En Josep Torrens Isern va néixer a Binissalem l'any 1937, però viu a Selva des que va aprovar les oposicions de mestre al col·legi públic d'aquest poble. A part de la seva professió, també és aficionat a la música hi ha dirigit diverses corals. Ens canta alguna cançó i també ens conta moltes gloses i endevinalles. A més, també ens explica molts de refranys i la tradició del salpàs, que ja s'ha perdut i no es celebra.
Josep Torrens Isern, que vaig néixer a Binissalem l'any 37.
Quants anys tens?
81, aquest estiu en faré 81, si no hi ha res de nou.
I què vos ha duit a vostè a viure a Selva?
A vostè? Quan vaig fer ses oposicions per mestre d'escola, després d'uns anys de rotació, vaig arribar aquí a Selva i me varen donar una plaça fixa en es col·legi públic de Selva i des de llavonses vivim així.
Vostè de treball habitual només ha sigut mestre, o no? O a sigut més coses a part de fer de mestre?
A part de ser mestre? Bé, és que he estat mestre aficionat de música a s'escola durant molts d'anys, encara no hi havia llavors sa regulació que hi ha ara, menos mal. I vaig tenir un coro escolar durant vint i pico d'anys, que ho fèiem després de s'horari escolar i amb concerts cada trimestre que fèiem i després fa trenta-dos anys que vaig començar amb sa coral des puig de Selva, d'adults, i ara ja són adults, quasi majors com jo.
I qualque cançó d'aquestes que hagis cantat en aquest coro?
Què vols que canti? Bé, idò, començarem per la de Pasqua que ho tenim més a prop. Cantàvem amb sos al·lots aquella cançó.
Sa panada ens heu de dar
grossa i ben atapida
i si no l'heu beneïda
noltros menam s'escolà.
Si vós heu fetes panades
i no mos ne voleu dar,
es xot ressuscitarà
i se tornarà a mufades.
Deixem lo dol, deixem lo dol.
I m'has dit que sabies qualque endevinalla pot ser?
I ja que estam en Pasqua si vols te diré una costum de Binissalem, d'aquí i de molts de pobles. Es salpàs era que sa setmana després de Pasqua, tot d'una, que hi havia ses panades llavors, es rector o es vicari de sa parròquia anava amb sos escolans per ses cases a beneir ses panades, a beneir sa casa i se deia això es salpàs, perquè beneïa amb sal i aquesta sal després la repartien a poc a poc en es animals i beneïen s'aigua i feien aigua beneïda per beneir sa casa i beneir ses persones i totes ses coses. I en això li deien "es salpàs". Hi ha distintes maneres, hi havia distintes maneres, cada poble tenia sa seva manera, i jo record a Binissalem que era petit i venia es capellà tot endiumenjat amb sos seus uniformes i beneïen i, clar, recollien panades, rubiols, crespells i també alguna llimosna, alguna llimosna per l'església. I ara ja s'ha perdut totalment això des salpàs, ja fa molts d'anys, jo ho record de quan era petit que a Binissalem se feia, i supòs que aquí també.
Ara què vols que te digui qualque endevinalla?
Jo just estic enmig del cel,
no som sant ni som estrella,
ni tampoc cap meravella,
i manco em ve d'arrel.
Pensa, just estic enmig del cel, què és lo que hi ha enmig?
"Cel", sa paraula "cel", què és lo que hi ha enmig?
Sa e.
Idò, sa e.
Posada en el món hi ha
que tothom la té segura.
Podríeu dir per ventura
dins quina ciutat està?
Una posada que tu i jo i tothom tenim segura, segura, lo més segur del món. Una posada que tothom la té segura, podríeu dir per ventura dins quina ciutat està? Quan ja hagis fet es bategot, a on me duran? A sa tomba, sa posada i ciutat es cementeri. Bé, i vos ne podria dir, però d'endevinalles ja basta així...
I si saps qualque refrany?
I encara te voldria dir un parell de gloses de per aquí.
S'aiguardent venen a tasses
i es marxandos venen agulles
com més xerres més t'embulles,
més valdria que callesses.
Idò te diré un parell de refranys.
Val més un bon amic que un parent ric.
No hi ha llinatge que no tengui es seu bagatge.
Gran església i poc perdó.
No entram aquí... què poc significar tot això, perquè...
Aigua corrent, no fa mal a sa gent.
Casa feta amb furt durarà temps curt.
Si li han escatimat cosa quan li han construït.
Quan s'escudella és calenta, no la deixeu refredar.
Quan se cosa bé, que no refredi.
Per massa pa, no hi ha mal any.
De més verdes, n'han madures
i de més velles, se n'han casades.
Si vol contar res més...
Sí, vos volia dir, per exemple, de sa comarca.
Anant a Lluc vaig passar
per sa parròquia de Selva,
solament era per veure
sa gran escala que hi ha.
Diuen que per anar a Lluc
han de passar per Caimari,
ses al·lotes de Moscari
se fan sa clenxa amb eixut.
A Lloseta i Alaró
habiten dins sa muntanya,
per això, tenen més manya
que un frare predicador.
A Binissalem hi ha
dones que saben cosir
i homes que saben sembrar
bones vinyes per fer vi.
A Binissalem hi ha,
homes de molta memòri',
varen fer un gran cimbori
que a Mallorca no n'hi ha.
Saps què és es cimbori? Sa cúpula de l'església que a dalt té un trosset més amunt, això és es cimbori. A Binissalem hi ha homes de molta memòria, varen fer un gran cimbori, que a Mallorca no n'hi ha.
Si anau a Inca dijous
preguntareu qui govern,
no sabeu que a vila externa,
ses vaques suquen es bous?
Pareix que lo que se fa a un altre lloc pareix que és millor, que lo que feim a ca nostra, que lo que feim aquí.
Ses al·lotes de sa plaça
no saben escurar un plat
emperò escuren sa bosseta d'un soldat.
En aquell temps.
Si mos ne vol dir cap més, si t'has quedat a gust ja.
No, m'estim més donar pas en es altres.
Mestre/a
Binissalem
Selva
Una vella i un vell, la sabeu en aquesta? "Una vella i un vell", la me va contar un company, quan érem petits i anàvem a escola, era de Campos, estudiàvem a Palma, i la me va contar, érem petits. I me va contar: "Aquesta cançó se canta un poc desafinada". Dic: "Sí" i la me va fer cantar i després li vaig demanar: "I qui te la va contar?" Diu: "Es meu padrí". I jo vaig pensar que es seu padrí a lo millor ja desafinava, a vegades, com jo. I aposta... I diu així:
Una vella i un vell
van, van, van, van, van, van,
van de negoci.
Volien fer bugada
no, no, no, no, no,
no tenen cossi.
Fora!
"Cossi" era allà on feien la bugada antigament amb cendra i altres coses, perquè no hi havia el detergent que hi ha ara. I sabeu aquella altra? Ja la vos vaig cantar? Aquella és: Un pagès a Barcelona. Diu així, és amb aquella música cèlebre d'una daixona italiana.
Un pagès a Barcelona
dins una botiga entrà
demanà per un paraigua
perquè no en tenia cap.
En sortir li diu:
"Dispensi, el me voldria embolicar?",
perquè veig que es posa a ploure
i no el voldria banyar.
Jo crec que ja està bé.