Tresor de la Memòria (Alaró 2018)

Magdalena Beltran Bennàssar.

D'on ets?

D'Alaró.

I quan vàreu néixer?

Pues, dissabte en faré 67. L'any 51.

Bé, podem començar a xerrar sobre...

Sobre quan era petita.

Sí.

Ara, si xerram de ses coses d'ara, voltros lo d'ara és lo que viviu, jo quan era petita vivia a es camp amb mon pare i ma mare, teníem animals i tot això i jo pujava, quan vaig esser un poquet més gran, pujava a es poble cada dia a s'escola, teníem tres quarts de caminar. Per anar i per venir i per sortir, i per tornar. I después... mon pare i ma mare anàvem a veure es meus padrins, es meus padrins vivien a Biniali i, quan havíem d'anar a veure es meus padrins es diumenge, pues posàvem es cavall que tocava perquè n'hi havia dos per fer feina i un per anar a passejar. I és que anaven a passejar el posaven ben... li posàvem lo guapo i posàvem, si dies quan no plovia, mos n'anàvem amb un cabriol, se deia un cabriol, de cap a Biniali, de cap a Consell, de cap a es Vinyats, de cap allà, de cap a Biniali a veure es meus padrins. I dies que plovia anava amb una altra cosa que se deia una galera i era tapat. Pujàvem amb dos escalonets i hi havia una finestreta i es dies que plovia mos n'anàvem a veure es padrins allà. I després es vespre tornàvem de cap a Alaró i era com anar a París ara, què vols que te digui. Era com qui anar a París, en aquell temps.

I qualque ofici que era més comú abans?

Pues oficis d'antes, es meu padrí jove pues teníem a una cotxeria i hi havia això que feia. Feia ses riendes i se deia "selleter" i era és que feia tots es equipos des cavalls. Els feia ses colleres, ses riendes, es morrions, que quan es cavalls havien de menjar les posaven això així lligat aquí. I feia tot això es meu padrí jove. És una cosa que ha desaparegut ara, una cosa que ha desaparegut ara en aquest temps d'ara. I moltes coses i jo me'n anava quan havíem de collir, com que també vivia a es camp, ma mare estava malalta i jo me'n anava, llogàvem dones quan havíem de collir olives, quan havíem de collir garroves i tot i jo me'n anava amb so carro. Mon pare mos acompanyava allà on havíem de collir i jo amb ses dones mos posàvem a collir amb ses dones que havien de collir tot lo que fos. I un bon fred s'oliva i una bona neu i unes bones sedes, perquè antes teníem sedes per ses mans, no és com ara.

I també me vares dir que feies feina a una fàbrica...

Después, com vaig esser més major, me varen posar a fer feina a una fàbrica de sabates que en aquell temps a Alaró només hi havia o campesinos o fàbriques de sabates que n'hi havia moltíssimes de fàbriques de sabates. Vaig fer feina a una fàbrica de sabates i fèiem feina de les sis a les dues. I, quan sortíem, mos donaven mitja hora per berenar i després quan sortíem anàvem a dinar i això. I después, quan hi havia molta de feina, mos demanaven voluntaris pes qui vulgui anar a fer feina un parell d'hores més s'horabaixa i aquestes hores les mos pagaven molt més cares i ben a gust que hi anàvem per fer més doblers. I després teníem una costum en aquesta fàbrica que se deia Can Beia, que està aquí darrere, teníem una costum que quan hi havia un mort, aquesta fàbrica no, quasi quasi totes ses fàbriques ho feien, però noltros sí que mos donaven sortir un quart antes. Antes es morts no els duien a es cementeri, els tenia tothom a casa, els duien a enterrar i ja està. Els duia de ca seva a l'església i de l'església els duien a enterrar. I quan hi havia un mort, ja era sortir un quart antes i tothom, tothom, tothom havien de passar per sa casa des mort a donar es pésame. I mos ajuntàvem totes ses fàbriques, quan sortíem a les dues, un qui anava i un qui venia, sa casa des mort era... i estava sempre ple. I mos donaven aquest quart per anar a donar es pésame a sa casa des difunt.

A part de sa feina, quines altres coses fèieu?

Fèiem feina, després, quan vaig fer feina a sa fàbrica jo tot aquest temps fins que me vaig casar. I després, quan me vaig quedar, feia feina a ca nostra, perquè antes hi havia molta de gent que anava a sa fàbrica, però sa majoria de dones feien es corte a ca seva amb ses màquines i després vaig fer sa feina amb ses sabates a ca nostra. Així, després el fèiem i anàvem a sa fàbrica a entregar, mos ne tornaven donar i tornàvem entregar sa feina cada setmana així. Més que aquí ja teníem corrent, però quan vivíem a sa finca, a sa finca no hi havia corrent i ho havíem de fer a peu. Es pedal o es pedals ses màquines, anàvem a pedals i hi havia un llum d'oli. No hi havia ni corrent absolutament a ses finques. Tot se feia així fins que fèiem feina fins que feia calor, a es camp i tot això. I després, quan no feia calor, pues entràvem i llum d'oli i això. Això és igualment com ara també, una cosa de lo que fèiem i tot això. També un pic per setmana pastàvem i fèiem pa i fèiem coques i fèiem això. Una pastera és una taula que s'obre i en aquesta taula que s'obre hi feien sa massa de tots es pans. Feien pans per dues setmanes o tres en aquell temps. I de sa massa se guardava lo que és sa llevadura, se tancava sa taula i tornaves a guardar per tornar a fer pa. Idò fèiem es pa i l'enfornaven, fèiem foc a es forn i enfornàvem es pa i, en aquest temps, aprofitàvem per fer una coca i per fer això. Això és coses d'aquestes que fèiem allà.

I antes has dit que duies...

I ara, després, quan ja han passat es anys i tot això, ara com que ja estam jubilats i tenim bastant de temps, quan no tenim es nets ni tot això, tenim molts de temps. Una vegada per jo i es meu home, com només som dos, estàs desahogada i per no posar-te així, pues mira, mos hem apuntat a coses. Mos hem apuntat a memòria, gimnàsia i activitats que fan. I mos vàrem apuntar a memòria i és un llibre que anam fent de coses que sabem i coses que no sabem, però ses que no sabem les mos expliquen. I si no ho deman a es nets i es net me diu: "Ho has fet bé padrina?", pensa un nin de sis anys, però bueno. I escrivim, perquè ara quan s'ha de fer s'altre llibre, poesies o feim sa portada i a es que troba un poc más o menos ho publiquen o ho posen aquí... I jo vaig fer una poesia i enguany he quedada sorpresa perquè m'ha sortida, la me varen editar. I no és molta cosa però bueno... Idò és perquè feim es 50 anys de... i com que enguany no, però com que en xerram tant, què farem, què no farem, lo que no vàrem fer per sa boda, ara farem això, ara convidarem aquest, convidarem aquest altre, en xerram tant que tot això després no sé què serà. Aquí vaig posar:

Avui complim cinquanta anys

de vida de matrimoni,

tenim una llarga història

que vos podríem contar.

Dos infants vaig engendrar,

gràcies a Déu podem dar,

tots es dies de sa vida.

Tots es fills tenen família,

que més podem desitjar.

Dos netets podem contar,

que són un mirall de vida,

on se poden mirar

es padrí i sa padrina.

Hem lluitat tota sa vida

com un vaixell dins la mar

que no s'haurà enfonsat

perquè ha duit un bon capità.

Vos ha agradat? Idò això. I ara, bueno, en aquesta edat lo que no podíem fer antes, ara tenim temps per fer si volen, perquè hi ha persones que no, però hi ha per fer moltes coses ara que no hem fetes antes, ni se feien antes. Antes també, com lo que feim cada dia, anar a es bar i tot això, antes estava mal vist, estava mal vist antes una dona entrar tota sola a un bar... era, estava mal vist. A es bars no hi entraven, ni a dinar ni coses d'aquestes, una dona estava... en aquell temps eren molt estrictes ses coses. Igualment, quan anàvem de joves com ara voltros, que sortiu i podeu anar i tot això, antes en aquell temps no sortíem, si anàvem a es cine, hi havíem d'anar amb sa padrina o amb ta mare o lo que sigui. Era una cosa que era massa i anàvem a fer una volta. De tot d'una quan començaves a festej... a acompanyar, deien en aquell temps, només feies es carrer perquè no podies voltar es cantó, perquè sinó ja te miraven... coses d'aquestes que hi havia en aquell temps, és vera.

Moltes gràcies.