Tresor de la Memòria (Selva 2018)

Bon dia, jo diria que bé.

Li pareix si començam?

Sí, així com vulga.

Si podem començar pel vostre nom?

Sí, Margalida Soler Bennàssar.

Vós, d'on sou?

De Selva.

Quants anys teniu?

80... vaig a es 88, els faré d'aquí un parell de mesos.

I quina relació teniu amb Selva?

Molt bona.

Ha viscut sempre aquí?

No, en es 22 anys me'n vaig anar amb mon pare per tres mesos a Bones Aires i ma mare no ho volia i vaig començar: "Ma mare deixeu-m'hi anar, mon pare que vengui amb vós" i fins que me varen dir que sí. I me'n vaig anar, lo que envers de ser tres mesos, a mon pare no li donaren lo que li havien de donar, i vaig escriure a es meu novio que en aquells moments era... bé, i va ser, que no vendríem a es tres mesos, que estaríem un poc més. I a sa contesta me diu: "Envia'm un poder". I jo li vaig dir a mon pare: "En Joan m'envia a demanar un poder". Diu: "Idò ves en es consolat espanyol i el te donaran". Vaig anar a es consolat espanyol, me varen donar es poder i jo li vaig enviar a ell. I dia 4 de desembre des mateix any ja era a Bones Aires, ja estava amb jo, mon pare va venir de cap aquí, i jo me vaig quedar, perquè mos havíem casat, en aquell moment s'havia acabat sa guerra i ses coses no estaven d'allò tan bé i mos vàrem quedar allà. Vàrem quedar en es puesto de mon pare i vaig estar set anys a venir, vaig venir i vaig venir ja amb dos fills i de tot vaig venir en el 74. I de llavors ençà vaig viure a Palmanova, vàrem posar una sabateria a Magaluf i la vàrem dur fins que vaig complir es 66 anys, ho vàrem deixar anar i llavonses ma mare ja era bastant velleta i... No, primer va morir mon pare i amb mon pare hi estàvem, som vuit germans i estàvem un dia per hom amb mon pare i jo hi estava es diumenge, que es diumenge no tenia feina a sa sabateria i jo hi estava es diumenge i va morir i ma mare va quedar tota sola. Mon pare va morir en es 92 anys i ma mare va viure quatre anys més. Aquests quatre anys un germà d'ells va dir: "Jo no faré per ma mare lo que vaig fer per mon pare". Idò, no hi ha res que fer, no hi ha res que dir. Vaig dir... perquè som quatre i quatre i vaig dir a una de ses germanes: "Es meu germà m'ha dit això". Ara no dic es nom perquè no hi ha és perquè. Dic... idò no te preocupis, a ma mare la tenim noltros quatre i ho vàrem fer així i jo encara duia sa sabateria i sa germana que me ve darrere jo, perquè jo som sa major de tots, me diu: "Margalida, la tenim un mes per hom i així no hi haurà problemes". I jo dic "bé", la me'n vaig endur cap a Magaluf, ma mare no coneixia ningú de per allà, deixar-la a es pis, no la volia deixar i la me'n duia a sa sabateria, però no anava... I vaig cridar sa meva germana i li vaig dir: "Maria, a ma mare no la puc tenir un mes, perquè ma mare vol venir de cap aquí només..." I amb això que vàrem dir idò la tendrem una setmana per hom, i una setmana és bona de passar. I, quan la teníem, que jo venia es dissabte, que anava a veure-la me deia: "Margalida, mos n'hem d'anar per avall i per avall era ca seva, que jo tenc sa casa d'ella". I jo li deia: "No, perquè jo me n'he d'anar aquí o me n'he d'anar allà". Sa qüestió i un dia que sortíem de sa memòria, era un dijous, sa tia, una germana seva, me diu, "anam a veure ta mare", dic "no, tia, perquè me diu per anar per avall i... pareix que no la vull i no hi vull anar. Idò ja hi aniré es de capvespre" i quasi quasi no vaig posar es peus a dins ca nostra, que toca es teléfono i m'hi pos i diu: "Margalida, ma mare ser mor". Va demanar un tassó d'aigua a sa meva germana i ja no li va poder donar, ja va estar ajagudeta damunt es sofà. I en tenia 96. I aquí jo ja vaig venir de cap aquí, vaig deixar sa sabateria i aquí estam, però...

Quin greu me sap. I aquí a Selva quins oficis teníeu?

De joveneta, a brodar. Sa padrina com dic que no era sa padrina, era sa madrina de ma mare, però com que ma mare estava amb ella, tots li vàrem dir padrina. Duien molta de terra i en aquell temps, com dic de sa guerra, que anava tot molt malament, vàrem viure molt bé. Ells no tenien infants i mos tenien a noltros. De no tenir-ne cap, en tengueren vuit. Anar a collir ametlles, hi anava. Anar a collir oliva, collia un paner d'oliva es migdia per llavonses anar-me'n a brodar. Ara, segar i això no hi vaig anar mai. Anava a brodar i fins que me'n vaig anar llavors a s'Argentina.

I per passar es temps teniu alguna afició?

No. No en teníem, érem quatre amigues i sempre anàvem juntes i de ses quatre amigues només n'hi ha dues de vives. Una som jo i s'altra és una qui viu a Maria de la Salut.

A part de brodar i això, sap d'algun ofici que hi hagi per aquí per Selva que hagi desaparegut?

Sí, ha desaparescut es ferrer, és qui posaven ses portes, bé, no sé com se diu... a ella, tampoc no hi és, els fills queden, un només, s'altre ja també ja és mort, un fuster que també ho han deixat. Així que no... ses brodadores que tampoc ja no hi són, que també hi havia tres puestos que donaven brodat i tampoc ja no hi ha res de tot això. Ara a es camp no hi vaig anar mai, a pesar que sa padrina en tenia molt, però no...

Bé, si te pareix canviam un poc de tema i me sabries dir qualcuna cançó, una glosa, una tonada...

Cançó en sabia una, que no sé si me sortirà... gloses en sé molt poques, no en sé cap, no som com l'amo en Bernat, ara de vegades així adivinances, això sí, qualcuna.

Idò, l'intentarem endevinar.

Mem si l'endevinareu.

Bon arbre és l'ametller

qui té fulles tot l'any,

quan li cullen ses d'enguany

ja té ses de l'any que ve.

Bé, però això és un dicho, no és una adivinança. I llavonses, ses endivinances. Bé, ses adivinances són grosseres per qui els diu, ara els han d'interpretar a sa part bona.

Tu nina que vens a jeure

farem lo que feim cada vespre

posarem pèl damunt pèl

i amagarem la resta.

Ses pipelles, poses pèl damunt pèl i amagues la resta, amagues s'ull. Clar que sí. Per això jo dic ses adivinances no els han d'agafar pes sentit que se diuen, sinó per sa part contrària. Llavonses n'hi havia una altra, jo diguem tenc poca memòria ja. Ara no me'n ve cap.

I qualcuna, ara que me'n record de quan vàrem venir aquí mos vàreu xerrar d'una rivalitat entre Mancor...

No, entre Caimari i Selva,

Si sabíeu qualcuna glosa o qualcuna cançó...

És bona aquesta que diu:

Anant a Lluc hi ha pins

i qualque mata redona,

sa filla de na Reyona

fa s'ullet a es fadrins.

Però no era aquesta que volia dir.

Anant a Lluc hi ha pins

i mates i carritxeres

a Caimari són someres

que manegen es fadrins.

N'hi havia un parell però me fugen.

Verd i no és julivert,

negra i no és pega

duu corona i no és capellà.

Es lledó, sí. I llavonses hi ha s'altre que diu:

Verd i no és julivert,

groc i no és albercoc,

duu corona i no és capellà.

I què és un lledó?

Un lledó és una cosa, com t'he de dir? Com ara això i és bo de menjar. Noltros a Son Arnau en teníem un de lledoner i en fa de lledons! Són negres quan són bons de menjar.

I com així aquesta rivalitat entre Caimari i Selva?

No ho sé. I es meu home era caimarienc i mira per on, però és vera no... i de vegades deia que és qui arribàvem primer damunt sa... es pont des cementeri, si arribaven primer es caimariencs apedregaven es selvatgins, i anaven de cap allà, perquè hi havia joves que festejaven allà i d'altres que venien aquí i, si es selvatgins arribaven primer, tiraven a es caimariencs, però no... Jo sempre m'he duit bé, no... Sa veritat no m'he barallada amb ningú mai i a s'Argentina vaig estar quasi vint anys, només vaig tenir una amiga, això sí, i vaig fer lo que fèiem aquí que anaves a presentar-te a sa veïnada i aquesta era d'enfrente, de veïnat no tenia ningú, només hi havia sa meva casa i uns altres d'uns estrangers que venien quan podien o quan volien... I hi vaig anar, a una, és dir, a totes dues, però una em va dir "tant de gust"... si l'havia de menester que hi podia anar. I a s'altre eren russos i me va dir: "Estoy contenta Margarita de que hayas venido, pero dime que religión tienes?" i jo li vaig dir: "Yo la católica, y usted?". Diu: "Yo la musulmana", digo: "Qué tiene que ver la religión con nosotros? Diu: "Tienes razón, seremos amigos por toda la vida. Y así fue. Antes de morir la hija, vino a estar un mes conmigo a Mallorca, que tenía un hijo aquí y me decía de noche iré a dormir con mi hijo, pero de día estaré contigo. I estava amb jo tot es dia i jo vaig anar, sa meva nora és xilena i vàrem anar a Xile per ses festes de Nadal, vàrem dir "anirem a Xile" i hi vàrem anar i li vaig dir dic: "Mira, ara mos n'anam de cap a Xile, però tornam dia 15 de gener, no, vàrem dir tornarem dia 15, però no li vaig dir de gener, ella va morir dia 15 de gener, que es fills ja no la varen viure. Quan vaig arribar aquí, vaig cridar es fill i li vaig dir: "Dile a tu mamá que estoy aquí". Diu: "No sé lo puedo decir", dic, "por qué?", diu "Porque la tuve que llevar que tuvo un..." d'això, un infart "y la tuve que llevar a Buenos Aires". Així que ja no la vaig tornar a veure, però va venir a estar un mes amb jo antes de morir. Així que vàrem esser amics tota sa vida.

I de religions distintes.

I de religions distintes, ella tenia sa seva i jo tenia sa meva, o sigui que no... a jo no me va importar perquè ella sentia sa seva i jo sentia sa meva.

I ho respectàveu.

Sí.

I després de vint anys a Buenos Aires, trobes que va canviar molt Mallorca?

Sí, quan vàrem venir en el 56 ja havia canviat que es meu home volia quedar aquí ja, i jo tenia sa meva cunyada que no estava bé allà. I jo li vaig dir: "Joan, si jo estàs a es puesto de na Magdalena no m'agradaria que me deixàs no estant bé i mos ne tornàrem i es meu germà va tenir un accident, mos ne vàrem haver d'anar antes de temps, vaig deixar es meu fill petit que tenia uns quatre anyets i perquè mos n'anàrem amb avión, havíem vengut amb barco i es passatge des nin mos va bastar per noltros per no enviar a demanar doblers i entre una cosa i s'altra vaig deixar es meu fill i es meu germà el me va dur des cap de mig any o això, el me va dur, i aquest encara va venir primer que noltros aquí, perquè teníem uns amics que eren inqueros, es Pons, no sé si els heu conegut o no, un va ser batle, es seu germà i ell no tenien infants i sempre els dèiem tios i es meu fill major va estar molt malalt. Vaig... no dic a es metges que el varen dur, perquè tots me deien l'has de dur a l'hospital. Jo quan me parlaven de l'hospital, pensava que aquí només hi havia en aquells moments sa... a on era? Allà on hi ha el Sant Cristo, a on és que li diuen? La Sang, només hi havia la Sang que tenien sa gent pobra, que llavors no n'hi havia de rics i jo només pensava amb aquí i jo deia "no vull que en es meu nin el duguin a l'hospital". Li donava es medicament que m'havien donat, però llavors no li tornava donar aquest metge. I aquests Pons un dia me diu: "Per què no el dus en es nostre metge? Hi ha molts d'infants!". I jo li vaig dir: "Quin dia visita?" I ells venien es dissabte, estaven amb noltros es dissabte, se n'anaven es diumenge, i me va dir això i jo li vaig dir: quin dia visita? I me diu "es dissabte". Idò envers de voltros dinar aquí anem a dinar a ca vostra. I mos n'anàrem a dinar a ca seva, es de capvespre el vaig dur a es metge i, quan li vaig haver dit lo que es nin feia i lo que tenia, me diu: "Aquest nin l'han de dur a l'hospital de nins", se veu que també vaig trasmudar i me diu: "Señora, no se preocupe, yo trabajo allí y lo llevará el médico que yo crea conveniente, no lo llevaré yo. Aquí solamente lo quiero ver si se cae, si tiene un resfrío, cualquier cosa que no sea esto". I me va dur a s'altre metge i un nomia Freherman i s'altre Morgesfrein i l'havia de dur dues vegades sa setmana i d'allà el vaig dur, llavonses ell me va dur a un altre metge i, quan vàrem venir aquí, que es nin tenia 15 anys va tenir es darrer atac i no n'ha tengut pus.

I sabríeu dir qualcuna creença, qualcuna religió, qualcuna tradició que tengueu, qualque ritual...

No, jo som catòlica i tenc creença amb so catolicisme. No vull dir "no crec en res", perquè hi ha coses que són increïbles i els veim.

Idò moltes gràcies.

No hi ha de què. Gràcies a voltros.