Tresor de la Memòria (Esporles 2019)

Margalida Sastre Arbós. Per part de ma mare, Margalida Sova i, per part de mon pare, Tomeu Escalera. Sa meva família és d'Esporles tota. Per exemple, es lleter, que duia sa llet de casa en casa, d'això ja no n'hi ha. També venia un gelater que, com que no hi havia gelats, voltava pes poble es diumenges duent gelats, això tampoc ja no existeix. Es qui matava porcs permí també, lo que ara no n'hi ha, me pareix que això també s'ha extingit. Me pareix que només n'hi ha un de matador a Esporles, perquè se fan poques matances ara i antes a cada casa feien matances de porc. Brodadora, jo era brodadora. Cantàvem de grans, de més grans, de quinze o setze anys, cançons d'en Machín, d'en Pepe Blanco, aquestes mos agradaven molt.

Catalina, Catalina,

jo no sé què haurem de fer,

s'hivern ve.

Temps des fred,

pell de gallina

i s'abric d'estar estotjat,

tot s'ha arnat.

I es paraigua blau de seda

que vàrem comprar en es mercat subhastat

m'ha deixat s'ànima freda

de deixar-me xop com un pop.

Ses camisetes gruixades,

quan han perdut tot es pèl,

són de vel i estan adornades

de flocadures i brodats de forats.

Catalina, corre, fe via,

sent que van passant

s'ambulant dècims de sa loteria.

Si no treim, bon jesuset,

vaja un fred.

Per dir una tassa, que deim ara, dèiem una "xicra". Después, "estraperlo" ara també ha desaparegut, s'"estraperlo" era que no hi havia per menjar i hi havia homes que anaven a cercar menjar d'amagat i d'amagat el venien i anàvem a cercar-ne, per exemple, llegums, farina, tot això aquests homes ho duien i noltros havíem de fer es pa.

Quan mos havíem de casar, mos feien es matalàs o el fèiem sa gent... cada família feia el seu matalàs. Jo mateixa vaig fer sa tela i es meu home va fer sa llana neta, la vàrem fer ben neta i l'esplugaren ben esplugades, llavors la tupàrem i férem es matalàs. Jo encara de moment jec amb un matalàs de llana. Cada any faig es matalàs. Es meu té botons, desemboton es botons, trec sa llana i, amb una verga, tupa qui tupa aquella llana i l'estufes ben estufada i llavors la compons voltant i embotones i te queda es matalàs fet. I es coixins igual. Amb llana, és llana més petiteta, l'esfloram i tornam cosir es coixí i tenim es coixins. Sa llana no se canvia. Jo ara la don, perquè som vella, la don a fer a un home de Palma puja es dematí, s'enduu es matalàs i es vespre el me torna. I ell supòs que la tupa, però no importa rentar, ara, si hi ha un malalt, hi ha hagut un malalt o si hi ha hagut un mort, diríem en aquell matalàs que hi hagi estat, aquesta llana se renta i s'estén ben estesa, s'eixuga, la tornes tupar un poc i... o la carden, ells la carden per no tupar, però, quan ho fèiem noltros, la tupàvem ben tupada i llavors fèiem es matalàs.

Una capseta plena de rabassetes, ni són verdes, ni són seques.

Es resultat: Ses dents.

Una capseta blanca, que s'obri i no se tanca.

Resultat: un ou.

Un camp ben llaurat, que mai rella l'ha tocat.

I això són unes teulades.

Mos ajuntàvem sa família o, quan fèiem unes matances o per ses festes, anàvem a dinar a ca es padrins o es padrins venien a ca nostra. Això sempre férem aquestes coses. Quan hi havia una persona que moria, mos posàvem de dol. Si no teníem molts de doblers i, per exemple, per s'abric el tenies un poc de color, te posaven sa punta de sa solapa negra i es homes en es braç duien una tira negra, per no fer-se un traje nou, perquè no se podia, posàvem una tira negra i això era senyal de que anaven de dol. Pes pares quatre anys, per un tio no arribava a s'any i más o menos era així.

Bu, va ser una cosa grossa. Era una cosa molt guapa tenir es cine dins ca teva, però no totes ses cases hi havia televisió tot d'una, però, si en es carrer hi havia una que tenia televisió, tots els al·lots anàvem allà a veure... Jo ja no hi anava, perquè jo ja era gran, però ses meves nines anaven a ca es veïnat fins que en tinguérem noltros.

Per exemple, mestre, però no hi havia duros, ni hi havia cotxe per anar a Palma, ni cotxes a Esporles quasi quasi que no hi havia en es meu temps. Pensa que jo ja tenc 87 anys, vaig anar a escola a Esporles i a Esporles o en aquell temps només fèiem escola ses nines de les 9 des dematí a les 12 i mitja i s'horabaixa de 3 a 5, però s'horabaixa no fèiem lectura, ni això, fèiem ofici diríem, fèiem punt mallorquí, fèiem barreta, totes aquestes coses... calça, jo ara mateix faig uns peücs per una besneta per anar a dormir que no tengui fred i això ho vaig aprendre a s'escola o a fer-mos un jersei. Sa mestra mos ensenyava aquestes coses s'horabaixa. I, perquè féssim bonda, agafava un llibre de rondalles mallorquines i mos contava una rondalla i així no... no xerràvem. I passàvem gust. Fèiem deures, si mateix, ja, mos feien estudiar sa lliçó i sa mestra mos posava qualque problema per fer a ca nostra i això ho havíem de fer, però llavors tot d'una que podíem a jugar. Devers quinze o setze anys que ja anàvem per enmig amb al·lots i això. En passar les nou, tothom cap a ca seva, si no te venien a cercar es pares.

Hi havia fàbriques a Esporles. Hi havia una a Son Tries, que aquí mateix era sa mateixa diríem que hi havia a Son Tries. A Son Tries sa cardava llana, se feia neta i després també fèiem mantes i mantes anava junt amb aquí i Son Tries. Aquestes sales aquí a baix hi havia tot això. Tot es carrer era fàbrica. I a davant hi havia una altra classe de fàbrica, que només feia roba de llista se deia i llençols, llençols blancs, però, i se feien en aquesta altra fàbrica. Mon pare era és qui menava es motor de sa fàbrica de ca n'Esteve, que se deia. I es meu home feia feina a sa fàbrica de Son Tries i tenyia es fil per fer roba de llista, de colorins, compràvem sa llista allà, en es qui anàvem a fer feina i noltros, que jo sabia cosir un poc, fèiem es vestits a ses meves nines, de sa roba de llista, de cotó. Això era cotó. Aquesta fàbrica d'aquí, que se deia de can Fortuny, eren de llana, feien moltes mantes i cotó, roba i més amunt hi havia una fàbrica que se deia de can Campos, que era grandiosa i mon pare me deia que se n'anaven dos o tres carros ben plens cada dia de mantes, que les enviaven a Europa. Després n'hi havia una de cartó, que feien cartó, i a darrere sa paret anaven a estendre es cartó. Hi havia uns estenedors i s'estenia es cartó. I a sa fàbrica de can Fortuny, que estava a dins Son Tries, hi havia també uns estenedors i hi estenien ses mantes de llana, treien ses mantes fetes, les estenien ben esteses, llavors les cardaven i les posaven un floc per tot lo redó i quedaven molt guapes. Tot Esporles quasi quasi anava a ses fàbriques. Es sabaters també han fuits, no hi ha sabaters, quan teníem unes sabates espenyades, anàvem en es sabater que mos hi posàs mitges soles, o uns tacons, si havien gastat més es tacó que sa sola.

Tallers de brodadores també n'hi havia uns quants i llavors també hi havia cosidores que tenien al·lotes que es vespres, aquestes al·lotes que anaven a sa fàbrica, quan sortien es vespre, anaven a cosir a ca aquestes cosidores i aprenien de cosir. Envers d'anar per mig, llavors anàvem a fer feina es vespres. Jo mateixa tot lo dia brodava fins a les 6 de s'horabaixa, i de les 6 a les 9 anava a cosir. No perdíem es temps, no, no el te deixaven perdre.

Es brodats venien de per Barcelona, mos duien sa tela i es dibuixos i llavors aquí també hi va haver persones, per exemple, un tio meu que hi pintava, que era pintor i sabia dibuixar i sa meva tia, que era sa mestra des brodat. Hi havia devers... eren devers vint que brodàvem juntes. I llavors hi havia un altre taller. Un d'en Toni Coves, que aquest al·lot també tenia, devers 16 o això, i llavors en donaven per ses cases, ses persones casades que tenien al·lots o això, s'enduien feina a ca seva i, si podien dues hores o tres hores, les feien. Sa darrera casa d'Esporles era ca s'Escalera, ca es meus padrins. Es meu padrí i repadrí ja era Escalera, així és que venia de molt enrere es nom. I mon pare se va quedar també s'Escalera i jo es malnom de mon pare també. I hi havia un refrany que deia, com que era sa darrera casa:

Qui espera prendre foc a ca s'Escalera, o està tancat o no n'hi ha.