Tresor de la Memòria (Banyalbufar 2019)

Nom Margalida Cabot i visc en es carrer Miramar, número 16, de Banyalbufar.

Pues jo después d'haver estudiat i tot això es meus pares eren pagesos i feien feina a sa pagesia, els ajudàvem a ells i sa feina de sa pagesia de Banyalbufar era sembrar tomàtigues. En es temps de s'hivern patates i després, quan venia sa primavera, se sembrava ses tomàtigues per després enfilar que aquestes tomàtigues solien, duren de cap a cap d'any, no exactament, però sí duren molts de mesos fins a maig, abril. Els fèiem enfilalls, els penjàvem en es porxo i després cada setmana posàvem a dins caixes i els dúiem en es mercat. Algun temps, però, jo d'això me'n record molt poc, cada quinze dies exportaven tomàtigues a Barcelona. A Barcelona hi havia uns venedors d'uns mercats importants que rebien aquestes tomàtigues, eren molt apreciades i es catalans... "pa amb tomàtiga" ve molt d'aquí, perquè sa tomàtiga s'aferrava en es pa. Es temps de quan hi va haver sa guerra, sa Guerra Civil, això va anar molt per avall, degut a què després Barcelona era roja i se va quedar fora poder exportar. Després d'haver passat, perquè jo es temps de sa guerra no hi era en aquest món, després d'haver passat tot això va tornar uns anys i és de quan jo me'n record un poc. Se va tornar a exportar cap a Barcelona, un barco se l'enduia. Venia un camión de Palma, perquè en aquell moment a cada casa els hi deien: "Tu has de fer tants de bultos per dur cap a Barcelona" i un camión de Palma venia a cercar-les, les duia directament en es moll i en es moll hi havia aquest barco que només anava amb càrrega d'aquesta. I allà a Barcelona hi havia ja ses persones aquestes des mercat que les rebien. De tan i en quant, d'aquests venedors aquests homes venien i, per exemple, es meu padrí xerrava molt de l'Isidret, l'Isidret era un català que tenia un bon puesto en es mercat.

Pues después una volta jo casar-me fins que me vaig casar vaig estar amb sos pares i vaig fer feina amb ells i después d'una volta ser casada jo feia un poquet d'hort per passar es temps i per jo. Generalment, en Jaume es meu home feia una altra feina i es cap de setmana lo que jo feia que era molt poca cosa ho dúiem a vendre a colmados d'Esporles. També, a vegades, en es mercat de Palma, però generalment a colmados d'Esporles, perquè era molt poca cosa. Bueno, en aquell temps es pagesos o sa pagesia se cantaven moltes cançons, ses que en aquell temps estaven de moda o sa des pares, perquè ràdios n'hi havia molt pocs i una ràdio amb piles que poguessis dur a ses marjades pràcticament no existien i cantàvem ranxeres i cantàvem cançons d'aquestes. Cantàvem també moltes cançons mallorquines, de boleros, de coses d'aquestes. Jo record que vaig aprendre sa Balanguera de que la cantaven es meus pares, com també vaig aprendre, que no me'n record exactament de tot, d'una cançó que... potser hi ha gent que digui que és s'himne de Mallorca, que se diu: "Pàtria, si jo et deixava qualque dia", però no la sé tota.

Ses gloses eren unes persones especials que feien ses gloses referint-se a coses des poble. Generalment, aquestes persones eren persones que a lo millor havien anat poc a escola, però tenien aquella intuïció de saber rimar ses coses. I una que ara me'n record perfectament és perquè va ser un fet important. Devers l'any 54, 55, por ahí, se va inaugurar darrere l'església una creu des Caídos, pues aquest dia es batle havia de fer un discurs, perquè va venir es governador civil i, quan aquell home va estar allà, entre sa gent que hi havia des poble, es governador i tota aquella gent que anava de guàrdia civil, se veu que se va assustar i no li va sortir cap paraula. I bé embolicava es paper, però de cap manera li va sortir sa paraula. I es cap d'uns dies va passar un home, que era un home digue'm que no tenia lletres i se va aturar davant sa creu i va fer aquesta glosa:

Oh, creu desgraciada

que aquí te varen plantar

i es batle no hi trobà

paraula acertada.

I aquesta glosa qui más qui menos la va aprendre.

A Andratx oli primerenc,

a Estellencs melicotons

i sa gent que les acompanya,

però Banyalbufar les guanya

de bon vi i bons murtons.

Pues bueno, això està a sa llegenda de sa torre de ses Ànimes, és una leyenda de sa torre des Rafal de Planícia, que és una torre de defensa, però amb so temps se va passar a sa torre de Baix des Verger, que és una torre de vigilància. I conten que es Rafal, que era una gran possessió, perquè Planícia era antes des Rafal, en sa nit sentien es missatges molt de renou a sa torre i cadenes i molt de renou i s'assustaven i fugien d'allà. Hi anaven uns altres i també els hi passava lo mateix. I un més valent va dir: "Ah, no! Jo aniré tota sa nit aquí a estar en aquesta torre per saber què és lo que passa i, si sent renou, sortiré a veure què passa". Va passar es renou, va sortir, va seguir sentint renou, però no va veure ningú i amb això li varen dir: "Noltros som ses ànimes que feim renou, perquè mos resin per sortir d'aquí on som en aquest moment i d'aquí va venir sa torre de ses Ànimes, que després amb so temps, es xerrar d'una boca a altre va passar a sa torre des Verger, però sa torre de Baix és sa Torre des Verger, i pes banyalbufarins és sa torreta.

Gonelles, enagos, enagos eren unes faldetes que duien ses pageses a damunt, o sigui, sa roba interior eren unes faldetes segons sa temporada, o gruixades o més primes i els deien els enagos. Per dir "menar", "menar una feina", ho deien "menar" no deien "fas una feina", sinó "menar una feina". També hi havia paraules com, per exemple, es sarró i es sarró era una bossa o com una panera redona, que podia ser es sarró de doblers, però també es sarró de menjar i, per exemple, ses carteres no existien i es doblers, es carreters que anaven a Palma, duien una taleca llarga, fermada a sa cintura i li deien es talec i aquí dedins... molt gruixat, molt fort, perquè no se rompés, perquè llavors no hi havia bitllets, tot eren monedes i duien es talec, encara jo en tenc un. sÍ, coverbos, eren contar-te coses que a tu te pareixien que no acabaven de ser veres, aquest només conta coverbos o també es mallorquins tenim sa... "ja mos veurem", "bé, ja quedarem" i no quedam mai.

Hi havia a ses finques més grans solien tenir una bístia, un carro gros i un carretó. Es carretó era per circular per dins es poble i es carro gros, que li posaven una vela, era per anar a Palma i tenien una bístia, un mul, una mula, o un cavall. No eren bísties petites. Aquests animals també els feien servir per llaurar es camp, perquè llavors no hi havia motors de llaurar ni res de tot això. Hi havia dues classes de carreters: hi havia uns carreters que a lo millor... bé, tots eren igual, posaven ses caixes de ses tomàtigues a dins es carro fins ben caramull i cap a Palma en es mercat. N'hi havia uns que a lo millor se'n anaven es divendres a migdia, quan havien dinat, per després es vespre ja ser a Palma, anar a veure una amistat o anar a veure un teatre o anar a veure lo que les agradava en aquell moment i, altres, que per ajustar més sa feina se n'anaven en sa nit i solien partir a devers les dotze de sa nit, arribaven a Palma, necessitaven unes set o vuit hores, segons sa bístia, segons sa càrrega arribaven a Palma. Antes d'arribar a Palma, això és una curiositat, antes d'arribar a Palma, poc més o menos, per situar-nos de Banyalbufar cap a Palma, poc més o menos aquí on ara és Carrefour hi havia una caseta i li deien es "Filato". Aquí hi havia dos guàrdies civils que vigilaven i un empleat. Hi havia una finestreta i es carreters s'havien d'aturar obligatòriament en aquesta caseta, sinó no els deixaven passar. I demanaven: "Quants de bultos duis?", "deu, quinze, vint, què sé". Pues per cada bulto un cèntim, dos cèntims, una quantitat petita en es temps que llavors era sa moneda. I pagaven. Com te pots imaginar, si en duien deu, deien vuit, sempre estiraven. Qualque vegada d'aquests que més havien enganat es guàrdia civil pujava dins es carro i els contava i deia només heu dit vuit i en duis deu i els feien pagar després amb una mica de multa. Això va durar, aquest "Filato", va durar molts d'anys, después... no sé si, que te tenc a dir, quan varen deixar ja es carros d'anar a Palma, se va llevar. Es carros seguia, se n'anava fins en es mercat. Generalment, sa plaça de l'Olivar encara no existia i anaven a lo que és ara sa plaça Major i allà descarregaven i feien muntets a s'acera i és qui havien comanat ses tomàtigues anaven allà i deien: "Jo te'n vaig comanar dues caixes" i els agafaven i les s'enduien cap en es colmado. O sigui, no passava pes mercat sa mercancia, sinó directament anaven en es colmado, a sa botiga, que llavors se deia. Això després amb so mercat va canviar. A sa plaça Major se va acabar d'existir i, si recordam, a sa plaça Major hi havia dos bars que eren molt populars, que tots es carreters, tots es pagesos de tota part de Mallorca se trobaven en aquests bars, hi feien es cafè amb llet i xerraven i contaven ses coses que els hi passaven.

Aquestes me les contava molt sa padrina:

Una capseta plena de rabassetes, ni són verdes, ni són seques.

Has d'endevinar què és.

És una capseta, ben tancadeta, plena de rabassetes. Ni són verdes, ni són seques. Ses dents. Sa boca.

Bueno, en es temps meu, tot s'estiu no hi havia res, sinó que feina de tomatigueres i feina i després esperaves com si fos una gran novetat ses festes des poble, que són dia 8 de setembre, pues es dia primer se feia sa posada de bandera en es campanar, se tiraven caramel·los i ses campanes repicaven, s'agafaven es caramels de dins sa carretera. Clar, des campanar dins sa carretera quedaven tots esclafats i hi anava tothom, es nins, gent gran, jo he vist gent major, dones que quasi no s'aguantaven dretes, perquè llavors no tenien caramels i per s'idea des caramels. Después no hi havia res de plaça, ni polos, no hi havia res de tot això. Després, se feia sa festa, pràcticament eren verbenes, un dia hi solia haver teatre i venia sa companyia Artis. En aquest dia hi anava molta gent, perquè en es poble li agrada molt es teatre i després un dia feien ball de bot, que també solia venir una companyia que se dedicava a ballar. I després es dia de sa festa, que era diguem es dia fort se tornava a fer un altre dia de teatre, a vegades, hi havia dos dies de teatre a ses festes i sempre era sa companyia Artis. El rei Pepet, l'amo de Son Magraner.

Es concurs de raons antes no hi era. Antes lo que hi havia per ses festes era: mullar patos a la mar i sa gent nedar i agafar-los. Es concurs va venir més després d'anys i es concurs de raons era anar a pescar, pes bar que només hi podien anar dues persones i donaven un premi en es que en duien més, en es que duia es més gros i en es que duia es més petit. I jo un any hi vaig anar a pescar amb es padrí i vaig agafar es més petitó. Vaig tenir un... era petitó, llavors, quan eres en es port, amb una cinta mètrica les medíem amb un metro i jo vaig agafar es més petitó. Pues después els donaven es dia de sa festa es vespre, después d'haver acabat tot, els hi donaven un trofeu.

Sí, concurs de futbol sí, però tomatigó no, perquè després, quan es papà era petit, no hi havia es camp de futbol d'aquí des parque, sinó que era es camp de futbol de ses teules i feien un torneig de futbol, jugaven joves, es joves un poc més grans que ells. Después, es qui guanyaven d'aquests feien un partit amb sos joves i es veterans, que es veterans ja solien ser homes casats, homes que havien jugat a sa seva joventut, però que llavonses ja no hi jugaven. I aquests dies solia ser es dia darrer, es dia que es futbol se posava així, ses teules per veure això.

Sí, hi havia pagesos que hi creien molt amb sa lluna, com ara, però altres no. A ca nostra no crèiem molt amb ses llunes de si sa lluna nova has de sembrar això o sa lluna vella, no. Ara sí, per exemple, de sembrar no hi crèiem, però sí, per exemple, en tallar madera sí. Per tallar madera sa millor lluna és sa lluna des gener, perquè és quan més se conserva. Lo altre si la talles una altra lluna que no sigui es gener, se podreix. Sí, per Sant Antoni sa gent pagesa d'aquell temps tenia molta de creença en Sant Antoni i se feien ses beneïdes. Generalment, se feien s'horabaixa, se feien carrosses i es pagesos qui más qui menos, ses carrosses les feia sa gent jove. Ara, s'altra gent duia sa bístia a beneir i després hi havia un que s'encuidava de Sant Antoni que li deien es baciner. I cada setmana a sa missa major, sa missa primera, passejava es bacinet de sant Antoni i li donaven unes monedes. D'aquestes monedes podia fer es refresc de Sant Antoni de donar dolces, dolcetes, es bescuit. I d'aquest es dia que hi havia ses beneïdes solia donar una estampa de sant Antoni. Generalment, per exemple, sa meva padrina posava aquesta estampa aferrada a darrere sa porta de s'estable per allò de que sant Antoni ajudàs a ca sa bístia no s'emmalatís o coses així.

Si jugaves amb foc, pixaries en es llit. Sí, això es padrí mos ho deia molt. Jo supòs que era perquè no li desbaratessin es foc quan s'escalfava, perquè pensa que llavors es padrí s'escalfava a sa foganya. Brasers n'hi havia, però no camilles. Eren un braser, un quadre, un rotlo de madera, i enmig hi posaven es braser i aquí dedins hi posaven es foc i s'escalfaven, però, clar, no tots cabien en es foc, perquè sa família llavors no hi havia tele i es vespre se reunien i uns estaven a sa foganya i es altres seien en es braser. I es padrí sempre estava a sa foganya que hi posava llenya. I noltros, si li tocàvem, mos deia:

Si jugau amb so foc, pixareu en es llit.

A Banyalbufar s'enfila sa tomàtiga distint a altres pobles. Generalment, sa tomàtiga és un capoll llarg, no és d'aquell capoll curt, és un capoll llarg. Agafes una agulla grossa, és un fil encerat, un fil fort, i passes sa tomàtiga, agafes sa tomàtiga així, la passes pes capoll s'agulla i l'enfiles. I poses un, dos, i a damunt tres. I fins que es fil està ple. Es fils els talles tots de medida, perquè sinó un és llarg i s'altre és curt i això... es porxo havia d'estar perfecte. I els penjaves, quan havies acabat a dalt, lis feies un fil més gruixat que els hi deien un fil de tonaira i feies una bagueta, lo que se diu una bagueta, i els penjaves a sa tatxa des porcs. I sa tomàtiga pues, de tant en quant havies de mirar si se podria cap, perquè si se podria una tomàtiga podia perjudicar sa veïnada perquè també la podria. I aquestes tomàtigues duren, de s'estiu, d'agost, que sol esser sa plena de sa tomàtiga, fins abril-maig.

Pues així s'aguantaven més. Si les tenies totes a dins una senalla o un munt, un amb s'altre, se podrien, se feien malbé. I, si les penjaves, que les enfilaves, pues, se conservaven més, però també hi havia un altre motiu i era que per dur a vendre, no t'enduies ses tomàtigues d'en terra, ses tomàtigues de dins sa senalla, t'enduies ses tomàtigues que estaven penjades, perquè dins sa caixa, quan componies, tot era un art, feies un redol així a fi de que quedàs una cosa molt guapa.

Pues a Banyalbufar hi ha bastantes fonts, però n'hi ha una... bueno, pràcticament, sa més grossa que és sa font de la Vila, és sa que està més distribuïda, o sigui, hi ha més gent que té aigua, degut en es temps com han anat passant els anys, s'aigua s'ha dividida molt i aquesta aigua està distribuïda des temps des àrabes i ells no tenien rellotges i anaven a sa sortida i sa posta de sol, se regien damunt això. S'aigua va partir d'aquí. Si té un tope que és a les dotze, perquè les dotze per a ells era una cosa sagrada es migdia, que generalment el miraven amb una senya des sol a una paret, pues s'aigua està distribuïda així, però també després, passat els anys, té tantes hores i tants de minuts es sol sortit, o de tantes hores i tants de minuts, es sol post. S'aigua va quinzenal, però es torns, però hi ha gent, propietaris que té aigua cada setmana. Es qui tenen aigua cada setmana, una setmana la tenen a una hora i s'altre la tenen a una altra, perquè es torn és des quinze dies. Ara, aquest que la tenen es quinze dies sempre la tenen generalment sa mateixa hora. Això durant es anys, quan se sembrava tant i quan sa gent vivia de s'agricultura, això era una cosa sagrada, s'aigua, perquè si no hi havia aigua no se podia sembrar. Se varen fer molts de safarejos, l'any vint i pico fins a l'any 42, 44, 45, màxim, molts de grans, molta fondària, molta de cabuda d'aigua i hi duien s'aigua que tenien de sa font. Generalment, ses finques que tenien poca aigua tenien es safareig més gran i això era per poder almacenar més, sobretot en s'hivern quan s'aigua se perdia que anava a la mar. Això amb so temps se va anar perdent molt. Es sistema seguia es mateix i segueix es mateix, lo que passa és que hi va haver gent de fora que va comprar finques aquí en es poble i els hi era molt difícil entendre que en aquella hora havia d'anar a cercar s'aigua, perquè si hi anava més tard, s'aigua ja no era seva. I això.... com és que jo no hi he anat i per què ara no hi puc anar... s'aigua ja havia passat. Bueno, i degut en això, uns quants varen intentar a fer sa comunitat des regants, mos va dur molta feina, però en es final en es 2002 ho vàrem lograr. Aquesta comunitat des regants funciona, tots es propietaris tenen una quota a pagar i cada quatre anys se toca fer eleccions malgrat hagi passat anys fora haver-se'n fetes degut a que sa gent encara no estava molt forta amb això. I pareix que sí, que funciona bé i que és una manera de conservar aquest patrimoni que tenim, perquè és tan difícil comprendre-ho per a un extern o per a un qui no és des poble que a vegades quan tens una finca i la vols... vas en es notari i s'embullen i tot. Actualment, no se pot ni escripturar ni registrar, però sí damunt s'escriptura antiga tu tens s'hora que tens s'aigua i així tu te regeixes que tal dia, tal hora, tens aigua. Però és molt important, és una cultura per jo és una cultura, partir d'un fet que una cosa de sa comunitat des regants va començar per aquí. Na Maria Antònia Carbonero Gamundí, una professora de s'universitat, va fer sa tesi sobre ses aigües i comparava s'aigua de València amb ses aigües d'aquí. Va cercar pobles i també es molins que molien amb s'aigua i va fer una tesi sobre això. Aquesta al·lota, era molt jove llavors, va venir molt pes poble per recabar informació, per saber horaris, per saber tot això. I no sé per què va venir a ca nostra i jo vaig pensar: "Mira, pobra al·lota se desplaça de Palma per fer sa tesi sobre això i noltros que som banyalbufarins no tenim ni un registre de ses hores d'aigua que tenim". Cada qual sabia sa seva, però, oficialment, jo vaig pensar: "Val la pena fer-lo". I vaig començar a fer-lo amb ella. Ella va fer sa seva tesi i jo només feia es registre de ses hores d'aigua. Quan vàrem decidir fer sa comunitat des regants, vàrem haver d'anar moltes vegades a sa Conselleria, perquè no hi havia manera, sa Conselleria d'Agricultura, després mos enviaven a Medi Ambient, bé, un lio de conselleries que no aclaríem fins que en es final poguérem amb sa Conselleria de Medi Ambient i mos vàrem dir: "Si duis uns registre de tots es qui tenen aigua, la podem fer", però sinó no la vos podem fer. Vàrem tenir el cel obert, perquè jo el tenia fet i vàrem poder presentar allò i va esser lo que va voler per fer sa comunitat des regants.