perquè Sant Llorenç és un poble que no ha tingut mai molts de senyors, ni coses d'aquestes, hi ha més gent més normal, i clar, ses dones de aportar a no aportar, ara un matrimoni que sa dona no fa feina, a fer-ne, al cap de la vida hi ha molt de doblers, i això era igual, perquè clar, elles, segons què, a llaurar, no sé si va llaurar mai, però collir xítxeros i anar a collir ametlles i coses d'aquestes sí que ho feia, vull dir que... Jo t'ho dic, que ma mare, quan me va tenir a jo feia feina d'es taller, molt d'any que en va fer, fins que es taller el llevaren, el que passa que se'n va anar a ca nostra, a més, teníem sa padrineta que estava malalta, sa mare de mon pare, i ma mare, clar, necessitava estar a ca seva, entre jo i sa padrina, però moltes també en aquell entonces ja feien feina a ca seva, per una cosa, o de s'altra, o pel que fos, perquè saps que n'hi havia de gent que brodava, no era una, ni dues, ni deu, no. El que jo t'he dit de particular, más o menos tu dius, jo vull cobrar 3 euros per dir qualque cosa, i a es taller les donaven allò, i jo què sé, si sortia més o si sortia menys, no sé, això no t'ho puc dir tant, perquè clar, són coses que no... però vaja, no ho sé, més o menys devien cobrar, perquè si no haguessin cobrat molt poc, molt poc, no haguessin volgut anar tampoc a es taller. Tothom anava a s'escola, noltros veníem aquí, a ca ses monges, i ses altres anaven, es nins anaven amb uns mestres, a s'escola nova, me pareix que era i si no anaven a s'escola anaven a s'altra. Hi havia una mestra també que ensenyava. Llavors, ja més envant, deu anys més tard, ja varen inaugurar s'escola.

I a ses cases es nins no ajudaven a fer coses?

Hombre, si ajudaven a fer coses.

O treure fils...

Bueno, això jo no vull dir que no hagués fet, jo sí, però jo me'n record que quan ma mare, quan jo tenia set anys o vuit, ma mare me va comprar un butanet d'això petitó perquè no hi havia gaire cosa en aquell entonces, perquè no m'acaloràs, o nou, no sé si tenia, o deu, i ella me deixava fet es sofrit, i me deia, a les dotze i mitja, posa'l en es foc, i amb haver bollit tires s'arròs, i amb un quartet i el lleves, que amb ell ser aquí, pobret, poguessin dinar i descansar una hora, m'entens? Jo això ho he fet moltes vegades, i feina d'ajudar ma mare també, pentura més a sa casa, i o fer es dinar, jo no vull dir en es nou anys, però dotze i catorze, perquè jo m'agradava més fer dinar, ma mare no li agradava tant, i me deia, vols fer dissabte o fer dinar, per exemple? No, jo faré es dinar. Entens? I això, perquè ajudàvem, ja ajudàvem, no és com ara, no, que teniu vint-i-pico d'anys i no heu fet res. N'hi ha de tot, també, va, n'hi ha de tot, això s'ha de dir.

Cantàveu cançons?

Jo, cançons, és que cantava a sa ràdio, però tampoc no he estat massa cantadora mai, això, però mentre escoltava sa ràdio cançons que sabia, de vegades sí que les canturreava, sí, això sí que me'n record, però na Meva era més, més cantadora, ella, però...

I tu te reunies amb veïnades per brodar?

Sí. Jo, no sé si em treien sa màquina qualque vegada o no, però per mi això ja era més, un poc abans, més abans que jo, quan jo, llavors jo també me'n vaig anar al hotel, però a berenar a fora, això sí, a les nou berenarem, però sí, jo me'n record que a fora també hi havia un parell de dones, ja més majors, ses mares, per dir qualque cosa, que treien sa màquina i brodaven. I a s'altra part des Camp Redó, també, hi havia sa madona Tomassa, perquè sa madona Tomassa estava just devora ca nostra, i sa meva tia Cati, i sa madona Artanera, que li deien, que totes ja no hi són, i bé, a partir de totes ses que estaven a propet, i disfrutàvem, llavors lo que deia s'altre dia en Toni, que passava es polero, i compraven un polo na Cati Pont ho deia, idò sí, també passava aquest home amb una barqueta d'aquelles així, polos, gelats, o jo què sé, ai, ma mare, podem comprar un polo? Sí, mos donava pentura una pesseta o 20 cèntims, o 50 cèntims, sí, ja no sé què era què valien, però sí, això sí, que me'n record i bé.

Això és barreta, això és una màquina, que ma mare sempre en va fer, ma mare no va brodar mai, aquestes màquines són més grosses, són unes màquines alemanes, i tenen dues agulles i dues bobinetes a baix, perquè necessites fil a baix i fil a damunt per brodar o per fer barreta, i aquestes dues a cada banda hi treus tres fils, i llavors agafes es doblegat i el dobleges, així, i aquí fas sa barreta, i això és el que va fer ma mare tota sa vida. Sa barreta, això ho ho feien en es llençols per aguantar es doblecs.

Per decorar, no és vera?

No, per decorar, per decorar, perquè si fas un repunt amb una màquina petita, no és tan guapo, és més guapo una barreteta, perquè queden com unes, llavors hi treuen tres filets, i aquesta màquina agafa dos o tres filets i va fent com... Barretes?

Sí, fa barretes així petites, petitotes, i d'això, i llavors també quan fem entre dos, també ho passam a sa part des doblec, i queda cosit, perquè si l'han de cosir a mà, fa moltíssima feina, i així ja no, i a ses manteleries, que primer, es senyors, jo n'he fet moltes de caixades de gent, no de Sant Llorenç, de Petra, de Vilafranca, de Manacor, d'Artà, molts llocs, perquè, és clar, a Sant Llorenç, a molts de puestos n'hi havia de brodadores, el que passa que no tant com a Sant Llorenç, i feien es adreços, llavors també hi havia per adornar, com diuen, es camissons, llavors feien moltes cortines, varen fer molts d'anys, varen fer moltes cortines, perquè ses dones feien randa, i noltros fèiem es costats i a baix, un doblec més gros, i el costats un doblec així, i llavors ficàvem amb sa màquina petita, o amb ses màquines, ficàvem els entradors, això em podreu veure per pa i per sal, per molts llocs, i això fèiem en aquest temps i sa barreta serveix per això, per cosir un doblec, tant si és d'un llençol, com d'un mantel, com d'una cortina, com si és de lo que sigui, i llavors també, per fer entradors, per exemple, na Meca que fa entradors li va més bé que jo li passi, li deixi cosit aquesta banda, i ella llavors agafa s'altra banda ses mateixes cametes, llavors fa s'entrador enmig.

Què heu dit?

No ho sé, no sé què he dit, "per pa i per sal", per pa i per sal, dec haver dit. Entregar duies sa feina feta en es taller, i te'n donaven sense fer, sense fer sa barreta, per ma mare, i si tu anaves a entregar allà en es tallers que eren de brodat, tu entregaves un adreç, perquè un adreç pentura te duia quatre o cinc dies de feina, en canvi un mantel pentura ma mare en feia, jo què sé, segons lo grosses que eren, un parell cada dia, jo crec que ja hauria fet un parell de voltes al món, ma mare amb sa barreta que va fer. I això era s'entregar, anaves allà, i llavors al final del mes mos devien pagar, crec, perquè si no paguen no va bé sa cosa. Perquè mon pare i ma mare, no sé si brodava o no, ma mare ha de dir això, però se varen conèixer, que ja no eren molt joves, sí, i llavors se varen casar i me varen tenir a jo. Jo no m'he casada, no puc dir vaig conèixer es nòvio mentre brodava, jo no sé què té a dir. Una vegada es senyors des taller gran eren catalans, i varen venir i ma mare, no sé què devien haver de fer, i diu "Juana, me pots dur el drap?" Ma mare diu: "Això què és?" I diu res. I aquell senyor no li havia duit i li va tornar dir: "Juana, me podries dur el drap?" O un drap?" Ai diu: "Si no, me diu què és? Jo no sé què és això". Va ser un pedaç per espolsar, no sé què devia haver de fer aquell home. I ma mare, clar, ja ho va saber, vos dic això.

Estava a ca nostra i aquí va estar, està brodada, això sí que ho sé. Jo crec que era de ma mare. Ma mare, quan era es meu padrí, quan ella era petita, no sé quants d'anys tenia, 8, 9, 10, va fer aquesta casa que ara jo hi visc o hi visquérem noltros. I ma mare diu, sempre me contava que ella, es padrí li deia: "Vés a cercar-me un poal d'aigua de ca l'amo en Masset". Un home que estava més baix que devia tenir aigua, perquè ells encara no devien haver fet sa cisterna, no tenien aigua, no hi havia grifons com ara. I ma mare diu: "En vaig anar a cercar de poals d'aigua". I res, i llavors, quan anàvem, com que només varen fer un bocí de sa casa, perquè amb elles baixar per anar a missa, que baixaven en bon dematí per anar a missa es diumenges, deixaven ses coses aquí a sa casa, ses cadires i tot això. Clar, primer tothom tenia una cadira plegadissa, i jo crec que era sa cadira de ma mare això. No sé, no sé, brodada, no sé de qui devia ser, perquè està de colorins, perquè està brodada a màquina, perquè...

Què és tipo cadaneta o passadeta?

No, és passadeta això, un poc ple i passadet, sí. Llavors, jo a ma mare per darrere te diré que jo regalaré una peça que és ses meves faldetes, ses meves faldetes de combregar, que les hi va fer a ma mare una senyora que estava a Son Negre, no me facis dir que li deien, perquè ja no me'n record. No, no me'n record, no ho sé, no sé si li sentia a dir o no. I, pensa, jo tenia set, sis anys, perquè no les havia fet en es set, quan vaig combregar. I aquesta peça, pues, sí, és bastant guapa, i jo... Ma mare sempre me contava això, que l'havia donada a fer en aquesta senyora per jo combregar. I és una roba devia ser molt bona, molt brodadora, perquè jo he brodat molt d'aquest món, però una roba tan prima i tan ben fet com està, és molt difícil. Jo també en vaig fer d'adreços molt guapos, i jo sols no en tenc quasi cap, però això és una roba tan fina que és un poc difícil, el que passa és que són robes compactes, però són molt fines, però és molt difícil brodar aquí damunt, no vos cregueu voltros que... Jo sa tia Bel brodava molt bé, sa que me'n va ensenyar a jo. Ja fa molts d'anys que és morta, això era una germana de sa tia Cati, que se va morir s'altre dia. I vos donaré una foto seva.

I què brodava ella?

Ella brodava de tot, me va ensenyar a jo.

Colorins?

Colorins... Jo no he brodat mai de colorins. Hi ha persones que no són... Per ser coloristes, has de ser dibuixadora, has de tenir això, perquè es colorins, com na Cata, has de saberon has de posar ses sombres. I jo m'agradava més fer richelieu, fer plec, això no ha estat mai, es pintar no ha estat mai lo meu.

I colorista quina t'agradava més?

Hombre, na Cati. No n'hi havia cap com ella.

Na Catalina Molinera.

Na Catalina Molinera, sí senyora. Jo tenc una manteleria que pentura fa cinquanta anys, la tenc brodada seva, una manteleria de drap, que me la va brodar de fruites. Tota sa vida l'he posada i això. Però sí, na Cati com a colorista no crec que n'hi hagués cap que li guanyàs. Ara sa tia Bel, n'hi havia moltes de brodadores a Sant llorenç, però, clar, si tu no anaves o veies es seu brodat, jo no puc, jo perquè sentia i vaig estar amb ella i veia el que feia i això. Però, segons qui, pentura brodava molt més bé que ella, però jo, exactament, si no les vols es brodat, no ho saps. Jo veig peces, jo conec bé si estan un poc ben brodades, o si estan... Jo, quan brodàvem amb es 60, brodava cent vegades més bé, que quan varen posar es 50.

Què és es 60?

Es 60 i es 50 són es fils d'àncora amb això que brodam i es 60 és més prim i jo sa meva màquina me quedava més bé que amb es 50. Es 50 ja també ja era més major, però, vaja, perquè també ja fa molts d'any que hi ha es 50, no sé per què se varen aturar de fer-lo, aposta que són coses molt particulars, però que sí, que jo m'anava molt més bé.